L'hàbitat

Un blocaire de la colla pessigolla, d’aquells com tota la resta que escriuen articles graciosets marca colla pessigolla, d’aquells articles sense gràcia amb pretensions gracioses, articles totalment inofensius però, això sí, molt transgressors, inofensius però transgressors, agudíssims, rebels i transgressors de collons, d’aquells articles mofetes, hi hi ha ha..., els articles, tots iguals, les gracietes totes igual de gracietes, tallades pel mateix patró les gracietes, igualment previsibles les gracietes, articles d’ulleres de sol a la terrassa de la rambla tot fent el vermut amb els de la colla el diumenge tot distraient-se fent comentaris graciosíssims sobre l’insignificant personal mortal que passa, els articles tots pastats, com cada diumenge, un diumenge rere l’altre sens falta a la terrassa de la rambla, va escriure fa uns dies un article graciosíssim sobre l’aberració que l’inefable Víctor Amela guanyés el premi Ramon Llull, i entre els arguments graciosos esgrimits deia que la cosa cada cop està més degradada, on vas a parar que aquest paio que no ha escrit mai en català, aquest paio que no sap escriure en català guanyi el premi més ben dotat en català , etcètera, deia, i després citava tota mena d’errors catanyols en el llibre de l’inefable Amela.

Jo anava llegint i primer vaig pensar no m’estranya que t’escandalitzis sobre la qüestió, perquè només un membre de la colla pessigolla pot mostrar-se escandalitzat per com funciona el món editorial català; només algú que hi està ficat, i justament de tan ficat com hi està ni s’adona de com funciona la cosa, pot escandalitzar-se i fins i tot arribar-se a creure que realment se n’escandalitza; només algú que forma part del món editorial català i inconfessadament s’escandalitza perquè no li ha tocat a ell la recompensa que creu merèixer pot escandalitzar-se o arribar-se a creure que s’escandalitza per com funciona el món editorial català, vet-ho aquí.

Després vaig pensar, això a banda, tens raó amb el que dius, és clar, perquè és fàcil tenir raó quan es tracta d’atacar el món editorial, per anomenar-lo així, català, però a veure, vaig pensar, a veure quan trigues tu, blocaire catalanet, a fer la primera falta de català en l’article, i no per distracció, no, no una errada tolerable, no, sinó a veure quan trigues a fer una falta de català d’aquelles que no tenen perdó de Déu, d’aquelles que les fas per pura ignorància, i d’aquella ignorància que no puc entendre, catalanet blocaire, dedicant-te a escriure com et dediques. A veure quan trigo jo, vaig pensar, a llegir-te una falta d’aquelles imperdonables, de pura inconsciència, reveladora de la més absoluta ineptitud i insensibilitat, d’aquelles faltes que és impossible que facis per poc fina que tinguis la pell; d’aquelles faltes que no hauries de fer ni torrat de ratafia perquè t’has trobat amb el mateix cas mil vegades, i ja el primer cop, fa anys, perquè ja tens una edat, la cosa t’hauria d’haver grinyolat i tot seguit motivat a alçar-te com una molla de la cadira per consultar el diccionari gramatical, gandul. I ni això, perquè en aquesta època internàutica o com es digui, no cal ni que t'alcis de la cadira, tens la solució, tens la correcció de l’error davant de la pantalla prement un simple botó. Un botó, per l'amor de Déu, més que gandul insensible, que vas donant lliçons al món editorial català, per anomenar-lo així, quan en realitat el món editorial català funciona com ha de funcionar, funciona de primera, funciona a la perfecció perquè no se m’acut com podria funcionar millor, per la mateixa raó per exemple que en una claveguera tot funciona a la perfecció, la claveguera ha existit tota la vida i el sistema no té tara, que jo sàpiga, fins al punt que hi ha vida, blocaire gracioset de la colla pessigolla, a la claveguera hi ha vida, les rates sobreviuen a la claveguera, sobreviuen perfectament en aquest hàbitat, s'entenen, es relacionen, es reprodueixen en aquest hàbitat, no pas en cap altre hàbitat, perquè la claveguera és el seu ecosistema, tot ben natural, no podrien reproduir-se, no podrien sobreviure en cap altre hàbitat, per això les rates de claveguera viuen a la claveguera i tot els va bé allà, la claveguera és perfecta i els va com no els podria anar altrament i per tant no és estrany que ni els passi pel caparró de rata de claveguera el fet que viuen en una claveguera, perquè la claveguera és el seu món perfecte i no en conceben d'altre, en la imaginació de rata de claveguera no els entra al caparró un altre món possible fora de la merda que els dóna raó de ser. Són estúpides, les rates de claveguera, nul·lament imaginatives, molt curtetes, l'únic que tenen llarg és la cua. Per a les rates de claveguera l’excel·lència es troba a la claveguera, la lògica natural és la claveguera mateixa perquè és tan perfecta, s'hi complauen tant, que de fet el concepte de mediocritat i de fàstic per a una mateixa és inconcebible. Els límits de la claveguera són l’infinit per a les rates de claveguera. Per a aquests animals no hi ha res de tòxic a la claveguera, la claveguera només seria tòxica, hostil per als intrusos de mal gust que pretenguessin formar part del món de la claveguera convertint-se en rates de claveguera mirant d’introduir-s’hi com bavoses. Il·lusos! Aquestes serien una altra mena de rates, rates força repugnants, però no rates de claveguera. Per ser una rata de claveguera has d’haver nascut a la claveguera. El pedigrí és essencial. 

Entens, ara, per què no t’hauries d’escandalitzar per com funciona el món editorial català, per anomenar-lo així, blocaire gracioset de la colla pessigolla a qui, efectivament, vaig acabar trobant una falta gramatical imperdonable a l’article? Ho entens, ara, eh? No. No ho entens. Ni pots, ni t’interessa entendre-ho.