Domini de la raó impura

Hi ha qüestions sobre les quals sabem del cert la resposta pel simple fet que ens fem la pregunta. En la pregunta, doncs, hi ha la resposta.  Ens fa mal el peu, suposem que tenim una pedra al peu, no sabem del cert que sigui una pedra, ens ho imaginem, l’experiència ens ho fa imaginar, però sabem que tenim al peu alguna cosa que no hi hauria de ser i que per tant l’hem d’expulsar, no dubtem que l’hem d’expulsar perquè ens fa mal al peu i aquest dolor ens demostra que l’element que el provoca és aliè al peu, no li pertany. Sabem el què, no el com, però aquí el més important és que sabem el què, i serà a partir del què que posarem fil a l’agulla per eliminar-lo, i fins i tot és possible que ho arribem a eliminar sense poder saber què era el que tant ens molestava al peu. Però tant se val, ara ja no ens molesta allò que era al peu, que sabíem que era al peu, que no discutíem que, fos el que fos, era al peu i no hi havia de ser.

Sovint ens hem preguntat, desconcertats, com és possible que aquest o aquell altre escriptor, posem per cas, pugui excel·lir en la seva literatura i en canvi tingui un ideologia aberrant o, per ser exactes, unes idees aberrants sobre una ideologia que s’ha fet seva i per tant l’ha adulterada fins a fer-la més irreconeixible, més aberrant del que, per cert, originàriament ja ho era en tant que ideologia. Aquestes idees de l’escriptor que ens desconcerta són aberrants fins al punt que són antiidees, unes idees antiidees pròpies d’un cretí a qui justament l’últim que li podem suposar és intel·ligència i sensibilitat literària. D’aquí el nostre desconcert.

No ho entenem. Aquesta dicotomia tan contradictòria ens fa anar el cervellet de corcoll, i com que el gruix del bitxo humà es complau d’anar per la vida amb la comoditat de no haver de pensar, no fos cas que si pensés no veiés les coses tan perfectament resoltes com quan es manté i finalment s’aconsegueix tenir l’encefalograma pla, doncs en aquest cas majoritari la cosa es resol de la manera més radical: no sentint-se desconcertat perquè no hi pot haver desconcert si no hi ha qüestió sobre la qual desconcertar-se. Perfecte, doncs. Però, com resol el minoritari bitxo pensant l’entrellat sobre l’escriptor contradictori? Doncs negant la major. Afirmant que no es pot excel·lir en l’obra literària quan es té una ideologia aberrant, és a dir: traint puntualment la condició de pensant i, convertint-se, doncs, de manera interessada i quirúrgica, en un bitxo del primer grup nopensant esmentat. La paradoxa, doncs, està servida, i és sensacional: com que el bitxo pensant no pot suportar en tant que tal la irresolució del conflicte intel·lectual que se li presenta, desesperat acaba optant per la radicalitat del prejudici, és a dir, just pel contrari d’allò que el defineix com a bitxo pensant. Naturalment, gràcies a la seva condició de bitxo pensant sap que ha resolt en fals la qüestió. I com que sap que no només no ha resolt la qüestió sinó que fa veure que l’ha resolta, i de manera absurda, se sent doblement angoixat. Perquè, tornant a l’inici: el plantejament mateix que ens assalta sobre la qüestió de la contradicció entre l’excel·lència literària i l’aberració ideològica d’un escriptor, ja ens dóna inequívocament la resposta. Efectivament, es pot ser un gran escriptor tenint una ideologia aberrant. Si no fos així, simplement ni ens passaria pel cap el dilema. Dit altrament: és justament perquè observem l’existència d’escriptors excel·lents però amb ideologia idiota que quedem desconcertats, i de tan desconcertats caiem en l’evident error de fer-nos la pregunta sobre la possibilitat que això passi, quan és evident que si ens ho preguntem és justament perquè passa, perquè ja hem vist que això, efectivament, passa.

La qüestió no crec que sigui si és possible o no que hi hagi aquesta mena d’escriptors, sinó per què, com és possible la casuística. I sobre això confesso que em perdo, només puc esgrimir generalitats, com a màxim aproximacions, tot plegat insatisfactori. Crec que tants caps tants barrets, i que l’ésser humà és complex, contradictori, bàsicament perquè la intel·ligència està al servei de la supervivència i no de cap altra raó més elevada, si és que la raó de supervivència no ho és prou. En l’home hi ha un instint primari, tan arrelat com el respirar mateix, que la raó no pot dominar. L’autosuggestió, tan contrària a l’intel·lecte i tanmateix construïda des de l’intel·lecte, els prejudicis culturals, els egoismes, espuris o no, les pors, són crostes massa gruixudes de superar a través de la raó i alhora tot plegat paradoxalment autojustificat a través de la raó en versió distorsionada, i tot per més potent que sigui l’intel·lecte de l’individu. D’aquí neix la potència intel·lectual selectiva lligada al talent, com seria el cas del perfil d’escriptor que m’ocupa.

No diré res més per no arriscar-me a dir estupideses. Crec que la cosa va per aquí. Què hem de fer, doncs, amb Céline, Knut Hamsun o fins i tot Borges? No llegir-los per la seva ideologia? Jo a aquests autors els llegeixo, i els trobo extraordinaris. En canvi, no he llegit res de Fernando Savater, de Félix de Azúa o de Vargas Llosa. I és estrany, perquè tinc el convenciment que Vargas Llosa pot ser un gran escriptor malgrat la merda ideològica que pensa. Però no el llegeixo. La seva merda pseudointel·lectual em toca massa de prop. Em sento –ho subratllo– agredit. M’afecta l’estómac. Directament. Podria justificar-ho, efectivament, a través de la raó, però la raó final és que m’afecta l’estómac. Sóc més irracional que racional, i això que em considero malaltissament racional –que no vol dir assenyat. Tinc un parell de llibres a casa d’aquest autor peruà que probablement no llegiré mai. Ho sé. Voleu prejudici més gran?