Facin el favor d'abstenir-se'n

La noia riallera que fa anys em va entrevistar en una ràdio, jo a casa amb l’auricular a l’orella escalfant-me l’orella i ella a l’estudi de la ràdio fent-me l’entrevista, no recordo ara quina ràdio, i la noia molt animada, molt riallera i entusiasta abans de l’entrevista, durant i després de l’entrevista, entusiasta perquè devia ser entusiasta, o sigui imbècil o depressiva o probablement totes dues coses, vaig pensar ja d’entrada, i concretament entusiasta per la meva novel·leta, per això et truco, per això m’ha interessat entrevistar-te, perquè m’ha encantat el teu llibre, em va dir.

Encantat. Va dir encantat. La noia va dir encantat.

No comencem bé, vaig pensar, no anem bé. El verb encantar em produeix urticària quan algú el pronuncia, el verb i automàticament qui el pronuncia, i quan algú em diu que li encanta una cosa penso, no puc evitar pensar que és un cretí catalanet producte del bon rotllo cretinitzador sense treva que infesta això anomenat país des de fa ja molts anys, perquè se m’encenen totes les alarmes sensorials i aleshores sé que és un cretí, perquè només a un cretí li pot encantar una cosa i no simplement agradar-li molt una cosa. I quan la noia entusiasta de la ràdio em deia repetidament i riallerament que li havia encantat el meu llibre, jo tremolava, i a l’acte vaig sospitar, de fet vaig tenir gairebé la certesa, que ella no havia entès mitja merda del que jo havia escrit, perquè si hagués entès mitja merda m’hauria dit en tot cas que la meva novel·leta li havia agradat molt, però mai, mai de la vida, que li havia encantat. Vaig pensar que si l’hi havia encantat només podia ser perquè no l’havia entesa, que no havia entès la novel·leta, això em va quedar clar, altra cosa és que jo entengués com a algú li pot encantar una cosa sense haver-la entesa. Però com que aquest misteri passa sovint, com que contínuament observo perplex aquest misteri que a la gent li encantin les coses sense que sàpiguen què signifiquen i, el més sensacional de tot, sense que ni tan sols no sàpiguen que no els encanta allò que diuen que els encanta, i això entenent-ho de la manera que ells entenen què significa encantar, o sigui agradar molt, doncs en fi, ho accepto simplement perquè és una realitat, perquè la cosa passa però sense jo entendre-ho malgrat que passi, i que passi contínuament.

Quan va acabar l’entrevista la noia em va dir que estava organitzant, o sigui perpetrant, ai ai ai... un taller d’escriptura creativa (vaig entendre cretina), i que havia pensat en mi per fer-ne de professor. Vaig quedar parat que comptés amb mi per fer de professor del seu taller d’escriptura o més exactament d’un taller d’escriptura, perquè els col·lectius em posen nerviós, defujo els col·lectius humans com la pesta, ja de petit, a l’escola, nens, ara fareu un mural sobre els amfibis, organitzeu-vos en grups de cinc, i jo tremolava, quin disgust, i, a més, jo d’escriptura no entenc un borrall ni en vull entendre, com menys sàpiga d’escriptura millor escriuré, vet aquí el meu convenciment. Si hagués entès mínimament la meva novel·leta s’hauria ensumat que fujo dels col·lectius com un esperitat. Però no. En canvi, resulta que a la noia la novel·leta li havia encantat. Per llogar-hi cadires.

Per escriure cal abans saber llegir, però no llegir necessàriament molt, no cal ser un devorador de llibres tal com es diu idiotament, sinó llegir divers i bo, menys devorar i més digerir, com els minerals que hem d’ingerir, poca quantitat però diversos, els convenients perquè el cos els assimili i al cos no li falti de res, cal saber què es llegeix i això se sap llegint, divers i bo, sobretot, ja dic, copsar el pes específic del que es llegeix per la comprensió com a base de la cosa, sí, però a través d’aquesta comprensió absorbir la vitamina lectora amb una impregnació sensitiva que fa detectar i distingir al lector la presa de pèl de l’obra valuosa. Les neurones ben avingudes i sensibilitat, capacitat d’impregnació lectora i escriptura, aquesta és la base per a la bona escriptura. Després ja ve l’ofici que potencia el talent, quan n’hi ha, i mai n’hi ha quan es té la idea d’assistir a un taller d’escriptura. El talent és això que sé que existeix perquè es reflecteix en l’estil, però no tinc ni idea de què és el talent, el reconec a través de l’estil, només això, vet aquí.

Li vaig dir que molt agraït, a la noia riallera de la ràdio, que ja m’ho pensaria, tot i saber que no hi havia res a pensar. Tinc un concepte molt elevat dels tallers d’escriptura però en sóc al·lèrgic. La meva idea dels tallers d’escriptura és elevada i alhora espantosa, sempre he pensat que els tallers d’escriptura són o més aviat haurien de ser molt útils per treure del cap la idea de convertir-se en escriptors a la gent que els cursa, la gent irreductiblement insensible que pensa en un taller d’escriptura per convertir-se (?) en escriptors; la gent que necessita que la corregeixin, que l’orientin sobre allò que s’hauria d’autocorregir a través de les hores i dies i mesos i anys de solitud viscuda en la lectura i l’escriptura, l’escriptura i la lectura, i orientar-se a còpia de desorientar-se i reorientar-se, i això a còpia de les lectures adequades que la intel·ligència i la sensibilitat haurien de teixir. Per escriure s’ha de saber llegir i posar-se a escriure i escriure i posar-se a llegir, punt final. El problema és quan d’entrada no saps llegir i et penses que en saps perquè simplement lligues una paraula rere l’altra i et sembla que quedes molt bé assegut a la butaca amb ulleres, un cafè a la tauleta i el llibre a la mà. El problema és quan tens a la mà un llibre que algú t’ha dit que és una meravella perquè a aquest algú algú altre li ha dit que és una meravella, etcètera, i aleshores, com que tens la suposada meravella a la mà ja representa que et converteixes en bon i fins i tot gran lector. El problema anterior a la intenció d’escriure és quan no en tens prou amb la teva lectura perquè simplement no entens el que llegeixes, i necessites un professor perquè et faci veure com ha estructurat l’autor la seva obra, si és que té cap estructura, cosa molt habitual en els llibres deplorables que llegeixen la immensa majoria d’alumnes dels tallers d’escriptura així com la immensa majoria dels pseudolectors del país, que per sort són la immensa minoria de catalans perquè aquí no es llegeix gaire, una indigència lectora i en la tria lectora que hauria de ser evitable tenint en compte que la lectura és democràtica i tant pots accedir tu a Crim i Càstig, alumne del taller d’escriptura o no, com un lector de veritat, o sigui que sàpiga llegir. El problema és que no suportes allò tan essencial, alumne del taller d’escriptura, allò tan inherent en tot escriptor, que és la solitud: llegir en solitud i escriure en solitud. Quan no suportes la solitud necessites sentir-te escriptor estant rodejat, sentint-te acompanyat de gent mentre llegeixes, et llegeixen, escrius i veus com escriuen. Si tens esperit gregari, com collons pretens ser escriptor? Escriure és un ofici solitari i combatiu que s’aprèn i es gaudeix i es pateix caient i aixecant-te tu sol, sempre tu solet, i que quan veus que ja no caus ningú no t’aplaudirà per no caure. Has d’estar disposat a no rebre cap copet a l’esquena, cap afalac quan no caus, fins i tot quan ets capaç de ballar amb una sola cama a la corda fluixa.

La primera lliçó que jo donaria en un taller d’escriptura si no fos al·lèrgic a les lliçons i als tallers d’escriptura seria no assistiu a un taller d’escriptura si voleu ser escriptors. Assistiu immediatament a un taller d’escriptura si voleu saber per què justament no us heu de dedicar a escriure, perquè de fet la mera idea xarona i insensible d’apuntar-vos a un taller d’escriptura ja us invalida implacablement i inequívoca per a l’art d’escriure. Els tallers d’escriptura són, doncs, molt útils, i l’Ildefonso Falcones n’és la prova més cruenta, i disculpeu-me la vulgaritat brusca de citar-lo. Llegiu en una llibreria o biblioteca, per mòrbida curiositat, tres línies a l’atzar de qualsevol pàgina de qualsevol baluerna d’en Falcones i us adonareu a l’acte de la utilitat d’un taller d’escriptura, d’algú que aquí ha triomfat havent assistit a un taller d’escriptura, i això obviant la rucada contradictòria d’aquest plantejament, per allò del peix que es mossega la cua: ¿com pot copsar algú que s’està plantejant assistir a un taller d’escriptura el nivell de baròmetre antàrtic que suposen els atemptats pseudoliteraris d’en Falcones, per poder treure’s la idea del cap? En fi. Falcones com a exemple paradigmàtic. Assisteixes a un taller d’escriptura i després passa el que passa, que s’utilitza malament aquesta potencialment valuosa eina del taller d’escriptura dins d’un món editorial podrit en un món podrit. Lluny d’aspirar absurdament a formar escriptors, els tallers d’escriptura haurien de servir per ensenyar als confosos aspirants d’escriptors el perquè de la mala idea que escriguin i el consegüent favor que faran a la humanitat abstenint-se’n. El taller d’escriptura hauria de servir de filtre per evitar confondre’s i confondre i fer un món menys inculte, més sensible, més lúcid, més habitable. Algú que té la mera idea d’apuntar-se a un taller d’escriptura només pot ser un frívol que no ha arribat a la majoria d’edat mental i un pobre d’esperit, perquè és algú que pretén que un altre, el professor, li supleixi la seva manca d’esforç lector, de sensibilitat i d’intel·ligència, i li doni tot mastegat, una guia, una orientació sobre tècniques i consells, tot embolcallat i servit en safata malgrat que s’afirmi la intenció contrària dient que només es tracta d’orientar l’alumne, i l’alumne ho necessita perquè és un mal educat que s’emociona per exemple amb la pornografia emocional de vanitat i mal gust alarmant de les històries de la tieta Josefina que es publiquen en aquesta cosa anomenada país d’olors de colònia i ponts de jueus i petons de diumenge, i no sap, doncs, distingir la vulgaritat de la sublimitat, l’honestedat literària de l’afectació, l’emoció respecte del sucre no apte ni per a no diabètics, la desestructuració de l’estructuració, la buidor de la plenitud, etcètera ; perquè és algú que no sap estar sol i perquè no demostra ser capaç de descobrir per ell mateix allò que li ensenyaran en el taller d’escriptura. Tota una contradicció, doncs, algú que pretén potenciar el seu talent confessant sense adonar-se’n la manca d’eines fonamentals per desenvolupar aquest talent.

No, noia entusiasta de la ràdio, no. Els tallers d’escriptura podrien ser molt útils, però no ho seran mai. Per ser d’utilitat, haurien de ser ofensius. I això et deixaria molt aviat sense taller. L’endemà d’obrir el taller hauries de tancar la paradeta. Però no m’estranya la teva idea de muntar un taller d’escriptura, noia riallera. Només algú que afirma estar encantat amb un llibre és algú que pot tenir l’encantadora idea de perpetrar un taller d’escriptura per a futurs terroristes de l’escriptura, de la literatura.