Mal temps

El meu programa favorit és el temps de TV3, concretament l’espai del temps del matí, perquè el presenta una noia que per parlar crida, i sempre, cada dia des de fa no sé quants anys, indefectiblement, em faig tres preguntes amb menys resposta que l’existència de Déu. Me’n faig creus de com és possible que, en cap moment al llarg dels anys que fa que la noia crida per presentar el temps, ningú no li hagi fet veure que no cal que cridi per presentar el temps, i encara menys si ha de fer bo, però també per més que caigui calamarsada o hi hagi calabruix o patacs, tal com en diuen últimament sense enrojolar-se els homes del temps i sense que jo no sàpiga què és ni el calabruix ni els patacs. Calabruix em sona a bruixa pirula, i patacs em fa pensar en el whisky, i la paraula, així, ben oclusiva, m’agrada. Patacs fa patxoca, i això que tampoc no sé per què una paraula com patxoca pot significar patxoca i no qualsevol cosa lletja, i tampoc no entenc que això del calabruix no aparegui als contes infantils en comptes d’aparèixer al temps de TV3, com és el cas. En fi. L’altra pregunta que em faig és com deu cridar la noia, tenint en compte que quan parla crida. Un crit de la presentadora matinal del temps de TV3 ha de ser una cosa esfereïdora, riute’n de la Shelley Duvall a El resplendor. I l’altra pregunta és com s’ho fa la noia cridanera del temps de TV3 per començar l’espai del temps cridant afònica i acabar cridant igual d’afònica. Tot un misteri.

Crits a banda, la noia cridanera que presenta el temps de TV3 és la mateixa que també durant anys em va tenir intrigat per una altra qüestió. La noia va estar-se anys repetint maniàticament la marciana expressió a molt estirar. A molt estirar demà daixonses, a molt estirar demà passat dallonses, deia la noia cridanera. Jo m‘esgarrifava cada cop que ho deia. Ho repetia entre cinc i deu vegades cada dia; un dia rere l’altre, una setmana rere l’altra, un mes rere l‘altre, un any rere l’altre, entre cinc i deu cops cada dia, no exagero, jo li anava comptabilitzant, m’anava entretenint parant atenció a cada repetició de la seva frase tot aquest temps sense que el servei lingüístic de TV3 no la corregís. Jo m’esgarrifava cada cop que la noia cridanera ho deia perquè no entenia quin era el paper del servei lingüístic de TV3, si és que existia. Fins que un dia, patam!, es va produir el miracle. La presentadora cridanera del temps va dir, per fi, a tot estirar, com Déu mana, cosa que he de dir que tampoc no em va resoldre el misteri. Ara que ho havia dit bé, per quina raó havia rectificat?, em preguntava jo. Si per fi el servei lingüístic de TV3 l’havia corregida, per quina raó això no havia passat fins aleshores, al cap de tants anys? I si el servei de TV3 no havia estat l’autor de la correcció, aleshores hauria dimitit immediatament el responsable del servei lingüístic? No ho puc saber ni ho sabré mai, és clar. L’única pista que tinc, i no gaire satisfactòria, és que si a TV3 –i al país sencer– fins a dia d’avui ningú no ha estat capaç de fer saber a la noia del temps que convindria que abaixés la veu per parlar perquè estan augmentant les vendes nacionals de sonotone gràcies a ella, per què collons m’hauria d’estranyar que pogués deixar anar durant anys cafrades com a molt estirar sense que ningú li cridés l’atenció? Però, és que ningú més que jo en tot el país s’adona que la noia del temps crida per parlar, malgrat augmentar les vendes nacionals de sonotone?

Bé, no ens posem nerviosos. Fet i fet tot plegat no és gens d’estranyar en un país on l’espai televisiu del temps és tot un esdeveniment que dura gairebé tant com el telenotícies fins al punt que és l’espai estrella del telenotícies. I no és perquè als catalans els entusiasmi saber el temps, sinó que els entusiasma renyar als homes i també dones del temps abans, pel simple fet de fer la previsió del temps, però també després, quan no es compleixen les previsions del temps. Els fan culpables del temps quan no acaba fent el que han previst, i armen autèntics saraus i fan consells de guerra per haver espantat els potencials clients i haver-los fet desistir d’anar a la platja o a la muntanya a fer despesa als seus negocis; els fan culpables de la previsió del temps per la pèrdua de negoci a la costa a l’estiu quan hi ha previsió que plourà, o al Pirineu a l’hivern quan hi ha previsió que no nevarà o que nevarà massa. No és d’estranyar, deia, en un país tan demencial que els catalans acaben sent especialistes en meteorologia perquè els homes i dones del temps –inclosa la cridanera– se senten obligats a parlar-los llargament i fent-se els simpàtics, demanant perdó per existir, d’isòbares, baixes, hectopascals i d’altres impossibles detalls científics per d’alguna manera curar-se en salut mirant de guanyar-se la complicitat i comprensió del populatxo per si després erren la previsió, una comprensió, per cert, que naturalment no obtenen, ni tan sols en el sentit estricte del terme, perquè cal ser molt ruc per creure que la gent entén mitja merda d’aquesta cosa científica que detalles, home del temps, per vegades que la repeteixis, tot i que, observant l’entusiasme amb què parles de la previsió del temps, jo apostaria que realment et creus que t’entenen, perquè de fet ni tan sols t’adones que estàs acollonit quan preveus el temps fent-te el simpàtic mentre t’esforces entusiasmat parlant d’isòbares, etcètera, com si el populatxo a qui t’adreces mereixés mitja merda. No és d’estranyar, deia, que l’espai del temps duri tant, sobretot quan al divendres al matí tot de catalanets narcisistes oligofrènics que no han superat la fase anal es dediquen a preguntar quin temps farà demà al migdia a Esparreguera, entre quarts de dotze i tres quarts de quatre, perquè he d’anar a una boda a Esparreguera i vull saber quin temps farà a Esparreguera; o bé, digui’m quin temps farà demà passat al Pirineu, a l’estació de Masella, perquè m’he comprat uns esquís i ja està bé que encara no hagi nevat; o bé abans d’ahir vas dir que nevaria neu tova al Pirineu i en canvi va fer neu dura i vaig relliscar i em vaig torçar el dit petit del peu esquerre, ja està bé, home del temps... I no és d’estranyar, deia, que al final de l’espai del temps el televident sensat estigui tan marejat que es pregunti “amb tot això, al final quin cony de temps ha dit que farà?”