Can daixonses

És un d’aquells restaurants de muntanya que el propietari vol que sàpigues que és de muntanya com si no sabessis que ets a la muntanya malgrat que de fet ets fins i tot a l’alta muntanya pirinenca, però el propietari posa un nom tradicional i casolà al restaurant, suposo que tradicionalment i casolanament muntanyenc, d’aquells restaurants entranyables que comencen amb Can, i que quan veig que comencen amb Can, la cosa aquesta tan propera, tan entranyable com suada, tan inimaginativa, tan estulta, tan de mal gust per al ramat, ja em poso a tremolar, tot és tan entranyable que em remou les entranyes i, posats a posar-me, em poso la mà a la cartera.

El propietari que m’espanta ja abans d’entrar al restaurant, m’espanta amb el cartell de ferro forjat a la façana de pedra de la masia que ara fa de restaurant, la masia de tota la vida ara restaurada però el restaurant no pas de tota la vida. El restaurant és nou de trinca i la muntanya ha estat allà tota la vida, és veritat, però ara també hi és exactament tal com ho ha estat abans, o sigui hi és com sempre, com tota la vida, però tant se val, com que la muntanya hi ha estat sempre el propietari es veu que la considera tot un clàssic, una relíquia avui dia, una cosa típica com vol ser-ho el mateix restaurant, nou i, a més, típicament nou, com també és nou que a mi, que és el meu primer cop, el propietari em prengui per imbècil ja abans i tot d’entrar-hi malgrat que no em coneix, cosa que no li impedeix no preguntar-se si cal que em digui que sóc a la muntanya o no, perquè com que no em coneix tampoc no pot saber si visc a la muntanya o no, però ell suposo que per si de cas me n’informa amb el nom del restaurant, Can tal a la façana de la masia modernament restaurada, perquè es vegi que és una masia però no ho sembli massa, suposo, perquè som al segle XXI i això de la cosa rústica es porta però no es porta. Total, un embolic de cal Déu o més aviat Can Déu, tal com suposo que a ell li agradaria anomenar l’embolic que es fa, en el cas, naturalment, que sabés que es fa un embolic, cosa que em porta a pensar en aquella frase de l’escriptor nord-americà, que deia que el problema del món és que els estúpids no dubten i els intel·ligents dubten. En fi. El propietari em fa saber que sóc a la muntanya, un lloc primitiu però d’un exotisme irresistible, es veu, per passar-hi el cap de setmana i les vacances la gent de ciutat, de manera que penso en aquest restaurant deuen venir turistes, gent de ciutat, gent es veu que imbècil de ciutat a qui han de recordar que són a la muntanya amb aquells noms Can d’això Can d’allò altre, que a mi sempre em fa pujar la mosca al nas, fins i tot abans i tot que l’olor de carn a la brasa quan hi entro, desconfiat, mirant a dreta i esquerra, i la mà, sobretot la mà a la cartera, no sé per què perquè ja hi he entrat i ja he vist el preu de la broma a fora, però jo encara amb la mà a la cartera, com si ja  no hi hagués marxa enrere i no m’haguessin de desplomar igualment a l’hora del trinco-trinco.

Però mireu, m’assec i he de reconèixer que la cosa aparentment funciona, el menjar és com cal i el preu em sembla correcte pel menjar que em serveixen, però el problema, almenys el meu problema perquè el meu acompanyant menja la mar de gust i ben fet que fa, és que jo no menjo a gust perquè observo la gent que m’envolta i mengen com el que són, com mamífers carnívors, devoren la carn en aquell lloc tan refinadament rústic i penso no sé on sóc, et juro que no sé on sóc, Ricard, penso, només penso, no comento res perquè no vull amargar el dinar al meu company, que devora davant meu la carn com els mamífers que m’envolten. Amb la carn davant, perquè jo també sóc un mamífer carnívor, tinc el cap a una altra banda, al meu voltant, i m’inquieta molt saber exactament on sóc, en una masia rústica o en un pastiche postmodern de local, un local intolerable per a la meva naturalesa, indigerible per al meu intel·lecte complicat, suposo, aquelles pedres irregulars, massa perfectament irregulars perquè m’ho recorda la perfecta i regular il·luminació moderna que les enfoca per tal que els comensals vegem que les pedres de les parets de la masia són irregulars.

Però això no és tot. El pitjor de tot no es això. El més terrible no és la meva inquietud per l’espai contradictori que m’envolta, on sóc, del qual formo part i és com si me’l volgués treure de sobre simplement perquè no l’entenc i quan no entenc una cosa que vull entendre no estic per res més que per aquella cosa, ja puc tenir un filet amb patates al plat o una senyora esplèndida en pilotes davant, que no estic per res més que per allò que em fa ballar el cap, sóc així, o el meu cap és així, tant se val, ara, perquè de fet no sé res, ni tan sols què significa ser. No, per a mi el pitjor de tot plegat no és aquesta angoixa que sento per l’espai que no em quadra i que em fa anar les neurones de bòlit, sinó l’amabilitat de la cambrera. M’adono que sóc al·lèrgic a l’amabilitat de la cambrera xerraire i molt simpàtica que ens serveix i que ja he deduït que és la dona del propietari amable que ens ha saludat amablement en entrar al restaurant. La cambrera és amable, molt amable, i a mi la gent amable no m’agrada perquè la gent no és amable i quan percebo que una persona és realment amable m’adono immediatament, a l’acte, que a més d’amable també és imbècil i per això és amable, és a dir és amable perquè és imbècil, perquè no s’adona que viu en aquest món antipàticament hostil. Aquest no és el cas de la cambrera amable del restaurant: ella no és una cambrera realment amable. La cambrera que ens serveix al restaurant casolà entranyablement rústic no és realment amable però és molt amable, i no tenint-ne prou amb ser molt amable, resulta que és excessivament amable mentre observo la seva actuació quan se m’adreça i no sé com correspondre-la amb tanta amabilitat aclaparadora, i penso fes com ella, fes com ella i segur que la cosa funciona, i aleshores dibuixo un somriure papanates i faig que sí amb el cap, ja ni l’escolto perquè m’escalfa el cap amb tanta amabilitat, de fet ha aconseguit escalfar-me el cap al cap de no res amb la seva xerrameca amable, tan aviat com m’he adonat que era excessivament amable.

I res, me la trec de sobre amablement, a la paparra amable, jo assentint amb el cap i somrient, sense dir res amable, jo, només sent amable amb el cap i somrient, i em menjo la carn com puc, mirant de no pensar en res més que en la carn, m’imagino la vedella pasturant pel camp tranquil·lament sense haver de suportar la gent amable, després a l’escorxador i després veig la bèstia en forma de filet al meu plat. Em concentro en això per no haver de pensar en el nom del restaurant, Can Collonada, per exemple, ni en la rusticitat adulterada, ni sobretot, sobretot, en l’amabilitat carregosa que vol ser entranyable i casolana i vés a saber si també rústica de la cambrera i el seu somriure esgotador, tant per a ella com per a mi. Fem les postres, el cafè, paguem i ens en anem i veig que el meu company està molt satisfet del restaurant i del que ha menjat i jo no sé què dir-li i finalment li dic no m’ha agradat el restaurant, no m‘ha agradat aquest dinar, em sap greu però no m’ha agradat i m’ho he passat malament, i ell se n’estranya, i li dic improvisant: m’ha semblat tot massa perfecte, massa perfecte, noi. I em sembla que la resposta que li dono és bona perquè m’adono mentre la dic que resulta irònica, i ell somriu i no em cal donar més explicacions, no fos cas que, si les hi donés, es comencés a preocupar seriosament per mi, que per això és un bon amic. En fi. I així, tota la vida. La meva vida.