Com un timbal

Recordava jo ara, abans de posar-me a escriure, el que em va passar però sense recordar quan va passar, tot i passar-me, això segur, al matí, potser d’ahir, d’abans d’ahir o fins i tot potser m’ha passat aquest matí mateix, no ho descarto. Tant se val, se m’acut que si no ho recordo és perquè porto molts dies viscuts, massa dies viscuts per poder recordar quan m’han passat les coses, i confonc els dies i les setmanes i els anys i tot, ho confonc tot i fins i tot em confon no saber si el problema és l’excés de dies viscuts o la falta total d’importància de saber quan m’ha passat o no una cosa, perquè l’important és de fet recordar la cosa per treure’n profit conscient, o vés a saber si no recordar la cosa per treure’n profit inconscient. I penso en tot això potser per no haver de reconèixer que de fet no només no té importància recordar quan va passar-me o m’ha passat la cosa sinó també el profit que un pugui extreure o sostreure, o com se n’hagi de dir, de la cosa, de manera que la memòria queda només en una funció útil, sí, sens dubte útil per a la supervivència, però tan trista com la desmemòria.

Com que no recordava quan va passar o m’ha passat la cosa miserable, el cap se me n’ha anat cap a altres qüestions miserables que m’han passat recentment, com el gat esbudellat enmig de la carretera que em vaig trobar no fa gaire pujant cap a casa i que vaig esquivar absurdament amb un cop de volant, posant en perill la meva vida, la meva vida per un gat mort, esbudellat enmig de la carretera, ja veus quina absurditat i quina mort més trista, la del gat i la meva a causa del gat o més aviat a causa de la meva ruqueria, sense que encara jo no entengui a què es deu tanta ruqueria meva amb aquell cop de volant. I encara em preguntava això quan se m’ha tallat com l’all i oli aquest pensament i per substituir-lo m’ha vingut al cap el mail que vaig rebre l’altre dia d’un aspirant a alcalde de Barcelona, ara que vénen eleccions, que em va dir que em llegia, que m’ha descobert últimament, que està entusiasmat amb la cosa sobre política que escric i que, naturalment, per tant em demanava indirectament que el votés, i directament que li mengés la fava donant suport a ell i al seu partit, escrivint a favor d’ell i el seu partit i formant part de la família d’ell i el seu partit, a mi que no m’agraden les sectes ni les multituds que sobrepassen més de dues persones, i tot plegat a un senyor que recordo que fa uns anys vaig tenir a prop durant un sopar polític amb un munt de comensals i ell no callava. Òbviament ell no es recorda de mi i probablement tampoc d’aquell sopar, i és natural, no pot recordar res d’allò perquè només feia que garlar, l’home no podia escoltar ni observar ni pensar ni menjar ni, en cas de menjar, adonar-se que menjava i encara menys del gust del menjar, ell només garlava i va garlar tota la nit, un torrent continu de xerrameca, el tall de carn a la meva boca sense notar jo el gust del filet ni la salsa de ceps, impossible oblidar els detalls, perquè la seva xerrameca se’m ficava allà dins i tot, se’m va ficar a la boca, invasor, la puta que el va parir, les seves paraules verborreiques, diarreiques dins el meu cap, trinxant-me viu, ell, sense pietat, i ara, anys després, em feia la rosca perquè li donés suport per a la seva campanya i fins i tot que li truqués, em va deixar el seu telèfon i tot per si li volia trucar, que no dubtés a trucar-li, i vaig pensar encara sort de la tarifa plana, perquè m’hauria demanat igualment que li truqués si la tarifa plana no existís, hi poso la mà al foc, ja he dit que el paio no tenia pietat. En fi. I com que encara no em venia al cap quan em va passar allò que recordava, continuava jo torturant-me pensant en aquest subjecte i en com casualment resulta que m’ha descobert ara. I m’ha passat el que tants cops passa quan penses, que arribes a la conclusió que més hauria valgut no haver pensat, perquè despertes la memòria i aleshores et fas mala sang, per alguna cosa serveix l’oblit, perquè fixa’t, ara pensava que fa mil anys que escric sobre política i el que no és política, però resulta que casualment el senyor candidat m’ha descobert ara, just quan ell necessita suport per a l’alcaldia de Barcelona ell m’ha descobert, ves quines coses, i a sobre per fer-m’ho saber em fa tot de compliments servits amb la safata d’una expressió inintel·ligible, escrita òbviament a tota hòstia però malgrat això deixant-me clar que les espantoses faltes d’ortografia tenen a veure amb el seu irredempt analfabetisme. Però, és clar, quina importància té l’ortografia, l’assassinat del català al costat de les seves idees expressades com una cascada atropelladament incessant en forma de xerrameca? Altrament m’hauria ofès, entenc, en pretendre que, després de la seva exhibició d’inèpcia alfabètica per escriure’m quatre pilotes ratlles, a sobre ell pretengués rebre el meu suport polític. Bé, doncs pensava jo en això i m’anava posant de mala llet, quan per fi per fi per fi m’ha vingut al cap que ha estat aquest matí mateix el que m’ha passat i que havia oblidat quan m’havia passat, i he reprès en la memòria la seqüència dels fets, dels lamentables fets que s’han iniciat a la granja on vaig a prendre sucs de fruita naturals, tot de sucs exposats en gerres transparents, cada gerra de color diferent, pura fantasia, i trio sempre la gerra pel color que més il·lusió em fa, el gust m’importa més aviat poc, no m’agrada la fruita.

Les gralles. Els timbals. Jo amb el suc tropical a la mà, delectant-me amb l’observació del color impossible d’aquella barreja de fruites, quan a fora, al carrer, començaven a sonar gralles i timbals, i les gralles i els timbals cada cop sonaven més fort, es veu que s’apropaven i jo no puc sofrir ni les gralles ni els timbals ni les festes populars, ni el sentit de les festes populars ni la història ni la tradició que les justifica, no he entès mai la justificació veritable per més que representa que me l’han explicada i que l’he cregut entendre, i precisament perquè crec haver-la entesa, tot entès a la perfecció, continuo sense entendre la justificació veritable, i la cosa em tortura. Em tortura la meva pròpia incomprensió de la cosa i la cosa en si mateixa, o més aviat el soroll nociu per a la salut que produeix, les gralles i els timbals maten les neurones a qui en tingui i em provoquen migranya, comprovat que me’n provoquen; si m’agredeixen al matí, tinc indefectiblement migranya a la tarda, i si m’ataquen a la tarda, tinc la nit del lloro assegurada. I em tortura no entendre com els botxins, els de la gralla eixordadora i els timbals insistents com cops de bastó al joc de trencar l’olla, poden divertir-se donant pel sac d’aquella manera i a sobre entre la multitud, redéu quina agonia, i penso, no puc evitar pensar per entendre alguna cosa, segur que no els agrada això que fan, és humanament impossible que els agradi, però ni saben que no els agrada i per això sembla que s’ho passin tan bé i, com que es veuen entre ells passant-s’ho aparentment tan bé, el miratge es contagia i s’animen i només així s’explica que s’arribin a creure que s’ho passen bé, penso, però tot i així no arribo a entendre com poden arribar a pensar que a mi em pot agradar aquella tortura i per això l‘he de suportar tant sí com sí un matí de diumenge que hauria de ser sagrat, una delícia de matí civilitzat primaveral, amb el solet tènue i els suquets de fruita de colors i tota la pesca. Ah, però espera’t, espera’t, encara entenc menys que aquella gent incivilitzada que em trepana les orelles i em fot a parir el meu prometedor matí de diumenge en què he comès el fatal error de sortir al carrer sense saber que hi havia sarau, encara entenc menys que aquella gent incivilitzada, deia, mal educada i de mal gust, pugui entendre un borrall de tradicions, d’història i d’altres insignificants collonades humanes, quan segur, penso, que amb la seva mà dreta que estic convençut que no saben ni on la tenen, aquella mà amb què la majoria toquen la tradicional gralla, i la mà esquerra i dreta amb què toquen el tradicional timbal, amb aquelles mans de la tortura, són capaços de fer una sola falta menys d’ortografia que el candidat a l’alcaldia de Barcelona, ja veus.

En fi, aquest matí no he pogut més, m’he empassat amb un parell de glops el deliciós color del suc de fruites tropicals, he sortit de la granja i entre la multitud i el brogit infecte de les gralles i els timbals i els gegants i tot, que en trobar-me’ls de sobte al davant m’han donat un ensurt, i els torturadors vestits de manera ridícula, amb faixes i mocadors al cap i espardenyes que per a mi no són catalanes sinó de torturadors grallers i timbalers o tamborers o repicacollons o com se n’hagi de dir, he tocat el dos com he pogut i me n’he anat al poble del costat a comprar un tortell de diumenge abans de tornar a casa, perquè és així com entenc jo la bona tradició, en el fons sóc un home tradicional, molt català. I estava jo encara pensant en com de tradicional arribo a ser, quan la simpàtica pastissera m’ha informat amablement que aquest vespre, a dalt, al castell, hi ha festa medieval, a veure si véns, Ricard, la gent vestida com a l’edat mitjana i hi haurà música, m’ha dit la pastissera, hi haurà música, Ricard, hi haurà música... Uf, uf, uf. Aleshores m’he encès pensant en les gralles i els timbals que m’han expulsat, literalment expulsat de l’altre poble, i crec que he respost a la noia de manera agra, inadequada la meva resposta, he respost no m’agraden els homes, no m’agrada la història, la seva repetida, previsible i avorrida i estúpida història, no m’agraden les tradicions, defujo com la pesta els homes i les seves estúpides tradicions. I després m’ha sabut greu, ella no en té cap culpa, he pensat, però sí que en té, m’ho he repensat, si t’ha dit d’anar al castell a torturar-te segur que li agraden les gralles i els timbals i els gegants i les tradicions populars i tota la conya insofrible aquesta. I el que és pitjor: amant de la tradició com és, segur que la pastissera escriu el català com l’alcaldable per Barcelona.