Dinàmica del poder

Aquella tarda estava assegut al sofà amb la mà als genitals i no me n’adonava, la mà per dins els calçotets, vulgarment, remenant-me la cigala, marejant-la amb tres dits o potser quatre, fent giravoltar tranquil·lament l’eina però sense parar de bellugar-la, amb cap altra intenció que distreure’m sense ni adonar-me que em distreia així. Matava el temps, i ho feia com tantes tardes i sovint tants matins que tinc la mà als genitals i no me n’adono, l’avorriment total i la mà allà, cap plaer ni intenció conscient d’aconseguir-lo, simplement els dits de la mà marejant distretament la cigala com agulles de rellotge, donant voltes a la cigala cap a la dreta, també cap a l’esquerra retardant el rellotge mentre veig els tertulians de la tele.

Els tertulians xerraven i reien i assentien i negaven amb el cap i assenyalaven amb el bolígraf i es posaven i treien contínuament les ulleres amb l’expressió greu, de vegades un somriure entre còmplice i condescendent pel company xerraire de torn, un somriure de comprensió aguda del que s’està dient i del que representa que no es diu però que es veu que es diu amb el que s’està dient, oh, que subtils que som, oh, que intel·lectuals que som, he he, oh, sí, molt eloqüent, molt fi, molt fi, ah, tu ja m’entens, eh!, oh (com et menyspreo), que admirable, que agut que ets (m’importa un rave el que dius perquè m’importes un rave tu i del que parlem), oh, que bons que som! En fi, la quotidiana palla col·lectiva dels mitjans, amb l’espectacle del bolígraf del tertulià que assenyala no se sap què, i les ulleres, sobretot les ulleres i de vegades una barnilla de les ulleres a la comissura dels llavis, això que no falti, i jo no entenia el que deien perquè fa temps que vaig entendre que no cal entendre el que diuen els tertulians d’aquest país o com se n’hagi de dir d’aquesta tifa bananera, perquè a ells tampoc no els interessa el que diuen sinó com ho diuen, convençuts de la seva saviesa en el com ho diuen. Confusió, cap art, cap estil, cap elevació, però ells cofois en el com ho diuen, la seva saviesa contrastada en la insistència de ser reclamats any rere any a les tertúlies, matí tarda i nit, anys i panys, no els interessa el que ells mateixos diuen fins al punt que no es pregunten si estan d’acord o no amb el que diuen perquè ni es pregunten si saben el que diuen, cosa comprensible quan resulta que parlen de tot perquè se’ls pregunta sobre tot i, doncs, se suposa que saben de tot, i preguntar-s’ho suposaria tenir un mínim d’humilitat i un esgotament inhumà en la recerca de la resposta i, al capdavall, quina importància tindria?, quan la cosa va bé no cal qüestionar-la perquè encara l’espifiaríem, si ens reclamen als mitjans, matí tarda i nit, anys i panys, per alguna cosa deu ser, per alguna cosa deu ser...

Bé, doncs deia que estava jo mirant-me’ls, i me’ls mirava sense escoltar-los, el volum de la tele abaixat del tot, només atent als gestos dels tertulians, ho faig sovint, malaltís, una hora llarga atent als seus gestos, les seves cares de cartró, buides, estultes, sense ànima, homes que estarien destruïts si no fos perquè no han estat mai construïts, mai han estat homes i l’espectador mitjà els veus grans homes perquè surten a la tele, les seves corbates i bolígrafs que assenyalen i ulleres i somriures falsos de titella mediocre engreïda, quan ara m’adono que, sense adonar-me’n, vaig aturar la mà i vaig deixar-me la cigala en pau d’una vegada i vaig pensar en allò que em va dir l'amic l’altre dia quan li vaig representar els gestos dels tertulians, amb la corbata i les ulleres i el bolígraf i tal, i l'amic em va dir que no, radicalment que no, que m’equivocava, i jo vaig quedar agradablement parat de saber que m’equivocava, em va dir amb la contundència del convenciment aquests no són els que tallen avui dia el bacallà, aquests són uns xitxarel·los, perquè els de dalt de tot, els de les altes esferes avui dia no porten corbata, i jo vaig pensar sí, sí, és clar, tens raó, però compte amb menysprear aquests xitxarel·los de la tele, de la ràdio i de tot arreu, vaig pensar per no portar-li la contrària perquè no era el millor moment per portar la contrària a l'amic quan calia portar-li la contrària, perquè és un home de caràcter, molt sensible i vehement amb el que pensa i cal triar el moment de portar-li la contrària encara que, com es veu, ell no tria el moment per portar-me la contraria a mi, perquè d’alguna manera deu considerar que amb mi i amb qui sigui sempre és bon moment per portar la contrària, i a mi me la porta i punt quan li sembla i em sembla molt bé, però jo no li vull portar la contrària en determinats moments perquè no vull alterar els ànims inútilment, però vaig pensar compte perquè tenint raó t’equivoques, amic, t’equivoques amb la teva encertada observació perquè hi ha una altra òptica igual de vàlida que no pots desqualificar amb la teva, vet-ho aquí. La cosa s’ha de contextualitzar. Alguns assumptes, i aquest és el cas, tenen una lògica diferent en funció de si se'ls analitza estàticament o dinàmica, i una cosa és que sigui veritat que els del cim no porten corbata ni llepen la barnilla de les ulleres ni assenyalen amb el bolígraf, i l’altra que siguin els seus bufons de la corbata i llepadors de la barnilla de les ulleres i assenyaladors amb el bolígraf els qui creen opinió pública i, anant al gra, els qui neutralitzen les hipotètiques revolucions populars, perquè són ells al capdavall els caps visibles, allò que veu el poble a través dels mitjans i aquells que el populatxo interpreta com el poder real i que, per tant, a la praxi resulta que en tenen, xitxarel·los i tot com són o, precisament, perquè són xitxarel·los. No és, doncs, el que fet i fet compta perquè els peixos grossos de veritat puguin continuar exercint de peixos grossos? No és el poble l’autèntic peix gros potencial que cal tenir adormit perquè un altre peix gros, aquell que, efectivament, no porta corbata i el poble no veu, pugui continuar exercint com a peix gros? No és, per sobre de tot, l’estupidesa el que domina el món? No subestimis la força del xitxarel·lo, amic, vaig pensar, no la subestimis perquè el xitxarel·lo és l’element que permet que el màxim poder, aquell que no porta corbata, pugui ser el màxim poder. Qui té més poder, vista la cosa dinàmicament? El xitxarel·lo és l’element imprescindible de confusió, la distracció, el camuflatge per guanyar la guerra del poder. El xitxarel·lo lògicament no ostenta el màxim poder en la jerarquia, amic, però sense xitxarel·lo no hi ha màxim poder o, més exactament, el poder l’exerciria el poble. El poble no ostenta el poder gràcies a la influència decisiva del xitxarel·lo. No subestimis el xitxarel·lo soldat, amic, perquè sense soldats no hi ha guerra guanyada i per alguna cosa es va vessar tanta sang a Normandia i a Estalingrad i a les Ardennes i als Dolomites i a què sé jo.

I després no sé què més vaig pensar, perquè segur que no em vaig posar a escriure aquest article, perquè l’acabo d’escriure ara. Devia continuar fascinat observant els tertulians xitxarel·los de la tele, fascinat suposo per allò que en diuen l’eròtica del poder. Ho veus, com els xitxarel·los tenen molt poder, amic? Deu ser per això que, quan me’ls miro, la mà se me’n va a l'entrecuix.