Misteris

L’altre dia vaig comentar alguna cosa sobre la pastissera somrient i feliç que em recomanava anar a dalt, al castell, que es veu que aquell vespre feien una festa, no sé si major o menor, perquè no m’agraden les festes i encara menys les populars, no he trobat mai cap gràcia en les festes populars, tan acceptades i es veu que tan gracioses, no m’agrada l’espècie mamífera a la qual m’han inscrit i encara menys reunida en massa popularment, suant popularment com populars sardines enllaunades, cridant com posseïts popularment, abraçant-se popularment, tots sobtadament amics, eufòrics, una eufòria popular i puntual que només fa que revelar les impopulars vides miserables que carreguen, ells ballant una música habitualment infecta sota la tortura d’uns altaveus infectes, cap divertiment en cap mena de festa popular, on ja de jovenet em vaig adonar estupefacte que només hi assistien ximplets que feien veure que es divertien sense realment saber que no s’estaven divertint. Ah, i després torrats, un munt de torrats que sempre m’han encuriosit, perquè per divertir-te anant torrat dic jo que no cal que vagis a cap festa popular, et pots torrar tu sol a casa, que et farà exactament el mateix efecte i et sortirà molt més econòmic perquè, gràcies a l’eufòria popular, als amants de la cosa els claven mig sou per una cervesa abrasiva i encara somriuen sense pensar que, si la festa és tan popular, aleshores per què nassos els preus són tan impopulars. En fi, no ho he entès mai. A casa no t’empassaràs mata-rates, no et detindrà la policia, no hauràs de flairar les aixelles de ningú, no seràs una sardina i escoltaràs la música que t’agrada, al volum que t’agrada i amb el teu equip i altaveus i, quan ja no t’aguantis dret, el teu estimat llit t’amortirà la caiguda i dormiràs plàcidament la mona i tot serà discret i civilitzat i ben impopular, perquè en fi, l’única cosa popular de la qual recordo haver participat és la desapareguda i mítica discoteca Titus de la meva ciutat, davant del mar, allà on jo i mig centre de Badalona ens deixàvem caure als anys 80, jo en la meva miserable i absurda adolescència, quan encara intentava descobrir, ingènuament encuriosit, els suposats encants de la cosa discotequera, i de tant en tant anava a Titus i allà m’avorria com una ostra amb aquella música normalment infecta només esquitxada per alguna peça de qualitat quan l’homínid que punxava els discs anava engatat, una música que m’animava i, aleshores sí, aleshores el ximplet era jo i saltava, no ballava, només saltava perquè, era tal l’alegria de l’excepció a la música infecta, que m’impedia ballar i només saltava com un ximplet i tenia ganes d’abraçar tothom per celebrar l’excepció musical que em feia sentir una persona normal, perquè la veritat és que en aquella caixa fosca i sorollosa i amb llums de coloraines no em sentia gens normal i m’avorria molt, ja ho he dit, i per matar l’avorriment recordo que feia una enquesta al personal que m’envoltava, sobretot els de la barra, els perdonavides que fumaven i prenien cubates i gintònics i San Franciscos i tot de noms estranys a la barra i miraven a l’entorn com capitans de vaixell perfumats albirant l’horitzó, aus de rapinya de pega, la majoria, jo me’ls mirava, primer els seleccionava i després m’hi apropava decidit, i sense prèvia presentació els deia sempre el mateix, crec que ja ho he escrit en algun article anterior, tinc mala memòria, tant se val, els deia disculpa, però si no t’agrada el gintònic no entenc per què el demanes. El pinxo de torn se’m quedava mirant amb cara d’estupefacció i jo me’l mirava fixament amb cara de no res esperant la resposta, jo seriosament esperant la resposta i ell desconcertat, i normalment m’acabava dient, com dius?, i jo li repetia educadament i pacient la meva observació, que si no t’agrada el gintònic no entenc per què el demanes, i després ell ja no em semblava estupefacte, i de vegades el pinxo de torn massa pinxo del compte em deia fot el camp o et trencaré la cara, i jo li deia, d’acord, foto el camp perquè si no em trencaràs la cara, però abans de fotre el camp i que em trenquis la cara respon-me la pregunta, cowboy, si et plau, que és de mala educació no respondre quan se’t pregunta i, a més, educadament, només t’he fet una pregunta i tu no em respons. I aleshores el pinxo de torn més pinxo del compte s’inquietava, s’encenia, se li encenia la cara d’un vermell més vermell que els rajos de llum vermells psicodèlics de la discoteca, tornava a mirar a una altra banda i a través meu, jo invisible, i aleshores em semblava prudent tocar el dos abans no em trenqués la cara, perquè sempre he estat pacífic, que no pacifista, i només tenia una cara, i tot acabava aquí.

He començat per l’excepció, perquè el cert és que normalment la meva pregunta sobtada i sense prèvia presentació amb el pinxo de torn rebia primer un silenci d’estupefacció i a continuació em feia repetir la pregunta o, els més espavilats, si l’havien entesa a la primera em deien, amb tota lògica, coses com ara com saps que no m’agrada?, o bé, a tu què t’importa si m’agrada o no m’agrada el gintònic? Aquests eren els pinxos raonables, els que em feien pensar, bé, amb aquests m’hi entendré, crec que amb aquests m’hi entendré. Al pinxo que em feia la pregunta sobre com podia saber jo que no li agradava el gintònic li deia que no era qüestió de ser endeví, sinó de sentit comú, no pot ser que, amb disset anys que tens, t’agradi el gintònic, no tens el paladar preparat per al gintònic, i encara menys per a aquest mata-rates de gintònic que t’han servit i que probablement l’han tret d’una festa popular, i per això t’han cobrat un preu popular, o sigui indecent, pel mata-rates. Normalment, davant d’aquesta resposta, el pinxo treia pit i no em responia a la qüestió de l’edat, això s’ho saltava i em deia directament, amb la mosca al nas, què tenen a veure les festes populars amb el gintònic que m’estic fotent? Jo no responia aquesta pregunta perquè hauria estat molt llarg i desagradable d’explicar tenint en compte la meva aversió per les festes populars, però també perquè em feia mandra i perquè, en saltar-se la primera pregunta, em confirmava la pertinència de la meva observació: efectivament, no li agradava el gintònic que s’estava prenent. Sí, però no em contestava la pregunta, de manera que jo arribava a la insatisfactòria conclusió que, si era evident que no li agradava, no es devia adonar que no li agradava, és a dir: no sabia que no li agradava. Exactament el mateix que els passava als amants de les festes populars amb les festes populars! Un misteri, tot plegat. Un misteri que continuo, tants anys després, sense haver resolt.

I tornant a l‘inici, prossegueixo amb el gran misteri que ara m’ocupa, el més gran de tots els misteris que se m’han plantejat mai: la pastissera. Em té intrigat, la pastissera em té intrigadíssim, i no només pel seu amor per les festes populars que em vol encomanar cada cop que hi ha una festa popular, ni tampoc pel fet que ja no sé quants cops més repetir-li que sóc al·lèrgic a les festes populars, que només de pensar-hi sento esgarrifances. No. Aquesta misteriosa insistència motivada pel seu gust per les festes populars no és el més gran dels misteris a què em desafia la feliç i intrigant pastissera. Sempre, sempre, sempre que li compro un pastís, em diu: està congelat. Quan tens previst menjar-te’l?, i sempre li dic d’aquí a un parell d’hores, i ella em diu: l’has de tenir fora de la nevera quinze minuts abans de menjar-te’l. Quinze minuts, diu sempre la pastissera. Quan vaig cometre la imprudència de fer-li cas el primer cop, naturalment vaig estar a punt de perdre la meitat de les dents en ficar-me el pastís a la boca. Tinc un queixal que encara se’n ressent. El pastís s’ha de deixar almenys una hora i mitja fora de la nevera abans d’atacar-lo, però tres anys després de comprar els pastissos a la pastissera, la senyora continua avisant-me, molt amable i professional, que tregui el pastís de la nevera quinze minuts abans de menjar-me’l. La pastissera porta anys i panys venent pastissos. La pastissera no és peixatera ni verdulera ni farmacèutica. La pastissera és pastissera, i a la pastissera li agraden les festes populars. Em moriré sense haver resolt determinats misteris. Ho sé.