L'Aurora i la lluna

Una nit, la nena amb la cara rodona com una lluna plena era al seu dormitori i va treure el cap per la finestra. A l’escola, a la nena li deien Lluna, però a casa els pares li deien Aurora, i això l’amoïnava perquè al final no sabia com es deia, Lluna o Aurora. Per això aquella nit va obrir la finestra. Volia veure com era la lluna plena. Havia sentit dir a la tele que aquella nit hi hauria lluna plena i va voler saber com era aquella lluna rodona que a l’escola deien que era com la seva cara, i alguns fins i tot que la seva cara era com aquella lluna. La nena havia vist tot de llunes plenes en els dibuixos dels llibres de contes, però no es reconeixia en cap d’aquelles llunes de colors, algunes amb nas i ulls i boca i un somriure d’orella a orella, encara que això sigui mentida perquè cap de les llunes dels dibuixos no tenia orelles. També es mirava molt al mirall, però no li semblava pas que tingués la cara tan rodona com les llunes rodones dels llibres.

La nena va pensar que la millor manera de saber si tenia o no cara de lluna plena era veure la lluna plena de veritat.

Recolzada a la finestra, va veure que sobre els edificis de la ciutat la nit no era negra sinó vermellosa, com el fang, va pensar, “la nit té avui el color del fang, i aquest color del fang brilla com una cuca de llum i no em deixa veure la lluna”. Alçant el cap i girant-lo de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, la nena s’esforçava a veure la lluna, però la lluna aquella nit no apareixia i va pensar que potser la nit de fang no amagava la lluna plena. Sempre sentia dir al seu pare, molt enfadat, que tot és mentida, “tot el que diuen a la tele és mentida!”, cridava el pare. Per això la nena va pensar que allò que havia dit a la tele l’home del temps, que aquella nit hi hauria lluna plena, també devia ser mentida. I mentre pensava en aquesta possibilitat va tenir un dubte. No entenia per què el pare deia sempre enfadat que a la tele només deien mentides, i en canvi ell mirava sempre la tele. La nena va pensar que potser al pare li agradava sentir dir mentides. “Però no pot ser. No pot ser que al pare li agradin les mentides”, va pensar. “Si li agradessin les mentides no diria sempre enrabiat davant la tele tot és mentida, tot és mentida! Ho diria content, així: Oooh... tot és mentidaaa!...”.

La nena pensava en això, molt preocupada sense entendre res, quan tot d’una va veure com ben amunt el color de fang del cel de la ciutat s’il·luminava. Era una taca de llum borrosa, suau, que no arribava a enlluernar-li els ulls. La taca semblava encendre’s darrere del vel dens de la nit de fang. La nena va deixar de rumiar sobre allò que la preocupava. Ara veia, meravellada, com la taca de llum anava fent-se cada vegada més petita, i més i més clara, fins a concentrar-se tota en una lluna lluminosa ben rodona. El cel de fang s’havia obert com un teló i va deixar veure la lluna plena que havia anunciat l’home del temps. El pare no tenia raó. “No tot el que diuen a la tele és mentida”, va pensar.

La nena va dir “oh!” en veure aquella bonica lluna rodona, i es va posar la mà a la boca quan la lluna també va exclamar “oh!”, però no pas un oh! de sorpresa com la nena, sinó a causa de l’ensurt que li havia provocat. L’ensurt va fer que la lluna plena fins i tot es bellugués una mica, com si tremolés. La nena ho va veure i no s’ho podia creure. Havia sentit com la lluna s’exclamava i havia vist que es bellugava, i es va preguntar si ningú més a la ciutat no ho havia presenciat. Però no. A baix, al carrer, els cotxes anaven amunt i avall, tot de llums de colors il·luminant la nit de la ciutat, la gent es desplaçava a les voreres com formigues, atrafegada o distreta, de fet tothom distret, vianants i conductors, perquè ningú no alçava el cap. Ningú no s’adonava de la presència de la lluna al cel, i encara menys d’aquella increïble reacció de la lluna.

La nena va fregar-se els ulls per confirmar que allò que acabava de veure era real, i de seguida s’ho va haver de creure quan la lluna li va preguntar “ei, nena bufona, com et dius? La nena va respondre “no ho sé”, amb més timidesa que sorpresa o por. La lluna, estranyada, va dir “vaja, no saps com et dius?” La nena va estar uns instants observant la lluna plena, i finalment va dir “Aurora, em dic Aurora”, i tot seguit va afegir “però a l’escola em diuen... em diuen com tu... Lluna. A l’escola em diuen Lluna, perquè diuen que tinc la cara rodona com tu”. La lluna va respondre “vaja, doncs és estrany, perquè a mi aquí dalt ningú no em diu Aurora perquè m’assembli a la teva cara”. L’Aurora va riure i es va posar la mà a la boca, tement que l’haguessin sentit els pares, que eren al menjador. I va dir “però... aquí dalt hi ha algú?” La lluna va respondre “oi tant, que hi ha algú. Totes les estrelles. Et sembla poca companyia?” L’Aurora, sense entendre-ho, va dir “les estrelles? Jo a la ciutat no les veig gairebé mai, les estrelles. Al cel no n’hi ha gaires, d’estrelles. No deus tenir gaire companyia, aquí dalt”. La lluna va esclafir el riure i va dir “tinc milers d’estrelles que em fan companyia. I a més tinc el sol!” L’Aurora va dir “milers d’estrelles? Jo no les he vistes mai, milers d’estrelles. Si el meu pare et sentís dir això cridaria enfadat mentida, tot és mentida!, i això que tu, lluna, no ets la tele... A més, dius que el sol et fa companyia? No pot ser! Aquesta és la mentida més gran que he sentit mai! El sol surt de dia, i tu, lluna, surts de nit! No coincidiu!”

La lluna no va dir res i l’Aurora se la va mirar, també en silenci, abans de mirar a baix, al carrer. Tot continuava igual. Per a la gent, la lluna no existia, i encara menys aquella conversa entre l’Aurora i la lluna.

L’Aurora va tornar a alçar el cap per mirar la lluna. Li buscava els ulls, el nas i la boca que havia vist als dibuixos dels llibres, mentre pensava que aquella gent de la ciutat que no feia cas de la lluna devia ser com el pare, que no es creia el que deien a la tele perquè tot era mentida. “Per això no alcen el cap”, va pensar l’Aurora, “perquè a la tele han dit que hi hauria lluna plena i no s’ho han cregut”.

L’Aurora pensava en això quan de sobte la lluna va trencar el silenci i va dir “què et fa pensar que no coincidim mai, el sol i jo?” L’Aurora va respondre “oh, ja t’ho he dit: el sol surt de dia i tu surts de nit”. La lluna va dir “segur? Estàs segura, Aurora, que jo surto de nit? Perquè aleshores, com és que em pots veure de nit?” L’Aurora va dir. “Doncs et veig de nit perquè estàs il·luminada”. La lluna va respondre “és clar que estic il·luminada, però no pas perquè tingui llum pròpia. Jo no tinc una bombeta de llum dins meu que m’il·lumini. No sóc pas lluminosa, jo!” L’Aurora va dir “no? Aleshores, qui t’il·lumina?” La lluna va respondre “el sol. M’il·lumina el sol. Sense la llum del sol tu no em veuries, Aurora. Veus com el sol em fa companyia! Sense el sol, jo no brillaria. Necessito el sol per poder brillar i el sol em necessita a mi per poder aprofitar la seva llum fent-me brillar. A mi, a tu, i al planeta on vius”.

L’Aurora va estar en silenci uns llargs instants, i a la fi va dir “i a tu, lluna, el sol no t’enlluerna perquè no tens ulls, oi?” La lluna va respondre “oi tant, que tinc ulls. Que no els vegis no vol dir que no en tingui, Aurora”. L’Aurora va dir “i per què no els puc veure? Els amagues?” La lluna va respondre “ho has dit molt bé, Aurora: els amago. Amago els ulls”.

L’Aurora no s’atrevia a preguntar a la lluna per quina raó amagava els ulls. Va pensar que li feia tanta vergonya preguntar-ho com a la lluna confessar-ho. Finalment, però, no s’hi va resistir i va preguntar a la lluna: “Et fa vergonya ensenyar els ulls?” La lluna va trigar a respondre, i a la fi va dir: “Sí, això mateix, em fa vergonya...” L’Aurora va dir “per què? Són lletjos? No poden ser lletjos, tan bonica i rodoneta com ets, lluna! No m’ho crec! Tu no ets la tele, digue’m la veritat. Tu ets maca, lluna! Per què amagues els ulls?” La lluna va respondre, trista “perquè me’ls van esguerrar. Fa molts anys me’ls van trepitjar. Em van trepitjar els ulls, i tota la cara. I en un ull em van clavar un pal amb un drap. Era una bandera”. L’Aurora va fer cara d’espant, i impacient va preguntar “... Però on tens els ulls?” La lluna va respondre “al meu costat fosc. Des d’aleshores vaig girar-me d’esquena al teu planeta, i tinc els ulls el nas i la boca al costat que no em pots veure, però que jo ara et permetré veure. Només a tu, Aurora. Ningú l’ha vist i no l’ensenyaré a ningú més del teu planeta”. L’Aurora va dir “ah, que bé... Però com m’has pogut veure a la finestra?” La lluna va dir “ui, quin misteri, oi? Fixa’t, tinc una amiga, una estrella que t’ha vist i m’ha dit que una nena de cara rodona com jo mateixa semblava buscar-me des de la seva finestra”.

“Ah...”, va fer l’Aurora, i va sentir que el cor li feia un salt. I el cor encara li saltava quan de sobte es va veure a si mateixa fora del dormitori, després sobre la ciutat, després sobre la nit de fang, després enmig de la nit negra entre les estrelles i aviat sobrevolant la cara fosca de la lluna, que l’havia atreta perquè li veiés la cara, amb els ulls, el nas i la boca, tot esguerrat.

“Tens uns ulls espantosos, lluna!”, va dir l’Aurora en veure-la de prop, “oh, quina cara més horrible!”, va afegir. I La lluna va respondre “ja t’ho deia, per això l’amago...” L’Aurora va dir “i no tens por que vingui algú altre a trepitjar-te la cara un altre cop?” La lluna va respondre “ara ja no. Un cop m’han fet tant de mal, he perdut la por. Ara, veient-te tan de prop, amb la cara tan bufona i rodoneta com jo mateixa, el que em fa por és saber que demà, quan jo me’n vagi, tu et despertaràs al teu planeta”.