Locus o elogi de la lucidesa

Locus és un llibre que La Campana traurà a la venda el 10 d'abril, i anomeno l’editorial abans que l’autor, Antoni Gual, perquè en els temps patètics que malvivim cal ensabonar l’editorial de torn quan per fi es decideix a publicar un llibre decent, i en aquest cas bo de collons malgrat les esporàdiques vacil·lacions tonals i tècniques de l’autor, que no arriben a afectar la qualitat global de la novel·la o la pseudobiografia o les dues coses alhora, o el llibre de memòries o el llibre de memòries novel·lat o el que sigui, perquè, com es veu, no tinc ni idea de com classificar Locus, aquest irregular, imperfecte i tanmateix m’atreveixo a dir que genial artefacte, vet aquí el seu mèrit.

Un Locus hilarant on la cosa iniciàtica consisteix a aprendre tot desaprenent el que ofereix l’entorn, de manera que l’aprenentatge és irònicament per negació i on en conseqüència rius per no plorar amb les misèries humanes que amb tanta gràcia en la desgràcia descriu el personatge narrador, el qual ho fa amb una admirable distància, el narrador que viu i pateix i sovint gaudeix d’algun oasi de joia entre tanta misèria que, justament per això, fa encara més deliciosos aquests oasis. Un Locus irònic i entranyable i nostàlgic i pietós i universal i honest i sensacionalment fresc, espontani en el seu to sobre aquesta espècie humana impia. Un Locus que no podria dur un altre títol, perquè ximple és el personatge en la seva lucidesa que el condemna a la ximpleria —si hi ha equilibri és perquè hi ha l’amenaça del desequilibri—, malgrat que de fet no sabem del tot si neix ximple o es torna ximple després, perquè ximple és l’entorn que descriu i que el fa tornar encara més ximple, mentre alhora s’evidencia que l’únic que hi toca és ell, ell i la seva extrema sensibilitat i tendresa; ell i el seu dolor i joia de viure malgrat viure en temps de dictadura, la Catalunya decadent del franquisme en el seu encès i llarg crepuscle, un món podrit per un règim asfixiant, generador de misèria; misèria material, misèria moral, misèria intel·lectual, una vida que el personatge narrador només pot suportar gràcies a la seva controlada bogeria, aquesta alienació que és el millor analgèsic per tirar endavant el personatge i qualsevol que estigui mig sonat, és a dir, qualsevol que tingui dos dits de front per procurar-se el punt de bogeria per continuar tenint els dos dits de front imprescindibles per al funambulisme que exigeix no pas la vida, això seria injust, inexacte, estúpid, sinó el seny que exigeix l’home per suportar viure entre els homes. Una ximpleria tolerable que no només queda justificada en la seva inserció en l’obra, sinó que és l’obra, allò que la fa tan viva, tan humana, versemblant.

La conya de la novel·la històrica ven en un país justet com aquest on es llegeix novel·la històrica sense tenir interès per la història. Tots llegits, tots històricament novel·lats i tots històricament analfabets, vet-ho aquí. Però a Locus l‘aspecte del temps històric és només el marc perfecte per a la dissecció de la naturalesa humana. No hi ha oportunisme, doncs, en la tria de la cosa històrica, sinó oportunitat per encabir a la perfecció allò que es vol dir i que per als lectors és un regal que es digui, i d’aquesta manera. En fi, no us diré res més, perquè de fet us ho he dit tot i res sobre Locus. D’això es tractava. Perquè no es pot dir res que sigui res sobre allò que un demana que s’ha de llegir. Llegiu, llegiu Locus. Jo no l’he oblidat i sé que no l’oblidaré. I tinc mala memòria.