D'impostors

Estava jo l’altre dia malament de l’estómac i observava el peix bullit al plat quan vaig recordar una cosa tertuliana anomenada Antoni Puigverd. Vaig comprendre el problema. El peix bullit m’acabava de revelar per què tenia l’estómac regirat. L’Antoni Puigverd era el causant del meu mal de ventre; ell, que per a mi és incomprensiblement com la xocolata, quan la veig no en puc parar de menjar fins que m’agafa mal de ventre, em provoca cada vegada mal de ventre últimament, l’estómac ja no l’aguanta, quan veig i sento garlar i garlar el Viscós Puigverd a la tele.

Aquell matí, després de veure el Viscós a la pantalla, jo cada deu quinze minuts al lavabo, vet-ho aquí. I el peix bullit, que m’havia d’anar bé per a l’estómac, resulta que em recordava la cara del Viscós Puigverd i tornava a tenir nàusees i ganes d’anar al lavabo. Entrava en un cercle viciós que em neguitejava i encara m’alterava més l’estómac. De manera que vaig demanar a la dona que, si et plau, talla’m a trossets el peix bullit, jo tanco els ulls i me’l fiques a la boca, si et plau, fes-ho, fes-me cas, no preguntis i fes-me cas, que té una explicació. I després, un cop vaig acabar de dinar li vaig explicar el perquè del meu comportament excèntric i ella ho devia comprendre molt bé, perquè em va escridassar, es va alterar ella també, i també li va agafar mal d’estómac, a ella també l’altera el Viscós, però és una altra mena de mal que no la fa anar al lavabo sinó que li provoca acidesa d’estómac, i es va haver de prendre omeprazol, allò que es pren en aquests casos. Ella em va dir el que em diu sempre que veig el Viscós Puigverd a la tele; que no sigui autodestructiu, que eviti allò que em perjudica la salut. I jo li dic que sí cada vegada, que té raó, però que per a mi en Puigverd i companyia, gairebé tots els tertulians, gairebé, però sobretot en Puigverd, tinc una debilitat per la cara de peix bullit d’en Puigverd, per la perfecció harmònica entre el peix bullit amb ulleres de muntura fina i les insipideses maquillades d’erudició que deixa anar per la boca insípidament, ciris trencats constants amb verb refinat des de la boca fina amb veu fina, ell, amb la seva americana fosca i la corbata fosca com el parell de neurones que li circulen a càmera lenta pel cervell de peix bullit poruc, por dels taurons del Mediterrani on habita, doncs per a mi sobretot en Puigverd, deia, és una droga, em té totalment atrapat, la meva droga els matins a la tele, i droga llegir-lo al diari, un diari molt important català, d’aquells que creen opinió i per això el país opina el que opina. M’agrada seguir el Viscós sempre que puc, i sempre puc perquè el Viscós Puigverd és sempre a tot arreu, als mitjans, té tribuna als mitjans i això és un luxe per a mi i per al país, no necessito camell i em surt gratuït, en tinc prou a encendre la tele, l’ordinador, a anar a un bar i obrir el diari, el diari d’avantguarda on escriu el Viscós, allà on diu coses erudites avantguardistes, i cap incongruència entre el que diu a la tele i el que diu al diari o allà on calgui. El Viscós és omnipresent.

Després vaig pensar que aquell matí el Viscós n’havia dit una de sensacional que devia ser el detonant que em va provocar el mal de ventre, dic jo. No hi ha dret que el món artístic català sigui tan corrupte, una màfia, va dir, i que tot funcionava amb prebendes, va dir, un món tancat, de capelleta petita, on quatre mafiosos tallaven el bacallà, va dir amb contundència. Gran, el Viscós, vaig pensar, molt gran. Cal tenir valor per dir això en públic, Viscós Puigverd, vaig pensar, molt de valor, tu sí que fas d’autèntic intel·lectual, i a més des de la teva tribuna guanyada a pols amb el teu talent enlluernador, vaig pensar, està bé que t’indignis i parlis amb propietat des de l’autoritat moral que et dóna la teva trajectòria, vaig pensar, i aleshores vaig recordar la resposta que em va donar per mail ja fa anys el Viscós, quan com a admirador incondicional li vaig enviar un correu per fer-li saber la meva admiració per un article admirablement demencial que havia escrit en un altre diari de referència i per tant admirable on el Viscós escrivia aleshores gràcies al seu talent enlluernador. Vaig recordar la seva llarga resposta per mail, molt cordial i elegant, val a dir-ho, on em parlava admirablement de peres quan la qüestió naturalment anava de pomes, cosa que, malgrat ser marca de la casa, em va deixar garratibat i el personatge encara se’m va elevar més a l’altar on ja el tenia. Total, que vaig aprendre qui era Leopardi. En la seva resposta el Viscós em va etzibar un discurs sobre Leopardi sensacional. El Viscós Puigverd va resultar ser un erudit en Leopardi, una enciclopèdia humana sobre Leopardi, i em va fer interessar en Leopardi, i m’hi vaig interessar tant que vaig arribar a la conclusió que, si Leopardi hagués sabut que el Viscós el difonia, s’hauria alçat de la tomba, i no sé si per clavar-li un tret al Viscós, però segur que per acabar-se clavant ell un tret. És el que té morir-se i haver deixat una obra decent. Un peix bullit o un tauró s’encarregarà de difondre-la. I ve a ser el mateix.