L'acte

Es tractava de parlar d’una causa perduda sobre la qual s’ha de fer veure que encara no està perduda del tot per no haver de dir que està perduda sense que jo entengui per què no es pot dir això, que està perduda, tret que qui ho nega desitgi creure que no ho està i, de fet, faci bé de desitjar-ho, perquè enlloc no està escrit que no es pugui viure una realitat al marge de la realitat, pràctica que malauradament jo no m’he sentit mai inclinat a practicar, cosa que converteix la meva vida en limitada, d’una limitació intolerable, angoixant, una vida pobre i miserable, malaguanyada. Però mira, em dic, no conec cap vida que no acabi sent malaguanyada.

Mentre jo parlava com a conferenciant, dient del dret i del revés que la causa està perduda, per dintre estava demanant a crits que algú, ni que fos un sol assistent a l’acte, m’interrompés d’una vegada per dir-me, si fos possible indignat, que no era veritat que la causa estigués perduda, per això o per allò altre, per imbècil que fos l‘argument esgrimit, perquè naturalment només hauria pogut ser imbècil, d’una fantasia imbècil, la mena de fantasia delirant que tant em deleix sentir dir constantment a la gent, i per això ho esperava. Però no. Jo xerrava i xerrava i ningú m’interrompia, el públic era intel·ligent o prudent, pensava jo mentre xerrava i ells escoltaven com si res, i de seguida em vaig sentir la pròpia veu com si fos la d’un altre, algun dels assistents que em deia el que jo creia creure que s’havia de dir, però hauria estat massa que això s’hagués produït, un sol assistent que pensés el que jo creia pensar i deia. Ah, aquesta idea quimèrica em va desconcertar i aleshores em sentia deixant anar una verborrea infecta que no tenia aturador, i que com més anava més infecta era, i mentre jo garlava pensava en paral·lel hòstia santa, quina xerrameca infecta estic deixant anar, qui em va parir, quina merda estic dient sobre un mort, no hi ha manera humana de dir res potable quan el que intentes és justificar que un mort està mort, quina cosa més absurda, redéu, i em consolava pensant tranquil, tranquil, que d’una causa perduda pots dir el que vulguis perquè per infecte que sigui el que dius, mai no serà tan infecte com la causa perduda que ja s’està podrint a l’altre barri, i ja fa temps, per més que els assistents que t’estan escoltant facin veure que no, que la causa no està del tot perduda, que encara viu, malviu però viu, sensibles com són a la causa perduda, disposats com estan a creure que allò que tant estimen, o sigui la causa perduda, encara no està perduda, talment un ésser estimat que es neguen a creure que estigui mort perquè la mort és insuportable i més quan el mort estimat s’ha suïcidat, i de la manera més estúpida, i això com si d’altra banda hi hagués cap vida que hagi transcorregut amb prou intel·ligència perquè un cop arriba la mort un hagi de lamentar-la menys.

En fi, estava jo fent el meu discurs, i val a dir que notant-me espès des del principi, quan va arribar un punt que només intuïa el que deia, però només això, de fet no sabia el que em deia, només ho intuïa i feia veure que ho sabia, dotant el meu discurs d’una contundència doblement absurda amb el meu catanyol cada cop més excel·lent en la meva creixent espessor mental, perquè d’una banda dissimulava que només parlava des de la vaguetat d’una intuïció, i de l’altra perquè l’objecte de la conferència era la buidor, un mort l’objecte de la conferència. Vaig sentir pànic en adonar-me que la intuïció no m’ajudava a recordar què era exactament el que volia dir, i que en veritat davant dels sensibles assistents estava exposant la conseqüència d’haver dormit només un parell d’hores la nit anterior, cada cop estic més espès, hòstia, cada cop estic més espès, no m’he pres el diazepan perquè la cosa encara hauria estat pitjor, i ara no puc callar, jo esforçant-me estúpidament com si a còpia de xerrera pogués dissimular l’espessor grumollosa del que deia, i jo cada cop més empantanegat en aquella verborrea masturbatòria meva.

Sort en vaig tenir de l’ajut del meu company conferenciant, que aprofitava els meus silencis per reprendre l’assumpte i xerrar ell, una xerrameca la seva d’una naturalesa molt diferent de la meva, val a dir-ho, ell partint de la base esquizofrènica de pretendre que el mort estava viu mentre que com a científic de la causa sabia millor que ningú que la causa estava perduda, tal com per començar, i de manera definitiva, ho demostra el fet que em convidés precisament a mi a la conferència. En fi, la xerrameca del meu company tampoc no tenia aturador i em fascinava la manera que tenia de parlar sobre la profanació d’un mort, disseccionant-lo com si l’objectiu de la malifeta fos realment ressuscitar-lo, el molt morbós, em fascinava i això que reconec que em perdia, arribava un punt que no entenia el que deia el meu company però jo somreia i anava assentint com si entengués el que deia, per educació i perquè l’acte estava sent filmat per la televisió de l’entitat organitzadora i jo volia quedar bé, salvar l’honor malgrat la indignitat de la meva xerrameca. Al principi vaig mirar d’esbrinar si em perdia el que deia el company conferenciant perquè jo estava espès o més aviat perquè ell també es perdia en una altra mena d’espessor, i al final vaig arribar a la mediocre conclusió que devia ser per totes dues coses. El company xerrava pels descosits, a tota castanya i de manera abstrusa, però sense la meva buida contundència que rima amb impotència, ell optant pel seu estil esforçat, diletant en la seva oratòria carregosament llastimosa que competia en llastimositat amb la meva, dues llastimositats feixugues diferents, llastimositat, una paraula que no sé si existeix però que m’adono que m’agrada.

Els assistents a l’acte, com si fossin excel·lents actors d’una comèdia absurda, en el torn de preguntes o de comentaris o del que fos que volguessin dir, es van mostrar seriosos i fins i tot una xicota molt trempada em va preguntar en acabar l’acte, i no em va semblar com a retret sinó per sana i constructiva curiositat, per què havia decidit jo acceptar de fer de conferenciant si trobava que tot estava perdut, i vaig dir-li no sé què però vaig pensar que havia decidit participar a l’acte per la mateixa raó que em llevo cada matí i no sé per què, o sigui per la mateixa raó que ella es lleva cada matí i realment no sap per què, però això em va semblar massa groller de dir-li i me’n vaig estar de fer-ho, i més perquè la noia era trempada, i ara finalment recordo que li vaig dir que havia decidit fer de conferenciant en aquell acte perquè algú havia de dir que als morts se’ls enterra i punt final, i que fer veure que estan vius és delirant, tot i que, vaig afanyar-me a aclarir-li, sóc un fervent admirador dels sensibles i imaginatius delirants, una cosa no treu l’altra. I deia que els assistents estaven preocupats per la qüestió de la causa perduda, talment com si el que acabessin de sentir fos un assumpte greu, com si el mort tingués futur i el futur depengués del que s’estava debatent en aquell acte, un acte que com més anava més m’havia d’esforçar a recordar de què tractava, tal era la meva creixent espessor mental, i cada vegada que hi queia em sobresaltava, però jo fent veure com si res dient-me ah, sí, la cosa tracta de la llengua catalana, concretament de l’inaudit bilingüisme dels catalans.