Eixerits mal educats

En la teva lluita contra la resta del món t’aconsello que et posis del costat de la resta del món.

                                      Franz Kafka

Aquests amics meus respectuosos i educats, molt educats, que per això són amics meus i per això es preocupen que els seus fills siguin educats perquè cal ser educat i seran ciutadans com cal si són educats, pensen, i pensaria jo probablement si tingués fills, s’equivoquen, no els ho puc dir però s’equivoquen, des de fora ho veig molt fàcil, jo, ja ho entenc, i per això no els puc dir que penso que s’equivoquen, he de callar perquè no sóc ningú per dir a ningú que s’equivoca amb l’educació dels seus fills i amb les seves bones intencions vers l’educació dels fills. He de callar i patir veient com s’equivoquen i com en el fons saben que s’equivoquen però continuen insistint en l’error perquè per desgràcia són educats i la consciència els impedeix corregir-lo, no poden fer altra cosa que el que fan i que és exactament el mateix que jo faria si tingués fills, he de dir-ho, i s’equivoquen i no paren d’equivocar-se com em fan saber amb la seva preocupació noble i amorosa però estèril vers l’educació dels seus fills, i jo he de callar mentre sento compassió pel pare i la mare i pels fills, i faig que sí amb el cap mentre penso que no hi ha possible bona educació per als fills perquè la bona educació passa avui dia per la mala educació. Si vols preparar un fill, fer-lo fort per aquest món, l’has de mal educar, i com més mal educat, com més subnormalet insensible sigui, més educat estarà, més preparat, més fort per suportar el que l’espera, i de fet ni això, no l’espera res, no ha d’esperar res perquè ja a la llar d’infants hi ha exemplars que excel·leixen en matèria de recomanable mala educació. Talent innat. Sense anar més lluny, tinc un parent que és el paradigma de la mala educació, i justament per això és el paradigma de la bona adaptació al món actual. El personatge es dedica a la política, que és, que jo sàpiga, la cosa pública, o sigui allò que mou els fils i decideix quines partides pressupostàries s’han de destinar a educació o a armament. El personatge val a dir que és un patètic xixarel·lo gosset de l’amo d’un poder patètic xixarel·lo. Però és la societat que hi ha. La qüestió és: què ha fet possible que el personatge talòs s’obrís camí en aquest món com un guant a la mà? La mala educació. Una mala educació que parteix del talent innat per a la sensibilitat, exactament la mateixa d’un cactus, i un marc mental tan estret com la cel·la d’un rusc.

Per contra, tinc un amic que té un fill sobreeixerit. Té problemes, és clar. El pare i el fill, és clar. A l’escola tenen l’obligació per llei governamental de tractar el nen de manera especial perquè el nen és especial, i en diuen especial simplement perquè el seu cervell és just el contrari del cervell de mosquit del meu parent, per entendre’ns, perquè curiosament al cervell de mosquit del meu parent ningú no l’anomena especial. Al cervell de mosquit del meu parent ningú no sembla considerar-lo especial, fins al punt que se li atorguen càrrecs polítics, o sigui públics, i en canvi al cervell del nen eixerit els educadors mateixos l’anomenen especial. Deu ser per això que la manera especial de tractar al nen no consisteix a apropar el cervell de mosquit o de mig mosquit de la resta de nens al cervell eixerit del nen especial, sinó a la inversa. Es tracta d’adaptar el cervell del nen eixerit el més possible a la mida del cervell de rusc del meu parent, per entendre’ns. Ser eixerit és un error, doncs. Comporta problemes. Sort que havíem quedat que l’escola servia per fer els nens eixerits.

És un acte cruel, el pitjor acte, el més nefast dels actes que es puguin cometre, pretendre educar com cal al teu fill, no en tinc cap dubte. Si no té el talent innat de la neciesa, com és l’afortunat cas del meu parent, fes-lo neci, per l’amor de Déu, converteix en limitadet el teu fill, molt limitadet, insensible, acrític del tot, ben deliciosament idiota. Idiotitza’l, coi, idiotitza el teu nen, si l’estimes de veritat idiotitza’l, i alhora de passada li estaràs sembrant un esplendorós futur, l’estaràs educant per a la limitació mental necessària per a la felicitat, per a l’adaptació social en general, també laboral. Idiotitzant-lo, insensibilitzant-lo, estaràs modelant-li un cervell apte per a l’especialització de qualsevol bestiesa professional rendible, amb bona oferta i demanda, perquè tot el que surt rendible avui dia és sempre, sempre, de fet com ha estat sempre, una bestiesa, però avui encara és més, molt més bestiesa perquè la cosa bèstia s’ha sofisticat i resulta més bèstia que mai però amb aparença de moderna, d’alta tecnologia i bla bla, i per tant encara és molt més bèstia, ja dic, perquè la seva bestialitat ara té la disfressa de la intocable, inqüestionable modernitat tecnològica, amb les seves bondats inqüestionables que fan rutllar el món tan educadament com funciona.

Per tot plegat l’escola serveix avui dia com abans servien les esglésies. Avui les escoles no serveixen per educar, sinó com a màquina d’expiació social. Als nens, i la immensa majoria de pares no ho saben, se’ls utilitza enviant-los a l’escola per confondre’ls i mal educar-los en la hipocresia inconscient en tant que normalització de la hipocresia. Allà, inculcació de coneixements impermeables al feedback crític a banda, se’ls ensenya educació formal, a dir bon dia, bona tarda, la solidaritat, el treball en equip –no fos cas que a algun se li acudís destacar–, les bones maneres i bla bla, però només perquè creguin que el món funciona així i quedar-nos tots tranquils perquè tot va bé. S’enganya als nens mentre els adults s’autoenganyen. La realitat és naturalment la contrària, i prova d’això és que després de la bona educació només queda nen, què es diu? Booon dia... digues bon dia, nen. I el nen diu bon dia. O també, nen, què es diu quan et donen una galeta? Gràacies, es diu gràcies... digues gràcies, nen. I el nen diu gràcies. I a continuació, el nen fa el bèstia al restaurant, fa xivarri i crida, emprenya fent el bèstia corrent pel menjador del restaurant mentre el pare menja tranquil·lament, perquè mentre el nen fa el bèstia pel restaurant el pare no està pendent del collons de nen perquè ja ha complit dient-li al nen que s’ha de dir bon dia i gràcies i bla bla. Una coartada, ja es veu, l’educació formal és una coartada per exercir desenfrenadament, sense remordiments de consciència la mala educació. L’educació, doncs, al servei de la mala educació.

L’error, la confusió, la perversió, el mal, sempre s’escolen, i és en nom del bé quan el mal s’escola millor. Barrejar el bé amb el mal és la manera més efectiva de fer triomfar el mal, consolidant-lo, una consolidació que l’ha proporcionada el bé.

No hi ha res a fer. Només morir. El bé absolut és la mort, ni que sigui perquè en la mort no hi ha el bé i, doncs, no hi pot haver el mal. Cal eliminar el bé perquè no hi hagi el mal. Morir. És l’única manera. Tota una paradoxa. I hi estem condemnats.