Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dimarts, 14 de febrer del 2017

No m'hi veig



Vint-i-vuit minuts. Aquest és el temps que vaig trigar l’últim cop a trobar les meves ulleres amb les ulleres posades. És el meu rècord. I encara vaig tenir sort de dur les ulleres posades per buscar les ulleres, perquè ser miop i buscar les ulleres sense les ulleres posades hauria estat molt més agònic del que va ser, perquè tenia una cita important i perquè vint-i-vuit minuts buscant unes ulleres gairebé a cegues no ha de ser gens agradable, i dic que ha de ser perquè no ho he comprovat mai, coneixent-me sempre deixo religiosament les ulleres al mateix lloc, sobre el moble del menjador, de manera que no recordo haver buscat mai les meves ulleres sense les ulleres posades. I són tants cops que em passa això que, si no fos que sempre que busco les ulleres resulta que les duc posades, pensaria a comprar-me unes altres ulleres per buscar les ulleres, cosa que seria absurda, perquè si ja duria unes ulleres posades no tindria cap sentit entretenir-me a buscar les ulleres, i aleshores l’angoixa no tindria a veure amb la necessitat d’unes ulleres per veure-m’hi, sinó amb el fet de no trobar les ulleres que buscaria amb unes ulleres posades, una angoixa crec que pitjor que la que pateixo habitualment amb les ulleres posades buscant aquestes ulleres posades, perquè hi veuria buscant les ulleres i no patiria pròpiament per arribar tard a cap cita sense ulleres, però no suportaria la idea d’haver perdut les ulleres, malgrat que les ulleres bé serien en algun racó de la casa. En fi.


De fet, l’única vegada que recordo haver-me tornat boig a casa buscant les ulleres sense les ulleres posades, és a dir amb la minsa capacitat visual que la miopia em permetia veure, va ser la vegada que vaig obrir la nevera, em vaig treure les ulleres i de manera inopinada les vaig deixar dintre, i sort que no va ser al congelador, sinó a la nevera, només a la nevera, al costat d’una llauna de cola, recordo, vés a saber per què, però les vaig deixar al costat d’una llauna de cola i no en un altre prestatge de la nevera. I encara vaig tenir sort que aquell cop no havia de sortir per a cap compromís important, sinó que només em disposava a seure al sofà amb una cola i unes crispetes per empassar-me tots i cadascun dels espots publicitaris, afició que confesso i de la qual sempre, des que tinc ús de raó, he estat fervent devot, sobretot per Nadal. He de dir que els espots publicitaris de Nadal són amb diferència els meus favorits d’entre tots els espots publicitaris al llarg de l’any, i dels quals ja dic que sóc molt aficionat, de fet el meu programa favorit de la tele son els espots publicitaris, tinc aquesta sort, perquè no em cal programar res, però els espots nadalencs, deia, són els meus preferits perquè jo sóc molt nadalenc i tendre i encara m’entendreixo i em torno més melangiós i bona persona per Nadal, i mentre miro a la tele els espots nadalencs sempre m’ha passat això, que després em miro al mirall i m’enamoro de mi mateix, ho confesso, ja dic, m’enamoro de la meva imatge que no és més que el reflex de la meva bondat, i després dormo millor, durant les festes nadalenques sempre he dormit millor que durant la resta de l’any, sempre he anat molt descansat durant les festes nadalenques i paeixo molt bé els àpats copiosos nadalencs, i quan dic sempre vull dir sempre, ja des de petit tenia aquesta afició de veure els espots nadalencs i era feliç per Nadal, amb la diferència que de petit no feia servir ulleres, de petit la meva vista era perfecta per poder veure els entranyables espots nadalencs, fins al dia que d’adolescent, gairebé als vint anys, tot es va torçar. Un dia em vaig llevar i vaig veure la serralada de Marina des de la finestra de l’habitació, sempre la serralada de Marina i no cap altra, però ara borrosa, la veia borrosa, no semblaven les mateixes muntanyes, algú m’havia canviat les muntanyes de sempre per les muntanyes borroses que ara veia, de la nit al dia veia borroses aquelles muntanyes i em refregava els ulls perquè no entenia per què les veia borroses, no podia ser la boira perquè sempre que hi havia boira a les muntanyes les veia boiroses, no borroses, i no podia ser que les muntanyes s’haguessin transformat en borroses i vaig arribar a la conclusió que eren els meus ulls i no les muntanyes allò que havia canviat vés a saber per què, els ulls de la nit al dia miops, ja dic, i veien les muntanyes borroses sense que les muntanyes fossin borroses, les muntanyes eren com sempre, era jo qui les veia borroses, els meus ulls tot d’una no veien com havien de veure i jo no hi podia fer res malgrat que fossin els meus ulls, una part de mi que ara em traïa, de manera que vaig comprendre, vaig començar a comprendre potser per primer cop a la vida que era vulnerable, que no em tenia ni a mi mateix en tant que mancat de domini sobre mi mateix i, doncs, que jo mateix no existia per la incapacitat de dominar el cos, ara em fallaven els ulls, més endavant podria ser el cervell. Només era qüestió d’atzar. I amb tot això on era jo si els meus ulls, que sempre havien funcionat, ara no em funcionaven? Fins ara jo no tenia ulls, simplement hi veia perquè sempre havia vist i ni em passava pel cap no veure-hi, la vista era part d’un funcionament meu silenciós, perfecte, tan perfecte que no em semblava que hi hagués cap funcionament. Jo tenia ulls perquè els ulls servien per veure-hi, no per no veure-hi, i per això ni recordava que tingués ulls. Tots els meus mals fins aleshores els havia rebutjat, curat el meu propi cos amb l’ajut de medicaments, d’injeccions, fins que els mals desapareixien. Però ara no. Ara necessitaria ulleres, un objecte extern, estrany per a mi que em recordaria constantment la meva dependència, vulnerabilitat. No recordo, però, haver-me espantat veient les muntanyes borroses aquell matí, vaig pensar que allò seria passatger i fins i tot ho vaig trobar curiós, i em vaig plantejar que la vida seria diferent si la podia veure d’aquella manera diferent, borrosa, i això de fet ara em passa, encara em passa que quan em trobo posem per cas un estúpid em trec instintivament les ulles per no haver de veure’l. Només sentint-lo em fa mal, certament, però menys mal que si a sobre l’he de veure, haver de sentir parlar un estúpid i a sobre veure’l mentre parla sempre ha estat per a mi d’una crueltat intolerable, i ja que de moment no sóc sord i no puc evitar sentir les estupideses d’un estúpid, resulta atenuant almenys no haver de veure’l, i això és perillós quan condueixo, quan veig un conductor estúpid mentre condeixo la mà se me’n va del volant cap a les ulleres, instintivament, necessito treure’m les ulleres, i això és perillós perquè sent l’altre l’estúpid resulta que puc ser jo qui provoqui un accident estúpid per haver-me tret les ulleres, i de res serviria dir-li després a la policia que he provocat jo l’accident estúpid per culpa de la meva estupidesa de treure’m les ulleres per no haver de veure el comportament estúpid del conductor estúpid del davant.


Deia que l’únic dia que recordo haver buscat les ulleres sense les ulleres posades va ser aquell dia excepcional que les havia deixat a la nevera. Després d’haver-les buscat a les palpentes per tota la casa vaig desistir a l’acte en la recerca en sentir que començaven els espots publicitaris a la tele, vint minuts de durada d’espots en una cadena privada, tot un festival que no em pensava perdre. No era època de Nadal, val a dir-ho, però tant se val, ja he dit que la meva afició pels espots publicitaris em ve de petit i no té mesura, fins al punt que ara estava disposat a empassar-me la sessió d’espots sense les ulleres i oblidar-me de les ulleres sense les ulleres, tal és el poder d’hipnosi que em produeixen els espots publicitaris. I la sort va ser que, com que m’havia de preparar per a la sessió d’espots de la tele, m’havia de proveir amb una cola i unes crispetes, ja dic, i va ser en obrir la nevera a les palpentes per agafar la cola que vaig veure les ulleres borroses al costat de la cola borrosa dins la nevera borrosa. Vaig saltar d’alegria en trobar-hi les ulleres. Podia gaudir de la sessió d’espots publicitaris copsant-ne tots els detalls. Sense les ulleres, no hauria estat el mateix. El dolor plaent, indescriptible, que experimento en veure els espots publicitaris no hauria estat el mateix sense les ulleres posades. Cal veure-hi fi, molt fi, per empassar-se els espots publicitaris. Veure-hi ha de ser dolorós per a una bona captació dels espots publicitaris.


Per tot plegat crec que la miopia té els seus avantatges. Et permet dur ulleres, i les ulleres es poden treure i posar lliurement. Un luxe. Per això no les perdo mai, fins i tot quan crec que les he perdudes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada