Un mosquit

El mosquit que no em va deixar dormir la nit del 30 de gener a casa de l’amic no era un mosquit qualsevol i ni tan sols sé si era un mosquit, dos mosquits, una família de mosquits, un veïnatge de mosquits, etcètera, el cas és que no vaig sentir el seu brunzit, un agut i penetrant brunzit solista, ben nítid, fins al cap de no res d’haver-me ficat al llit, jo d’entrada confiat al llit, molta son després d’un dia superficial però esgotador com totes les coses superficials i els meus dies superficials, un rere l’altre, dies que acaben esgotant més que les coses profundes, i la meva vida no és profunda, és superficial, banal i per això esgotadora, i el mosquit que va començar a brunzir sobre el llençol i la manta que amablement l’amic m’havia deixat sobre el llit per si tenia fred aquell 30 de gener perquè ja no és segur que el 30 de gener faci fred, i amb l’assumpte del mosquit em vaig tapar el cap només amb el llençol però vaig tenir calor de seguida, em costava respirar tapat amb el llençol i a la fi vaig treure el cap, que agradable s’estava amb el cap fora!, i el brunzit del mosquit ja no se sentia i vaig pensar potser no era un mosquit, m’ha semblat un mosquit però no pot ser un mosquit un 30 de gener, el canvi climàtic és bèstia però no tant, el brunzit que he sentit semblava el d’un mosquit; és més, jo asseguraria que era el brunzit d’un mosquit però no pot ser un mosquit un 30 de gener, seria la primera vegada que sento un mosquit un 30 de gener encara que sigui a Barcelona, aquesta ciutat insalubre i demencial i pretropical però on encara, dic jo, no hi pot haver mosquits un 30 de gener, em nego a creure-ho perquè mai no hi ha hagut mosquits un 30 de gener, vet aquí el meu raonament estúpid, perquè no estava disposat a creure que el mosquit tornaria a reaparèixer per condemnar-me a l’insomni tota la nit, com així va ser.

El mosquit, perquè finalment, després d’un estudi minuciós de llargues i absurdes i nocives hores nocturnes atent només al brunzit inequívoc del mosquit en el silenci de la cambra, vaig concloure que era un sol mosquit a causa de la precisió solista del brunzit. El bitxo era d’una crueltat extrema apareixent i desapareixent cada deu minuts, més o menys, vaig arribar a calcular, el temps precís cada vegada per confiar-me, per fer-me creure el mosquit pervers que havia finalment desaparegut. El mosquit em feia treure el cap del llençol, i aleshores, amb el cap exposat, entre el moment en què tornava a sentir el brunzit i em massacrava de nou el mosquit no devien passar més de dos segons, una velocitat increïble entre l’avís de la seva reaparició i la fiblada impietosa que tot seguit em feia rascar la pell mentre tornava a passar calor amb el cap de nou dins el llençol, jo suant de nou i la coïssor de la pell i jo rascant-me desesperadament provocant-me més coïssor, i mentre em rascava procurava oblidar-me que la cosa duraria tota la nit, de la picor en feia distracció, vet aquí la meva misèria, procurava no pensar en el fet que no dormiria en tota la nit i que l’endemà m’arrossegaria com un gos xacrós per culpa del mosquit, de la meva nit del lloro per culpa del mosquit. I quan no em rascava pensava de tot, procurava pensar en qualsevol cosa per oblidar-me de l’insomni per culpa del mosquit, i sobretot pensava que m’havia de treure del cap la idea de despertar l’amic per demanar-li esprai per matar el mosquit, perquè l’amic em prendria per exagerat o vés a saber si per boig, i perquè jo suposava, o volia suposar per no haver de despertar-lo, que al mes de gener l’amic no tindria esprai matamosquits, i per tant només aconseguiria despertar-lo per res, ell que amablement m’havia acollit a casa seva i m’havia preparat el llit perquè dormís com un angelet al seu cau aquella nit del 30 de gener en què ell dormia a l’habitació del costat com un angelet, roncant com un dimoni de tant en tant, mentre el mosquit brunzia a un pam del meu cap, a intervals, cada deu minuts, apareixent, desapareixent, ja dic. Mentre transcorria la meva agonia nocturna l’única esperança que tenia quan per fi vaig decidir que es tractava d’un sol mosquit, era que m’hagués xuclat prou sang per sentir-se satisfet, prou sang per haver-se inflat com un globus i no poder reprendre el vol per atacar-me de nou. Així em deixaria en pau d’una vegada. Jo confiava a mitja nit que, amb tanta sang que ja m’havia xuclat, deixant-me al punt de l’anèmia, vaig témer, el mosquit per força havia d’estar sadollat de sang i es trauria del seu cervellet de mosquit la idea de continuar xuclant-me sang i més sang, perquè el mosquit podia ser insaciable però no tant fins al punt d’estar boig per arriscar-se a rebentar, i si estava boig per força havia de rebentar fart de tanta sang meva, sang al seu pap de mosquit, sang fins a les seves antenes de mosquit que m‘havien detectat, detectat la meva sang, sang fins i tot vessant-li pel fibló per on em xuclava la sang, vaig pensar. Aquesta, aquesta és la meva esperança. En algun moment bé que ha de parar, el malparit, en algun moment em deixarà en pau; per afartament, per esgotament. Per les dues coses. No pas per pietat, no, sinó per una d’aquestes dues coses o les dues coses alhora, confiava jo en la meva desesperació.

Però no. Jo no entenia res i encara avui no entenc res. Continuo convençut que es tractava d’un sol mosquit el que em va xuclar la sang tota la nit, o sigui la nit sencera d’aquell 30 de gener, cada deu minuts tota la nit una xuclada bèstia de mosquit brunzidor bèstia. I continuo sense entendre com el mosquit no va rebentar com a màxim a mitja nit amb tanta sang que m’havia ja arribat a xuclar. Continuo sense entendre com va poder tenir la capacitat el mateix mosquit d’anar-me xuclant la sang tota la nit, fins que va sortir el sol i ja no el vaig sentir més ni em va picar més, el fill de puta, ara que m’havia de llevar ja no em picava més, el gran fill de puta, i sense poder jo saber si per fi havia mort a causa de la grande bouffe a costa de la meva sang o si continuava tan ample paint en un racó de la cambra per alguna raó fabulosa que se m’escapava després del seu recital piconador nocturn, per bé que aquesta informació ara, consumida la nit i la meva sang, només hauria tingut per a mi caràcter de curiositat, que rima amb crueltat.

En fi, així va ser com amb el sol tímidament alçat vaig començar a passar un nou dia banal doblement esgotat per la banalitat d’aquella nit del 30 de gener en què m’havia massacrat un mosquit, afeblint-me, deixant-me gairebé anèmic, continuava pensant, per passar el dia banal i, doncs, esgotador. Afeblit, doncs, tot el dia per l’habitual banalitat d’un dia banal més, i afeblit tot el dia per la nit banal d’insomni a què m’havia condemnat un mosquit, el mosquit d’aquella nit, a Barcelona, aquesta ciutat demencial amb mosquits demencials el 30 de gener.