Lluny

Cada vegada que escolto l’insuperable Revolver dels insuperables Beatles, amb Tomorrow Never Knows em ve al cap la imatge de mi mateix de petit, de genolls a frec de la banyera, jo vestit, potser en pijama, i el cap amorrat dins la banyera buida amb la mà d’aquella dona al meu clatell, amorrant-me a la banyera agafant-me pel clatell amb mala llet amb una mà com qui agafa una llebre pel clatell, i amb l’altra mà manegant-s’ho per agafar el telèfon de la dutxa, una habilitat prodigiosa, la força del costum. I després, l’aigua freda. Uns segons, recordo aquells segons abans de rebre l'aigua freda al cap, amb els ulls tancats sentint la pressió de la mà de la dona al meu clatell, la mà estirant-me els cabells, molt de dolor, jo mirant de no pensar en res per no haver de pensar en aquell dolor i en l’aigua freda que estava a punt de caure’m, ella esperant uns segons que sortís ben freda per ruixar-me el cap. Era la seva manera de calmar-me, de fer-me entrar en raó, no a través de la comprensió sinó a través de la meva calma, es veu, com més calmat estava jo més raó tenia ella, es veu, una raó la seva que naturalment no era mai la meva, altrament la dona no m’hauria fet entrar en raó cada vegada que em volia fer entrar en raó i jo no m’avenia a les seves raons, les seves raons que mai no vaig entendre, sobretot quan passaven per amorrar-me el cap a la banyera ruixant-me el cap amb aigua freda, sent per tant aquesta la raó principal de les seves raons.

Ara a casa no tinc banyera, tinc plafó de dutxa, i està bé que sigui així, perquè cada vegada que veig una banyera no obtinc el plaer que obtinc en escoltar el Revolver malgrat el record de l’horror que em provoca, i no pas perquè aleshores l'escoltés o em vingués al cap, amorrat a la banyera, amb quatre, cinc anys d’edat. No, aleshores no l'escoltava, encara no havia arribat el moment d'escoltar a consciència aquest disc, com es pot comprendre, sinó que és ara, ara i des de ja fa molts anys que en escoltar aquesta música prodigiosa em vénen a la memòria per associació les distorsions sonores i imatges calidoscòpiques que em passaven pel cap amorrat a la banyera, un caos sonor que jo componia improvisant, un brogit que m'esforçava que em passés pel cap mentre es produïa aquell episodi d’entrada en raó del meu cervell d’infant desraonat. Qualsevol cosa em servia per no ser allà, perquè allò no s’estigués produint, i recordo alleujadores aquesta mena de sensacions caòtiques, alienants, l’últim recurs, l’únic recurs, desesperat, sensacions psicodèliques i de vegades fins i tot punks, com m’adono de gran, el concepte punk en el cervell d’un nen fins i tot abans que es produís el moviment punk. Afectat greument per la beatlemania des dels quinze anys, sent aquesta malaltia la que em va salvar la vida, escolto la psicodèlia lisèrgica beatle i no puc evitar tornar-la a sentir un cop rere l’altre de tan sensacional com és, alhora que cada vegada que l'escolto no puc evitar veure’m un cop rere l’altre amorrat en aquella banyera on la dona m’amorrava agafant-me pel clatell tot ruixant-me amb l’aigua freda de la dutxa per fer-me entrar en raó, la seva raó, que com a infant ja comprenia que no podia ser cap altra raó que el meu cap amorrat a la dutxa sota la pressió de la mà de la dona i l‘aigua freda. Sí, aquella raó que no comprenia només m'era suficient quan un cop entrava en raó amb l’aigua freda pensava en la dona fora de casa. Oh, que amable era, que raonable, amb la seva simpatia que ho impregnava tot; amb el seu aire de moderna vitalitat i do de gents, les gents que per una raó que se'm continua escapant m'explicaven a mi com era ella, la dona, ells que veien la cara lluminosa d'aquella lluna mentre jo era evident que ja veia la cara lluminosa de la lluna i també veia i vivia en la cara fosca d'aquella lluna que ells no veien i on ells no vivien; amb la seva manera desimbolta de captenir-se, gens impostada, de tan malaltissa perfectament natural en la manipulació; amb aquell estil impecable, espontani, que atorga la inconsciència del cas psiquiàtric sense diagnosticar perquè no s'ha deixat mai diagnosticar, no endebades la demència i els ploms, per bé que mig fosos, no sempre estan renyits; amb aquella manera fresca d’entabanar la gent, superficial, per poder-se entabanar a si mateixa i oblidar-se que m’amorrava el cap a la banyera i em ruixava amb aigua freda per fer-me entrar en raó, la seva raó que no era la meva, perquè si hagués estat la meva no hi hauria hagut aigua freda sobre el meu cap a la banyera.

I ara, cada vegada que veig una banyera m’hi banyo, en els hotels faig l’esforç de banyar-me a la banyera, és la meva manera de reconciliar-me amb aquella banyera, de no oblidar aquells episodis recurrents d’una infantesa en aquella casa impecable de classe mitjana folgada on no em faltava de res, i on hi havia la dona i un home invisible, un home que no m’amorrava a la banyera perquè no hi era, no hi era en el seu consentiment silenciós que la dona m’amorrés a la banyera per ruixar-me el cap amb aigua freda per calmar-me. Estava calmada, la dona, mentre executava aquell episodi? Ho estava abans, de calmada, per arribar a concebre tal idea? I després de l’episodi, quedava calmada, o hi quedava més jo un cop rebuda la dutxa d’aigua freda? Alguns d'aquests detalls gens anecdòtics no els recordo. I l’home? No, l’home era invisible, no pintava res. Com ara no és res tot allò que aleshores jo intentava a la meva desesperada manera de nen que no fos res. I pot no ser res, però cada cop que escolto el fabulós Revolver dels Beatles em ve amb nitidesa a la memòria la imatge de mi mateix amorrat a la banyera, la mà d’aquella dona al meu clatell, prement-me’l amb força, la tensió, el meu cor bategant de pressa com un bòlid, el dolor, i l’aigua freda, el moment que el meu cervell rebia l’ordre de l’aigua freda.