Dilema d'aquell dia

Res no passa perquè sí, ni tan sols l’atzar, i no devia passar-me perquè sí la simultaneïtat de dues necessitats que no vaig poder satisfer alhora: anar al lavabo i escriure.  De manera que vaig anar al lavabo amb un bloc de notes i un bolígraf Bic que mai no sabia si funcionava o no i per això m’agradava aquell bolígraf Bic i m’han agradat sempre els bolígrafs Bic, sempre he utilitzat bolígrafs Bic per la seva dubtosa fiabilitat i l’emoció que m’ofereix aquesta característica dels Bic. No vaig agafar l’ordinador perquè m’era feixuc anar amb l’ordinador portàtil al lavabo per portàtil que fos, i perquè si m’hagués molestat a agafar l’ordinador m’hauria entretingut i sens dubte aleshores hauria satisfet una necessitat abans que l’altra però precipitadament, o sigui en el lloc inadequat, cosa que no m’hauria importat en absolut si no fos que la inadequació m’hauria suposat una incomoditat, d’altra banda molt poc higiènica. I no, per aquí no passo. No per principis, no, sinó per la incomoditat, només por la incomoditat.

La necessitat d’anar al lavabo, almenys en el meu cas, és molt més recurrent i abrupta que la meva necessitat d’escriure, i precisament fins aquell dia de les dues necessitats simultànies no m’havia adonat que realment anar al lavabo per a mi havia suposat al llarg de la meva vida una necessitat, i tirana necessitat. Havia estat tan òbvia la meva necessitat d’anar al lavabo que no em semblava una necessitat, sinó res, un impuls automàtic, una inèrcia insistent i no per això necessària, només una inèrcia que en definitiva no feia més que menysprear el meu sistema digestiu, el meu funcionament, la meva vida. Davant d’aquest menyspreu per allò propi que ens manté vius, com preocupar-nos aleshores per la vida dels altres?

El més curiós és que en aquell moment extraordinari del meu atac de doble necessitat no m’adonava de la necessitat més primària, no m’adonava que anava al lavabo, i tanmateix m’adonava, era plenament conscient just abans d’anar al lavabo del meu acte d’agafar el bloc de notes de la tauleta de centre del menjador, i el bolígraf de no sé on, perquè mai no sé on deixo els bolígrafs, tot i que sé perfectament on deixo els blocs de notes. Curiós, tot molt curiós. Les dues necessitats empenyien de la mateixa manera, si és que es pot mesurar la pressió de dues necessitats tan diferents, i si sé que empenyien amb la mateixa força és perquè jo actuava simultàniament, d’acord amb el dictat de les dues necessitats, només per això, perquè ja dic que només era conscient d’estar agafant el bloc de notes de la tauleta de centre i el bolígraf Bic de no recordo on, ja dic, perquè els bolígrafs Bic, igual que la resta de bolígrafs, és a dir tant els poc fiables Bic com els molt fiables, segons diuen, Montblanc o Cross o Waterman –malgrat que jo no entengui què té a veure l’or amb la fiabilitat de la tinta–, sempre, sempre, desapareixen, ho sé per l’escola. A l’escola, mai no escrivia amb el mateix bolígraf, cada dia un bolígraf diferent, no sé per què, però sí sé que si els bolígrafs de l’escola en lloc de ser Bic haguessin estat Montblanc, etcètera, haurien desaparegut igual i cada dia hauria tingut el luxe d’escriure amb un bolígraf de luxe de marca diferent, perquè em temo que aquest misteri de la desaparició de bolígrafs no entén de marques de luxe, de Bics, de res, perquè és un misteri, i els misteris són democràtics.

La qüestió és que em vaig asseure a la tassa sense adonar-me que hi estava assegut. Només era conscient de tenir el bloc de notes i el bolígraf a la mà, malgrat la incomoditat d’escriure en aquella postura tot i que no en aquell lloc, perquè he de dir que el lloc era perfectament íntim, silenciós i adequat per a l’escriptura malgrat que no acostumi a ser, crec, el lloc adequat per escriure, o almenys on els escriptors confessin haver escrit les seves obres mestres, si és que hi ha cap escriptor sensat que hagi confessat haver escrit una obra mestra, perquè la confessió d’haver escrit una obra mestra al lavabo seria increïble, sens dubte, i no per la seva poca elegància i el pudor i la reputació i tot això que no serveix de res, no; la confessió seria increïble perquè no és creïble escriure en aquella postura més de mitja pàgina decent seguida, i no m’imagino a Joyce escriure el seu Ulysses al lavabo, ni totalment ni parcialment, i en fi, malgrat això, deia, no m’adonava d’estar al lavabo mentre intentava escriure incòmodament, deia, pel fet justament d’estar assegut a la tassa del vàter.

Tot això no té cap importància, si no fos que aviat em vaig adonar que la meva incapacitat d’escriure dues línies seguides amb sentit no tenia tant a veure amb la incomoditat del fet d’estar assegut a la tassa com de sentir la imperiosa necessitat d’escriure i, tanmateix, ser incapaç de fer-ho perquè sentia al mateix temps la necessitat d’evacuar. I el pitjor de tot era que el meu ésser donava preferència absoluta a la seva necessitat d’evacuar, i en canvi el meu cervell, o sigui jo en tant que la meva consciència, donava preferència absoluta a la necessitat d’escriure. Hi havia un conflicte en el meu ésser, el meu ésser esclau del seu ésser, un conflicte amb mi mateix, un conflicte existencial d’allò més primari com ho són tots els conflictes existencials, crec, perquè realment no sé res i per això escric i llegeixo tot d’autors confiant que sàpiguen alguna cosa o creguin saber alguna cosa malgrat que en realitat no sàpiguen gaire, en el fons no saben gaire malgrat que alguns pocs sàpiguen molt, i aquests pocs que saben molt només s’aproximen a saber alguna cosa, i com més reconeixen tàcitament o no escriure perquè creuen aproximar-se a alguna cosa, com més humils són, en definitiva, més s’apropen efectivament, a aquesta cosa, que per força, i amb sort, ens sembla sempre un holograma. I un holograma ja és alguna cosa. Perquè jo allà, aquell dia en el lavabo, no vaig aconseguir escriure ni mitja línia amb sentit, ja dic, i només quan em vaig atipar del meu sense-sentit literari vaig aconseguir per fi evacuar, donant a llum una generosa criatura, com era de preveure, una criatura meravellosa, jo diria, que mai la meva escriptura no superaria, n’estava convençut en contemplar-la astorat, igual que qualsevol n’hauria estat convençut d’haver-la contemplat, també astorat.

Va vèncer la meva necessitat d’evacuació fisiològica. Va perdre la meva necessitat d’evacuació intel·lectual.

Només després d’evacuar, després d’aquesta cruel i humiliant derrota, vaig ser capaç, de fet se’m va permetre com a mortal escriure alguna línia amb sentit, crec. I va ser aquest text mateix. Que ja és alguna cosa, però sempre molt, molt poc.