Molt graciós

Li vaig dir educadament que amb mi es podia estalviar de fer-se el graciós, perquè quan el trobava més graciós era quan no es volia fer el graciós, de manera que el trobava graciós ben poques vegades. Es va esforçar per fer veure que només s’havia ofès una mica, i per tant vaig comprendre que s’havia ofès molt, cosa que ja havia jo previst abans de fer-li el comentari, perquè la gent té orgull i sempre té raó i el món és meravellós perquè tothom té raó, cosa que ja de petit em cridava molt l’atenció i un dia li vaig dir al meu pare, recordo que li vaig dir que estava fet un embolic perquè escoltava a algú i tenia raó, i escoltava a l’altre que deia el contrari de l‘altre i també tenia raó, i aquest món tan carregat de raó em semblava meravellós alhora que em tenia desconcertat. En fi. Li vaig dir al graciós sense gràcia que no s’ofengués, que de fet a mi m’agrada observar els graciosos sense gràcia, que m’estaria hores i dies i nits senceres escoltant els graciosos sense gràcia com ell, però que sentia afecte per ell perquè l’intuïa recuperable, i li estava fent un favor dient-li allò, de fet un gran favor, un favor tan enorme que ni se’l podia imaginar, que ni tot l’or del món em podia pagar el favor que li estava fent. Em va dir que fins aleshores ningú li havia dit allò tan “ofensiu” que jo li acabava de dir, i jo li vaig dir que aquest era justament el problema i la raó per la qual ell m’havia d’estar tan i tan agraït, i que allò realment ofensiu no era el que li havia dit jo com a missatger, sinó intentar ser sempre graciós fent-se sempre el graciós. Això, això és realment ofensiu, vaig dir. Es va posar seriós i li vaig dir, ara, ara estàs graciós de veritat!, estic tan acostumat a veure’t fer el graciós que quan no te’l fas em resultes graciós. Va fer petar graciosament la llengua i em va dir que bé que em riu les gràcies, la gent, i jo li vaig dir que no es tracta de dir gracietes sinó de tenir gràcia, i que ningú pot riure les gràcies del graciós quan es fa el graciós, tret que aquest graciós tingui poder sobre qui li riu les gràcies, raó per la qual li riuen les gràcies. Aleshores, comprensiu, el graciós sense gràcia em va recordar que era director d’una empresa multinacional, i jo li vaig dir voilà, però que per sort només depenia d’ell que li deixessin de riure les gràcies, només li calia no fer-se el graciós, per bé, vaig admetre, que continuarien rient-li les gràcies fins i tot quan no pretengués fer-se el graciós, per exemple dient simplement bon dia o bona tarda a un dels seus subordinats, els subordinats que trobarien graciós fins i tot el bon dia o bona tarda pronunciat pel director general de l’empresa i, sobretot, sobretot, trobant-se davant del director general de l’empresa. El director graciós sense gràcia es va posar pensatiu, amb la mà al mentó, cosa que no he entès mai, no entenc per què quan un es posa pensatiu es posa la mà al mentó i no als collons, posem per cas, perquè posar-se la mà al mentó quan un pensa és una impostura i prova d’això és que també ho seria posar-se la mà als collons, i no pots impostar si de veritat penses i vols pensar de la millor manera, de manera que posar-se la mà al mentó i pensar seriosament és incompatible, tret que tinguis el tic de posar-te la mà al mentó també quan no penses, cosa que seria de psiquiàtric i, doncs, també susceptible d’incapacitat de la persona de pensar en condicions. L’empresari de la multinacional graciós sense gràcia va canviar el semblant i ara estava trist, i li vaig dir que l’única solució que tenia havia de ser radical, com aquell que fa un règim radical imposat per un naturista a base de verdures i agua. Em sap greu, li vaig dir, però la millor manera d’abandonar l’addicció a fer-te el graciós és deixant el càrrec de director general de la multinacional i apuntant-te a l’atur per mirar endebades d’aconseguir un treball de reposador en un supermercat, perquè hi ha vuit milions de sol·licituds per a aquesta feina i perquè amb el teu currículum de director de multinacional amb quatre-cents màsters et serà impossible trobar la feina menys qualificada i només tindràs opcions a una feina d’alt càrrec, lloc de treball al qual justament hauràs de fugir com de la pesta per al bé de la teva desintoxicació de la gracieta sense gràcia, la teva nefasta afició addictiva a fer-te el graciós. Aleshores el graciós sense gràcia em va dir que estava de broma, jo, si pensava que deixaria la seva feina de director, i jo li vaig dir no anem bé, no anem bé, et recordo que el graciós, qui fa les bromes ets tu, no jo. Jo no faig broma, ser graciós sense gràcia és molt dolorós perquè el malalt no s’adona de la seva pròpia malaltia ni ningú li ho fa veure, i quan algú, com ara jo, ho fa veure al malalt en qüestió, el malalt no el creu perquè ningú més li ha fet veure la malaltia i, doncs, considera que qui li fa el diagnòstic hauria d’anar al metge a fer-s’ho mirar o, directament, que es tracta d’un graciós sense gràcia, perquè el graciós sense gràcia mai considera, ni li passa pel cap, que sigui un graciós sense gràcia, car si li passés remotament pel cap deixaria de ser-ho. L’home es va tornar a posar la mà al mentó i em va dir, aparentment receptiu, però, com puc detectar quan m’estic fent el graciós o quan simplement estic de bon humor i faig realment gràcia? Uf..., crec que vaig fer. Has de partir de la base que tu mai, mai, no fas realment gràcia perquè sempre, sempre, et fas el graciós, ets un addicte a això, tu no pots fer mai gràcia de la mateixa manera que l’alcohòlic no pren alcohol amb moderació perquè per a ell una gota d’alcohol és una gota en excés. La solució ja te l’he apuntada. Només deixant la feina de director de la multinacional podràs respondre’t a aquesta pregunta. Ho entendràs ràpid un cop a la cua de l’atur. En primer lloc, allà ho tindràs tot menys ganes de fer-te el graciós, i per tant si fas un comentari graciós, ho serà de veritat, i a més ho sabràs perquè la gent riurà del que hauràs dit de graciós, és a dir; no et riuran la gràcia perquè hauràs fet realment gràcia. Compte, perquè t'adonaràs de la diferència respecte les gràcies que et riuen ara els teus llepes subordinats, i et pot agafar un cobriment de cor. I ara, ja em perdonaràs, li vaig dir, però tot això que t’he dit oblida-ho. No t’he dit res. Ningú amb dos dits de front vol estar a la cua de l’atur a canvi de deixar de ser un patètic graciós sense gràcia a qui li riuen les gràcies per ser director general d’una multinacional. De fet, la majoria de gent aspiren a ser patètics graciosos sense gràcia com a directors generals de multinacionals o qualsevol mena d’alt càrrec, per inútil que sigui. Tot el que t’he dit ha estat una broma, doncs. Una broma sense gràcia.

I en fi, el graciós sense gràcia va estar content de la meva rendició, i va somriure i a continuació va fer-me una broma sense gràcia que a ell li va semblar graciosíssima, tenint en compte que es va cargolar de riure, tot i que no estic segur si per la seva mateixa gracieta que acabava de deixar anar o per la meva confessió de rendició.