Rostre d'un simi

Vaig sortir d’hora de casa pensant en el temps que feia que no em mirava al mirall, perquè des de sempre sóc conscient que no em miro al mirall, però ara feia molt de temps que no hi pensava, en això, i ara hi pensava perquè m’acabava d’afaitar, i per una vegada, no sé per què, m’havia mirat al mirall, o sigui havia fet esment al meu rostre, perquè quan m’afaito no faig mai esment al meu rostre, només a la pell, al pèl, a aspectes parcials del rostre amb l’única finalitat d’afaitar-me, una observació freda, però no al meu rostre en el seu conjunt amb voluntat de reflexió existencial, diguem-ne, de manera que no em veig mai al mirall per més que em trobi davant del mirall. Aquest cop sí, ja dic, no sé per què però aquest cop sí que vaig fer esment a les faccions del meu rostre i em vaig adonar que no tenia ulls, la miopia m’ha deixat sense ulls, els ulls ben petits, i apagats, que hi farem, massa anys de miopia, massa anys duent ulleres se m’han menjat els ulls, i pensava en això avançant pels carrers estrets del barri gòtic quan en desembocar a la Rambla una camioneta es va voler endinsar bruscament cap al carrer estret de la Boqueria i gairebé m’atropella, i en fer un salt a un costat vaig sentir ràbia assassina pel comportament assassí del conductor de la camioneta, i en alçar el cap per adreçar la meva indignació cap al conductor de la camioneta vaig tenir temps de veure el rostre d’un simi agafant amb les dues mans el volant, el cap inclinat endavant com si es mengés el volant, i el simi no em va semblar un simi qualsevol sinó un simi mongol, mai havia vist un simi mongol; un cap enorme, el simi cellajunt i estràbic, amb el mentó pronunciat, un simi apte per a l’odissea de l’espai de Kubrick, no hauria calgut maquillar-lo, estava fet per a aquest film, havia nascut una mica tard, això sí, unes quantes dècades tard, però aquell simi, que era un home al volant amb carnet de conduir, havia nascut, sens dubte, vaig pensar, per fer d’extra per al film de Kubrick, qualsevol altra activitat que fes era una activitat equivocada perquè el simi que havia estat a punt d’atropellar-me havia nascut per a extra d’aquell film, només d’aquell film, vaig pensar, no pas per al film del Planeta dels Simis, vaig pensar, no, el capteniment dels simis del Planeta dels Simis no era el mateix capteniment simi del simis de l’odissea de Kubrick, i el meu simi, és a dir aquell simi que per poc m’atropella, era un simi de Kubrick, no de cap altre film, simiesc o no. I amb això del simi i el film de Kubrick se’m va passar la ràbia, i de fet a l’acte, tot va ser veure el rostre del simi al volant que em va desaparèixer la ràbia per aquell conductor simi, i fins i tot em vaig penedir per la ràbia que m’havia provocat, fora de lloc, em va semblar, un cop vaig veure la cara de simi del simi conductor de la camioneta.

Estava esmorzant a la Valenciana, com sempre esmorzo a la Valenciana d’Aribau quan sóc a Barcelona, i no em podia prendre la incomparable orxata de gust pensant en la meva reacció violenta davant l’acció assassina del simi, la reacció meva que sortosament havia avortat en veure la cara de simi del simi, i em sabia molt greu la meva reacció, sentia culpa per la meva reacció davant de l‘acció del simi que havia estat a punt de costar-me la vida, o com a mínim una llarga estància a l’hospital, i pensava en això perquè no podia pensar en res més, perquè aquell matí pensar en alguna cosa més hauria estat pensar en allò que havia de fer aquell dia, el compromís que havia adquirit amb l’amiga que duia un taller d’escriptura d’anar a fer-hi una xerrada, va, no siguis així, m’havia dit l’amiga en dir-li jo no em facis això, si et plau, no m’ho facis, si et plau, saps perfectament que sóc enemic dels tallers d’escriptura, saps que comprenc que tu t’hi dediquis, que tu hi creguis honestament, com una fe, perquè tens bona fe i creus que d’un taller d’escriptura en pot sortir alguna cosa per al bé cultural, si no no t’hi dedicaries, perquè tu t’hi dediques per amor a la cultura i perquè amb la cultura, que t’agrada, t’hi pots guanyar quatre rals extra, i em sembla molt bé i ho respecto, molt, ho respecto molt perquè jo respecto totes les fes, però entén-me a mi, coi, saps que sóc ateu i que per tant no suporto ni la mera idea d’un taller d’escriptura, li vaig dir, saps que si accepto la teva amable invitació, que m’honora i t’agraeixo, només podrà ser per dir als teus alumnes del taller que el sol fet d’haver pensat a apuntar-se a un taller d’escriptura els desqualifica radicalment al meu parer per a ser escriptors, perquè per ser escriptor cal tenir instint, sensibilitat i ser un solitari, i aquests aspectes vomiten directament sobre la simple idea d’un taller d’escriptura, m’entens? Però l’amiga em mirava somrient mentre li parlava i quan vaig callar em va dir, magnífic, magnífic, vull que diguis exactament això als meus alumnes, perquè és això el que penses, i tu ets escriptor i penses això i per tant això és interessant que els ho diguis, que els diguis exactament el que penses, i un altre dia portaré un escriptor que pensi el contrari, o el que sigui que pensi. Magnífic, magnífic, va repetir l’amiga, i aleshores no vaig saber què dir i vaig acceptar la invitació, i per això, aquell matí m’estava jo prenent l’orxata pensant en el simi de la camioneta i només podia pensar en el primat perquè si no pensava en el primat havia de pensar en allò altre encara més assassí d’haver de parlar davant dels alumnes del taller d’escriptura de la meva convincent i benintencionada amiga, i perquè encara que no hi hagués hagut taller d’escriptura hauria pensat en el simi, perquè simplement no em podia treure del cap el simi de la camioneta, i del cor el sentiment de culpa que em provocava el record de la cara del simi i la meva reacció per la seva assassina acció que havia estat a punt de costar-me un disgust.

Després vaig fer cap al taller d’escriptura de l’amiga i em vaig trobar en una sala modesta amb una taula llarga ovalada i potser dotze alumnes, la gran majoria noies, que em miraven com si jo fos un simi i em van fer sentir com el simi de la camioneta durant una estona, i vaig estar a punt de dir-los, indignat, jo no sóc un simi ni vaig atropellant la gent amb cap camioneta com un simi, però me’n vaig estar, naturalment, i vaig començar a balbucejar paraules com un simi perquè malgrat tenir clar el que havia de dir a la sessió d’escriptura no sabia com ho havia de dir, vull dir com trencar el gel, perquè no estic acostumat a parlar en públic i m’incomoda molt parlar en públic, i això em feia balbucejar i sentir-me com el simi de la camioneta, vaig creure, i davant les alumnes em vaig sentir culpable per la meva reacció primària davant l’acció amb la camioneta del simi, a punt d’haver-me costat la vida, com es diu. I a la fi vaig arrencar i vaig fer una pregunta als alumnes, vosaltres escriviu sobre el que sabeu o sobre el que no sabeu? I tots, o més aviat totes, van contestar a l’uníson: escrivim sobre el que sabem, només podem escriure sobre el que sabem, no sobre el que no sabem, van dir. Ai ai ai, vaig pensar, no anem bé, no anem bé, i els vaig dir, noies, no anem bé, no, no anem bé. Fins que no se us fiqui al cap que us heu de treure del cap la idea d’assistir a un taller d’escriptura, no anireu bé, definitivament no. Perquè després passa el que passa, que us fiquen al cap idees nocives per a l’escriptura per amagar-vos la idea principal, i és que l’últim que ha de fer un aspirant a escriptor és pensar-se que és un aspirant a escriptor i per això ha d’anar a un taller d’escriptura per convertir-se en escriptor, enteneu?, vaig dir, i em van mirar com si fos un simi, el simi de la camioneta, i per un moment, un altre moment, i ja anaven dos moments, em vaig tornar a sentir simi de la camioneta, i per deixar de sentir-me simi i sentir-me humà vaig mirar de continuar enfilant la meva argumentació. Un escriptor no es fa, neix, com tot aquell que té talent innat en el que sigui, altra cosa és que l’escriptor al principi no sàpiga que és l’escriptor que esdevindrà; altra cosa és que l’escriptor sigui naturalment maldestre al principi, i maldestre per manca d’ofici, d’experiència, d’experiència en l’escriptura i en l’experiència vital que va lligat amb el domini pròpiament de l’escriptura, allò que esdevindrà estil si l’escriptor és escriptor de veritat. Però aquesta experiència vital, noies, no té res a veure amb saber alguna cosa, o sigui res a veure justament amb la idea que us han ficat al cap en aquest taller d’escriptura. No, l’experiència vital per a l’escriptor significa haver viscut determinada cosa i no haver-la entès, cosa que no té res a veure amb la nefasta i estesa idea d’haver viscut una experiència i per tant haver-la entès pel simple fet que s’ha viscuda. M’explico, noies?, vaig dir, conscient que m’havia explicat perfectament però que precisament per això no havien entès una merda, altrament d’entrada si haguessin entès mitja paraula del que els acabava de dir haurien tingut la sensibilitat, l’instint suficient per ser escriptors, l’instint i sensibilitat que els hauria impedit justament ser allà, mirant d’aprendre res en un taller d’escriptura. Per tant, noies, vaig prosseguir, no hi ha res més enemic de l’escriptor que confondre experiència vital amb comprensió. No hi ha res pitjor per a l’escriptor que tenir experiència vital i haver-la entesa. Aleshores no hi ha escriptor. No hi ha res millor per a l’escriptor que haver viscut, efectivament, però no haver entès res per demostrar que ho ha entès tot perquè no hi ha res a entendre. La perfecció. L’escriptor de veritat com a mínim ha de saber fer-se molt bé l’idiota, perquè l’ideal seria que ho fos però no rematadament, és a dir, idiota però no fins a l’extrem de no adonar-se de no haver entès res sobre la seva experiència vital. El gran escriptor només pretén escriure sobre allò que ha viscut i és conscient no haver entès, però sí intuït. Aquesta és la seva motivació per escriure, i la raó per la qual mostrarà i s’estalviarà explicar. M’explico? En fi. I ara, ja em perdonareu, noies, però me n'he d'anar perquè ja he dit tot el que havia de dir, vaig dir. Només, a tall de conclusió final, us diré el que us cal saber, i és que fugiu immediatament dels tallers d’escriptura com aquest i, sobretot, sobretot, no us dediqueu a escriure, feu qualsevol cosa menys escriure, salveu-vos d’escriure i alhora tingueu pietat de la humanitat. No escrigueu. Mai més.

Me’n vaig anar. La sessió havia durant, no sé, potser quinze minuts. Per a mi, quinze minuts de més del que hauria d’haver durat.

Aquella tarda estava sentint-me culpable per la meva reacció primària davant l’acció criminal del simi de la camioneta, i ja en la fase preocupant de necessitar contactar amb el simi per demanar-li disculpes per la meva reacció amb ell, d’una manca de comprensió intolerable, quan em va trucar l’amiga directora del taller d’escriptura. Em va dir entusiasmada que la meva sessió havia impactat molt, que a les alumnes els havia semblat interessant el que els havia dit. I vaig pensar que, efectivament, els havia semblat, i interessant, un verb i un adjectiu que eren la plena garantia que no havien entès res. I suposo que era perquè no havien entès res que l’amiga em va dir que les alumnes tenien interès que tornés a fer-los una sessió d’escriptura. El proper trimestre, Ricard, que et sembla si tornes a venir el proper trimestre?