Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dimarts, 30 d’agost del 2016

No repetiràs, no, no repetiràs (II. Final)



Deia que no em vaig presentar al premi, finalment vaig decidir no presentar-m’hi perquè la membre del jurat, una membre del jurat del premi va dir a la tele que rectificar és de savis, i jo no em presento a cap premi on hi hagi un sol membre del jurat que digui que rectificar és de savis, ni a la tele ni allà on sigui que ho digui, deia. Doncs bé, un cop vaig decidir no presentar-me al premi vaig decidir en canvi continuar escoltant i observant la intervenció de la membre del jurat del premi a la tele. I ja m’havia oblidat del tema del premi i de presentar-m’hi, i fins i tot m’havia ja oblidat que la membre del jurat del premi era membre del jurat del premi on jo havia volgut presentar-me i finalment hi vaig renunciar, quan la membre del jurat del premi va començar a parlar del premi en qüestió i va advertir o amenaçar als aspirants del premi que a ella el que l’interessava d’una obra literària era sobretot la riquesa del llenguatge, va dir, pronunciant a la manera un punt daliniana la ri-que-sa deeel·l llen-guattt-ge. No va dir pas que li interessés la precisió del llenguatge, i encara menys per tant que li interessés la precisió del llenguatge dins el context i el registre proposat per l’autor. No. La senyora va dir la riquesa del llenguatge, ho vaig sentir perfectament perquè no sordejo, crec, i, a més, va recalcar molt bé la frase i alçant el mentó i tancant els ulls, molt solemne, la senyora, perquè ningú no pogués tenir cap mena de dubte de què era el que li agradava a ella, allò de la riquesa del llenguatge, i no només que allò que li agradava era el que deia sinó que allò que deia era digne d’admiració, i per això ho recalcava d’aquella manera daliniana, diguem-ne, i ho recalcava de la mateixa manera que havia recalcat allò que rectificar és de savis, perquè tothom, perquè l’audiència s’adonés ben bé que ella era sàvia perquè tenia clar que rectificar és de savis i per això havia dit ben subratlladament que rectificar és de savis. Immediatament, en sentir allò de la riquesa del llenguatge em va venir al cap la imatge d’un diccionari, vaig pensar que a la senyora membre del jurat del premi no li agradava la literatura sinó els diccionaris, i que qui es presentés al premi hauria de fer-ho amb un diccionari, no pas una novel·la, sinó un diccionari sense exemples literaris, perquè era evident, se’m va fer evident que la senyora membre del jurat odiava la literatura perquè a ella li agradava la riquesa del llenguatge, de manera que calia presentar-se al premi amb un diccionari de sinònims, concretament de sinònims, vaig pensar a continuació, com més  sinònims i sinònims retorçats, millor. Cap exemple en cap frase per il·lustrar els sinònims, no fos cas que l’exemple fos literari, perquè ella odia la literatura, vaig pensar, ella odia la literatura i per això, exactament per això li agrada la riquesa del llenguatge per sobre de tot en les obres literàries. Tant se val també l’estil, per a la senyora, vaig pensar, tant se val també la construcció de l’obra, vaig pensar, perquè a la senyora li agrada la riquesa del llenguatge, i com que li agrada la riquesa del llenguatge qui es presenti al premi ja cal que ho faci amb un diccionari de sinònims, vaig pensar, i això li costarà al candidat al premi car, caríssim, vaig pensar. Per al premi demanen unes cinc còpies, doncs imagina’t haver de fotocopiar cinc manuscrits de les cinc còpies de diccionaris que demana la senyora membre del jurat perquè els candidats al premi tinguin opcions a guanyar-lo. Increïble. Imagina’t quants arbres tallats, quants rius de tinta emprada, quantes impressions, quantes enquadernacions, i tot perquè la senyora membre del jurat afirma que el que li agrada de la literatura és la riquesa del llenguatge. Pobres candidats!, vaig pensar. Els costarà més car l’enviament dels manuscrits al premi que no pas obtindran cap guany amb la dotació del premi en cas de guanyar el premi. A més, vaig pensar, com podrà valorar la membre del jurat del premi la riquesa del llenguatge dels candidats en el cas que hi hagi igualtat? Es dedicarà a comptar paraula rica per paraula rica, la membre del jurat? Puntuarà les paraules riques en funció del seu nivell de riquesa i es dedicarà a atorgar-los punts i anar-los sumant? I en aquest cas, com es pot valorar el nivell de riquesa d’una paraula? Considerarà la membre del jurat una paraula de riquesa 10 en funció de si ella sap què significa o no? Serà en funció de la seva ignorància sobre la paraula en qüestió?  I si és una paraula retorçada, gairebé inèdita o fins i tot en desús, però resulta que ella miraculosament la coneix, la valorarà igual que si no sabés què significa? Valorarà potser la riquesa de les paraules en funció de la seva fonologia? O fonètica? De la seva ortografia? De la seva llargària? De la semàntica? Uf, uf... Perdoneu, però el que dic no és conyeta fàcil, no és hi hi ha ha. En tot cas, si voleu que us sigui franc, penso que la cosa és molt més senzilla: la membre del jurat del premi valorarà la riquesa del llenguatge en funció de l’olor de roses perfumades del jardí de la tieta Josefina que facin les paraules de les obres presentades.


En fi. Realment em preguntava i em continuo preguntant quin serà el criteri de la membre del jurat a l’hora de valorar la riquesa del llenguatge dels candidats al premi. I sobretot, sobretot, em preguntava veient la senyora membre del jurat a la tele, i em continuo preguntant ara, quin és el mecanisme que permet que el sistema funcioni d’aquesta manera, fins al punt que nomena membres de jurats dels premis una membre com la membre del premi on vaig renunciar a presentar-me perquè la senyora  membre va dir cofoia a la tele que rectificar és de savis i que ella el que valora per sobre de tot de la literatura és la riquesa del llenguatge. I després de preguntar-me això del sistema podrit tan amant de les roses perfumades vaig trobar una resposta, parcial, però una resposta: a la senyora membre del premi li agrada la riquesa del llenguatge perquè és analfabeta funcional i ningú li ha dit, al contrari, i no li han dit perquè els que li haurien de dir també són analfabets funcionals com ella amants de les històries de la tieta Josefina, i per tant no només no li han dit perquè no li han pogut dir sinó que l’han feta membre del jurat d’un premi important. I com que la senyora és analfabeta funcional és insensible al que signifiquen les paraules, i per tant no les respecta i per tant ignora l’ús que se n’ha de fer, de les paraules. A la senyora membre del premi li agrada la riquesa del llenguatge justament perquè no domina el llenguatge, i com que no domina el llenguatge s’impressiona cada vegada que llegeix una paraula que no li sona, i com que no li sona li sembla rica, perquè si li sonés no li semblaria tan rica i se centraria més en la literatura en comptes de recrear-se en la seva pròpia ignorància que demostra a través d’afirmacions estúpides sobre la riquesa del llenguatge. Tal és la pobresa del seu llenguatge, i justament per això diu que admira la riquesa del llenguatge, mentre que jo admiro la pobresa del seu llenguatge, l’atreviment amb què la manifesta i el sistema que permet i aplaudeix que la manifesti, i com una autoritat literària. S’entén, ara, per què la idea del suïcidi sent jo català no és tan forassenyada?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada