En qüestió de deu minuts (més o menys)

De vacances, la veïna vella francesa del costat que cada cop que treu el cap al balcó i em veu em diu inopinadament que no farà soroll, que a ella no li agrada molestar ningú i no farà soroll, procuraré no fer soroll, però la veritat és que no només en fa sinó que el soroll que fa em molesta menys que el fet que cada cop que surti al balcó em digui que no vol fer soroll, això és el que més em molesta però no l’hi puc dir perquè no ho entendria i per no ofendre-la, malgrat que és ella qui m’ofèn a mi amb la tabarra de dir-me que no farà més soroll i després en continua fent, i no pas ella, sinó la seva ràdio, el volum de la seva radio, la tabarra que em fa sentir com si jo fos un guàrdia civil malgrat que en cap moment no li he dit que em molesta perquè fa soroll, i encara menys que el que més em molesta és que cada cop que surt al balcó m’hagi d’assegurar que no farà més soroll. I de fet, no és que em digui que no farà més soroll i després en faci allò que realment em molesta. No. De la veïna el que em molesta per sobre de tot no és la seva tabarra sobre el seu soroll cada cop que surt al balcó i em veu, sinó la submissió, m’incomoda la seva submissió vers una persona jove. La majoria de vells són molt agraïts amb la gent que consideren jove, i a mi aquest agraïment excessiu, servil, sempre m’ha fet pujar la mosca al nas. No hi ha ningú que de manera natural, o sigui honestament, sigui tan agraït com ho són la majoria de vells. La deshonestedat de l’agraïment dels vells és inconscient. L’agraïment dels vells és en realitat la por a causa de la seva vulnerabilitat, la seva consciència que es van apagant a marxes forçades i depenen cada cop més dels joves. Els vells senten una por inconscient terrible de la gent jove justament perquè és de la gent jove, entenent per joves les persones independents pel fet que encara no han arribat a la vellesa, de qui depenen i cada cop dependran més. És natural, doncs, que els vells sentin por, un pànic que es manifesta en un agraïment excessiu fins a l’extrem de la submissió vers la gent jove, i no precisament pel fet que siguin joves. La joventut no atorga cap maldat especial que no tinguin els vells, sinó només el privilegi de no dependre i que hagin de ser els vells els qui depenguin d’ells. Els vells són, han estat i seran tan fills de puta com els joves. La diferència és la seva vulnerabilitat, tant de fet com de forma, que els confereix aparença de bonhomia i tendresa, en el fons la mateixa que desperten els infants, no per res la vellesa és una tornada al punt inicial. La por dels vells vers la gent jove, que es manifesta en un excés d’agraïment, es pot considerar com a honesta, no hi ha consciència de falsedat perquè darrere hi ha la por, i la submissió és justificada. Res pot fer més por que dependre ara del tot, ara definitivament per ordre de la vellesa, per la maleïda llei de vida, de la gent, d’altres bitxos humans. Jo admeto estar acollonit només de pensar que puc arribar a vell, i no tant per la malaltia, la decadència i la mort, sinó per la dependència a què m’hauré de sotmetre a allò que en diuen els meus semblants. Aquesta és la pitjor tortura a què pot veure’s abocat un ésser humà: la dependència total a d’altres humans. Això, és clar, és una loteria, hi ha humans que tracten els vells dignament, només faltaria. Però ho acabo de dir: una loteria, i la loteria mai no et toca, la loteria està feta justament perquè no et toqui, perquè li toqui només a algú altre, i aquest algú és justament la prova que la loteria està feta perquè tu no la guanyis, perquè la consecució de la il·lusió que genera sigui una excepció, altrament no hi hauria loteria, el negoci de la loteria.

Anava pensant jo en això de la veïna i tot plegat l’altre dia baixant en cotxe, quan en arribar al poble aparco i aviat veig un pare i la seva criatura donant de menjar simpàticament a un ànec, i a cinc metres de l’ànec i del pare amb la seva criatura a qui feia donar simpàticament molles de pa a l’ànec hi havia un cartell que deia prohibit donar de menjar als ànecs. És clar que no deia res de prohibir donar de menjar a l’ànec, aquell ànec a qui la criatura donava les molles.

Després continuo vorejant el llac i veig el local privilegiat davant del llac, el més privilegiat, el millor situat al llac, de fet no sé què dic, perquè és l’únic amb el privilegi de tenir vistes al llac, el local que havia estat restaurant amb terrassa i que fa tres anys, aquest estiu ja fa tres anys que no funciona perquè el propietari demana un lloguer tan demencial que no hi ha Déu que el pugui pagar, però l’home prefereix tenir el local tancat des de ja fa tres anys abans que baixar una mica del burro i llogar-lo i fer-ne negoci. No, el propietari prefereix deixar de fer un bon calaix a canvi de perseverar en el seu estrany o curiós orgull de mantenir el preu demencial que ell considera que val llogar el seu local, cosa que em fa pensar que també ell, el propietari, és un dement amb la seva cobdícia subnormal, tan dement com el preu demencial que exigeix pel seu local a la riba del llac.

Després continuo i veig una cua llarga com una eruga molt llarga de pares amb criatures, el cap de l’eruga davant la porta del cinema del poble, la sessió matinal del cap de setmana pensada per a les criatures, suposo, perquè són pares i avis amb tot de criatures, i tots, pares, avis i criatures fan cara de fàstic, observo, un fàstic profund, amarg, fent cua per entrar al cinema en la sessió pensada suposo que per a unes criatures que vull suposar que un cop a la sala de cinema s’ho passaran de pel·lícula, dic jo, com a mínim les criatures s’ho passaran molt bé veient la projecció suposadament per a criatures. La diversió ha de ser extraordinària, dic jo, no endebades pares i avis estan disposats a fer passar a tots plegats per aquest calvari de fer cua amb cara de fàstic, un fàstic profund, amarg, abans d’entrar al cinema.

Després continuo, i uns metres més avall, no més de cent metres, entro en el millor bar del poble on fan les millors truites del poble i part de les comarques veïnes, i on a més s’hi està tranquil·líssim, no hi ha ni Déu perquè afortunadament davant del bar, just davant hi ha una cadena de menjar ràpid i tothom va a la cadena de menjar ràpid a menjar ràpid perquè estan de vacances i cal anar ràpid, que són curtes i s’han d’aprofitar. Ràpidament, sense pensar-s’ho, observo que entren decidits i mengen decidits a la cadena de menjar ràpid, amb desfici i tot alguns, la majoria, al local de la cadena de menjar ràpid, i gràcies a això, deia, jo estic tranquil·líssim, esmorzo com Déu al bar de davant on s’està com Déu, el bar on no hi ha ni Déu just davant de la cadena de menjar ràpid. I just quan obro, encara sóc al llindar de la porta del bar de les truites i la calma meravellosa, que em recordo de la veïna vella francesa i el seu agraïment per la meva suposada comprensió, el seu agraïment que és submissió, i la seva submissió que és por, por de la seva dependència de la gent que encara no ha trepitjat la vellesa. I la comprenc. Em recordo d’ella, em recordo de la veïna i la comprenc com sempre l‘he compresa, però ara la comprenc més que mai i just quan travesso el llindar de la porta del bar em vénen tot d’una ganes de cagar. Normalment puc aguantar, i penso que puc aguantar perquè acostumo a aguantar quan em vénen sobtades ganes d’alliberament, tinc capacitat de resistència, en això tinc admirable capacitat de resistència, m’ho reconec, quan sóc fora de casa aguanto el que no està escrit, em porto com un home, és de les poques coses que em fan portar com un home, ningú no ho sap, la cosa passa en silenci, com es pot comprendre, però em porto com un home i sóc capaç de resistir hores i hores fins que arribo a casa. De fet, és aleshores, mentre resisteixo, que em comporto més elegantment que mai, si és que mai em comporto elegantment, i ho faig perquè no se’m noti, l’elegància és la conseqüència del meu sentit de la vergonya. Al llarg de la meva vida he arribat a enamorar dones durant el meu període de resistència, no és broma. Però aquest matí excepcionalment no puc, aquest matí no sóc capaç de comportar-me com un home i no sóc gens elegant, tan poc elegant que no aconsegueixo ni de dir bon dia a la mestressa del bar que em fa les meravelloses truites, una descortesia imperdonable per part meva, i encara la mestressa no ha tingut temps ni de reconeixe’m que ja he tancat la porta i m’allibero. Després d’alliberar-me surto, dic bon dia amb el somriure dels alliberats, demano la truita, me la menjo assegut sol al bar, la mestressa darrere la barra, jo observant el moviment del carrer pel finestral. I tot torna a començar.