No repetiràs (I)

Qui havia de ser membre del jurat d’un premi on em pensava presentar em va fer deixar-ho córrer quan li vaig sentir dir solemnement a la tele a propòsit de no recordo què que rectificar és de savis, va dir la dona amb to de savi i posat de savi, concretament del savi que fa com si inventés l’expressió vergonyant de primària estúpidament inventada que rectificar és de savis. Vaig deixar-ho córrer perquè sempre he trobat un imbècil aquell major de sis anys que diu coses com aquesta, que rectificar és de savis. He trobat savis que rectifiquen però mai savis que rectifiquen i diuen que rectificar és de savis. A mi no m’ha semblat mai que rectificar sigui de savis, sinó més aviat que són savis aquells que rectifiquen quan han de rectificar i no rectifiquen quan no han de rectificar, així de simple i prosaic. Però no, es veu que queda millor dir per part d’algú, molts, massa, la majoria, la immensa majoria, hòstia santa!, la immensa majoria!... que rectificar és de savis, i a més qui ho diu acostuma a referir-se a si mateix, mai a un tercer, sempre a si mateix quan, per alguna raó que el beneficia, és a dir no pas d’encert o de justícia en la rectificació, ha decidit rectificar, de manera que el rectificador no només és deshonest sinó que, per justificar la pròpia deshonestedat, a sobre té la barra d’autodenominar-se savi, sent la raó de la seva rectificació en nom de la seva suposada saviesa. Una observació ben atenta del comportament d’aquells a qui he sentit dir que rectificar és de savis em fa adonar que, més enllà de la deshonestedat egoista que disfressen de decisió sàvia gracies a la seva saviesa, cal fer cas a aquests mediocres i cretins farsants cantamanyanes –mot per a mi, i des d’ara, genuïnament català. De vegades, més sovint del que caldria creure, quan rectifiquen és perquè no s’adonen que no cal rectificar, que el seu primer pensament és l’encertat, que en determinats casos per ser savi o semblar-ho no cal rectificar, i com que no suporten, com que ni tan sols el seu inconscient no suporta produir res amb sentit, aleshores s’afanyen a rectificar, és a dir, a errar, i a aquest error que creuen un encert l’anomenen saviesa, i no només l’anomenen saviesa sinó que per subratllar-la davant de l’interlocutor afegeixen que rectificar és de savis, com si el fet de rectificar ja demostrés en si mateix saviesa i no neciesa. Acaben de cagar-la, però ells destaquen que la seva decisió ha estat sàvia. Menyspreen el seu primer pensament, o la seva primera intuïció, que poden ser totalment encertats, ni que sigui atzarosament encertats, i ho fan per poder rectificar perquè segons ells rectificar és de savis i, sobretot, sobretot, sobretot, per poder dir que rectificar és de savis, una frase molt bonica, vet aquí la farsa dels farsants rectificadors. Per tot plegat, caldria pensar que aquests farsants savis també aprofiten per rectificar quan un tercer els insta a rectificar. Però no. Ni parlar-ne. Per a ells rectificar és de savis quan són només ells mateixos els qui s’autorectifiquen, mai quan els rectifica algú altre, només faltaria. No suporten que la rectificació vingui de fora, d’un tercer. Es veu que la saviesa té el seu orgull. Normalment, per a ells cal demostrar ser savi, cal rectificar quan la rectificació casualment  els beneficia només a si mateixos, mai, mai però mai dels mais quan la rectificació pot beneficiar l’altre i encara menys, molt menys quan significa perjudicar-se a si mateixos, és a dir perjudicar el rectificador savi. La saviesa per a ells és un acte masturbatori. Els va l’autodomini del plaer. Per això són savis. Autèntics epicurs. Cal aprendre’n, d’aquesta gent. Per això jo, de seguida que vaig sentir dir que rectificar és de savis a la membre del jurat del premi on pensava presentar-me, vaig aprendre a l’acte que no m’havia de presentar al premi, que seria una absoluta i estúpida pèrdua de temps presentar-me al premi. Vaig aprendre que presentar-se al premi seria un acte tan o més imbècil que la imbecil·litat d’afirmar que rectificar és de savis, perquè aquell premi només el podria guanyar algú que deixés anar en la seva novel·la coses com que rectificar és de savis. I això, no. Això jo no ho diré mai en res que jo escrigui, i entre altres coses, només entre altres coses perquè ja ho he escrit, ja ho he repetit i repetit prou vegades en aquest article, en un parell de pàgines escasses ja he repetit fins a la sacietat que rectificar és de savis, i ja n’estic fins als pebrots, de la bajanada de repetir que rectificar és de savis, i d’haver hagut de repetir tant la bajanada que rectificar és de savis.