La taca

Va ser una conversa informal, diguem-ne, perquè la veritat és que sé què és una conversa, però no una conversa formal, i una conversa informal entenc que seria, en tot cas seria una conversa inintel·ligible entre les dues parts, cosa que convertiria la conversa en un despropòsit que, com a tal, anul·laria el concepte mateix de conversa i en diríem olla de grills, però bé, diguem-ne que va ser una conversa informal entre un senyor a qui feia temps que no veia i jo, i l’home en un moment de la conversa em va dir entre alarmat i consternat que en tal està mort, i naturalment ho va dir hipòcritament alarmat i consternat, pretenent que jo també m’alarmés i em consternés en solidaritat amb la seva alarma i consternació hipòcrita, i jo d’entrada no vaig entendre o més aviat em va desconcertar que em digués que en tal estava mort, perquè de fet en tal per a mi sempre havia estat mort, jo sempre l‘havia vist mort, o sigui mai viu, no tenia jo constància que en tal hagués estat mai viu, tal com em passa amb la immensa majoria de gent que m’envolta, a qui sempre he vist i continuo veient morts i no passa res, hi estic més que acostumat, de fet a la meva edat em sorprendria molt estar tot d’una envoltat de vius, joves inclosos, de fet els joves els més morts de tots justament perquè la seva joventut evidencia encara més als meus ulls el seu comportament i mentalitat fastiguejats decadents, mortals, i en fi, per això no vaig dient aquí i allà a la gent, normalment a la gent també morta a qui m'adreço, i encara menys alarmat, i encara menys consternat, que en tal o qual és mort, perquè ja dic que per a mi sempre han estat morts, la majoria sempre ho han estat i ho continuen estant, i per tant quan morin, vull dir quan el seu cor deixi de bategar, jo no ho notaré, no em semblarà cap tragèdia, de manera que la notícia, el motiu d’alarma, i dubto molt de consternació, en realitat hauria de ser quan algú em fes saber que en tal o qual està viu, per fi està viu! (hòstia santa, si mort era perillós, imagina't viu!, pensaria jo), i aleshores, si això passés, cosa que fins a dia d'avui no m’ha passat mai, m'alarmaria tant o més, probablement molt més que l’alarma alegre de bona nova que em mostraria qui em donés la notícia, el més que probable mort que em donés la notícia sobre tal o qual persona que per fi estaria viva, perillosíssimament viva després d’haver-se passat la vida morta, perillosament morta, vet-ho aquí.

Prossegueixo. El senyor a qui feia temps que no veia em va dir que en tal estava mort, i jo pensava en això a mil per hora, perquè menys quan em llevo sempre penso a mil o fins i tot a dos mil per hora, malgrat que la velocitat no sigui cap ni mitja garantia d'arribar enlloc, ni tampoc que arribar a algun lloc servís de mitja merda en aquest món de merda, però el fet és que és així, penso fins a dos mil per hora i em cansaria molt si pensés a cent per hora i encara molt més a deu per hora, no puc evitar pensar fins a dos mil per hora perquè em canso menys, em sento millor, molt més còmode pensant a dos mil per hora que a deu per hora, en això de pensar em passa igual que quan camino acompanyant un vell agafat de bracet, que em canso jo més que el vell, per això passo per un incívic indesitjable cada cop que em nego a acompanyar un vell de bracet, i naturalment, com més vell és el vell, més em nego a acompanyar-lo de bracet i per més incívic indesitjable passo, tot un problema, que hi farem, i doncs bé, finalment li vaig dir com a resposta vostè és molt optimista, i el senyor va fer una cara estranya o d’estranyesa i al cap d’uns segons em va dir per què, per què ho dius, això que sóc molt optimista?, i jo no vaig entendre per què ell, el senyor, em preguntava això, que per què ho deia, jo, allò que ell era molt optimista, perquè em semblava molt evident que ell era molt optimista quan deia allò que el tal està mort, i ara no pas només perquè jo pensés que el senyor era optimista perquè segons ell el tal estigués mort i no pas perquè el tal hagués estat mort tota la seva vida, sinó per una altra qüestió que em semblava evident, pot semblar una qüestió torracollons, però no, un ha d’anar amb compte amb el que diu perquè la imprecisió semàntica més aparentment banal a còpia de repetir-la et converteix en un cretí integral, a còpia de no donar importància a la manera de dir les coses, a les paraules emprades, a còpia de negligir el llenguatge un negligeix el rigor intel·lectual perquè les paraules signifiquen el que signifiquen perquè existeixen per significar alguna cosa, a còpia de tot plegat comença la plaga de la confusió i un es converteix en un cretí, i després el cretí va contagiant i es va estenent el cretinisme i el cretinisme apareix com una taca aquí i allà, tot un estol de cretins que inunden el planeta, la taca que finalment no és taca ni un conjunt de taques sinó el tot, la taca és el tot, i no només això, sinó que els cretins ja amenacen orgullosos d’envair Mart i bona part de la via làctia, encara que jo no hagi entès mai què té a veure la llet, la cosa ramadera amb aquest assumpte tan elevat com és l'univers, i tot perquè, deia, talment un humil misto al mig del bosc, el misto del llenguatge ha provocat un incendi de dimensions còsmiques i fins i tot infinites, vet-ho aquí. Doncs bé, em pregunta el senyor que per què dic això del seu optimisme per haver dit ell que en tal està mort, i jo no sé què contestar-li, la veritat, estic més estupefacte jo que ell, jo més estupefacte que el senyor estupefacte pel meu comentari sobre el seu optimisme, i no sé què contestar-li, dic, perquè hi ha coses que si s’han d’explicar més val deixar-ho córrer, i si et decideixes a cometre l’error d’explicar-les, error en el qual jo caic sovint, o sigui sempre, perquè sovint és una paraula que utilitzen eufemísticament els catalans quan volen dir sempre o més aviat quan la realitat indica a les clares que la cosa passa sempre i no pas sovint, si comets l’error d’explicar les coses, deia, aleshores et converteixes no només en un torracollons sinó en un plom i fins i tot un pedant, un plom pedant, i et fas fàstic i tot sent plenament conscient de semblar un plom pedant a l'interlocutor idiota, quan tu justament pretens el contrari, cridar l’atenció sobre el fet de ser humil a l’hora de fer servir alegrement les paraules per tal d’evitar el caos, un respecte per a les paraules, senyor, penso, però no l’hi dic per no violentar la conversa, i respiro fondo i l'hi dic així, perquè no se m’acut una altra manera de dir-l'hi: dic que vostè és molt optimista perquè diu que en tal està mort, i a mi no se m’acut la manera de poder estar sense ser, i vostè mateix ha dit, repeteixo, que en tal està mort, i mort és justament el contrari de ser, la mort i el ser són oxímoron, vull dir que no es pot estar mort i ser al mateix temps, i per tant la mort i estar també són oxímoron, d’aquí la impossibilitat d’estar mort com el tal que vostè diu que està mort, igual que hauria estat una impossibilitat el fet de ser mort, senyor, en el cas que vostè hagués dit que en tal és mort en comptes d'està mort, perquè, o malgrat, que els dos casos són perfectament acceptats en català, senyor, no sé si m’explico, senyor, vaig dir falsament al senyor a qui feia temps que no veia, perquè jo estava convençut que m’estava explicant diguem-ne que a la perfecció i que aquella diguem-ne que perfecció era tanmateix insuficient perquè el senyor m’entengués, de la mateixa manera que ell va estar convençut que havia de tocar el dos, que havia de fugir de mi com de la pesta, perquè la taca en realitat era jo. Ell no era la taca, la taca era jo, em vaig adonar que la taca era jo. I el senyor a qui feia temps que no veia tenia raó, sí, de pensar no pas que la taca era jo, sinó simplement que jo era una taca, vet aquí l’abast precís de la tragèdia. I el senyor a qui feia temps que no veia se’m va acomiadar, em va dir adéu mentre ja se n’anava, va haver de girar el cap per dir-me adéu, i jo vaig celebrar que feia temps que no el veia i ja començava a celebrar que des d’ara començaria a fer encara molt més temps que no el veuria, mentre ell devia celebrar que s’allunyava d’una taca que, amb sort, no veuria mai més, la taca que era jo, la pesta que era jo, no sé si m’explico.