Les hòsties

En Valverde era el més burro de la classe en una classe de burros, la classe número u de burros d’una escola de burros conspicus, fenomen de la naturalesa, creuament d’astres de classe en una escola on la directora et clavava hòsties seques, doloroses, una a cada galta, clac clac, així sonaven les hòsties de la directora a punt de jubilar-se però any rere any sense jubilar-se, i et retrunyia el cervell i et xiulaven les orelles fins molt després i tot d’haver rebut les hòsties de la directora per no haver-te portat bé. Ella, en canvi, es portava molt bé clavant-nos hòsties, suposo que perquè eren molt bones hòsties. La cosa per a mi era desconcertant, i potser no em portava bé perquè la directora em tenia desconcertat, jo no tenia clar què era portar-se bé o malament, i sovint em devia portar malament pensant-me que em portava bé. La raó per la qual si jo clavava una hòstia a un company a continuació em mereixia una hòstia de la directora per haver-me portat malament, és un misteri que encara avui se m’escapa. En fi. I era un honor rebre les hòsties de la directora, tot un honor perquè la senyora no es molestava a clavar hòsties a en Valverde, tan burro que no hi havia cadàver. Per a la directora, en Valverde no era cadàver, i allò era el pitjor dels menyspreus. En canvi jo no menyspreava en Valverde. No m’hi feia, me n’allunyava, però no per menyspreu sinó per por de la meva pròpia incomprensió si el tractava gaire. El personatge era tan exquisidament burro que em descol·locava, i em deixava en un estat d'angoixa que em bloquejava les neurones, fins al punt que la meva nul·litat neuronal gairebé igualava la seva. Les seves respostes, la seva mirada de lluç amb orelles de ruc eren obres mestres de la burrície, una imaginació en les respostes estúpides esparverant, em deixava fascinat amb aquelles autèntiques meravelles paradigmàtiques de tot allò que em trobaria després al llarg de la vida; un Valverde rere l’altre, una allau de Valverdes diaris impossibles de digerir; Valverdes amb corbata, amb càrrecs, respectats per altres Valverdes sense corbata aspirants a Valverdes amb corbata, un món de Valverdes on fins i tot els estudis estaven dissenyats per triomfar a la vida esdevenint el perfecte Valverde, tot fet per i per als Valverdes, un món a la mida dels Valverdes. La directora de l’escola era ben burra o vaca burra de no adonar-se que el seu alumne Valverde era en realitat un alumne exemplar, algú perfectament adaptat al que seria el món trenta i tants anys després, ja en ple segle XXI, tenint en compte que la funció de l’escola consisteix justament a preparar, a adaptar els alumnes per al futur, segons m’informen.

Penso en tot això arran que l’altre dia vaig tornar a Badalona i un antic company d’escola em va comentar que creia que la directora era morta, i jo li vaig dir que jo també ho creia, bàsicament perquè ja aleshores, fa trenta i tants anys, la senyora era gairebé tan vella com Matusalem, però és clar, mai no se sap; mala herba... I després vaig anar al cementiri vell de la ciutat com faig de costum, passejar pel cementiri, i vaig fantasiejar que trobaria la làpida o el mausoleu o el que fos que em confirmés que la directora estava ben enterrada, i naturalment no la vaig trobar entre tant de mort, i això em va fer pensar que potser encara estava viva i que estar viva hauria de ser un suplici per a ella, terrible per a ella no poder continuar ventant hòsties als alumnes de l’escola, perquè ja no tindria forces ni per aixecar el braç sense que se li escapés un pet, vaig pensar caminant entre els morts, i se’m va acudir que si trobés la seva tomba la profanaria i començaria a clavar hòsties al crani de la directora, em desfogaria hostiant-la recordant les hòsties que em va clavar ella a mi i als meus companys dient-nos abans de rebre l’hòstia, la primera hòstia de les dues hòsties que repartia, “insolent!”, i després clac clac, sabies que després que pronunciés allò d’insolent et cauria una hòstia a cada galta, clac, clac, ni mitja centèsima de segon entre hòstia i hòstia, una cosa mai vista. Sabies que després de dir-te insolent et caurien les hòsties, i tanmateix et sorprenia cada vegada. Tenia la mà trencada, sí, la dona tenia la mà trencada no només de tantes hòsties a tants alumnes tants anys, curs rere curs d'hòsties sense consagrar, sinó trencada per sorprendre’t amb la velocitat en què et queien les hòsties després de dir-te insolent, perquè cada vegada et deia insolent com si no t’ho hagués dit mai abans, com si la dona tingués memòria de peix o cregués que tu la tenies per alguna raó que se m’escapa, no sé, el cas és que les seves hòsties et queien a sobre com llampecs, sempre inesperats, malgrat que havies sentit el tro –insolent! No hi havia vegada que no et sorprengués la velocitat amb què et queien les hòsties i la seva fiblada dolorosa, fuetades elèctriques, magistrals hòsties. Sí, era una artista clavant hòsties, pensava jo al cementiri, i ara deu estar morta en algun lloc, potser aquí, o potser al cementiri nou, vés a saber, amb quines ganes li clavaria jo ara una hòstia rere l’altra. Però m’ho vaig anar traient del cap a mesura que avançava per un dels passadissos, entre els nínxols, cap a la tanca de ferro de la sortida o entrada del cementiri, pensant primer que les meves hòsties a la directora serien tan incompetents, tan ridícules en comparació amb les seves, que serien com si me les clavés a mi mateix, tant o més doloroses que les hòsties de la directora. Un dolor físic considerable, havia de fer mal a les mans, clavar hòsties a un crani, una hòstia rere l’altra per cada hòstia que jo havia rebut d’ella, molt de mal a mi mateix, les meves hòsties a la directora, les meves mans vulnerables i inexpertes en l’ofici de clavar hòsties. I ja quan vaig sortir del cementiri, un cop creuada la tanca de ferro, vaig pensar que no era això el que m’hauria impedit de clavar-li hòsties, més que no gira un ventilador a la directora de l’escola, sinó el silenci mateix del cementiri que se m’havia barrejat amb un sentiment de buidor, tot vertiginós per l’absència eterna d’aquella dona que havia existit. Dolor moral. El sentiment d’abisme, de tristesa profunda. Jo encara existia ara, i ella havia existit amb mi, jo sent nen i ella una dona en edat de jubilació però que no es jubilava ni a trets, ja ho he dit, els dos junts compartint aquell temps precís de les nostres vides curtes, insignificants, dins la immensitat del temps, l’un davant de l’altre, la seva mà i la meva cara junts en aquells temps ja extingits fa tants anys. No, jo no hauria hostiat el crani de la directora, m’hauria enfonsat abans de fer-ho, abans i tot de profanar-li la tomba. M’hauria envaït una feblesa sobtada, compassió per mi mateix, per ella, pel temps passat, el nostre temps coincidint en aquells anys llunyans evaporats miserablement, tot consumit absurdament amb les seves hòsties i no hòsties, perquè la dona de vegades fins i tot no clavava hòsties, crec recordar. Ella ja no hi era i aviat no hi seria jo, d’aquí uns quants anys, amb sort, però res, misèria d’anys.

Tot va quedar en no res mentre m’allunyava del cementiri i procurava oblidar-me de la directora, sobretot oblidar-me d’ella abans que arribés a sentir massa emoció per tot plegat, i per ella, sobretot massa emoció per ella, algun sentiment afectuós emocionat per ella basat en la mera nostàlgia, oblidant-me de les seves inoblidables hòsties, un afecte meu babau, una feblesa sentimental, un atac de deliri melangiós, la mentida per justificar el sentit del meu temps viscut, ja fos, una traïció a mi mateix, negant la memòria de les hòsties de la directora per afirmar-me jo, desesperat.  

I res, ara penso en quantes hòsties no devia haver rebut de petita ella, la directora, abans de sentir-se empesa a exercir l’art de clavar hòsties. Amb quina ràbia em clavava a mi les hòsties que ella havia rebut. Pobra directora. Pobre jo. Pobres tots.