En sèrie

Ningú del veïnat no entenia, com mai no ha entès gairebé ningú de cap veïnat, que el veí assassí en sèrie fos un assassí en sèrie, i fins i tot quan es va demostrar que era un assassí en sèrie els seus veïns no s’ho podien creure. Ell, el veí exemplar, tan educat, tan amable, tan atent, i polit, fins i tot polit, diuen sovint, tan polit, diuen, que somreia i saludava a l’ascensor, no podia ser un assassí en sèrie. Es veu que algú que saluda i em somriu al replà o a l’ascensor o fins i tot em somriu quan se’l veu pel barri no pot ser de cap manera un assassí en sèrie, perquè els assassins en sèrie no somriuen ni saluden, no diuen bon dia, posen cara de mala llet i no diuen res o si diuen res diuen mal dia, mal dia, senyora, diuen, que tingui un mal dia, senyor, diuen, que per alguna cosa són assassins en sèrie, i sobretot diuen avui mataré en sèrie i ja cal que fugis corrents perquè avui et toca a tu perquè tinc cara de mala llet, ja ho veus, tinc males idees, sóc un assassí en sèrie i mataré en sèrie i et mataré en sèrie; primer el cap, després els braços, després la cigala, et trossejaré la cigala, txac txac txac, perquè sóc un assassí en sèrie i mato en sèrie, mai d'un sol cop, sempre en sèrie, altrament no seria un assassí en sèrie, et queda clar, veí? En fi.

Cada vegada que surt a la llum un assassí en sèrie passa el mateix. Els periodistes entrevisten els veïns i els veïns no diuen mai mai mai de la vida no m’estranya que l’hagin enxampat, sempre he sabut que era un assassí en sèrie. No ho diuen, naturalment, perquè la cosa mai no és així, i perquè si ho fos i el veí astut de torn no ho denunciés li cauria a ell també una denúncia per ocultar informació. Però imaginant que la cosa pogués ser així, suposo que el veí astut hauria denunciat a la policia l’assassí en sèrie, per començar per salvar la pròpia vida, si bé és veritat que podria renunciar a denunciar-lo per por que l’assassí en sèrie s'assabentés del veí autor de la denúncia i corregués en perill la vida del denunciant, de manera que el veí astut que ha sabut des del primer moment que l’assassí en sèrie era un assassí en sèrie perquè té cara d’assassí en sèrie i no saluda i no somriu i no diu res perquè és esquerp com correspon a tot assassí en sèrie, i quan diu alguna cosa no diu bon dia sinó mal dia, mal dia tingui, senyora, s’acollona i decideix no denunciar l’assassí en sèrie per no prendre mal de veritat.

Però no. Cada vegada que surt a la llum un assassí en sèrie els periodistes entrevisten els veïns com si poguessin respondre una altra cosa que no sigui oh, estem esparverats, els veïns no ens ho podem creure, semblava tan bona persona, era tan i tan amable..., saludava, deia bon dia, somreia, no hauria imaginat mai que fos un... daixonses. De fet, els veïns no gosen pronunciar la definició d’allò tan terrible que era entre altres coses, com tothom, però molt especialment, el seu veí amable, etcètera, perquè estan en estat de xoc i no pas perquè el seu veí fos un assassí en sèrie, que també. S’adonen que ha estat una sort que no hagin estat ells les víctimes de l’assassí en sèrie; s'adonen de cop del perill potencial que corrien, i per això, per foragitar el pànic, prefereixen continuar creient que el veí assassí en sèrie era una persona la mar d’amable i educada i bla bla, de manera que no dubten a posar en dubte d’aquesta manera evasiva la decisió del jutge que ha decidit que el veí assassí en sèrie era, efectivament, un assassí en sèrie. Els camins de l’autoengany humà són inescrutables.

Observo que si els veïns opten sempre sempre sempre per contestar als periodistes no entenem com aquell home tan amable i educat podia ser un assassí en sèrie, i no ho entenen precisament per la raó que era un veí la mar d’amable i educat, bé deu ser perquè ells, els veïns, admeten tàcitament que no són ni amables ni educats ni res de bo, altrament no trobarien que aquesta conducta de persona simplement civilitzada reconeguda per ells a l’assassí en sèrie és extraordinària, tan extraordinària que els veïns l'admiren, i si l'admiren és simplement perquè ells, els veïns bons ciutadans, o sigui aquells que no són assassins en sèrie com sí que ho és el veí amable, educat, etcètera assassí en sèrie, no la tenen, no practiquen aquestes maneres que tenen de tot menys d’extraordinàries, com és l’amabilitat i l’educació, en definitiva la correcció.

Si jo fos periodista i m’enviessin a entrevistar els veïns de l’assassí en sèrie, aniria anotant per denunciar tots aquells que em contestessin que estaven esparverats que el veí amable, educat i correcte i polit i etcètera hagués estat acusat d’assassí en sèrie, i salvaria de la denúncia aquell veí que em contestés simplement no tinc opinió d’aquest veí a qui han acusat, perquè no el coneixia. Punt final. Em temo, però, que em faltaria paper per a tanta denúncia, i finalment per a res. Acabaria sent jo l’acusat per injúries, i el jutge encara m’enviaria a mi a la garjola.

Sempre m’han fet molta més por els veïns dels assassins en sèrie que els assassins en sèrie. Són infinitament més, i més perillosos. Al capdavall, per més en sèrie que mati l’assassí en sèrie, el nombre de víctimes sempre serà irrisori si ho comparem amb el nombre de víctimes que han causat i continuen causant els veïns de l’assassí en sèrie. És terrible la seva mentalitat irreductiblement estúpida basada en la ignorància dels prejudicis induïts de tota mena i en l’autosuggestió, tot sempre apuntalat en les aparences. Ara em ve al cap l’any 1933, l’origen dels camps d’extermini.