Misteris

L’altre dia vaig comentar alguna cosa sobre la pastissera somrient i feliç que em recomanava anar a dalt, al castell, que es veu que aquell vespre feien una festa, no sé si major o menor, perquè no m’agraden les festes i encara menys les populars, no he trobat mai cap gràcia en les festes populars, tan acceptades i es veu que tan gracioses, no m’agrada l’espècie mamífera a la qual m’han inscrit i encara menys reunida en massa popularment, suant popularment com populars sardines enllaunades, cridant com posseïts popularment, abraçant-se popularment, tots sobtadament amics, eufòrics, una eufòria popular i puntual que només fa que revelar les impopulars vides miserables que carreguen, ells ballant una música habitualment infecta sota la tortura d’uns altaveus infectes, cap divertiment en cap mena de festa popular, on ja de jovenet em vaig adonar estupefacte que només hi assistien ximplets que feien veure que es divertien sense realment saber que no s’estaven divertint. Ah, i després torrats, un munt de torrats que sempre m’han encuriosit, perquè per divertir-te anant torrat dic jo que no cal que vagis a cap festa popular, et pots torrar tu sol a casa, que et farà exactament el mateix efecte i et sortirà molt més econòmic perquè, gràcies a l’eufòria popular, als amants de la cosa els claven mig sou per una cervesa abrasiva i encara somriuen sense pensar que, si la festa és tan popular, aleshores per què nassos els preus són tan impopulars. En fi, no ho he entès mai. A casa no t’empassaràs mata-rates, no et detindrà la policia, no hauràs de flairar les aixelles de ningú, no seràs una sardina i escoltaràs la música que t’agrada, al volum que t’agrada i amb el teu equip i altaveus i, quan ja no t’aguantis dret, el teu estimat llit t’amortirà la caiguda i dormiràs plàcidament la mona i tot serà discret i civilitzat i ben impopular, perquè en fi, l’única cosa popular de la qual recordo haver participat és la desapareguda i mítica discoteca Titus de la meva ciutat, davant del mar, allà on jo i mig centre de Badalona ens deixàvem caure als anys 80, jo en la meva miserable i absurda adolescència, quan encara intentava descobrir, ingènuament encuriosit, els suposats encants de la cosa discotequera, i de tant en tant anava a Titus i allà m’avorria com una ostra amb aquella música normalment infecta només esquitxada per alguna peça de qualitat quan l’homínid que punxava els discs anava engatat, una música que m’animava i, aleshores sí, aleshores el ximplet era jo i saltava, no ballava, només saltava perquè, era tal l’alegria de l’excepció a la música infecta, que m’impedia ballar i només saltava com un ximplet i tenia ganes d’abraçar tothom per celebrar l’excepció musical que em feia sentir una persona normal, perquè la veritat és que en aquella caixa fosca i sorollosa i amb llums de coloraines no em sentia gens normal i m’avorria molt, ja ho he dit, i per matar l’avorriment recordo que feia una enquesta al personal que m’envoltava, sobretot els de la barra, els perdonavides que fumaven i prenien cubates i gintònics i San Franciscos i tot de noms estranys a la barra i miraven a l’entorn com capitans de vaixell perfumats albirant l’horitzó, aus de rapinya de pega, la majoria, jo me’ls mirava, primer els seleccionava i després m’hi apropava decidit, i sense prèvia presentació els deia sempre el mateix, crec que ja ho he escrit en algun article anterior, tinc mala memòria, tant se val, els deia disculpa, però si no t’agrada el gintònic no entenc per què el demanes. El pinxo de torn se’m quedava mirant amb cara d’estupefacció i jo me’l mirava fixament amb cara de no res esperant la resposta, jo seriosament esperant la resposta i ell desconcertat, i normalment m’acabava dient, com dius?, i jo li repetia educadament i pacient la meva observació, que si no t’agrada el gintònic no entenc per què el demanes, i després ell ja no em semblava estupefacte, i de vegades el pinxo de torn massa pinxo del compte em deia fot el camp o et trencaré la cara, i jo li deia, d’acord, foto el camp perquè si no em trencaràs la cara, però abans de fotre el camp i que em trenquis la cara respon-me la pregunta, cowboy, si et plau, que és de mala educació no respondre quan se’t pregunta i, a més, educadament, només t’he fet una pregunta i tu no em respons. I aleshores el pinxo de torn més pinxo del compte s’inquietava, s’encenia, se li encenia la cara d’un vermell més vermell que els rajos de llum vermells psicodèlics de la discoteca, tornava a mirar a una altra banda i a través meu, jo invisible, i aleshores em semblava prudent tocar el dos abans no em trenqués la cara, perquè sempre he estat pacífic, que no pacifista, i només tenia una cara, i tot acabava aquí.

He començat per l’excepció, perquè el cert és que normalment la meva pregunta sobtada i sense prèvia presentació amb el pinxo de torn rebia primer un silenci d’estupefacció i a continuació em feia repetir la pregunta o, els més espavilats, si l’havien entesa a la primera em deien, amb tota lògica, coses com ara com saps que no m’agrada?, o bé, a tu què t’importa si m’agrada o no m’agrada el gintònic? Aquests eren els pinxos raonables, els que em feien pensar, bé, amb aquests m’hi entendré, crec que amb aquests m’hi entendré. Al pinxo que em feia la pregunta sobre com podia saber jo que no li agradava el gintònic li deia que no era qüestió de ser endeví, sinó de sentit comú, no pot ser que, amb disset anys que tens, t’agradi el gintònic, no tens el paladar preparat per al gintònic, i encara menys per a aquest mata-rates de gintònic que t’han servit i que probablement l’han tret d’una festa popular, i per això t’han cobrat un preu popular, o sigui indecent, pel mata-rates. Normalment, davant d’aquesta resposta, el pinxo treia pit i no em responia a la qüestió de l’edat, això s’ho saltava i em deia directament, amb la mosca al nas, què tenen a veure les festes populars amb el gintònic que m’estic fotent? Jo no responia aquesta pregunta perquè hauria estat molt llarg i desagradable d’explicar tenint en compte la meva aversió per les festes populars, però també perquè em feia mandra i perquè, en saltar-se la primera pregunta, em confirmava la pertinència de la meva observació: efectivament, no li agradava el gintònic que s’estava prenent. Sí, però no em contestava la pregunta, de manera que jo arribava a la insatisfactòria conclusió que, si era evident que no li agradava, no es devia adonar que no li agradava, és a dir: no sabia que no li agradava. Exactament el mateix que els passava als amants de les festes populars amb les festes populars! Un misteri, tot plegat. Un misteri que continuo, tants anys després, sense haver resolt.

I tornant a l‘inici, prossegueixo amb el gran misteri que ara m’ocupa, el més gran de tots els misteris que se m’han plantejat mai: la pastissera. Em té intrigat, la pastissera em té intrigadíssim, i no només pel seu amor per les festes populars que em vol encomanar cada cop que hi ha una festa popular, ni tampoc pel fet que ja no sé quants cops més repetir-li que sóc al·lèrgic a les festes populars, que només de pensar-hi sento esgarrifances. No. Aquesta misteriosa insistència motivada pel seu gust per les festes populars no és el més gran dels misteris a què em desafia la feliç i intrigant pastissera. Sempre, sempre, sempre que li compro un pastís, em diu: està congelat. Quan tens previst menjar-te’l?, i sempre li dic d’aquí a un parell d’hores, i ella em diu: l’has de tenir fora de la nevera quinze minuts abans de menjar-te’l. Quinze minuts, diu sempre la pastissera. Quan vaig cometre la imprudència de fer-li cas el primer cop, naturalment vaig estar a punt de perdre la meitat de les dents en ficar-me el pastís a la boca. Tinc un queixal que encara se’n ressent. El pastís s’ha de deixar almenys una hora i mitja fora de la nevera abans d’atacar-lo, però tres anys després de comprar els pastissos a la pastissera, la senyora continua avisant-me, molt amable i professional, que tregui el pastís de la nevera quinze minuts abans de menjar-me’l. La pastissera porta anys i panys venent pastissos. La pastissera no és peixatera ni verdulera ni farmacèutica. La pastissera és pastissera, i a la pastissera li agraden les festes populars. Em moriré sense haver resolt determinats misteris. Ho sé.

Dinàmica del poder

Aquella tarda estava assegut al sofà amb la mà als genitals i no me n’adonava, la mà per dins els calçotets, vulgarment, remenant-me la cigala, marejant-la amb tres dits o potser quatre, fent giravoltar tranquil·lament l’eina però sense parar de bellugar-la, amb cap altra intenció que distreure’m sense ni adonar-me que em distreia així. Matava el temps, i ho feia com tantes tardes i sovint tants matins que tinc la mà als genitals i no me n’adono, l’avorriment total i la mà allà, cap plaer ni intenció conscient d’aconseguir-lo, simplement els dits de la mà marejant distretament la cigala com agulles de rellotge, donant voltes a la cigala cap a la dreta, també cap a l’esquerra retardant el rellotge mentre veig els tertulians de la tele.

Els tertulians xerraven i reien i assentien i negaven amb el cap i assenyalaven amb el bolígraf i es posaven i treien contínuament les ulleres amb l’expressió greu, de vegades un somriure entre còmplice i condescendent pel company xerraire de torn, un somriure de comprensió aguda del que s’està dient i del que representa que no es diu però que es veu que es diu amb el que s’està dient, oh, que subtils que som, oh, que intel·lectuals que som, he he, oh, sí, molt eloqüent, molt fi, molt fi, ah, tu ja m’entens, eh!, oh (com et menyspreo), que admirable, que agut que ets (m’importa un rave el que dius perquè m’importes un rave tu i del que parlem), oh, que bons que som! En fi, la quotidiana palla col·lectiva dels mitjans, amb l’espectacle del bolígraf del tertulià que assenyala no se sap què, i les ulleres, sobretot les ulleres i de vegades una barnilla de les ulleres a la comissura dels llavis, això que no falti, i jo no entenia el que deien perquè fa temps que vaig entendre que no cal entendre el que diuen els tertulians d’aquest país o com se n’hagi de dir d’aquesta tifa bananera, perquè a ells tampoc no els interessa el que diuen sinó com ho diuen, convençuts de la seva saviesa en el com ho diuen. Confusió, cap art, cap estil, cap elevació, però ells cofois en el com ho diuen, la seva saviesa contrastada en la insistència de ser reclamats any rere any a les tertúlies, matí tarda i nit, anys i panys, no els interessa el que ells mateixos diuen fins al punt que no es pregunten si estan d’acord o no amb el que diuen perquè ni es pregunten si saben el que diuen, cosa comprensible quan resulta que parlen de tot perquè se’ls pregunta sobre tot i, doncs, se suposa que saben de tot, i preguntar-s’ho suposaria tenir un mínim d’humilitat i un esgotament inhumà en la recerca de la resposta i, al capdavall, quina importància tindria?, quan la cosa va bé no cal qüestionar-la perquè encara l’espifiaríem, si ens reclamen als mitjans, matí tarda i nit, anys i panys, per alguna cosa deu ser, per alguna cosa deu ser...

Bé, doncs deia que estava jo mirant-me’ls, i me’ls mirava sense escoltar-los, el volum de la tele abaixat del tot, només atent als gestos dels tertulians, ho faig sovint, malaltís, una hora llarga atent als seus gestos, les seves cares de cartró, buides, estultes, sense ànima, homes que estarien destruïts si no fos perquè no han estat mai construïts, mai han estat homes i l’espectador mitjà els veus grans homes perquè surten a la tele, les seves corbates i bolígrafs que assenyalen i ulleres i somriures falsos de titella mediocre engreïda, quan ara m’adono que, sense adonar-me’n, vaig aturar la mà i vaig deixar-me la cigala en pau d’una vegada i vaig pensar en allò que em va dir l'amic l’altre dia quan li vaig representar els gestos dels tertulians, amb la corbata i les ulleres i el bolígraf i tal, i l'amic em va dir que no, radicalment que no, que m’equivocava, i jo vaig quedar agradablement parat de saber que m’equivocava, em va dir amb la contundència del convenciment aquests no són els que tallen avui dia el bacallà, aquests són uns xitxarel·los, perquè els de dalt de tot, els de les altes esferes avui dia no porten corbata, i jo vaig pensar sí, sí, és clar, tens raó, però compte amb menysprear aquests xitxarel·los de la tele, de la ràdio i de tot arreu, vaig pensar per no portar-li la contrària perquè no era el millor moment per portar la contrària a l'amic quan calia portar-li la contrària, perquè és un home de caràcter, molt sensible i vehement amb el que pensa i cal triar el moment de portar-li la contrària encara que, com es veu, ell no tria el moment per portar-me la contraria a mi, perquè d’alguna manera deu considerar que amb mi i amb qui sigui sempre és bon moment per portar la contrària, i a mi me la porta i punt quan li sembla i em sembla molt bé, però jo no li vull portar la contrària en determinats moments perquè no vull alterar els ànims inútilment, però vaig pensar compte perquè tenint raó t’equivoques, amic, t’equivoques amb la teva encertada observació perquè hi ha una altra òptica igual de vàlida que no pots desqualificar amb la teva, vet-ho aquí. La cosa s’ha de contextualitzar. Alguns assumptes, i aquest és el cas, tenen una lògica diferent en funció de si se'ls analitza estàticament o dinàmica, i una cosa és que sigui veritat que els del cim no porten corbata ni llepen la barnilla de les ulleres ni assenyalen amb el bolígraf, i l’altra que siguin els seus bufons de la corbata i llepadors de la barnilla de les ulleres i assenyaladors amb el bolígraf els qui creen opinió pública i, anant al gra, els qui neutralitzen les hipotètiques revolucions populars, perquè són ells al capdavall els caps visibles, allò que veu el poble a través dels mitjans i aquells que el populatxo interpreta com el poder real i que, per tant, a la praxi resulta que en tenen, xitxarel·los i tot com són o, precisament, perquè són xitxarel·los. No és, doncs, el que fet i fet compta perquè els peixos grossos de veritat puguin continuar exercint de peixos grossos? No és el poble l’autèntic peix gros potencial que cal tenir adormit perquè un altre peix gros, aquell que, efectivament, no porta corbata i el poble no veu, pugui continuar exercint com a peix gros? No és, per sobre de tot, l’estupidesa el que domina el món? No subestimis la força del xitxarel·lo, amic, vaig pensar, no la subestimis perquè el xitxarel·lo és l’element que permet que el màxim poder, aquell que no porta corbata, pugui ser el màxim poder. Qui té més poder, vista la cosa dinàmicament? El xitxarel·lo és l’element imprescindible de confusió, la distracció, el camuflatge per guanyar la guerra del poder. El xitxarel·lo lògicament no ostenta el màxim poder en la jerarquia, amic, però sense xitxarel·lo no hi ha màxim poder o, més exactament, el poder l’exerciria el poble. El poble no ostenta el poder gràcies a la influència decisiva del xitxarel·lo. No subestimis el xitxarel·lo soldat, amic, perquè sense soldats no hi ha guerra guanyada i per alguna cosa es va vessar tanta sang a Normandia i a Estalingrad i a les Ardennes i als Dolomites i a què sé jo.

I després no sé què més vaig pensar, perquè segur que no em vaig posar a escriure aquest article, perquè l’acabo d’escriure ara. Devia continuar fascinat observant els tertulians xitxarel·los de la tele, fascinat suposo per allò que en diuen l’eròtica del poder. Ho veus, com els xitxarel·los tenen molt poder, amic? Deu ser per això que, quan me’ls miro, la mà se me’n va a l'entrecuix.

Com un timbal

Recordava jo ara, abans de posar-me a escriure, el que em va passar però sense recordar quan va passar, tot i passar-me, això segur, al matí, potser d’ahir, d’abans d’ahir o fins i tot potser m’ha passat aquest matí mateix, no ho descarto. Tant se val, se m’acut que si no ho recordo és perquè porto molts dies viscuts, massa dies viscuts per poder recordar quan m’han passat les coses, i confonc els dies i les setmanes i els anys i tot, ho confonc tot i fins i tot em confon no saber si el problema és l’excés de dies viscuts o la falta total d’importància de saber quan m’ha passat o no una cosa, perquè l’important és de fet recordar la cosa per treure’n profit conscient, o vés a saber si no recordar la cosa per treure’n profit inconscient. I penso en tot això potser per no haver de reconèixer que de fet no només no té importància recordar quan va passar-me o m’ha passat la cosa sinó també el profit que un pugui extreure o sostreure, o com se n’hagi de dir, de la cosa, de manera que la memòria queda només en una funció útil, sí, sens dubte útil per a la supervivència, però tan trista com la desmemòria.

Com que no recordava quan va passar o m’ha passat la cosa miserable, el cap se me n’ha anat cap a altres qüestions miserables que m’han passat recentment, com el gat esbudellat enmig de la carretera que em vaig trobar no fa gaire pujant cap a casa i que vaig esquivar absurdament amb un cop de volant, posant en perill la meva vida, la meva vida per un gat mort, esbudellat enmig de la carretera, ja veus quina absurditat i quina mort més trista, la del gat i la meva a causa del gat o més aviat a causa de la meva ruqueria, sense que encara jo no entengui a què es deu tanta ruqueria meva amb aquell cop de volant. I encara em preguntava això quan se m’ha tallat com l’all i oli aquest pensament i per substituir-lo m’ha vingut al cap el mail que vaig rebre l’altre dia d’un aspirant a alcalde de Barcelona, ara que vénen eleccions, que em va dir que em llegia, que m’ha descobert últimament, que està entusiasmat amb la cosa sobre política que escric i que, naturalment, per tant em demanava indirectament que el votés, i directament que li mengés la fava donant suport a ell i al seu partit, escrivint a favor d’ell i el seu partit i formant part de la família d’ell i el seu partit, a mi que no m’agraden les sectes ni les multituds que sobrepassen més de dues persones, i tot plegat a un senyor que recordo que fa uns anys vaig tenir a prop durant un sopar polític amb un munt de comensals i ell no callava. Òbviament ell no es recorda de mi i probablement tampoc d’aquell sopar, i és natural, no pot recordar res d’allò perquè només feia que garlar, l’home no podia escoltar ni observar ni pensar ni menjar ni, en cas de menjar, adonar-se que menjava i encara menys del gust del menjar, ell només garlava i va garlar tota la nit, un torrent continu de xerrameca, el tall de carn a la meva boca sense notar jo el gust del filet ni la salsa de ceps, impossible oblidar els detalls, perquè la seva xerrameca se’m ficava allà dins i tot, se’m va ficar a la boca, invasor, la puta que el va parir, les seves paraules verborreiques, diarreiques dins el meu cap, trinxant-me viu, ell, sense pietat, i ara, anys després, em feia la rosca perquè li donés suport per a la seva campanya i fins i tot que li truqués, em va deixar el seu telèfon i tot per si li volia trucar, que no dubtés a trucar-li, i vaig pensar encara sort de la tarifa plana, perquè m’hauria demanat igualment que li truqués si la tarifa plana no existís, hi poso la mà al foc, ja he dit que el paio no tenia pietat. En fi. I com que encara no em venia al cap quan em va passar allò que recordava, continuava jo torturant-me pensant en aquest subjecte i en com casualment resulta que m’ha descobert ara. I m’ha passat el que tants cops passa quan penses, que arribes a la conclusió que més hauria valgut no haver pensat, perquè despertes la memòria i aleshores et fas mala sang, per alguna cosa serveix l’oblit, perquè fixa’t, ara pensava que fa mil anys que escric sobre política i el que no és política, però resulta que casualment el senyor candidat m’ha descobert ara, just quan ell necessita suport per a l’alcaldia de Barcelona ell m’ha descobert, ves quines coses, i a sobre per fer-m’ho saber em fa tot de compliments servits amb la safata d’una expressió inintel·ligible, escrita òbviament a tota hòstia però malgrat això deixant-me clar que les espantoses faltes d’ortografia tenen a veure amb el seu irredempt analfabetisme. Però, és clar, quina importància té l’ortografia, l’assassinat del català al costat de les seves idees expressades com una cascada atropelladament incessant en forma de xerrameca? Altrament m’hauria ofès, entenc, en pretendre que, després de la seva exhibició d’inèpcia alfabètica per escriure’m quatre pilotes ratlles, a sobre ell pretengués rebre el meu suport polític. Bé, doncs pensava jo en això i m’anava posant de mala llet, quan per fi per fi per fi m’ha vingut al cap que ha estat aquest matí mateix el que m’ha passat i que havia oblidat quan m’havia passat, i he reprès en la memòria la seqüència dels fets, dels lamentables fets que s’han iniciat a la granja on vaig a prendre sucs de fruita naturals, tot de sucs exposats en gerres transparents, cada gerra de color diferent, pura fantasia, i trio sempre la gerra pel color que més il·lusió em fa, el gust m’importa més aviat poc, no m’agrada la fruita.

Les gralles. Els timbals. Jo amb el suc tropical a la mà, delectant-me amb l’observació del color impossible d’aquella barreja de fruites, quan a fora, al carrer, començaven a sonar gralles i timbals, i les gralles i els timbals cada cop sonaven més fort, es veu que s’apropaven i jo no puc sofrir ni les gralles ni els timbals ni les festes populars, ni el sentit de les festes populars ni la història ni la tradició que les justifica, no he entès mai la justificació veritable per més que representa que me l’han explicada i que l’he cregut entendre, i precisament perquè crec haver-la entesa, tot entès a la perfecció, continuo sense entendre la justificació veritable, i la cosa em tortura. Em tortura la meva pròpia incomprensió de la cosa i la cosa en si mateixa, o més aviat el soroll nociu per a la salut que produeix, les gralles i els timbals maten les neurones a qui en tingui i em provoquen migranya, comprovat que me’n provoquen; si m’agredeixen al matí, tinc indefectiblement migranya a la tarda, i si m’ataquen a la tarda, tinc la nit del lloro assegurada. I em tortura no entendre com els botxins, els de la gralla eixordadora i els timbals insistents com cops de bastó al joc de trencar l’olla, poden divertir-se donant pel sac d’aquella manera i a sobre entre la multitud, redéu quina agonia, i penso, no puc evitar pensar per entendre alguna cosa, segur que no els agrada això que fan, és humanament impossible que els agradi, però ni saben que no els agrada i per això sembla que s’ho passin tan bé i, com que es veuen entre ells passant-s’ho aparentment tan bé, el miratge es contagia i s’animen i només així s’explica que s’arribin a creure que s’ho passen bé, penso, però tot i així no arribo a entendre com poden arribar a pensar que a mi em pot agradar aquella tortura i per això l‘he de suportar tant sí com sí un matí de diumenge que hauria de ser sagrat, una delícia de matí civilitzat primaveral, amb el solet tènue i els suquets de fruita de colors i tota la pesca. Ah, però espera’t, espera’t, encara entenc menys que aquella gent incivilitzada que em trepana les orelles i em fot a parir el meu prometedor matí de diumenge en què he comès el fatal error de sortir al carrer sense saber que hi havia sarau, encara entenc menys que aquella gent incivilitzada, deia, mal educada i de mal gust, pugui entendre un borrall de tradicions, d’història i d’altres insignificants collonades humanes, quan segur, penso, que amb la seva mà dreta que estic convençut que no saben ni on la tenen, aquella mà amb què la majoria toquen la tradicional gralla, i la mà esquerra i dreta amb què toquen el tradicional timbal, amb aquelles mans de la tortura, són capaços de fer una sola falta menys d’ortografia que el candidat a l’alcaldia de Barcelona, ja veus.

En fi, aquest matí no he pogut més, m’he empassat amb un parell de glops el deliciós color del suc de fruites tropicals, he sortit de la granja i entre la multitud i el brogit infecte de les gralles i els timbals i els gegants i tot, que en trobar-me’ls de sobte al davant m’han donat un ensurt, i els torturadors vestits de manera ridícula, amb faixes i mocadors al cap i espardenyes que per a mi no són catalanes sinó de torturadors grallers i timbalers o tamborers o repicacollons o com se n’hagi de dir, he tocat el dos com he pogut i me n’he anat al poble del costat a comprar un tortell de diumenge abans de tornar a casa, perquè és així com entenc jo la bona tradició, en el fons sóc un home tradicional, molt català. I estava jo encara pensant en com de tradicional arribo a ser, quan la simpàtica pastissera m’ha informat amablement que aquest vespre, a dalt, al castell, hi ha festa medieval, a veure si véns, Ricard, la gent vestida com a l’edat mitjana i hi haurà música, m’ha dit la pastissera, hi haurà música, Ricard, hi haurà música... Uf, uf, uf. Aleshores m’he encès pensant en les gralles i els timbals que m’han expulsat, literalment expulsat de l’altre poble, i crec que he respost a la noia de manera agra, inadequada la meva resposta, he respost no m’agraden els homes, no m’agrada la història, la seva repetida, previsible i avorrida i estúpida història, no m’agraden les tradicions, defujo com la pesta els homes i les seves estúpides tradicions. I després m’ha sabut greu, ella no en té cap culpa, he pensat, però sí que en té, m’ho he repensat, si t’ha dit d’anar al castell a torturar-te segur que li agraden les gralles i els timbals i els gegants i les tradicions populars i tota la conya insofrible aquesta. I el que és pitjor: amant de la tradició com és, segur que la pastissera escriu el català com l’alcaldable per Barcelona.