Toxicitat

Fora el quiosc hi havia un gos, un gosset petaner ridícul fill de son pare marcià i de sa mare plutoniana, dic jo, i el gos estava lligat en un pal de llum amb una corretja xarona amb els colors de la bandera catalana, que els catalans no en diuen bandera sinó senyera, un cas únic al món i suposo que per allò del seny, que traduït a qualsevol idioma del món significa subnormalitat catalana, denominació d’origen única. El petaner esperava l’amo, que era dins el quiosc comprant La Vanguardia, vaig saber força abans que agafés el diari que compraria La Vanguardia, aquella cosa que ara dirigeix l’escòria botiflera, el pet inflat dandi i entabanador de catalanets o, si ho voleu, l’elegant paràsit tronat d’encefalograma estable anomenat Màrius Carol. Mentre xafardejava els llibres de l’expositor jo parava l’orella a l’amo del gos, que parlava amb la dependenta. Vaig saber que era l’amo del petaner perquè tenia exactament la mateixa cara que l’animaló, només que l’amo era més corpulent. Jo parava l’orella i pensava mentre mirava el llom dels llibres, ara veuràs com agafa La Vanguardia; l’edat que té, parlant com parla, vomitant les imbecil·litats suades i categòriques que vomita a la dependenta, ara veuràs com agafa cofoi La Vanguardia. I en fi, després d’agafar cofoi La Vanguardia va pagar, va posar-se el paper higiènic sota el braç i se’n va anar tot pinxo amb el seu gosset petaner a intoxicar-se i intoxicar a una altra banda. Algú em podrà dir que l’home també hauria pogut agafar qualsevol altra mena de paper higiènic. Però no, el cas és que va agafar La Vanguardia. Són massa anys observant el ramat d’aquest país per enganyar-me i enganyar-vos dient que hauria pogut agafar qualsevol altra mena de paper. No. Vaig saber del cert que agafaria La Vanguardia pel seu clatell, en el seu clatell vaig veure a l’acte que ho faria, en el clatell, en la clepsa, en la mirada, en la roba, en el posat, en la veu, en el que deixava anar la veu. Tot, absolutament tot em feia indicar que el totxo agafaria La Vanguardia i no cap altra substància tòxica. I voilà. Per alguna cosa sóc un acèrrim defensor de determinats prejudicis.

Substàncies tòxiques.

Em vaig entretenir mirant els llibres de l’expositor, un expositor d’aquells que roden i que em diverteix fer rodar mentre vaig mirant els artefactes pseudoliteraris que s’hi exposen. Vaig fer rodar l’expositor fins a l’avorriment, com una criatura divertint-se dalt dels cavallets en un parc d’atraccions, el vaig fer rodar tot comprovant el diagnòstic exacte actual del país mitjançant els autors, els títols, les pàgines que vaig fullejar per divertir-me i torturar-me alhora. Tota aquella mel·lifluïtat, mediocritat, buidor, tota aquella falsedat vanitosa, corrupta, tota aquella estupidesa autòctona catalana o traduïda al català, tota aquella cosa beneita amb forma de tinta i paper era molt valuosa, vaig pensar, vaig pensar que, en aquella merda irrespirable que em va fer estar a punt de demanar a la dependenta que posés ambientador, si us plau, que m’ofego, es trobava la resposta a tot el que s’esdevé al país i per què s’esdevé. Era la radiografia exacta, el resultat que feia enrojolar qualsevol informe inútil que costava milions d’euros enrojoladors de l’erari públic del desgovern enrojolador de fireta català. Aquell expositor de grisor aportava llum a tot plegat, no calia donar-hi més voltes. El país tou, inepte, infantil, ximplet, oligofrènic, putrefacte, vergonyant, odiós, quedava reflectit fidelment en aquells títols i aquells autors de vergonya aliena, un insult a la literatura, a la dignitat humana, a la intel·ligència, i per tant suposava l’orgull nacional, o regional, o no sé què d’aquest país petit que no vol deixar de ser-ho.

Tot d’una vaig veure Haruki Murakami en un llom d’un dels llibres de butxaca i vaig pensar calla, que aquest potser paga la pena, ara és el moment de llegir el tal Murakami, perquè ja fa anys que ha passat la febre Murakami. Però tot seguit, com un fre de mà, vaig pensar ai ai ai, que si aquest autor ha agradat al personal català, mal senyal, tu, molt mal senyal, m’ensumo el pitjor. Amb tot, vaig donar-li una oportunitat i vaig començar a llegir-lo allà mateix, palplantat al quiosc, la primera pàgina, i després la segona i la tercera i la quarta, entusiasmat, i va entrar gent al quiosc i ho vaig agrair perquè així la dependenta estava distreta i jo podia continuar llegint Murakami sense sentir-me incòmode pel meu abús, pàgina rere pàgina, vaig continuar llegint entusiasmat Murakami, que em va semblar fluix en el sentit més ampli: mel·liflu, com a mínim discret, insatisfactori, sensual en el seu refinament, però un refinament estilístic i conceptual allunyats de la veritat vital, revelant-se’m, com el llibre obert mateix, per què als catalans els havia agradat tant o deien que els agradava tant Murakami, ni que fos que la majoria ho diguessin perquè altres els havien dit que els havia d’agradar, tal com passa en aquest país de beneits. Fos com fos, vaig comprendre, després de trenta-una pàgines, per què havia triomfat Murakami aquí. I després de col·locar el llibre a l’estant em giro i veig en una lleixa, coses de la sincronicitat nipona, dic jo, un llibre de Yukio Mishima, i penso, hòstia, aquest sí que era bo, collons, aquest sí, per fi, aquest sí que era bo i de collons... però, què coi fa aquest llibre aquí?, em dic, sorprès i content alhora. Salvat, estàs salvat, la humanitat no està perduda mentre hi hagi Mishima i el seu mariner que va perdre la gràcia del mar. Ah, Mishima, aquest autor que no triomfarà mai a Catalunya i es podrirà en aquesta petita lleixa, l’altra lleixa, la dels autors que salven la humanitat malgrat la vomitiva humanitat; els autors que, mirant de salvar-la denunciant-la, alguns, massa, se suïciden. No és d’estranyar-se. Sort que Mishima no coneixia els catalans. S’hauria matat abans.

Una vida

Ens van dur al zoo, a l’escola no sé per què però ens van dur al zoo de Barcelona, com cada vegada que ens duien al zoo i no sabia per què i encara no sé per què, però el cas és que a l’escola cada curs ens duien al zoo, no era menys inútil que les inutilitats que fèiem a classe, però almenys em tocava l’aire quan anàvem al zoo. I del zoo recordo els micos, aquella enorme fossa rodona com un circ i els micos a baix, els micos bruts, avorrits, amb cara d’avorrits, el cul pelat, quiets en barres de ferro amb tot de formes fantasioses, un parc infantil per a micos però els micos molt avorrits gratant-se l’esquena, esgaripant de tant en tant, menjant plàtans, pelant-se-la, bruts i embrutits per la força, i jo a dalt mirant-me’ls i ells ignorant-me i jo agraït que m’ignoressin perquè m’hauria fet vergonya, vergonya profunda que m’haguessin vist mirant-los. 

Poc després de dur-nos al zoo, recordo que aquell curs del 76 ens van dur al port d’Arenys. Va ser l’excepció, perquè sempre ens duien al zoo i només al zoo. Va ser l’excepció i per això mateix me’n recordo, aleshores tenia sis anys però me’m recordo. I recordo estar assegut en un bloc de ciment de l’escullera davant del mar un dia assolellat i preguntar-me per què ens havien dut allà. Amb els anys he entès per què ens van dur allà, encara que ells no sàpiguen encara per què ens hi van dur perquè encara no s’ho han preguntat, però jo sí m’ho he preguntat i continuo sense saber per què ells ens van dur allà malgrat saber perquè vaig ser jo allà aquell dia, magnífic dia. 

D’aquella excursió al port d’Arenys no recordo els altres companys, només el meu company, un nen poqueta cosa, esquifit, vull dir, amb una veu particular, la tinc al cap i em veig del tot impotent d’adjectivar, per això dic que era una veu molt particular, que és com no dir res. El nen esquifit era un dels néts d’un dels acomodadors del cinema Victoria, on treballava la meva àvia de taquillera fins que es va jubilar i on em vaig empassar totes les pel·lícules de la història mundial del cinema en doble sessió tantes tardes d’infantesa. El Victoria era a la Via Augusta de la meva ciutat, desaparegut ja fa un munt d’anys i substituït per un Bingo, d’acord amb el progrés i els signes de la modernitat. El cinema no hi és, però el Bingo encara existeix, faltaria més. 

El nen.
El nen es deia Francesc i seia en una roca de l’escullera del port d’Arenys, sèiem junts i ell es va treure de no sé on una tauleta de xocolata i jo me’l mirava com es menjava tranquil·lament la tauleta com si fos un entrepà. Anava despullant la tauleta de l’embolcall a mesura que anava menjant a poc a poc, com si res, i jo me’l mirava impressionat, era més gran la tauleta de xocolata que ell, em semblava, i em semblava impossible que es pogués endrapar ell tot sol la tauleta sense que li agafés mal de ventre. 

Per por que li agafés mal de ventre li vaig demanar xocolata i ell no em va dir res i em va allargar la resta de la tauleta. Havia estat a punt de dir-li que em donés xocolata perquè temia que li agafés mal de ventre, perquè em feia patir, però no ho vaig dir pensant que no m’hauria cregut. I hauria fet bé de no creure’m del tot, perquè ni jo mateix no sabia què podia més, les meves ganes de fotre’m la seva xocolata o el meu sincer patiment pel seu mal de ventre. De manera que vaig callar, menjava la xocolata mentre mirava el mar amb la xocolata a la mà, aquell mig entrepà de tauleta que quedava de xocolata a la mà, el meu company esquifit i jo callats mirant el mar, no recordo que parléssim de res, ell i jo a l’escullera, només recordo ell i jo i el mar davant i el sol que espetegava sobre nostre, un dia agradable de primavera de fa prop de quaranta anys. 

Ho recordo tot en silenci, és així com millor ho recordo, i en el silenci present del meu record sento el silenci d’aleshores a l’escullera. Allò va ser la meva infantesa i poca cosa més, penso. Tot es resumeix a aquell dia assolellat a l’escullera d’aquell port, en silenci menjant-me la xocolata del company i ell mirant el mar ja sense la seva xocolata. Fa molts anys i em sembla ahir, em fonc en aquell dia com en un desig de mort, la mort és aquell dia a l’escullera, la meva infantesa és aquell dia, la meva vida és i serà aquell dia, sobretot aquell dia, i és així perquè recordo aquell dia i el meu patiment veient els micos al zoo, embrutits, i com les mestres, Napalm pur, una merda absoluta de mestres, totes elles, una per una, un fàstic de mestres, m’havien dut a veure aquella brutícia. 

L’escullera, el mar, la xocolata davant del mar, el meu company Francesc, de qui no n’he sabut mai més res, el meu company allargant-me la mà amb la xocolata sense dir res, els dos mirant el mar sense dir res, i els micos a la fossa al zoo, indiferents. És això el que m’enduré a l’altre barri, això i el dia que la vaig conèixer als meus vint-i-dos anys, la meva vida havent-la coneguda, cada segon amb ella, haver-la coneguda, això i el cinema a la infantesa i els meus escrits, tot el que escric i que mai no publicaré o mai serà llegit, que ve a ser el mateix. En les meves cendres m’acompanyaran les hores vomitant lletres i lletres i més lletres, escrivint a raig com un sonat, sense gairebé corregir, sobretot corregint poc, el just perquè resulti intel·ligible, per assegurar-me que no estic sonat; el just per ser en la lletra jo mateix, ni mig artifici, el meu cor sobre el paper, la meva ànima, que no sé que cony és, però l’ànima sobre el paper en forma de lletra mentre sobra la lletra, en el paper el fidel reflex de mi mateix, si és que sóc alguna cosa. Serà això, serà només tot això el que m’enduré a l’altre barri. I això serà tot. Tot.

Gos vell

La cosa va començar amb la mirada del gos vell, del pastor alemany que em mirava amb ulls apagats, savis, de gat vell, el gos gat vell que ho sabia tot i que m’estava ridiculitzant amb la mirada, i més encara perquè no li vaig poder preguntar per què, per què coi em mires així, gos vell. En no poder-l’hi preguntar encara em va fer més conscient de la ridiculesa dels meus moviments, del meu neguit en l’acció, la inútil acció, la meva acció present i, sobretot, el més ridícul de tot: la intenció, allò que anava a fer, qualsevol cosa que fos que jo anés a fer, ara no la recordo, tant se val. El gos em deia amb la mirada que tant se valia el que jo anés a fer, perquè era absurd. Era ridícul esmerçar la més mínima energia en el que fos que anava a fer. Ridícul i patètic. M’ho deia el vell pastor alemany.

Això del gos gat vell em va passar a la tarda, i des d’aquell moment no em vaig treure del cap els ulls del gos, una obsessió, i aquella nit vaig saber que em costaria adormir-me. Vaig començar a rodolar pel llit com una croqueta refregida observada pel gos vell. En la meva ment m’observava i jo m’anava sentint cada cop més petit, extremament ridícul, cada cop més insignificant, fins que tot jo vaig ser un feix de nervis a l’estómac, tot jo reduït a sistema nerviós. Em vaig aixecar del llit per fer alguna cosa absurda que em tingués entretingut, que em fes oblidar l’absurditat de qualsevol cosa que fes i, sobretot, aquell vulgar feix de nervis que era jo. Vaig prendre un got d’aigua sense tenir set. Agafar l’ampolla de la nevera, agafar el got de l’armari, omplir el got, tot allò va aconseguir entretenir-me uns minuts i vaig tornar al llit amb la gola fresca, havent sentit com l’aigua em passava, freda, per l’esòfag.

Aigua freda travessant-me l’esòfag, així ho vaig sentir. El problema és que la cosa se’m va convertir en idea. Una gran cagada, perquè aleshores vaig deixar de ser un feix de nervis compacte a ser organisme, tot jo era organisme i la meva fragilitat va ser absoluta i vaig recordar el llibre La nàusea i per fi vaig entendre’l perfectament. Feia anys que l’havia llegit i m’adonava que ara sí l’entenia, l’entenia perquè podia sentir la novel·la, vet-ho aquí. De nou al llit havia aconseguit oblidar el gos vell i ara em concentrava en mi mateix. La nit, el silenci, la meva respiració, atent a la meva respiració, subreptícia, conspiradora, un monstre dins meu. El monstre era jo. Pensava en el meu cor, en el fetge, en els ronyons, l’estómac, el pàncrees..., tot allò tan fastigós que tan fàstic em fa a les carnisseries. També pensava en la meva consciència. Tot a la mercè de no sé què, però segur que no pas de mi mateix, fins i tot la meva consciència a la mercè de no sé què. I per un moment, només un moment vaig ser prou lúcid de pensar que, així les coses, jo no tenia cap responsabilitat, jo era lliure perquè estava a la mercè de no sé què. Jo era ningú, res.

De seguida vaig tornar a concentrar-me en el meu cor bategant, totes les meves vísceres el mecanisme de les quals ignoro bategant dintre meu, jo exposat a tota aquesta massa viscosa, jo sent i no sent alhora tota aquesta massa viscosa en aparença tan propera i alhora aliena a mi, però de fet ni propera ni aliena: tota aquesta massa viscosa i potser la meva consciència també viscosa, o a causa d’alguna mena de viscositat, que era i que sóc jo. Se m’esvaí ràpid la sensació d’alliberament de saber que no era res, que de fet no havia estat mai res i no ho seria. Em va envair la por de la intranscendència. Vanitat i por de la mort. Tornava a estar fet un feix de nervis, jo convertit en un feix de nervis ple de vísceres, un pollet recent nascut, vulnerable, més a prop de la mort que de la vida, la vida un miracle, un miracle estar viu.

Em van agafar vòmits. Era vòmit autèntic el que vaig deixar anar a la tassa del vàter, era jo sortint de mi mateix i jo veient-ho, tot allò sortia de dintre meu, existia dintre meu com les meves vísceres, perquè tot allò era de fet jo, i vaig observar el vòmit encastat a la tassa de la mateixa manera que em podia veure al mirall. La meva cara i aquell vòmit eren al capdavall el mateix: jo. Cap diferència essencial. I vaig tornar al llit, em continuava sentint molt malament després del vòmit, el vòmit no em va alliberar, el pensament no parava de torturar-me. Només va ser entretenint-me amb el record de la cara, del musell, de les orelles, i fins i tot amb la mirada del gos vell, només va ser així, com qui compta xais, que vaig aconseguir distreure’m de les meves vísceres, de mi mateix, de la meva vulnerabilitat, de l’absurd de tot, de la il·lusió idiota que ens empeny, de la inutilitat de tota esperança, i vaig poder adormir-me i matar el meu turment així, dormint, l'única manera de poder suportar jo la vida, provisionalment, un descans. Perquè l'endemà, així que vaig obrir els ulls, vaig tornar a veure els ulls del gos vell, aquella mirada a un pam de la meva cara, la mirada intensa del gos que em recordava puntualment, implacable, que tornava a trobar-me a l'infern.

Era Doctor

La cosa no va començar bé. La infermera se’m va asseure al davant, em va lligar la goma al braç i em va clavar un sedant a la vena mentre em parlava com a una criatura petita, em parlava com una imbècil parlant a una criatura petita i jo me la mirava, em fixava en els seus llavis fins, una dona atractiva, els seus llavis que només podien fer joc amb unes paraules intel·ligents i una veu en sintonia, però només hi havia la veu, la veu prometedora en dissonància amb les paraules estúpides de persona estúpida que parla a una criatura. I al final ja no vaig veure llavis, no veia res, ja mig sedat i aquella veu que feia semblar a ella, la infermera, una criatura estúpida.

Vaig quedar embromat, en un núvol, em va agradar i vaig jurar-me fer-me drogoaddicte així que em recuperés de l’operació, m’ho vaig anar repetint fins que em van fer entrar al quiròfan, em va impressionar i me’n vaig oblidar. Al quiròfan hi havia el metge que m’havia d’operar, el meu doctor Mengele, i al doctor Mengele l’acompanyaven un equip de joves metges, tots amb bata blanca com el doctor Mengele, però la bata blanca del doctor Mengele em va semblar més blanca que la bata blanca dels altres. Amb mi només era amable el doctor Mengele, la resta em miraven com si fos un ninot, i de fet el doctor Mengele tampoc no era amable amb mi, somreia i em parlava amablement, no pas com a una criatura com ho havia fet la infermera que es comportava com una criatura, no. El doctor Mengele em parlava amablement, però no era amable. M’era igual, però, perquè m’anava a operar i res no m’hauria alliberat de la tensió.

Algú em va fer ajupir d’esquena al doctor Mengele i la seva banda. Només parlava el doctor i els altres escoltaven, suposo. Jo estava a peu dret però encorbat, una posició incòmoda recolzat sobre la llitera. El doctor Mengele em va palpar l’esquena, aquí i allà, a consciència, es notava que sabia el que es feia, com si marqués punts amb els dits. Finalment va prémer amb certa insistència el dit sobre un punt de la columna. Va trobar el meu punt g, o com es digui. Tot seguit vaig sentir una veu femenina, una veu que se m’apropava, però no em parlava a mi sinó al doctor Mengele, la veu insegura, i vaig començar a suar, vaig començar a suar abans de cridar com un porc a l’escorxador en notar la punxada fallida de l’epidural, una estocada maldestra de l’agulla a la meva esquena, jo convertit en brau, i darrere meu un murmuri de veus. I ningú no em podia garantir que el segon intent fos reeixit. De manera que vaig suar més i més davant la funesta expectativa. La veu femenina va dir no sé què, nerviosa, i el doctor Mengele va respondre no sé què, aplomat. La segona estocada de la recent llicenciada no em va fer esgüellar com un porc, però sí com una truja. El meu crit va ser menys estrident, però sí més agut. I breu. Aquest cop el crit va ser breu perquè la sequaç del doctor Mengele va fer mitja diana i jo ja tenia l’agulla clavada a l’espinada i la cosa semblava fer-me, malgrat tot, efecte. Vaig pensar vés a saber què se m’adormirà, ara, vaig pensar que se m’adormiria qualsevol cosa menys la cama, l’objecte de l’operació.

Vaig adormir-me de cintura en avall, tot molt agradable, ho recomano. Ara jeia a la llitera bocaterrossa i al quiròfan només hi havia el doctor Mengele i el seu alumne, un recent llicenciat, suposo, perquè tenia veu de pardal, de pardal llicenciat. El doctor va començar a donar ordres i el pardal m’anava obrint la carn mentre al quiròfan sonava un fil musical, molt agradable el fil. Jo no notava res a la cama, tret d’un seguit d’estrebades als isquiotibials perpetrades pel doctor, que es veu que se les reservava per a ell, el fill de la gran puta. El doctor Mengele devia apartar el seu sequaç per adjudicar-se ell les estrebades a la meva cama. I quan parlava, no se m’adreçava, només s’adreçava al seu sequaç, de vegades comentant rutinàriament la jugada del bisturí, de vegades parlant entusiasmat de futbol, de vegades entusiasmat de dones. Jo no deia res, m’estava callat i pensava en quan em despertés, en el dolor quan em passés l’efecte de l’anestèsia. No pensava en el dolor de per vida provocat per la salvatjada del doctor Mengele als meus isquiotibials. No pensava que, després, el doctor Mengele no em donaria cap explicació sobre la salvatjada improvisada durant l’operació a la meva cama. No pensava que després, el doctor Mengele, en sentir la meva queixa repetida mes rere mes, visita rere visita, finalment em diria, cansat de sentir-me sempre la mateixa cançoneta, que “a mi quan em fa mal la cama me’n vaig a córrer i se’m passa”. No, durant l’operació no vaig pensar en res de tot això que s’esdevindria. Una sort. Perquè és per això, sense dubte és per això que l’operació va ser tot un èxit.