D'arrel

Aquell curs no va anar bé, com l’anterior i l’anterior de l’anterior. Mai no havia anat bé, però aquell curs, segons la tutora, encara va anar pitjor. Deia que si bé era veritat que el nen no molestava els companys perquè es distreia dibuixant tota l’estona, aquella actitud no era l’adequada per tirar endavant el curs. Fins i tot el mestre de dibuix el suspenia, perquè deia que el nen no feia els dibuixos que tocava, que els dibuixos que feia estaven bé, que els dibuixos que arrabassava al nen per endur-se’ls a casa i emmarcar-los i penjar-los a la paret estaven molt bé, sí, tot el que tu vulguis, però no eren els dibuixos que tocava si volia aprovar l’assignatura i el curs sencer i ser alguna cosa de profit a la vida com el mestre de dibuix mateix, per exemple, o com la tutora i la resta de mestres, o fins i tot el pare i la mare del nen, o com tota la gent decent del món que ajudava a fer avançar la humanitat, a ser l’orgull de l’espècie humana i bla bla, perquè ja no sabien com fer-li entendre al nen que per aquell camí no podia continuar.

L’últim trimestre la tutora va voler parlar amb els pares del nen per dir-los que repetiria curs —el nen—, que s’havien reunit els mestres i que havien decidit que aquell curs l’havia de repetir, que era inevitable que repetís, que seria un mal exemple per a la resta de companys i per a la reputació de l’escola que no repetís. Reunits al despatx de la tutora, els pares l’escoltaven atentament, inclinats endavant a la cadira, i assentien i deien que tenia raó, que ja ho veien a venir, que el nen a casa només dibuixava i que només calia veure la virtuositat dels seus dibuixos per adonar-se que no feia res més que dibuixar, cony de nen, i la tutora va reiterar que, efectivament, el nen no estava pel que havia d’estar i que no estava bé que dibuixés a classe, i menys amb aquella perfecció, les mestres donant la lliçó amb tanga i passant-se la llengua pels llavis, i els mestres amb americana i els pantalons abaixats i amb una cigala de pam i mig apuntant el sostre. Naturalment, la tutora no els va detallar la cosa, es va limitar a treure’s de la butxaca un parell de dibuixos rebregats del nen i ensenyar-los als pares. Uf, es va fer el silenci i la mare del nen es va enrojolar mentre que el pare va tibar el semblant, tot d’una excessivament seriós. Tot plegat era intolerable. El nen havia de repetir curs.

La cosa va anar oli en un llum. El nen va repetir el curs següent i va deixar de dibuixar, atent a les classes que impartien els mateixos mestres de la mateixa escola i a la mateixa aula, i ell assegut a la mateixa taula. Com a repetidor, el nen per fi s’aplicava, prenia apunts, i ara sí, assumia els conceptes ara que els hi repetien, i somreia a la mestra, responia a la mestra quan la mestra li preguntava, i agraïa que haguessin pintat l’aula amb els colors de l’arc de Sant Martí, allò donava vida a l’entorn i el motivava a aprendre i a deixar de perdre el temps amb el llapis i el paper. Res a veure amb el curs anterior, on vas a parar. Fins i tot un dia el nen va dir a la tutora, i després a les altres mestres, que estava molt bé la novetat d’aquell gerro amb orquídies a la taula, que l’aula ja no era la mateixa, que allò era tota una altra cosa, que aquell curs estaven encantadores elles, les mestres, i fins i tot encantadors els mestres i encantadors els nous companys de classe, i que havia descobert que els mestres ensenyaven com els àngels oraculars, que no entenia com el curs anterior no se n’havia adonat, i d’alguna manera ara es disculpava. El nen també va informar a la tutora, la dona ja amb una edat però encara estava com volia, que li esqueia molt el vestit vermell, que amb el nou vestit escotat que duia aquell matí d’octubre estava irresistible i que llàstima que ell no tingués seixanta anys més. La tutora va somriure, coqueta, i li va respondre que l’havia comprat a les rebaixes perquè a ella qualsevol cosa li esqueia, perquè tenia bon tipus, des de sempre m’ho han dit els homes, i el nen li va preguntar si només els homes, si només li deien allò els homes, i la tutora va somriure, el nen no va saber per què, però la tutora va somriure. Aquell curs el nen repetidor va treure les millors notes de la classe i amb diferència, i en acabar l’últim trimestre la tutora va fer venir els pares per felicitar-los, amb el nen present al despatx. El nen no somreia, probablement trist perquè s’havia acabat el curs. Somreien els pares, que van felicitar la tutora per l’encert d’haver fet repetir el nen.

Aviat l’escola va ser un referent a la ciutat, després a la regió i finalment a l’Estat, que va distingir l’escola amb no sé quin premi honorífic que es van inventar per a l’ocasió, i ben aviat, vista l’eficiència, l’Estat va animar les escoles del país a fer repetir cursos als alumnes, fins que va passar que els alumnes de tercer tenien l’edat dels alumnes de quart i els alumnes de quart l’edat dels alumnes de cinquè, etcètera, i al cap d’uns anys, davant l’èxit de la repetició de cursos, tots els alumnes de primer de primària tenien quaranta anys, i així de passada va desaparèixer l’atur al país entre els menors de quaranta anys, i tots els alumnes sortien preparats de les escoles i el país mostrava un nivell d’excel·lència acadèmica bestial, envejat per Finlàndia, Suïssa i Canadà, amb el nen dibuixant convertit en tot un home de profit treballant en un banc a la Diagonal, encolomant accions preferents als iaios, fent feliços als iaios i no tant iaios, preferència total per a ells, fent-los sentir com déus en un edifici magnífic amb catifa vermella i perfumat i tot, el nen que ja no era nen i l’edifici, tot, tot perfumat, el país sencer perfumat, i de tant en tant l’home de profit mirant-se a casa, nostàlgic, els dibuixos que dibuixava de petit a classe, i pensant, entre somrient i penedit, en com havia fet patir als pares i als mestres, la tutora inclosa, la tutora del vestit vermell.

Procreació

Estava a punt de ficar-se al llit i estava cansat, molt cansat com cada dia des de feia anys, sense preguntar-se de què o per què exactament estava cansat, com no fos cansat d’estar cansat, de fastigueig, vull dir, perquè ja no tenia esma de preguntar-se la procedència exacta de l’esgotament, un estat malaltissament agradable, deixar-se anar en l’esgotament, deixant-ho córrer amb l’única idea al cap que l’esgotament era degut a l’edat, que ja no tenia vint anys, en tenia gairebé vint a cada cama, i ja ni tan sols justificava l’esgotament pel fet de no cardar, de fer setmanes que no cardava, que s’estalviava el patetisme de demanar a la dona de cardar, de sentir que la dona li donava allargues, sempre allargues.

Duia el pijama de ratlles i estava obrint els llençols quan la dona li va dir de cardar i ell va dubtar un instant, no sabia per què, per la manca de ganes de fer res que no fos dormir o per la sorpresa de sentir aquelles paraules que creia que la dona ja havia oblidat, aquelles paraules finalment també oblidades per ell i que ara en sentir que ella les pronunciava el desconcertaven. Va esbufegar, es va treure el pijama maquinalment, i maquinalment es va ficar sense preàmbuls sobre la dona, i la cosa anava bé, anava manxant maquinalment bé, sense defallir.

Es va sorprendre a si mateix de l’energia amb què manxava, i en plena sorpresa la dona li va etzibar que volia tenir un fill, així, secament, que últimament hi pensava i havia descobert la importància per a una dona, per a ella com a dona, de tenir un fill, la necessitat de procrear, de sentir-se mare o dona i no sé què més li va dir mentre ell continuava manxant com si no l’hagués sentida, continuava com un pistó i tot d’una pensava en altres coses. Pensava en quan era petit i sa mare el va dur al metge per fer-li mirar el pardal, la mare li mirava a casa el pardal de tant en tant i havia decidit que l’haurien d’operar de fimosis. Pensava en el dia que el va agafar del ganyot per dur-lo al metge perquè ella havia decidit que calia operar el nen de fimosis, i ell, després, quan la mare no hi era es mirava el pardal i pensava coi, està com sempre, no em fa mal i està com sempre, deixa’m la tita en pau.

Manxava i pensava en aquell dia amb la mare davant del metge explicant-li com tenia el pardal i el metge dient-li vull veure’l i la mare dient-li ja veurà, ja veurà com s’ha d’operar. Manxava sobre la dona i recordava com el metge s’ajupia i darrere les ulleres caigudes analitzava el pardal i es tornava a posar dret i mirava calmosament la mare, a la mare, no pas al nen sinó a ella, i li deia senyora, el penis del seu fill està perfectament, no necessita cap operació de fimosis perquè això i allò altre. Manxava sobre la dona i pensava en això, en l’alegria d’aquell moment, en sentir dir al metge aquestes paraules, i com a continuació, quan encara saltava per dins d’alegria per la notícia i tot se’n va anar en orris quan la mare va començar a alçar el to de veu i el metge no deia res, se la mirava, i com més se la mirava sense dir res a la mare, la mare més s’anava encenent tota sola, i el nen es mirava la mare i el metge sense entendre res i tement que al final el metge canviés d’opinió i l’operés per fer callar la mare. Manxava i pensava en el seu malson de nen que va durar molt de temps, el malson de pensar que el metge podia canviar d’opinió. Manxava i veia la mare ara amb el to no pas alterat sinó havent canviat de to, completament, del tot, ara cridant, cridant al metge, i el metge mirant-la sense dir res i ell al mig, i la mare agafant-lo d’una revolada del braç i sortint ell i la mare de la consulta del metge, i la mare clavant un cop de porta i els pacients que esperaven a fora mirant-los i el nen passant vergonya i la mare enrojolada, no pas passant vergonya sinó contrariada amb el metge i cridant, la mare adreçant-se als pacients, dient-los que canviessin de metge que aquell metge no tenia res de metge, que era una vergonya de metge, que li havien regalat el títol, i mentre manxava i manxava sobre la dona no sabia quantes coses més va dir la mare, perquè el nen passava vergonya, estava massa aclaparat per la pròpia vergonya, recordava mentre manxava que passava vergonya, i ara manxant no sentia res, el seu cap era una nebulosa defensiva contra els atacs verbals de la mare, no sentia res perquè no volia sentir res, tot perfecte manxant sense sentir res, havia oblidat el que li acabava de dir la dona, i la dona esperava a sota la seva resposta i, com que ell no responia, ella li va dir un punt mosca què en pensava d’allò, i ell va callar i la dona li va repetir vull tenir un fill, dos cops, tres cops, vull tenir un fill, i ell va continuar manxant i va recuperar el record des del principi, quan la mare li mirava científicament el pardal a casa i va decidir que anirien al metge perquè havia decidit que al nen l’havien d’operar de fimosis.

La dona el va empènyer amb els braços i ell es va apartar. Ella li va retreure el seu capteniment i ell va comprovar com la dona anava apujant el to de veu, i com més callava ell més s’encenia ella, i al final la dona no tenia el to alterat, sinó que l’havia canviat del  tot, completament, del tot, ara cridant, cridant al seu marit, i el marit mirant-la sense dir res.

Civilització

El graffiti del mur deia: la gerra es terrorismo de estado. Així, gerra, en català, en simpàtic bilingüe, suposo. Només algú molt simpàtic és capaç d’enginyar i escriure aquesta mena de proclames; només un terrorista intel·lectual víctima d’un Estat fracassat és capaç de fer aquestes proclames tan obertes i plurals i universals, que rima amb subnormals. En fi. Vaig continuar caminant cap al restaurant on m’adreçava, i al carrer de sota un altre graffiti deia: limpiemos el Pirineo. No especificava de què s’havia de netejar el Pirineu, només feia al·lusió a la pulcritud del Pirineu. El graffiti porc que emmerdava la paret d’aquell bonic poble pirinenc parlava de el Pirineo, però jo no podia saber si es referia a les muntanyes, als rius, als perxerons, a les vaques... Vaig pensar que només una cosa era segura, i era que no es referia als pobles del Pirineu, a netejar els pobles del Pirineu de la merda que l’inefable artista esquitxava diarreicament en forma de graffiti. No, era evident que no es referia als pobles del Pirineu, si més no a aquell poble. No era gaire informació, certament, perquè tampoc no ens aclaria si calia fer neteja al Pirineu dels porcs com ell, que emmerdava amb aquell graffiti porc. Vés a saber si no era el mateix terrorista de l’altre graffiti, el simpàtic perpetrador de la gerra.

Allò dels graffiti em va regirar l’estómac. M’acostuma a passar així que surto de casa. A casa només se’m regira quan encenc la tele, cosa que em passa contínuament perquè m’agrada la tele, no puc evitar la morbositat de veure’ls i escoltar-los atentament a la tele com un alcohòlic de taberna i garrafa, malalt de tele. Havia sortit de l’apartament feliç per fer cap al restaurant que un amic m’havia aconsellat, i els dos graffiti, l’un rere l’altre, em van regirar l’estómac sense pietat. Tanta il·lusió que em feia anar al restaurant i ara se m’havia regirat l’estómac. Aquell matí no havia esmorzat per mirar de tenir gana per dinar al restaurant i il·lusionar-me al màxim amb la idea, però ara l’estómac em feia glu-glu.

Vaig mirar d’oblidar-ho endebades mentre caminava, però a l’últim ho vaig aconseguir en veure el rètol del restaurant al final del carrer. Em va agradar el rètol de fusta que penjava d’un ferro forjat, i em vaig fregar les mans. Tot tornava a anar bé. Vaig entrar al restaurant i estava ple. No em va importar gaire, perquè anava sobre segur per consell de l’amic. Normalment no em refio ni dels restaurants plens ni dels buits que estan al costat dels plens, i m’estalviaré ara de dir el perquè, perquè m’estendria massa i em fa mandra. El cas és que feia goig, el restaurant, amb les taules de fusta i les parets blanques, gens atapeïdes amb els habituals bodegons, cap ni un d’aquells bodegons espantosos que fan que no pugui aixecar el cap del plat en tot l’àpat. I encara més agradable va ser comprovar que no hi havia ni un cap de senglar ni de cérvol penjats, amb aquelles banyotes que m’intimiden, ni la suposada bóta de l’avi penjada a la paret, que fan que prefereixi veure els habituals bodegons espantosos. No, res d’això. Estava tot bé. Hi havia bon gust al restaurant, la cosa pintava bé i em vaig tornar a fregar les mans mentre esperava a la barra, a l’entrada, que m’assignessin taula. Prenia una cervesa i amb la civada m’empassava l’ambient espès de baf humà, un fàstic d’ambient estúpidament sorollós. Les bafarades d’escudella que m’arribaven al nas atenuaven la cosa, però. Continuava il·lusionat.

Em van acompanyar a la taula, i a la taula del davant hi havia un senyor d’aspecte venerable, clepsa calba, el front esclarit, brillant, i una vena ben marcada al crani fins a la templa. L’home duia ulleres de muntura fina i tenia el semblant greu. Em va semblar un científic i vaig decidir que era catedràtic de física quàntica, una cosa que no sé què és però que deu ser molt important. Em va impressionar, se m’imposava i alhora em confortava, em donava seguretat. Aportava un aire respectable i de civilitat al restaurant. Em feia sentir que res dolent no em podia passar tenint-lo a prop. El senyor catedràtic va veure que me’l mirava i em va clavar un segon els ulls. Em va intimidar més que un cap de cérvol dissecat. Vaig acotar el cap, avergonyit, però al cap de no res no vaig poder estar-me de tornar-lo a observar mentre esperava que m’atengués el cambrer. Ara vaig poder observar el catedràtic a pleret perquè li van dur el menjar i va amorrar el cap al plat, sense dir res a la seva acompanyant, la senyora que tenia al davant i a qui jo només veia els cabells llargs, una cortina correguda que em permetia veure el seu acompanyant. El catedràtic endrapava l’escudella a una velocitat de por, i només va alçar el cap per demanar al cambrer jo no sabia què i tornar-se a amorrar al plat. Quan el va haver enllestit va picar tot seguit amanida del plat de la dona i va començar a tallar embotits, de pressa, de pressa, però amb precisió de cirurgià malgrat ser catedràtic de física quàntica. No parava, no parava, amb aquelles mans nerviüdes, fins que tot d’una es va recordar d’allò que havia demanat i que no arribava, havien passat deu minuts i no arribava i va llambregar buscant el cambrer. Quan el va localitzar va alçar el braç i el va fulminar amb la mirada, vaig concloure que més fulminant que la que m’havia adreçat a mi.

De seguida el cambrer va tornar amb el segon plat i el catedràtic va tornar a amorrar el cap, i aleshores jo ja tenia el meu plat a taula però no en feia cas, se’m refredava l’escudella perquè estava concentrat en la seva gola, en la gola del catedràtic, la forquilla clavant-se a la carn d’olla, la boca i la gola, com introduïa el menjar a la boca i li davallava per la gola intermitentment, amb escomeses brusques, una pitó engolint la presa sencera, no mastegava, el catedràtic engolia i em vaig concentrar en el seu esòfag, en la massa orgànica travessant-li el tub fins a l’estómac embogit, desfent desesperadament, l’estómac produint àcid desesperadament, àcid de no sé on, la massa de carn trinxada que li enviava l’esòfag, una lluita sorda, bestial.

Vaig deixar de sentir el brogit estúpid del restaurant, vaig absentar-me de la meva escudella, del tràfec del restaurant, de tot, estava sord i només veia les entranyes del científic que, quan va haver acabat, es va dreçar una mica enrere, es va eixugar la boca delicadament amb la punta del tovalló i va parlar per primer cop a la seva companya, que encara menjava. Aleshores vaig començar a menjar d’esma l’escudella, que s’havia refredat del tot, i al cap de potser un parell de minuts, quan em va passar el cambrer pel costat li vaig dir que s’endugués el plat. El cambrer em va preguntar si tot havia estat bé, i crec que li vaig dir que sí, que tot perfecte, perfecte, perquè en aquell moment només veia davant meu la carn d’olla del catedràtic en el seu destí final, encastada a la tassa del vàter.

Em vaig aixecar, vaig pagar a la barra i no vaig agafar la targeta del restaurant que amablement, dic jo, m’havien deixat al platet del canvi. I aquella tarda, quan vaig coincidir amb l’amic que m’havia recomanat el restaurant, en preguntar-me què m’havia semblat li vaig dir que no ho sabia, que ni idea, però que no pensava repetir. Dos dies després, vaig saber que el catedràtic de física quàntica estiuejava al poble i era mestre de primària.

Un clàssic

Al bar de la universitat, al penúltim curs de carrera vaig participar en una discussió sobre teatre amb uns companys de classe, per dir-ho així, una discussió que jo no entenia però hi vaig ficar cullerada com si l’entengués perquè, com que no veia la discussió enlloc però sóc educat i cordial i tal, em vaig sentir empès a participar d’allò que em semblava una no-discussió.

Parlaven de Shakespeare, de l’Otel·lo de Shakespeare i jo vaig opinar que l‘Otello era una obra per ser llegida, només llegida, en cap cas representada, tal com entenc que totes les obres de teatre que mereixen ser llegides en cap cas no s’han de veure representades. Una bona obra, Otel·lo, com la majoria d’obres de Shakespeare, no pas totes, perquè hi ha obres de Shakespeare que em fan venir son i m’agafen ganes de llegir Christopher Marlowe i d’afirmar inopinadament, mentre m’adormo, el tòpic que Marlowe va ser el negre de Shakespeare, i que Shakespeare de fet no va escriure mitja línia perquè tota la pencada la va fer el jove Marlowe, un fenomen en Marlowe i una merda en Shakespeare, i tal. Naturalment, Marlowe m’agradava, i tant com Shakespeare, però vaig dir això, vaig deixar anar aquesta merda i es va fer el silenci. Els vaig dir que no passava res perquè només m’agradés llegir les obres de teatre però no veure-les representades, i que no passava res si m’avorrien algunes obres de Shakespeare, perquè al capdavall a ells també els podia avorrir Shakespeare, però no ho confessaven només perquè els havien ficat al cap amb trepant que Shakespeare era Déu nostru senyor baixat del cel a la terra per il·luminar-nos amb la seva dramatúrgia divina.

A partir d’aquí em van excloure de la conversa, no sé si perquè em deixaven per ximplet o perquè no els va agradar el que els vaig dir, o per les dues coses, tant se val, el cas és que no m’ho van discutir. Em passa sovint, això, que dic coses i no me les discuteixen, i és una meravella, aleshores de sobte la gent em sembla una meravella i em reconcilio amb la humanitat. M’agrada la gent quan no em discuteix, em permeten fer-me la il·lusió que són raonables. Però hi ha una cosa que encara m'agrada més, i és quan em discuteixen i un cop a l'any em demostren que vaig equivocat. Aleshores, a fe que tinc un orgasme sobtat, una reacció inoportuna i indecorosa i molt compromesa, com us en podeu fer càrrec. Una reacció que, enrojolat, m'esforço a dissimular i no em permet gaudir plenament del gloriós moment com mereixeria. Una merda, vaja.  

Després, quan vaig decidir tornar a intervenir els vaig dir que a mi el teatre representat em provoca vergonya aliena, que mai m’ha agradat el teatre, que m’horroritza el teatre, que el teatre només és el pàbul perfecte per als actors egòlatres que només busquen ser el centre d’atenció i l’aplaudiment al final de l’obra, i sortir de l’escenari i tornar-hi a entrar fins a deu o mil cops, si pogués ser, fent una reverència suposadament en agraïment al públic però que és en realitat en agraïment a si mateixos, una reverència que és una medalla que es posen mentre se’ls eixampla el pit, mentre la ridícula vanitat els eixampla el cor, se senten als núvols, efímerament als núvols del seu deliri vacu, i en el deliri estan encantats de la vida mentre la vida es fot d’ells, els marceix en la seva insignificant vanitat, la seva vanitat totalment aliena al ridícul que acaben de fer al llarg de l’obra amb les seves ridícules, petulants, insofribles declamacions totalment alienes a la veritat, a la vida que pretenen destil·lar les obres teatrals decents, entre les quals algunes de Shakespeare. Les obres que als actors i al seguici babau de pseudointel·lectuals pastanagues els importen una merda; les obres que sovint ni entenen ni volen entendre, només els interessa poder dir que és “un Shakespeare”, així, amb l’article indeterminat, sobretot l’article indeterminat, que queda molt intel·lectual i alhora indicador que ets del rotllo, del gremi dels artistes, que ets un paio guai i tal.  En fi. Els vaig dir això, convençut que també a ells, els meus companys, per dir-ho així, els importava una merda Shakespeare i el teatre, i tot allò era només, com passa amb els actors, un filó, el teatre i Shakespeare eren una mera excusa per poder gallejar d’intel·lectuals entre ells, ja veus quina estupidesa, quina cosa més absurda tot de galls gallejant entre ells, sense ni tan sols mitja gallina per tenir si més no mig miserable motiu per gallejar.

Arran d’aquest comentari meu van començar a discutir entre ells si el teatre s’havia només de veure representat, fins que a la fi un d’ells, ja totalment llançat, va dir que s’haurien de prohibir les lectures teatrals, i tot seguit va rebre l’aprovació de la majoria. Aleshores sí que vaig saltar com una molla per negar aquest intolerable atemptat a l’intel·lecte i el bon gust. Per aquí no hi passo, vaig pensar, això és massa i per aquí sí que no hi passo. Els vaig dir que el teatre només tenia credibilitat en la seva lectura, mai en la seva artificiosa, falsa i vergonyant representació ja des de la base del seu format, amb aquells decorats xarons, per sofisticats que es pretenguin, i precisament per aquesta voluntat de sofisticació encara més xarons. Els vaig dir que només havien de veure els pets inflats analfabets que representen les obres de Shakespeare i com, els que no són analfabets, són uns pets inflats que et fan venir ganes de no haver anat al teatre i et fan dir gràcies a l’esperit sant per haver llegit l’obra abans d’anar al teatre, perquè d’haver-ho fet després de veure la representació no hi hauria manera d’agafar l’obra.

Potser dues setmanes després, la professora de l’assignatura de teatre anglès em va demanar que recités de memòria davant la classe un passatge d’una obra de Shakespeare. De memòria. No m’ho podia creure. Vaig quedar mut, i al meu silenci es va afegir el silenci tallant de la resta de companys, per dir-ho així, fins que a la fi vaig obrir la boca, declamant, declamant petulantment per estar a l’altura teatral, declamant en anglès adreçant-me a la catedràtica i dient-li do you really mean it? Why should I remember any of Shakespeare’s passages? Are you sure Shakespeare would want me to recite any of his passages? Who do you take Shakespeare for? La professora, visiblement ofesa, va agreujar el semblant i amb els ulls encesos i cremant-li el pàncrees va fer que sí amb el cap com dient-me, i tant que sí!, i tant, que hauries de saber de memòria el memorable passatge de Shakespeare!, i tant, que Shakespeare voldria que recitessis de memòria un dels seus famosos passatges! En fi. Com que no vaig dir res més, la dona va demanar a un altre alumne que, si us plau, m’il·lustrés recitant de memòria davant la classe el passatge de Shakespeare que jo, per a vergonya de la humanitat, havia estat incapaç de recitar. L’alumne va començar a recitar cofoi Shakespeare. Es notava que era el seu moment de glòria i que no el pensava desaprofitar. Se sabia el passatge a la perfecció i ens ho feia notar en la declamació, una declamació perfecta, perfecta, tan perfecta que em va fer enrojolar de vergonya. L’alumne exemplar, amic de la humanitat, era un dels companys de classe, per dir-ho així, amb qui havia tingut aquella discussió al bar de la universitat.