Xampany

M’estava parlant de l’educació, de l’ètica i de no sé què dels valors, que cal tenir valors, que els valors són bàsics i s’han de recuperar els valors i tal, i jo no entenia res perquè no he entès mai què és l’educació ni l’ètica ni els valors ni cap de les coses que em deia, cap ni una ni mitja, només he entès —suposo— L’educació sentimental de Flaubert, però això és tota una altra cosa —suposo. Només he entès, pensava jo mentre ell m’etzibava el seu monòleg sense respirar, sense deixar-me intervenir, sense que jo li hagués demanat que me’n parlés, només he entès que no sé què és l’educació perquè a la gent no se l’educa, se l’ensinistra, a la gent se l’ha ensinistrat sempre com als gossos i per això m’agraden tant els programes d’ensinistrament de gossos, perquè els etòlegs no ensinistren els gossos, ensinistren els amos dels gossos, ensinistren a la gent perquè ensinistrin els gossos, i l’ensinistren sense que se n’adoni, com als gossos, exactament com als gossos, vet-ho aquí.

I m’estava garlant sobre l’ètica i jo no entenia res i al final m’avorria i per matar el temps pensava s’ha de ser imbècil per creure en això de l’ètica, quina religió deu ser aquesta de l’ètica que en aquest món deliciosament laic i lliure ni Déu no practica, no entenc què collons és això de l’ètica. I mentre em xerrava, de vegades a un pam de la cara, no sé per què, però cada cop més vehement el seu monòleg a un pam de la meva cara, vaig recordar que a l’institut vaig tenir un professor d’ètica que no es presentava a la meitat de les classes i no avisava mai quan no tenia intenció de presentar-se. Vaig pensar que als meus catorze anys aquell professor em va donar la millor lliçó d’ètica. Si ni ell mateix sabia què era l’ètica encara menys ho podia saber jo, i aquesta era la lliçó, vaig pensar mentre ell, el del monòleg m’escopia maleducadament i sense ètica el seu rotllo sobre ètica. Vaig pensar en els meus catorze anys i en com vaig aprovar amb excel·lent l’assignatura d’ètica sense haver entès ni què significava l’ètica, i aleshores, vull dir ja als catorze anys, sorprès de la bona nota d’ètica, vaig pensar que aquell professor era un savi i havia descobert, d’alguna manera havia descobert —perquè jo l’últim que hauria escrit a l’examen d’ètica era que no tenia ni fava de què significava l’ètica—, no sé com, ell havia copsat que jo havia copsat què significava l’ètica, jo ho havia entès gràcies a les seves alegres i contínues absències a classe. El contrari d’allò havia de ser l’ètica, però només això: el contrari d’allò. Continuava sense saber què era l’ètica, perquè l’ètica era indefinible, era només el contrari de les absències a classe del savi professor d’ètica, una aproximació, l’ètica era per a la meva comprensió, si més no, només una qüestió aproximativa.

Després, quan va haver acabat el seu monòleg va fer-ho en sec. La verborrea té aquestes coses. Quan algú talla el seu discurs en sec i se’n va sense ni dir adéu és perquè està cansat de xerrar, ja ha ejaculat sobre teu i se’n va, se’n va sense netejar res, ja t’apanyaràs, i ell havia ejaculat sobre meu i ni tan sols va pensar ja t’apanyaràs. I em vaig sentir idiota per haver-lo aguantat educadament, i em vaig sentir brut, llefiscosament brut, i així vaig fer cap a casa fent-me fàstic, sentint-me com una meuca amb escrúpols, i em vaig escarxofar al sofà, esgotat de tant monòleg mal educat sobre l’educació i l’ètica i els valors i bla bla..

No vaig descansar, escarxofat al sofà tampoc no vaig poder descansar perquè a la tele sortia el tal Rafel Nadal, no pas el simpàtic tenista espanyol, sinó aquell home amb barba mig blanca mig negra, en Nadal dels Nadal gironins que són vuit-cents germans. I en Rafa, que així és com l’anomenen els de la colla pessigolla perquè queda més proper i guai i així deixes clar que ets de la colla pessigolla si l’anomenes així, Rafa en comptes de Rafel, doncs en Rafel Nadal, l’antic periodista a qui ara tot d’una als seus seixanta anys presentaven com a escriptor-i-periodista suposo que arran d’haver guanyat o aconseguit un premi amb l’anterior novel·la que, per la seva qualitat li va merèixer moltes i, doncs, merescudes vendes, en Nadal presentava nou llibre i el llibre tractava del xampany, deia, i em va agradar que ho digués perquè a mi el xampany m’agrada molt.

Després d’allò del xampany va parlar de l’esforç i del suport que cal donar als febles, i en parlar dels febles em va commoure, a fe que em va commoure, potser perquè inconscientment sabia que en Rafel és un home fet a si mateix fins al punt que no el van parir, es va parir. El cas és que no sé per què però va parlar-ne, va parlar dels febles, que la policia ha de defensar els febles, i de la meritocràcia, sí, també va fer esment a la meritocràcia amb el semblant seriós i el to de veu seriós i la barba mig blanca mig negra que li conferia seriositat, i va parlar de l’afavoriment dels febles i tal, després que el presentessin com l’escriptor-i-periodista Nadal.

I després de commoure’m i tot seguit d’emprenyar-me com un mico i de clamar per la necessitat de justícia ètica —tot i no saber què és l’ètica ni la justícia— i d’una policia intel·lectual que irrompés al plató i detingués l’indigent mental i meritocràtic i ètic i valuós Nadal, vaig pensar, per fi vaig pensar amb més calma i honorant el personatge, que allò era un senyal, jo que no crec en els senyals, però vaig pensar que allò devia ser un senyal que em confirmava el principi de l’ètica, el coneixement de l’ètica per negació que m’havia ensenyat magistralment el meu professor d’ètica als catorze anys. El bon Rafel Nadal, el recent i flamant escriptor-i-periodista m’estava donant una lliçó d’ètica, i vaig pensar compraràs el seu llibre, aquest home és un mestre, el teu altre mestre tants anys després, i compraràs el seu llibre, ja ho crec, que el compraràs, demà mateix, el compraràs. Estava ansiós, veritablement neguitós perquè arribés l’endemà, perquè passessin de pressa les sobreres hores nocturnes i sortir i comprar i llegir el llibre del xampany, del xampany que tant m’agrada.

El defecte

Feia temps que no el veia i em va dir d’anar a la festa, la festa que seria memorable, va dir, i així, me-mo-ra-ble, i a mi que no m’han agradat mai les festes, a mi que sempre m’han avorrit a morir les festes em va fer pensar el pitjor, que si aquella festa havia de ser memorable el meu avorriment seria en conseqüència me-mo-ra-ble. I me’l mirava mentre xerrava sense jo saber què dir, vull dir sense saber dir-li que no, que no m’agraden les festes i que si aquella festa havia de ser tan memorable encara m’agradaria menys, però com que de vegades em costa ser assertiu el deixava entusiasmar-se amb tot de detalls del que havia de ser la festa sense atrevir-me a interrompre’l, perquè em parlava de la festa com si ja s’hagués produït, explicant-me fil per randa com aniria la festa i jo pensava, només pensava, coi, la festa serà memorable, però espontània no gaire si passa tot el que dius que passarà i que per cert a tu et sembla la mar de divertit i a mi una imbecil·litat solemnement avorrida, però això tant se val, el que a mi em sembli tant se val, centrem-nos en la manca d’espontaneïtat. Quin avorriment, no?, però vaig pensar, altre cop només vaig pensar, aquesta festa per a tu haurà valgut la pena, només de pensar en com anirà ja t’ho passes bé, m’hi jugo el que vulguis que millor que com t’ho passaràs a la festa, però això no m’ho confessaràs perquè no t’ho confessaràs ni a tu mateix.

Total, que vaig anar a la festa i ell va estar content que hi anés, ell ja anava mig torrat quan vaig arribar a la festa, però tant se val, semblava realment content de la meva presència. I així que ens vam saludar em va presentar una noia maca, maca de pebrots, i així que va obrir la boca em van caure els pebrots a terra i després em va fer mandra recollir-los, no sé per què, però em va fer mandra, suposo que era la mateixa mandra que havia hagut de vèncer per anar a la festa, per quedar bé amb ell assistint a la festa, de vegades sóc poc assertiu, crec que ja ho he dit.

Un cop recollits de terra, la noia maca de pebrots em parlava de no sé què mentre jo mirava més enllà un vestit blanc amb estampats de flors, una noia bruna amb mitja melena bruna. Crec que vaig deixar la noia maca de pebrots amb la paraula a la boca abans de presentar-me a la noia del vestit amb estampats de flors. A mesura que m’hi apropava li veia el defecte, a mesura que m’hi apropava només veia el seu defecte, se’m feia invisible el vestit i les flors i tota la pesca i només li veia el defecte, i ella m’anava agradat més i més a causa d’aquell ull borni que tenia i que als meus ulls me la feia més maca i tot que la noia maca de pebrots. I vaig dir-li a la bòrnia no sé què, i li va fer gràcia i després em parlava i jo no l’escoltava i feia que sí que sí amb el cap, assentint, els meus ulls fits a l’ull borni de la noia, el seu meravellós defecte. M’estava enamorant. Segur. Sé quan m’estic enamorant i ningú millor que jo pot saber quan m’enamoro. Ho dic perquè em fa ràbia quan algú em diu amb un somriure —que seria perspicaç si no fos estúpid—, ei, tu t’estàs enamorant, nano! Doncs no, no m’estic enamorant. Però ara sí, davant la bòrnia m’estava enamorant.

Vaig començar a sortir i a entrar amb la noia bòrnia, i un dia mentre cardàvem li vaig dir que m’agradava perquè era bòrnia, i així va ser com van començar els problemes. Cap noi no li havia dit allò abans, es pensava que me’n fotia. No, no me’n foto, coi, t’ho dic de veritat, m’agrada que siguis bòrnia, m’agrada el teu defecte, tot i que per a mi no és un defecte, és una virtut, m’atreu el teu ull borni en el conjunt de la teva cara perfecta, perfecta, perfecta... La noia em va dir que si estava sonat, que quina mena de persona era jo que m’agradava el seu defecte, i em va confessar, em va etzibar el retret que en tot moment havia dubtat de mi per haver accedit a sortir amb ella, amb aquell ull borni que tenia, i ara em dius que t’agrado perquè sóc bòrnia! Em va clavar una hòstia a la galta i va desaparèixer de la meva vida, no sense abans dir-me que de fet jo no li havia agradat des del moment que va saber que a mi m’agradava.

Ens vam retrobar mesos després en una altra festa que tampoc no vaig saber declinar. La bòrnia havia redreçat l’ull borni al quiròfan, suposo, i als meus ulls havia perdut tot l’encant. Ara era maca de pebrots, com tantes noies maques de pebrots. Sortia amb un noi, em va dir, no sé per què però m’ho va dir. No m’estranya que surtis amb un noi, tothom et deu desitjar, ara que no ets bòrnia, i ella em va dir que no, que era molt infeliç, que tenia èxit amb els nois però que era infeliç, infeliç perquè recordava la felicitat del poc temps que havíem sortit ella i jo, abans que jo ho engegués tot en orris dient-li que m’agradava perquè era bòrnia. Em va dir que es penedia d’haver tallat amb mi, que es penedia de l’operació  i que si calia es tornaria a operar per tornar a tenir l’ull borni i refer la nostra relació. Jo li vaig respondre que ni parlar-ne, que a veure què es pensava, que a veure si es pensava que jo accediria a sortir amb una sonada com ella, a qui se li acut operar-se per quedar borni!, ni parlar-ne. Vaig arribar a casa emprenyat com una mona, i encara més quan em vaig mirar al mirall i vaig veure com veia cada dia la meva cara amb les dues dents superiors separades, les dues pales que tant m’han acomplexat sempre i que algú, algú que no m’estima, m’ha dit sempre que ni se m’acudeixi anar al dentista, que les dents em queden la mar de gracioses així, separades. La mar de gracioses, sí, ja et fotran, gracioses.

Dolent, molt dolent

Llegir és dolent, vull dir que acostuma a ser dolent, i de pebrots. Per un que hi ha a qui li aprofita la lectura en trobaràs mil a qui el perjudica sense que se n’adoni, i aleshores passa el que passa, que els indigents mentals campen perillosament lliures i la bestiesa intel·lectual d’aquests delinqüents no tipificats passa per saviesa. No hi pot haver control del que es llegeix, i com que l’escriptura ha servit, serveix  i servirà per sobre de tot com a eina impagable per entabanar, per confondre, per alimentar en definitiva el desconeixement, la ignorància més sublim, és a dir; just el contrari del que m’han dit sempre que serveix la lectura i mai no m’he empassat, doncs crec que seria millor extirpar, prohibir l’alfabetització. I no caldria recórrer a les terribles brigades piròmanes de Farenheit 451, i malgrat que la cosa és encara més terrible que el que passa a la novel·la breu de Ray Bradbury, duta a la pantalla per Truffaut. A la novel·la, el poder fa cremar llibres d’escriptors de debò. Ara no cal. La cosa és molt més fina, sibil·lina. No cal cremar llibres de qualitat perquè senzillament ni Déu els llegeix, entretinguda com està la gent intoxicant-se amb en Falcones i companyia. I encara sort que la majoria només fan veure que s’intoxiquen, i es limiten a passejar el llibre sota el braç. En fi.

L’alfabetització ha estat una plaga perversa del foment de l’analfabetització funcional. Llegir acostuma a atrofiar el cervell de la gran majoria dins la immensa minoria que llegeix res, bo o dolent, i de fet llegir sovint és una prova del nou d’un cervell atrofiat. Aneu al Metro i comproveu-ho. Avui rarament trobareu a algú llegint al Metro, ni diaris ni res en paper, i quan el trobeu no sigueu ingenus i no us emocioneu, no us precipiteu i mireu el que llegeix perquè, tret que el lector sigui estranger, probablement es tractarà d’un totxo de la Maria de la Pau Janer, d’en Falcones o d’en Gironell, etcètera. Es tracta d’un pack: el totxo, la cara del subnormal del totxo que llegeix el totxo de paper, i el mur de cretinisme totxo que conforma el contingut del totxo en qüestió. I és que l’alfabetització no ha servit mai per res més que per imbecil·litzar el poble allà on la idiotització oral per part del poder no ha pogut arribar. Un gran invent, l’alfabetització. Pamflets, propaganda escrita, Fernando Sabater, Goebbels, premsa rosa, groga, la Constitución Española (que ens demostra als catalans que no sempre és bo saber idiomes), la publicitat... Certament, cal estar alfabetitzat per poder-te empassar aital toxicitat.

Després —molt després— hi ha els quatre que llegeixen cosa bona. A aquests, l’alfabetització tampoc no els fa gens de profit: els fa infeliços directament. El saber no ocupa lloc, segons repeteixen com un lloro els que no saben ni on és el nord, però en qualsevol cas queda clar que amarga, el saber ocupa felicitat. Ep, i encara sort que la meitat dels quatre que llegeixen caviar tampoc no entenen res del que llegeixen. Ho saps quan t’etziben cofois a la cara el seu garbuix mental d’allò que et demostren no haver entès.

Però encara hi ha una manera més retorçada amb què es manifesta la nocivitat de —i mitjançant— l’alfabetització en el gènere humà —no sé el marcià. Ho veureu també al Metro, el Metro que ja veieu que dóna per a molt. I és que no sé què em crida abans l’atenció, si el subnormal que té a la mà i s’amorra a un e-book, o el mateix infame e-book. Perquè no pot ser, directament no pot ser, és del tot impossible que algú que prefereix l’e-book al llibre de paper sigui algú sensible, amb més de dues neurones avingudes, és a dir: és del tot impossible que algú que té a les mans un e-book, a banda de lluir joguina nova, llegeixi alguna cosa decent i, a sobre, l’entengui. El problema és que allò indecent que llegeixen els e-bookistes tampoc no ho entenen. Vull dir que estaria bé que no entenguessin la indecència si no fos perquè n’interpreten una altra no menys indecent que la indecència a interpretar. Parlava de l’alfabetització, oi?

No et passarà res

Sempre que baixo a Badalona aparco a l’esplanada de davant del camp de futbol del club principal de la ciutat, al costat de l’autopista, i després per anar al centre a peu faig drecera travessant el cementiri vell. La drecera m’importa en realitat poc, és el pretext per trepitjar el cementiri. Sempre m’han agradat els cementiris, un monument a la inutilitat que en mi actua com un bàlsam, vet-ho aquí. Un cementiri reuneix tots els requisits que tristament em satisfan. Sóc un paio pèssim i no hi ha res que m’alegri més que una font de tristesa tan potent com un cementiri, amb el seu silenci, les seves corones de flors pansides, els seus ruscs espantosos de nínxols, els seus inútils i decadents panteons coberts de verdet aquí i allà, màxim exponent de la vanitat inútil dels homes, els homes que malden estúpidament per marcar paquet social fins i tot pensant en quan seran cendra, quan ja no seran, com si mirar de mantenir el seu estatus en el no-res a través de la matèria opulent del panteó els dotés d’immortalitat. Fins aquí arriba la intolerància a la idea de la mort, a la intranscendència. Fins aquí arriba l’insuportable reconeixement inconscient de la nostra insignificança. I com més panteons i més esglésies trepitgen els subnormals que aspiren a tenir el seu panteó per a l’eternitat, més evidencien justament el seu reconeixement de la inutilitat dels panteons i de l’església davant el no-res que els espera. Per això sempre he vist en la gran majoria de creients uns ateus acèrrims, persones que no sortiran mai de l’armari i continuaran resant cada cop que entren en una església. Com més por inconfessada tenen davant la mort, més creients són; com més reconeixement silenciat del seu anul·lador destí, més escarafalls supersticiosos, delirants, fan. La por mou muntanyes i construeix panteons i esglésies i el Vaticà. Per això no és estrany que alguns en visquin. La mare que els va parir, als vividors de la por.

M’hi sento bé, en els cementiris, sobretot en el cementiri vell de Badalona que tan bé conec, ni massa gran ni massa petit, i una mica laberíntic, com la majoria de cementiris. Una delícia, els cementiris. Un petit univers, el cementiri vell, pura fantasia. Racó de pau, l’únic lloc on pots estar envoltat de gent sense haver de patir perquè et fotin la cartera ni haver de trepitjar escopinades ni notar punxades al ventre en sentir les contínues imbecil·litats quotidianes. Als cementiris es demostra que la humanitat pot conviure en pau i harmonia, ni que sigui perquè els homes són morts. El cementiri és per a mi el més semblant al paradís. Tot està en ordre, hi ha silenci absolut, només trencat pel refilar dels ocellets en els xiprers i de les ràfegues d’aire, quan en fa. No hi veus ningú tret del dia de Tots Sants, el dia de l’any que em prohibeixo trepitjar cap cementiri. I quan hi veus algú es mostra respectuós, amb el semblant consternat, i et parla xiuxiuejant absurdament. Una delícia, ja ho he dit. Tothom es comporta civilitzadament, en un cementiri, i suposo que per respecte als morts. Sempre m’ha encuriosit el comportament compungit i respectuós de la gent als cementiris. Sempre he pensat que el respecte que els vius dediquen als vius i als morts als cementiris és directament proporcional a la repugnant falta de respecte dels vius pels vius fora del cementiri. Per això em sento tan segur, en els cementiris. Allà sé que no em pot passar mai res; perquè no hi ha ningú, i perquè quan hi ha algú no emprenya, es comporta, ni que sigui en la impostura. Ja em va bé. No es pot demanar més, del bitxo humà.

De jovenet algun cop havia anat al cementiri a estudiar. Era millor que anar a la biblioteca. Si vols silenci, res millor que un cementiri. M’agradava seure al banc d’un panteó amb una reixa de ferro forjat, sempre oberta. El panteó era i és gris i barroc, grotesc, tan ridícul que la meva presència allà, amb els fulls dels apunts de classe sobre la falda, no accentuaven l’absurditat del lloc. No cridava gaire l’atenció, jo, al panteó. Hi havia un funcionari que passava de tant en tant per davant, sempre el mateix. El primer cop vaig témer que em cridés l’atenció, que em fes fora d’allà, però no, tenia ganes de garlar i ni em va preguntar què hi feia, allà. En veure’m ho va trobar normal, cap problema. Després, cada cop que em veia assegut al panteó concentrat en l’estudi, em desconcentrava fent-me algun comentari banal per poder després descarregar el seu monòleg sense més interès, fins que a l’últim vaig ser jo qui li vaig dir que fotés el camp, collons, no veus que estic estudiant? El funcionari em va fer cas i mai més em va tornar a dir res. Aleshores la nostra relació va ser perfecta, no endebades l’única relació possible entre els homes és l’absència de relació.

Quan entro al cementiri vell sempre faig el mateix recorregut. A mà esquerra hi ha el mur nou després que fa uns anys les pluges enderroquessin l’original. En aquell pany de paret no hi ha cap nínxol, i aquell buit em sacseja, perquè abans de l’incident hi havia el nínxol del meu avi, l’avi a qui no vaig arribar mai a conèixer. En aquell buit hi veig el meu avi, i és curiós, perquè per més profanat, per més agredit que hagués estat un cop mort, m’agrada més la idea de veure-hi aquell buit que no pas quan hi havia el seu nínxol. Si les despulles de l’avi fossin dins el nínxol, no me’l podria imaginar, a l’home. No m’emocionaria. El buit em provoca l’emoció. Necessito el buit per poder imaginar el meu avi.

Després, just abans de sortir del cementiri, m’entretinc ineluctiblement davant del nínxol d’un amic, uns anys més gran que jo, que va morir als anys vuitanta amb divuit anys d’un accident de moto. Potser si no fos perquè casualment vaig presenciar el moment en què va patir l’accident, no m’afectaria tant i no acabaria plorant discretament cada cop que m’aturo davant del seu nínxol, amb la làpida negra de marbre i la placa amb els versos gravats que toco amb la mà sense saber per què, però la toco amb la mà i sempre, quan surto del cementiri, em pregunto per què, per què la toco amb la mà, i no trobo la resposta fins que, quan hi torno, torno a tocar la placa amb la mà sense saber altre cop per què la toco. I com que quan surto del cementiri no sé per què l’he tocada, me n’oblido però penso en el cementiri, en els cementiris. Penso que, quan jo mori, no vull que em fiquin en cap nínxol de cap cementiri. No vull anar a petar per a l’eternitat en cap cementiri. I això sí que sé respondre’m per què. Els cementiris són per als vius, per gaudir-los els vius. Però només els vius com jo. Ben pocs, crec.