Puntual

Segons la partida de naixement l’home Puntual va néixer a les 8:06h, però de manera incomprensible —i intolerable— ja abans de les vuit notava com la mare empenyia per expulsar-lo, animada per la comadrona, que no parava de dir empeny, empeny, fort, més fort..., a crits, finalment a crits, tot molt atabalador ja abans de veure en Puntual la llum del món, o com a mínim de l’habitació blanca, i tot sense tenir en compte la voluntat d’en Puntual de veure la llum, i menys la llum del món, però sobretot la seva voluntat de ser puntual. Havia de néixer a les 8:06h, no hi havia dubte, ni abans ni després, tal com així ho indicaria després el registre oficial. Calia resistir, esperar el moment de venir o anar al món, segons el punt de vista. De manera que en Puntual s’aferrava a la placenta, ben fort dins el ventre de la mare, no sé com s’ho feia però s’aferrava a la placenta mentre la mare intentava expulsar-lo a l’exterior, violentament, forçant les coses, vés a saber per què. En Puntual ja rebia ordres abans de néixer, la primera ordre, estúpida ordre, vés a saber per què. Només calia esperar que fossin les 8:06h, serenament, sense precipitar absurdament les coses. Per què aquella insistència, la precipitació a treure’l o entrar-lo al món? No venia de cinc minuts. Tindria tota la vida per endavant per ser al món, curta o llarga, una vida d’un minut o de cent anys, vés a saber, però tota una vida per endavant. No, no venia de cinc minuts, ni de deu. Però la mare i la comadrona el violentaven ja abans de néixer, la primera agressió, una agressió ja prenatal, incomprensible, i en Puntual no tenia temps de pensar en aquestes qüestions, només tenia les neurones del seu enorme capgròs de fetus concentrades en la idea que l’obsedia: néixer puntual. Si a la meva primera cita amb la vida ja soc impuntual, ja m’explicaràs com continuarà la cosa, torta, continuarà torta, les coses han d’anar rectes des d’un principi, perquè després passa el que passa, que es continuen torçant més i més, irremeiablement, com un arbre tort..., pensava el fetus Puntual abans i tot d’haver vist mai un arbre.

L’esgarip esquinçat de la mare va coincidir amb el crit histèric de la comadrona a les 8.06h en punt, sense que cap de les dues dones s’adonés que en Puntual no havia sortit o entrat per fi al món gràcies a aquells esforços compartits, sinó que havia estat producte de la puntualitat del nadó Puntual, que havia decidit sortir quan tocava, ni un minut —ni segon— abans ni després d’allò que indicaria la partida de naixement. No havia estat decisió d’en Puntual haver oposat resistència fins al moment exacte de sortir, sinó que era el moment exacte de sortir, la puntualitat, allò que havia obligat a en Puntual a retenir el seu naixement fins a l’hora precisa, el moment que indicarien de per vida els paper oficials.

La puntualitat d’en Puntual el va acompanyar sempre, en tots els detalls, essencials i anecdòtics. La seva existència, talment un planeta al voltant d’un astre, va girar sempre entorn de la puntualitat, menyspreant la salut, l‘amor i els afers materials, tot en favor de la puntualitat. La puntualitat extrema va convertir la seva vida en un caos. Mai la puntualitat seria tan nociva en un ésser viu. També l’atzar orquestrat se sotmetia a la seva puntualitat, fins al punt que en una ocasió va tenir una forta discussió amb un astròleg quan en llegir-li la carta astral el bruixot li va dir que era el seu ascendent el que determinava poderosament el seu pas per la vida i no la força de la puntualitat. A partir d’aquell dia va decidir que no creuria en l’astrologia, malgrat que no hi havia cregut mai, i això va ser a la tendra edat de sis anys, quan empès per la seva mare, que insistia a fer-li fer coses que el petit Puntual no tenia cap gana de fer, va haver de visitar aquell astròleg de gran reputació..., deia la mare, preocupada com estava per l’obsessió del fill per la puntualitat. La mare esperava sentir dir a l’astròleg que tot aniria bé amb el fill, i que allò de la puntualitat era una fotesa passatgera de criatura, obviant que no tenia res de pueril, ans al contrari, en Puntual passava la mà per la cara en matèria de puntualitat a qualsevol adult mediterrani, i res no feia pensar que no estigués també a l’altura de l’adult més puntual de qualsevol país civilitzat.

Podria allargar-me molt, moltíssim, sobre el condicionament de la puntualitat no contemplat per l’astrologia ni per la ciència sobre l’individu Puntual, i serà per prudència i per capacitat temporal i física d’aquest cronista que em limitaré a fer cinc cèntims del factor puntualitat, determinant al llarg de la vida d’en Puntual.

L’individu mitjà és impuntual. Entra en la limitació humana. La concepció del terme mateix puntualitat ja indica l’excepcionalitat del terme. La vida, amb els seus capricis atzarosos arrossega els homes a la impuntualitat, a la imperfecció, i per això la puntualitat és una aspiració que ningú espera seriosament satisfer, i com menys s’espera satisfer més abusa l’home de l’acceptació de la quimera de la puntualitat per deixar-se anar i allunyar-se llibertinament de l’aproximació relativa a la puntualitat absoluta. Centenars d’accions quotidianes distorsionen la planificació del temps, i els homes es recolzen en la seva imperfecta condició per abonar-se a la impuntualitat.

Tots, menys en Puntual. L’home Puntual no es permetia  la impuntualitat ni en els detalls més trivials, ni tan sols en aquells que només afectaven la seva persona i en les situacions íntimes i profanes. Així, per il·lustrar a tall d’exemple d’aquests abundants detalls quotidians, en Puntual no suportava haver de defecar després de dutxar-se. Quan això s’esdevenia, quan el ventre premia, irreverent i díscol, dictant sobre la seva voluntat, aliens els intestins a la seva voluntat i rigorós ordre, en Puntual s’angoixava de no dir i s’enfilava per les parets del lavabo. No pot ser, es deia, no pot ser que últimament cada dos per tres cagui després de dutxar-me!..., es deia, alterat. No és higiènic, la natura és imperfecta..., es deia, la natura no observa la lògica de cagar abans de dutxar-me..., es deia, i a còpia de repetir-s’ho i d’enfilar-se per les parets va aconseguir educar l’esfínter, ell ho anomenava així, educar l’esfínter, he educat per fi l’esfínter, es deia, per cagar sempre, sempre abans de la dutxa, mai després, coi, mai després... I així, amb l’anus ben ensinistrat, se sentia net i sortia de casa satisfet, i no tant pel fet de sentir-se lleuger, amb la feina feta, com per haver estat puntual en l’evacuació.

Només trobava satisfacció i aplicava la seva exigència en la puntualitat. També en la vida professional. Cada quinze dies, gairebé es diria que puntualment, si més no de mitjana, l’acomiadaven de la feina, i anava de feina en feina sense tenir un ofici perquè no tenia temps de consolidar cap ofici concret, l’ofici el dictaminava cada nova feina i cada nova feina era al seu torn dictada per l’obsessió de la puntualitat. El seu ofici es diria que era la puntualitat, però ningú no el contractava per la seva implacable puntualitat. Al contrari, l’acomiadaven a causa de la puntualitat. La seva extrema puntualitat era contra-productiva per als empresaris que el contractaven, i devia ser l’únic treballador del món acomiadat sistemàticament a causa de la seva sistemàtica puntualitat. No se’n queixava, però. Hi estava acostumat, i a cada comiat abandonava les empreses puntualment, complint rigorosament amb el seu horari fins a l’últim moment. No plegava ni un minut abans ni després de l’hora que tocava malgrat saber que estava acomiadat. No rendia a la feina no pas per incapacitat o per indolència, ni per descomptat per impuntualitat. No. Entrava a l’hora exacta acordada al conveni, però no estava per la feina, no podia estar per la feina, pendent en tot moment del rellotge, controlant a quina hora exacta havia de parar de treballar per esmorzar, o en quin moment exacte havia d’aturar-se per plegar al final de la jornada. Sovint discutia amb l’encarregat de torn, no tolero que em doni ordres quan vostè ha arribat tres minuts i dotze segons tard aquest matí a la feina..., els deia, posem per cas. I en alguna ocasió l’endemà de signar el contracte ja era acomiadat de la feina.

En qüestions amoroses la cosa no li va anar pas millor. Va aconseguir prometre’s amb una noia patològicament impuntual. Ell deia que ella l’equilibrava. Tu m’equilibres..., li deia, enamorat. S’entenien. Molt. Fins al dia de la boda. Estava prevista a les dotze, però el capellà es va presentar vint-i-dos minuts tard, i sense justificar-se. En Puntual va posar mala cara. De fet, s’anava encenent per moments a cada minut que no arribava el capellà, i després gairebé va explotar, enrogit d’indignació, quan va veure aparèixer el capellà. En Puntual estava encès com un misto i, en el moment de posar l’anell a la núvia, endut per un rampell va llançar l’anell pel cap al capellà, amb tanta mala jeia que l’enviat de Déu va quedar estabornit a terra. En Puntual va sortir indignat de l’església, travessant el passadís entre l’estupefacció remorosa dels assistents i havent deixat la núvia sola a l’altar, plorant.

Abandonat a la solitud, amb només per companya l’obsessió per la puntualitat, van anar passant els anys, ell de feina en feina i sense conèixer cap més amor, fins que es va jubilar i aviat va començar a ensumar-se l’hora de la mort. No era gaire vell, però se sentia molt vell. No ho sabia, però l’obsessió per la puntualitat l’havia envellit abans d’hora. Era un home esgotat, trinxat físicament i mental per la seva obsessió. Assegut a la butaca del menjador, amb els ulls fits al rellotge de paret, havia perdut el cap i s’esforçava a saber quina seria l’hora exacta de la seva defunció, però no l’afinava. La incertesa el devorava viu, passava nits senceres desvetllat, intentant dilucidar desesperadament la cronologia exacta que hauria d’indicar el seu certificat de defunció. Però res. De vegades es convencia que seria un dia i a una hora, minut i segon precisos, però tan aviat li venia al cap la certesa inefable d’aquestes dades com li desapareixia, o no recordava les dades, li fallava la memòria, no les recordava i les canviava per unes altres que al seu torn li apareixien com les definitives. Era de bojos. Desesperava. No dormia, no menjava, no vivia. La puntualitat, allò que havia estat el timó, per bé que sense port, de la seva vida, ara feia figa. I el seu cor ja no estava per aquella insuportable angoixa creixent que el consumia més enllà del consum físic i mental.

Va morir als seixanta-sis anys, de nit, mentre no dormia. El cor li va dir prou, prou a tanta angoixa de puntualitat. Es va acomiadar del món vint-i-sis minuts i tretze segons abans de l’hora anotada en el registre de defunció, que determinava la defunció a les 3.30h. Era la primera vegada en la seva vida que havia estat impuntual. Tota una vida de puntualitat per acabar morint impuntualment. Però això no ho va arribar a saber mai. Una sort. D’haver-ho sabut, hauria mort dos cops.