Gos

El gosset petaner mirava aquí i allà amb cara de pena i em va mirar amb cara de pena, aquella mirada de pena que sembla que no miri enlloc, cap intensitat en la mirada. I vaig alçar el cap per mirar l’amo del gos, que el lligava curt sota la cadira mentre l’home prenia una gerra de mig litre de cervesa a la terrassa. L’home tampoc tenia cap intensitat en la mirada, però no era una mirada com la del gos ni la fesomia del gos, de cap manera es podia dir que el gos s’assemblés a l’amo o l’amo al gos. La mirada trista del gos desprenia intel·ligència; la mirada trista de l’amo desprenia estupidesa. Per això el gos té aquest aspecte trist..., vaig pensar, i vaig pensar l’amo hauria d’estar sota la cadira, i el gos prenent-se la cervesa, lligant curt l’amo..., el seu amo enorme, sense coll, la cara vermella, els ulls vidriosos per la cervesa i l’anterior cervesa, i l‘anterior de l’anterior, vaig suposar, però darrere les gerres de cervesa l’estupidesa de l’amo era el moll de l’os del seu ésser, vaig pensar mentre el gos em fitava i jo el fitava, el gos i jo només fitant-nos.

Aquella mateixa tarda vaig tenir un rampell de bondat i em vaig decidir a adoptar un gos. M’hauria agradat arribar a un tracte amb el paio de la cervesa i quedar-me amb el seu gos, i era amb el seu gos en qui jo pensava quan era a la gossera municipal mirant gossos, un rere l’altre, i al final em vaig quedar amb el gos que més s’assemblava al gos petaner de l’amo cerveser del gos d’aquell matí. El gos que em vaig quedar es deia Jim, vés a saber per què, però li vaig canviar el nom i li vaig dir Nyap, perquè estava fet un nyap rere la reixa de la gossera. Li vaig dir al funcionari de la gossera que tenia els gossos fets un nyap, i el funcionari em va mirar malament, amb cara de gos, em va semblar i, amb aquella cara que feia l’home, de sobte se’m van treure les ganes de quedar-me cap gos, però vaig fer un cop d’ull als gossos, i cap d’ells feia, si més no en aquell moment, la cara de gos que feia el funcionari de la gossera, de manera que em vaig quedar amb en Nyap, que de seguida va respondre al meu crit de Nyap!, conscient el gos, vaig entendre, que, efectivament, estava fet un nyap. Ningú millor que en Nyap podia saber que estava fet un nyap. De fet, a mesura que li deia coses i li feia moixaines, en Nyap deixava de tenir aquella fesomia trista, mentre el funcionari continuava fent cara de gos, vaig observar, potser encara mosca pel meu comentari sobre l’estat penós en què tenia els gossos de la gossera.

Me n’anava amb en Nyap i el gos feia cara de persona feliç i el funcionari continuava fent cara de gos, i al final jo no sabia si aquella era la seva cara habitual o era encara pel meu comentari agre. El fet és que jo duia en Nyap en braços i em va emmerdar l’americana, perquè el funcionari no s’havia dignat a rentar-lo abans de lliurar-me’l. Havia volgut presentar-me davant del meu futur gos donant bona imatge a l’animal, i crec que ho vaig aconseguir, amb la meva elegància i el meu tracte al gos, que res no tenia a veure amb el tracte que li dedicava el funcionari, ja dic. Ben aviat vostè necessitarà que algú l’adopti, vaig pensar a dir-li al funcionari, però en l’últim moment em vaig contenir. Vaig fer bé. No li vaig expressar aquest pensament perquè no podia imaginar-me quina cara hauria fet tenint en compte que, per molt menys, l’home ja em feia cara de gos. Vaig sortir de la gossera i en Nyap semblava agraït que l’acollís, que l’hagués triat entre els centenars de gossos de la gossera. Remenava la cua. Semblava un ventilador i a mi els ventiladors no m'agraden perquè em refredo, em refreden. Vaig intentar dir-li, mentint, que l’havia triat a ell perquè era el gos més guapo de la gossera. Per res del món li hauria dit la veritat, que havia estat ell el triat i no cap altre gos perquè s’assemblava al gos de l’amo cerveser del gosset d’aquell matí. Hauria estat una falta de sensibilitat imperdonable, i potser hauria afegit un trauma més al pobre Nyap, per començar ja traumatitzat, tal com havia estat visible, per les atencions que li dispensava el funcionari amb cara de gos de la gossera. I li estava dient al cotxe guapo al gosset, quan en Nyap no em responia, al costat, ocupat com estava pixant-se sobre el seient.

Aquell dia havia tingut un rampell de bondat, però els rampells són això, momentanis, i a mi la bondat no em dura gaire, no sóc una persona bondadosa, i de sobte em va venir al cap tornar el gos a la gossera. En Nyap m‘havia emmerdat l’americana i ara m’emmerdava el cotxe. De moment. Em semblava un agraïment molt estrany, aquell. Mentre conduïa i anava flairant jo la ferum del pixum i la ronya acumulada del gos, m’anava posant de mala llet, en augment la mala llet, m’anava encenent tot sol, prement cada cop més fort el volant, i l’accelerador, també l’accelerador, i em notava el rostre vermell com el del paio fill de puta de la cervesa, i m’anava solidaritzant amb ell i em venien cada cop pensaments més agressius per en Nyap i comprensius pel paio de la gerra de cervesa, fins que ja no vaig suportar la presència d’en Nyap al costat, i vaig girar cua, ell ja no remenava la cua al seient del costat i jo vaig girar cua, endut per un rampell de maldat, a la dreta, i després, altre cop, cop de volant a la dreta i vaig sortir de la ciutat per llençar el gos a un contenidor, aquesta era la idea, ara que és Setmana Santa i molta gent llença els animals de companyia, ara que la gent aprofita per abandonar els gossos als afores..., vaig pensar de manera mesquina, covarda, i em vaig refugiar en aquesta estadística i animat per l’estadística per fer el mateix que la gent abominable que abandona els gossos aprofitant els llocs allunyats. I així vaig actuar, valent-me del fet que el meu afecte per en Nyap no havia pogut créixer, perquè l’acabava d’adoptar, aprofitant això i una cosa i l’altra per tirar endavant el meu impuls i abandonar el gos. El vaig abandonar, però no pas en un contenidor, que m’hauria ferit massa la consciència, però sí en un revolt solitari amb un voral acotat per matolls. Vaig obrir la porta del cotxe i el vaig empènyer, i ja no vaig mirar enrere. Vaig posar la primera i vaig accelerar cagant llets, deixant enrere un núvol de pols que em va tranquil·litzar, perquè mirava pel retrovisor, morbosament pel retrovisor, per fer-me mal, i ja no vaig veure en Nyap. 

Perquè no, mai he estat bona persona. Només tinc rampells de bondat, només, l’excepció que confirma la regla de la meva misèria personal, mesquina, la maldat i covardia que no té cap gos ni la criatura més arrossegada de la terra. Ni tan sols l’amo cerveser d’aquell gosset no devia haver abandonat el seu gos ni probablement ho faria mai. Jo era pitjor que aquell paio que havia qualificat d’estúpid i menyspreable. Una maldat que em faria ben aviat tornar a tenir un rampell de bondat, la bondat que em faria tornar a fer el mateix, adoptar un gos. I tornar a començar.