Étoiles filantes

J’ai la plus profonde mélancolie pour ceux que j’ai vus de son vivant furtivement pour la dernière fois, étant celle-ci dans quelques cas la première. C’étaient comme des étoiles filantes et c’est juste à cause de ça que je me rappelle si bien le moment où je les ai vus. Inoubliable. Parfois il s’agit de gens anonymes et parfois ce sont de personnages populaires, ça ne fait rien, ça ne modifie du tout la puissance de ma tristesse. C’est là que l’on se rend compte en toute clarté de la futilité des hiérarchies des vivants, c’est là que l’on voit l’aune démocratique de la mort. Je les ai rencontrés par hasard dans un restaurant ces gens, montant la rue ou traversant un passage piétons pendant que j’attendais le feu sur ma moto. Un geste, l'air, la démarche, la façon d'avaler, quoi que ce soit. Au moment du rencontre j’étais bouleversé, mais je ne savais pas à quel point ça me touchait et me toucherait à jamais. On ne sait pas à présent la portée de ce qui nous arrive, il faut attendre bien, mais pas patiemment, ce n’est pas la sorte d’attente qui peut mener au désespoir, car on ne réalise pas comment tel ou tel souvenir cristallise dans notre esprit. C’est le temps lui-même qui nous rappelle l’importance du moment vécu il y a longtemps, pas notre conscience. Il y a une sorte de tamis sage dans notre cerveau qui est bien au-delà de nous. J’aime bien ces gens-là, en fait eux ils sont les gens que j’aime le plus. Peut-être parce que je ne les ai jamais connus, peut-être parce que je ne les ai même pas imaginés. C’est juste leur fugacité ce qui rend mon émotion, ou plutôt leur fugacité étant le reflet de la mienne. La mort dans la vie rend de l’émotion.

Puntual

Segons la partida de naixement l’home Puntual va néixer a les 8:06h, però de manera incomprensible —i intolerable— ja abans de les vuit notava com la mare empenyia per expulsar-lo, animada per la comadrona, que no parava de dir empeny, empeny, fort, més fort..., a crits, finalment a crits, tot molt atabalador ja abans de veure en Puntual la llum del món, o com a mínim de l’habitació blanca, i tot sense tenir en compte la voluntat d’en Puntual de veure la llum, i menys la llum del món, però sobretot la seva voluntat de ser puntual. Havia de néixer a les 8:06h, no hi havia dubte, ni abans ni després, tal com així ho indicaria després el registre oficial. Calia resistir, esperar el moment de venir o anar al món, segons el punt de vista. De manera que en Puntual s’aferrava a la placenta, ben fort dins el ventre de la mare, no sé com s’ho feia però s’aferrava a la placenta mentre la mare intentava expulsar-lo a l’exterior, violentament, forçant les coses, vés a saber per què. En Puntual ja rebia ordres abans de néixer, la primera ordre, estúpida ordre, vés a saber per què. Només calia esperar que fossin les 8:06h, serenament, sense precipitar absurdament les coses. Per què aquella insistència, la precipitació a treure’l o entrar-lo al món? No venia de cinc minuts. Tindria tota la vida per endavant per ser al món, curta o llarga, una vida d’un minut o de cent anys, vés a saber, però tota una vida per endavant. No, no venia de cinc minuts, ni de deu. Però la mare i la comadrona el violentaven ja abans de néixer, la primera agressió, una agressió ja prenatal, incomprensible, i en Puntual no tenia temps de pensar en aquestes qüestions, només tenia les neurones del seu enorme capgròs de fetus concentrades en la idea que l’obsedia: néixer puntual. Si a la meva primera cita amb la vida ja soc impuntual, ja m’explicaràs com continuarà la cosa, torta, continuarà torta, les coses han d’anar rectes des d’un principi, perquè després passa el que passa, que es continuen torçant més i més, irremeiablement, com un arbre tort..., pensava el fetus Puntual abans i tot d’haver vist mai un arbre.

L’esgarip esquinçat de la mare va coincidir amb el crit histèric de la comadrona a les 8.06h en punt, sense que cap de les dues dones s’adonés que en Puntual no havia sortit o entrat per fi al món gràcies a aquells esforços compartits, sinó que havia estat producte de la puntualitat del nadó Puntual, que havia decidit sortir quan tocava, ni un minut —ni segon— abans ni després d’allò que indicaria la partida de naixement. No havia estat decisió d’en Puntual haver oposat resistència fins al moment exacte de sortir, sinó que era el moment exacte de sortir, la puntualitat, allò que havia obligat a en Puntual a retenir el seu naixement fins a l’hora precisa, el moment que indicarien de per vida els paper oficials.

La puntualitat d’en Puntual el va acompanyar sempre, en tots els detalls, essencials i anecdòtics. La seva existència, talment un planeta al voltant d’un astre, va girar sempre entorn de la puntualitat, menyspreant la salut, l‘amor i els afers materials, tot en favor de la puntualitat. La puntualitat extrema va convertir la seva vida en un caos. Mai la puntualitat seria tan nociva en un ésser viu. També l’atzar orquestrat se sotmetia a la seva puntualitat, fins al punt que en una ocasió va tenir una forta discussió amb un astròleg quan en llegir-li la carta astral el bruixot li va dir que era el seu ascendent el que determinava poderosament el seu pas per la vida i no la força de la puntualitat. A partir d’aquell dia va decidir que no creuria en l’astrologia, malgrat que no hi havia cregut mai, i això va ser a la tendra edat de sis anys, quan empès per la seva mare, que insistia a fer-li fer coses que el petit Puntual no tenia cap gana de fer, va haver de visitar aquell astròleg de gran reputació..., deia la mare, preocupada com estava per l’obsessió del fill per la puntualitat. La mare esperava sentir dir a l’astròleg que tot aniria bé amb el fill, i que allò de la puntualitat era una fotesa passatgera de criatura, obviant que no tenia res de pueril, ans al contrari, en Puntual passava la mà per la cara en matèria de puntualitat a qualsevol adult mediterrani, i res no feia pensar que no estigués també a l’altura de l’adult més puntual de qualsevol país civilitzat.

Podria allargar-me molt, moltíssim, sobre el condicionament de la puntualitat no contemplat per l’astrologia ni per la ciència sobre l’individu Puntual, i serà per prudència i per capacitat temporal i física d’aquest cronista que em limitaré a fer cinc cèntims del factor puntualitat, determinant al llarg de la vida d’en Puntual.

L’individu mitjà és impuntual. Entra en la limitació humana. La concepció del terme mateix puntualitat ja indica l’excepcionalitat del terme. La vida, amb els seus capricis atzarosos arrossega els homes a la impuntualitat, a la imperfecció, i per això la puntualitat és una aspiració que ningú espera seriosament satisfer, i com menys s’espera satisfer més abusa l’home de l’acceptació de la quimera de la puntualitat per deixar-se anar i allunyar-se llibertinament de l’aproximació relativa a la puntualitat absoluta. Centenars d’accions quotidianes distorsionen la planificació del temps, i els homes es recolzen en la seva imperfecta condició per abonar-se a la impuntualitat.

Tots, menys en Puntual. L’home Puntual no es permetia  la impuntualitat ni en els detalls més trivials, ni tan sols en aquells que només afectaven la seva persona i en les situacions íntimes i profanes. Així, per il·lustrar a tall d’exemple d’aquests abundants detalls quotidians, en Puntual no suportava haver de defecar després de dutxar-se. Quan això s’esdevenia, quan el ventre premia, irreverent i díscol, dictant sobre la seva voluntat, aliens els intestins a la seva voluntat i rigorós ordre, en Puntual s’angoixava de no dir i s’enfilava per les parets del lavabo. No pot ser, es deia, no pot ser que últimament cada dos per tres cagui després de dutxar-me!..., es deia, alterat. No és higiènic, la natura és imperfecta..., es deia, la natura no observa la lògica de cagar abans de dutxar-me..., es deia, i a còpia de repetir-s’ho i d’enfilar-se per les parets va aconseguir educar l’esfínter, ell ho anomenava així, educar l’esfínter, he educat per fi l’esfínter, es deia, per cagar sempre, sempre abans de la dutxa, mai després, coi, mai després... I així, amb l’anus ben ensinistrat, se sentia net i sortia de casa satisfet, i no tant pel fet de sentir-se lleuger, amb la feina feta, com per haver estat puntual en l’evacuació.

Només trobava satisfacció i aplicava la seva exigència en la puntualitat. També en la vida professional. Cada quinze dies, gairebé es diria que puntualment, si més no de mitjana, l’acomiadaven de la feina, i anava de feina en feina sense tenir un ofici perquè no tenia temps de consolidar cap ofici concret, l’ofici el dictaminava cada nova feina i cada nova feina era al seu torn dictada per l’obsessió de la puntualitat. El seu ofici es diria que era la puntualitat, però ningú no el contractava per la seva implacable puntualitat. Al contrari, l’acomiadaven a causa de la puntualitat. La seva extrema puntualitat era contra-productiva per als empresaris que el contractaven, i devia ser l’únic treballador del món acomiadat sistemàticament a causa de la seva sistemàtica puntualitat. No se’n queixava, però. Hi estava acostumat, i a cada comiat abandonava les empreses puntualment, complint rigorosament amb el seu horari fins a l’últim moment. No plegava ni un minut abans ni després de l’hora que tocava malgrat saber que estava acomiadat. No rendia a la feina no pas per incapacitat o per indolència, ni per descomptat per impuntualitat. No. Entrava a l’hora exacta acordada al conveni, però no estava per la feina, no podia estar per la feina, pendent en tot moment del rellotge, controlant a quina hora exacta havia de parar de treballar per esmorzar, o en quin moment exacte havia d’aturar-se per plegar al final de la jornada. Sovint discutia amb l’encarregat de torn, no tolero que em doni ordres quan vostè ha arribat tres minuts i dotze segons tard aquest matí a la feina..., els deia, posem per cas. I en alguna ocasió l’endemà de signar el contracte ja era acomiadat de la feina.

En qüestions amoroses la cosa no li va anar pas millor. Va aconseguir prometre’s amb una noia patològicament impuntual. Ell deia que ella l’equilibrava. Tu m’equilibres..., li deia, enamorat. S’entenien. Molt. Fins al dia de la boda. Estava prevista a les dotze, però el capellà es va presentar vint-i-dos minuts tard, i sense justificar-se. En Puntual va posar mala cara. De fet, s’anava encenent per moments a cada minut que no arribava el capellà, i després gairebé va explotar, enrogit d’indignació, quan va veure aparèixer el capellà. En Puntual estava encès com un misto i, en el moment de posar l’anell a la núvia, endut per un rampell va llançar l’anell pel cap al capellà, amb tanta mala jeia que l’enviat de Déu va quedar estabornit a terra. En Puntual va sortir indignat de l’església, travessant el passadís entre l’estupefacció remorosa dels assistents i havent deixat la núvia sola a l’altar, plorant.

Abandonat a la solitud, amb només per companya l’obsessió per la puntualitat, van anar passant els anys, ell de feina en feina i sense conèixer cap més amor, fins que es va jubilar i aviat va començar a ensumar-se l’hora de la mort. No era gaire vell, però se sentia molt vell. No ho sabia, però l’obsessió per la puntualitat l’havia envellit abans d’hora. Era un home esgotat, trinxat físicament i mental per la seva obsessió. Assegut a la butaca del menjador, amb els ulls fits al rellotge de paret, havia perdut el cap i s’esforçava a saber quina seria l’hora exacta de la seva defunció, però no l’afinava. La incertesa el devorava viu, passava nits senceres desvetllat, intentant dilucidar desesperadament la cronologia exacta que hauria d’indicar el seu certificat de defunció. Però res. De vegades es convencia que seria un dia i a una hora, minut i segon precisos, però tan aviat li venia al cap la certesa inefable d’aquestes dades com li desapareixia, o no recordava les dades, li fallava la memòria, no les recordava i les canviava per unes altres que al seu torn li apareixien com les definitives. Era de bojos. Desesperava. No dormia, no menjava, no vivia. La puntualitat, allò que havia estat el timó, per bé que sense port, de la seva vida, ara feia figa. I el seu cor ja no estava per aquella insuportable angoixa creixent que el consumia més enllà del consum físic i mental.

Va morir als seixanta-sis anys, de nit, mentre no dormia. El cor li va dir prou, prou a tanta angoixa de puntualitat. Es va acomiadar del món vint-i-sis minuts i tretze segons abans de l’hora anotada en el registre de defunció, que determinava la defunció a les 3.30h. Era la primera vegada en la seva vida que havia estat impuntual. Tota una vida de puntualitat per acabar morint impuntualment. Però això no ho va arribar a saber mai. Una sort. D’haver-ho sabut, hauria mort dos cops.

Gos

El gosset petaner mirava aquí i allà amb cara de pena i em va mirar amb cara de pena, aquella mirada de pena que sembla que no miri enlloc, cap intensitat en la mirada. I vaig alçar el cap per mirar l’amo del gos, que el lligava curt sota la cadira mentre l’home prenia una gerra de mig litre de cervesa a la terrassa. L’home tampoc tenia cap intensitat en la mirada, però no era una mirada com la del gos ni la fesomia del gos, de cap manera es podia dir que el gos s’assemblés a l’amo o l’amo al gos. La mirada trista del gos desprenia intel·ligència; la mirada trista de l’amo desprenia estupidesa. Per això el gos té aquest aspecte trist..., vaig pensar, i vaig pensar l’amo hauria d’estar sota la cadira, i el gos prenent-se la cervesa, lligant curt l’amo..., el seu amo enorme, sense coll, la cara vermella, els ulls vidriosos per la cervesa i l’anterior cervesa, i l‘anterior de l’anterior, vaig suposar, però darrere les gerres de cervesa l’estupidesa de l’amo era el moll de l’os del seu ésser, vaig pensar mentre el gos em fitava i jo el fitava, el gos i jo només fitant-nos.

Aquella mateixa tarda vaig tenir un rampell de bondat i em vaig decidir a adoptar un gos. M’hauria agradat arribar a un tracte amb el paio de la cervesa i quedar-me amb el seu gos, i era amb el seu gos en qui jo pensava quan era a la gossera municipal mirant gossos, un rere l’altre, i al final em vaig quedar amb el gos que més s’assemblava al gos petaner de l’amo cerveser del gos d’aquell matí. El gos que em vaig quedar es deia Jim, vés a saber per què, però li vaig canviar el nom i li vaig dir Nyap, perquè estava fet un nyap rere la reixa de la gossera. Li vaig dir al funcionari de la gossera que tenia els gossos fets un nyap, i el funcionari em va mirar malament, amb cara de gos, em va semblar i, amb aquella cara que feia l’home, de sobte se’m van treure les ganes de quedar-me cap gos, però vaig fer un cop d’ull als gossos, i cap d’ells feia, si més no en aquell moment, la cara de gos que feia el funcionari de la gossera, de manera que em vaig quedar amb en Nyap, que de seguida va respondre al meu crit de Nyap!, conscient el gos, vaig entendre, que, efectivament, estava fet un nyap. Ningú millor que en Nyap podia saber que estava fet un nyap. De fet, a mesura que li deia coses i li feia moixaines, en Nyap deixava de tenir aquella fesomia trista, mentre el funcionari continuava fent cara de gos, vaig observar, potser encara mosca pel meu comentari sobre l’estat penós en què tenia els gossos de la gossera.

Me n’anava amb en Nyap i el gos feia cara de persona feliç i el funcionari continuava fent cara de gos, i al final jo no sabia si aquella era la seva cara habitual o era encara pel meu comentari agre. El fet és que jo duia en Nyap en braços i em va emmerdar l’americana, perquè el funcionari no s’havia dignat a rentar-lo abans de lliurar-me’l. Havia volgut presentar-me davant del meu futur gos donant bona imatge a l’animal, i crec que ho vaig aconseguir, amb la meva elegància i el meu tracte al gos, que res no tenia a veure amb el tracte que li dedicava el funcionari, ja dic. Ben aviat vostè necessitarà que algú l’adopti, vaig pensar a dir-li al funcionari, però en l’últim moment em vaig contenir. Vaig fer bé. No li vaig expressar aquest pensament perquè no podia imaginar-me quina cara hauria fet tenint en compte que, per molt menys, l’home ja em feia cara de gos. Vaig sortir de la gossera i en Nyap semblava agraït que l’acollís, que l’hagués triat entre els centenars de gossos de la gossera. Remenava la cua. Semblava un ventilador i a mi els ventiladors no m'agraden perquè em refredo, em refreden. Vaig intentar dir-li, mentint, que l’havia triat a ell perquè era el gos més guapo de la gossera. Per res del món li hauria dit la veritat, que havia estat ell el triat i no cap altre gos perquè s’assemblava al gos de l’amo cerveser del gosset d’aquell matí. Hauria estat una falta de sensibilitat imperdonable, i potser hauria afegit un trauma més al pobre Nyap, per començar ja traumatitzat, tal com havia estat visible, per les atencions que li dispensava el funcionari amb cara de gos de la gossera. I li estava dient al cotxe guapo al gosset, quan en Nyap no em responia, al costat, ocupat com estava pixant-se sobre el seient.

Aquell dia havia tingut un rampell de bondat, però els rampells són això, momentanis, i a mi la bondat no em dura gaire, no sóc una persona bondadosa, i de sobte em va venir al cap tornar el gos a la gossera. En Nyap m‘havia emmerdat l’americana i ara m’emmerdava el cotxe. De moment. Em semblava un agraïment molt estrany, aquell. Mentre conduïa i anava flairant jo la ferum del pixum i la ronya acumulada del gos, m’anava posant de mala llet, en augment la mala llet, m’anava encenent tot sol, prement cada cop més fort el volant, i l’accelerador, també l’accelerador, i em notava el rostre vermell com el del paio fill de puta de la cervesa, i m’anava solidaritzant amb ell i em venien cada cop pensaments més agressius per en Nyap i comprensius pel paio de la gerra de cervesa, fins que ja no vaig suportar la presència d’en Nyap al costat, i vaig girar cua, ell ja no remenava la cua al seient del costat i jo vaig girar cua, endut per un rampell de maldat, a la dreta, i després, altre cop, cop de volant a la dreta i vaig sortir de la ciutat per llençar el gos a un contenidor, aquesta era la idea, ara que és Setmana Santa i molta gent llença els animals de companyia, ara que la gent aprofita per abandonar els gossos als afores..., vaig pensar de manera mesquina, covarda, i em vaig refugiar en aquesta estadística i animat per l’estadística per fer el mateix que la gent abominable que abandona els gossos aprofitant els llocs allunyats. I així vaig actuar, valent-me del fet que el meu afecte per en Nyap no havia pogut créixer, perquè l’acabava d’adoptar, aprofitant això i una cosa i l’altra per tirar endavant el meu impuls i abandonar el gos. El vaig abandonar, però no pas en un contenidor, que m’hauria ferit massa la consciència, però sí en un revolt solitari amb un voral acotat per matolls. Vaig obrir la porta del cotxe i el vaig empènyer, i ja no vaig mirar enrere. Vaig posar la primera i vaig accelerar cagant llets, deixant enrere un núvol de pols que em va tranquil·litzar, perquè mirava pel retrovisor, morbosament pel retrovisor, per fer-me mal, i ja no vaig veure en Nyap. 

Perquè no, mai he estat bona persona. Només tinc rampells de bondat, només, l’excepció que confirma la regla de la meva misèria personal, mesquina, la maldat i covardia que no té cap gos ni la criatura més arrossegada de la terra. Ni tan sols l’amo cerveser d’aquell gosset no devia haver abandonat el seu gos ni probablement ho faria mai. Jo era pitjor que aquell paio que havia qualificat d’estúpid i menyspreable. Una maldat que em faria ben aviat tornar a tenir un rampell de bondat, la bondat que em faria tornar a fer el mateix, adoptar un gos. I tornar a començar.