Tot aclarit

Parlava algú l’altre dia sobre la felicitat, dient al meu entendre cursileries insensates, com acostuma a passar quan es parla sobre la felicitat, i vaig pensar en la cita d’Oscar Wilde sobre la seva inquietud quan algú li donava la raó, l’arrogància sorneguera de la frase que em va semblar que amagava darrere un bocí de felicitat, perquè rarament algú mai em dóna la raó, de manera que no tinc gaires ocasions de sentir-me inquiet, suposo que Wilde tampoc no en devia tenir, i pensava que bé, no tenir ocasions de sentir-me inquiet, i vaig sortir per anar a esmorzar a qualsevol bar, aquest cop no tenia idea fixa d’anar a esmorzar a cap bar en concret, però sí tenia la idea fixa de menjar pa amb tomàquet, sempre demano el pa sobretot amb tomàquet i no pas per raó patriòtica, no, si demano el pa amb tomàquet és perquè el gust predominant del tomàquet dissimula la insipidesa del pa indecent que em serveixen aquí i allà, i no diguem la qualitat de l’oli. El tomàquet sucat al pa és un gran invent quan el pa i l’oli són de qualitat, però l’invent encara és millor quan el pa i l’oli són nefastos, com acostuma a passar, i per això sóc un fan del tomàquet i del pa amb tomàquet. En fi. Entro al bar i demano el pa amb tomàquet, un entrepà de truita, si us plau, i sobretot que la truita no sigui a la planxa, vull la truita feta amb una paella, si us plau, demano, que la truita feta a la planxa no val res, dic, i el cambrer em mira de manera estranya, anota i se’n va a la cuina i torna al cap d’una estona amb la truita feta a la paella, gens malament, trobo, però el pa de merda amb l’oli de merda, m’adono a cop d’ull, i per tant només el tomàquet, sucat per cert de qualsevol manera, pot salvar l’entrepà, penso. Però el tomàquet està sucat tan malament, amb una desgana, una incompetència, una insensibilitat, una rutina odiosa i odiada que no trobo el gust del tomàquet a l’entrepà i la truita no aconsegueix dissimular el pa i l’oli infecte, i m’imagino que li dic al cambrer, si us plau, vull parlar amb el cuiner, vull felicitar-lo per haver sucat tan exquisidament malament el tomàquet al pa, vull veure el cuiner perquè no entenc com es pot ser tan patata de sucar el pa amb el tomàquet d’aquesta manera tan, tan... insatisfactòria. Però res, m’acabo l’entrepà amb una pinça que m’imagino al nas, pago un preu per a l’entrepà com si el pa, l’oli i el tomàquet sucat haguessin estat exquisits, i me’n vaig.

Al carrer, trasbalsat, penso, intento recordar on cony havia d’anar després d’esmorzar, perquè sé que avui he d’anar a dos llocs més però ara no me’n recordo, l’edat em fa oblidar-me de les coses, però la desmemòria no m’impedirà, em dic, recordar que a aquest bar no hi torno més, aquí no hi tornaré mai més, ni borratxo de vi, i a continuació em dic no menteixis, saps que hi tornaràs, algun dia hi tornaràs perquè no hi ha un sol lloc en aquest barri on facin un entrepà decent, ho saps prou bé, i per tant hi tornaràs, amb el temps t’enganyaràs, diràs tinc gana, i allà al capdavall no feien tan malament els entrepans. Et trairàs, sí. Acostuma a passar. M’adono d’això i a la fi em ve al cap on havia d’anar. El banc. He d’anar a treure calés al banc, em dic, això mateix, i tinc clar que he d’anar a treure i no posar calés no pas perquè recordi la raó per la qual ara els he de treure, sinó perquè rarament hi poso calés, sempre en trec, tinc el costum de treure, no pas de posar calés, i el miracle és com puc treure tant si hi poso tan poc. No ho he entès mai, però és així. El meu fort és treure, no posar. Cadascú té el seu talent. I entro al banc i em trobo assegut el cambrer no pas del bar on m’acabo de menjar l’entrepà, sinó del bar on vaig per costum, el bar menys dolent del barri. Saludo el cambrer i ell em saluda a mi, però amb cara de desmenjat, i penso a aquest noi li passa alguna cosa. Li pregunto et passa res, Gustau?, i en Gustau em diu que no, que per què li pregunto si li passa res. Oh, és que et veig malhumorat. Em diu que no està malhumorat, que ell és així i sempre ha estat així, i jo li dic que això no és veritat, quan estàs al bar ets la mar de simpàtic amb mi i amb tots els clients, i ell em diu que no, que sempre té el mateix caràcter, que ell és un paio coherent i equilibrat, em diu equilibrat, que és coherent i equilibrat, i que què m’empatollo, que a veure si et penses que m'he de passar tot el dia somrient i tal. Li dic que ets més agradable, més simpàtic quan serveixes al bar que no pas ara aquí, al banc. Em sembla molt estrany, tot plegat, penso, i no li dic res més però em preocupa, aquest noi em preocupa. Els trastorns bipolars estan a l’ordre del dia i no m’agradaria que ell, l’entranyable Gustau... En fi.

Faig la gestió al banc, surto, em toca l’aire fresc i crec que és l’aire fresc el que m’aclareix les idees i la memòria, perquè de seguida recordo l’última gestió que he de fer. He d’anar al metge. Avui tens visita al metge de capçalera..., i em poso content de recordar-me’n i que l’aire fresc sigui de moment gratuït per poder-me desvetllar la memòria. No tot està perdut, penso, encara em queda l’aire fresc, per respirar bé i ajudar-me amb la memòria. No tot està perdut, no. Encara no. Vaig cap al metge però pel camí no aconsegueixo recordar per què hi vaig, quina és aquesta vegada la meva malaltia, en tinc tantes que se m’acumulen i me n’oblido, i més quan tenen la virtut d’encobrir-se les unes a les altres. Si em fa mal un queixal, posem per cas, em desapareix la migranya; si tinc migranya em desapareix el mal de queixal, i si tinc mal d’esquena per la incipient artritis, aleshores no em fa mal res més que l’esquena. És una sort, tenir molts dolors. Sempre en sents un, però mai tots alhora. Mentre en sents un deixes reposar els altres, fins que els toca el seu torn. La cosa és variada, mai és avorrida, i si a més els mals són crònics, com és el meu cas, perds a més l’esperança de poder estar mai bé, i això resulta molt alliberador. Molt. Perdre l’esperança dóna una gran felicitat, senyor Wilde, i tot gràcies al dolor, als dolors, als meus dolors. Eufòric amb aquesta idea, estic a punt de dir-li al metge tot això però me n’abstinc, conscient que té assignats cinc minuts per a cada pacient i no és qüestió que jo ara li expliqui els beneficis de tenir dolor, molts dolors, perquè u: l'home no té més de cinc minuts per atendre’m, ja dic. Dos: perquè no ve a tomb. Tres: perquè si tan bé estic amb els meus dolors, aleshores per què cony el visito. Quatre: i perquè si és així, aleshores ell i tots els seus col·legues metges perdran la feina. Imagina’t una humanitat encantada amb els seus dolors. La ciència? La medicina? Cap sentit. Desapareixeria. El progrés ha d’anar lligat amb el sofriment, amb la imperfecció, penso, el progrés és un mitjà sempre en procés, per poder continuar parlant de progrés aquest ha de ser sempre imperfecte, a cada avenç, sempre provisional, gran cofoisme pel progrés aconseguit, però sempre provisional. Altrament, s’acabaria el progrés. La perfecció. Penso en tot això mentre el metge es mira seriosament la pantalla amb el meu historial –sort d’això, perquè continuo sense recordar per què sóc ara davant del metge– i em diu s’haurà de fer un tag. Un tag, un tag, em ressona al cap. No goso preguntar-li per què, i quan em diu al coll, aleshores recordo de sobte quin és el meu mal al coll i assenteixo amb el cap, de sobte he recordat per què he anat avui al metge. Em dóna hora per al tag i em diu que el torni a visitar quan surtin els resultats, i jo li dic, veient el to monòton amb què em parla i que no m’ha mirat ni un sol cop a la cara en tota la visita –de cinc minuts, val a dir-ho, i repeteixo–, li dic, deia, o més aviat li pregunto en quin moment va començar vostè a avorrir la seva feina... Però el metge ja m’ha imprès el full amb l’hora per fer-me el tag i no m’ha sentit, ni m’ha vist ni ha sentit el meu comentari, la meva interessant pregunta, que tampoc no li hauria interessat en cas d’haver-me sentit. He dit interessant pregunta?

Després em sento lliure perquè sé que no he de recordar res més, res en tot el dia, i començo a preocupar-me quan m’adono que el full per fer-me el tag em recorda el dia, l’hora i la sala on he d’anar, però pateixo, torno a patir, perquè no sé si recordaré que he anat al metge, que m’ha donat aquest full, i que tinc la malaltia per a la qual m’he de fer el tag. I aquesta és l’angoixa meva de cada dia. Un no parar, l’angoixa.