Omplir un dia

M’afaitava l’altre dia i pensava, havent vist d’esquitllentes, anant cap al lavabo, el llom de l’Ecce Homo de Nietzsche a la prestatgeria, en els últims anys de la vida del filòsof, la seva bogeria i mort, i en com devia sentir-se un boig que havia reflexionat sobre la felicitat, en si un boig pot ser conscient de ser infeliç, cosa que em fa pensar que només es pot ser feliç des de la inconsciència, la inconsciència que només un boig o un estúpid pot aplicar-se a la perfecció, vaig pensar. Vet aquí la ironia de la bogeria. Nietzsche, com tants altres alienats, no havia estat precisament cap estúpid abans de tornar-se boig, vaig pensar, interessat en la paradoxa cruel entre tornar-se boig per haver pensat massa, cosa que pel que sembla no va ser el cas del filòsof alemany, i la inconsciència de la bogeria. I la cosa em va interessar tant tot d’una que em vaig fer un tall al mentó i el cervell se’m va aturar per l’esgarrifança del contacte lacerant de la navalla amb la pell, traïdora la navalla, i ho vaig deixar córrer i em vaig dedicar a continuar afaitant-me pensant en què faria aquell diumenge, sense adonar-me, penso ara, que ja estava fent el que havia de fer aquell diumenge; afaitar-me, de moment afaitar-me, i que ja anirien sortint coses a fer aquell diumenge, com per exemple res a fer, que sempre és una cosa a fer, tan interessant com fer qualsevol altra cosa interessant a fer, perquè no hi ha mai realment res interessant a fer i alhora tot és interessant a fer, penso, com he pensat sempre. I va ser aleshores, pensant en què faria aquell diumenge, que em vaig començar a afaitar millor, sense tallar-me el mentó ni res, la mà ferma per la cara, navalla amunt i avall i l’escuma desapareixent a cada passada, tot fluïa quan vaig dedicar-me a pensar què havia de fer aquell diumenge oblidat ja de Nietzsche, gràcies al tall al mentó que em feia regalimar un punt de sang. Em va venir al cap el pastisser, vés a saber per què, potser la idea del diumenge i els pastissos quedaven associats al meu inconscient ja des de petit, el cas és que vaig pensar en el pastisser més infecte del poble, crec que ja n’he parlat en una altra ocasió, i ara feia temps que no anava a comprar-li res al pastisser més nefast imaginable. Ara, doncs, sortiria de casa i aniria a veure el pastisser, em venia de gust provar, o més aviat comprovar, quines eren les seves evolucions en l’ofici, sentia curiositat per veure quin gust devia tenir ara la xocolata que presumia fer ell mateix, artesana, deia, omplint-se-li la boca quan deia artesana, tot el que faig és artesanal, deia sempre, com si no ens coneguéssim, desmemoriat dient-me sempre el mateix sobre l’artesania dels seus productes, sobre el seu art, venia a dir, i jo pensava sempre que la prova del nou de com de dolent arribava a ser el pastisser era la seva infecta xocolata, el més semblant al gust de plàstic que hom es pugui imaginar encara que no hagi tastat mai el plàstic, però tastant els croissants del pastisser sabies que aquell era el gust del plàstic, en tenies la certesa, la plena certesa, això, aquest és el gust del plàstic, et deies. Me n’hi vaig anar i, com sempre, els pastissos a l’aparador no t’entraven pels ulls, t’expulsaven de la pastisseria, et negaven l’entrada i havies de fer l’esforç per entrar-hi i hi vaig aconseguir entrar i vaig demanar un croissant i mentre me l’embolicava i abans de cobrar-me l’habitual preu demencial pel seu croissant artesà, que hauria estat demencial fins i tot si el croissant hagués estat comestible i fins i tot exquisidament comestible, em va dir t’agradarà, si abans deies que t’agradava –jo no recordava haver-l’hi dit mai–, ara l’he millorat..., va dir, i no gosant demanar-li jo quin era el secret de la millora, no va caldre perquè m’ho va aclarir, ara hi he afegit el doble de xocolata..., va dir cofoi.

“El doble de xocolata”. Qui el va parir. El doble de xocolata...

No podia ni imaginar-me com seria el seu croissant artesà llardós amb el doble de la seva xocolata infecta. Vaig pagar la fortuna pel croissant i mentre anava cap al cotxe me l’anava menjant tot comprovant que, efectivament, s’havia superat, el pastisser anava a més, el doble de xocolata realçava les qualitats del croissant artesà del pastisser nefast, algú hauria de penjar pels collons el pastisser, vaig pensar, la prova que el país no funciona és el permís oficial de pastisser que gaudeix el pastisser nefast del poble i part de l’estranger, vaig pensar, i encara sort que aquest cop no m’estic trobant cap sorpresa en el croissant, vaig pensar, cap sorpresa com la vegada que vaig estar a punt d’empassar-me una grapa, vaig pensar, o l’altra que hi vaig trobar un cabell llarg entre la xocolata, vaig pensar, encara intrigat com la vegada que me’l vaig trobar, intrigat per saber de qui devia ser aquell cabell llarg, perquè el pastisser era mig calb i els quatre cabells que tenia eren curts. En fi. Vaig aconseguir acabar-me el croissant i vaig arrencar el cotxe i al cap de no res els eslips o calçotets o com es diguin em queien, de fet ja ho havia notat mentre caminava cap al cotxe esparverat per la indecència de croissant que anava endrapant, però ara estava assegut al cotxe i tanmateix notava que em baixaven gairebé fins a mitja cama, una cosa inaudita, sobretot pel misteri que suposa que últimament els calçotets em cauen. Tots, sense excepció. No ho puc entendre. Abans només em queien els calçotets que, de tant anar a la rentadora, se’m folgaven i els havia de llençar. No m’he aprimat, al contrari, però últimament els calçotets, nous o vells, em cauen i aquest és el misteri més gran que em té ocupat i que de moment m’ocupava la ment aquell diumenge mentre conduïa cap al sud, un viatge molt desagradable després de la visita al pastisser i ara sentint-me les pilotes lliures, quan a mi m’agrada, per la força del costum, tenir les pilotes ben controlades pels calçotets, i ara les sentia airejades, alegres dins el pantaló, sense la pressió dels calçotets, i notava el seu moviment en llibertat, anant lleument de dreta a esquerra, amunt i avall, tot molt subtil, el moviment d’un gasteròpode, amb vida pròpia les pilotes, lliures les pilotes mentre que jo no era lliure obsedit per la incomoditat que em donaven dins el pantaló i els calçotets avall mentre conduïa, un misteri, ja dic. Jo no era lliure a causa d’aquella part del meu propi cos que era lliure, vet-ho aquí, i la cosa se’m feia insuportable, i per oblidar-me de la cosa vaig decidir pensar en alguna altra cosa i em va venir el cap un dels meus pensaments recurrents sobre la meva expectativa dels altres, en com m’agrada escoltar el monòleg dels altres, jo callat escoltant el monòleg fins que es cansen i quan es cansen et diuen adéu amb un to com si haguessis estat tu qui els estava retenint i fent perdre el temps. El súmmum de l’egoisme. I com aquest egoisme es repeteix un cop rere l’altre, l’egoisme que es tradueix en el comiat per esgotament del monologuista i en la interrupció cada cop que tu vols dir alguna cosa, aquella cara de desinterès del monologuista quan vols tu intervenir havent escoltat atentament el que ell està dient; aquell no escoltar el que estàs dient, ni que sigui per educació; aquell vampirisme de llençar la seva pròpia merda sobre l’altre, i quan l’altre està embussat, ofegat de tanta merda i li demana una pausa, el fa callar llençant-li més merda, sense pietat, i en fi, pensava en tot això i a cada corba de la carretera les pilotes em feien un moviment divertit, divertit per a elles, no per a mi, que em tornaven a recordar que eren lliures mentre jo era víctima de la incomoditat que em donaven i del pensament negatiu que tenia sobre els monòlegs dels altres per oblidar-me del malson de les pilotes, de les meves pròpies pilotes amb què havia nascut i arrossegaré, si res d’extraordinari no ho impedeix, fins a la mort. Les pilotes em ballaven, lleugeres, fresques dins el pantaló, sense la pressió dels calçotets, sense la pressió dels calçotets feu meravelles, eh, mal parides...!, i vaig tornar al pensament del monòleg dels meus interlocutors habituals i en com jo resisteixo els monòlegs amb un plaer morbós, malaltís, i en com en realitat quan intervinc no és per interès o ganes d’intervenir sinó per rabejar-me en l’egoisme de l’altre, volent que m’interrompi, desitjant, en realitat desitjant ser interromput per confirmar de manera retòrica, realment retòrica, l'egoisme de l’altre. Per dibuixar-lo, per poder sentir l’estrany plaer de tocar, de manera gairebé orgànica, de sentir, d’experimentar sense interferències el seu egoisme fruit de la desesperació, de la infelicitat, però el seu egoisme que m’aboquen a mi, sense pietat, cada vegada, una persona i una altra i una altra, sempre el mateix, i sempre el mateix la meva reacció, tolerant, i no pas per generositat ni comprensió sinó per morbiditat, l’egoisme neuròtic que els altres em llencen a sobre, ja dic, com més els ho permets més n’abusen, sempre és el mateix, em xuclen i xuclen la sang fins a assecar-me, anèmic, sense ni adonar-se’n, i quan estan sadollats es giren i se’n van, i ni adéu, com un gos que s’ha cansat de jugar amb tu amb la piloteta. Ai, les pilotes, les meves pilotes lliures dins el pantaló... Intolerable.

Encara em faltava per arribar al destí i vaig pensar en altres coses, mentre veia la corrua de cotxes que alentia el trànsit davant meu mirava de pensar en altres coses, però ara sentia la curiositat de saber per què s’havia format aquella corrua tot d’una i en aquella recta, i miro endavant i  ho entenc de cop, un cotxe de la Guàrdia Civil davant i ningú, els fitipaldis que normalment m’avancen, ningú no gosa avançar el cotxe de la Guàrdia Civil, fins que al cap de set o vuit quilòmetres el cotxe de la Guàrdia Civil es desvia a l’esquerra en un polígon i els fitipaldis tornen a ser fitipaldis i desapareix la corrua tot i que no desapareixen els llacets gros penjats a les tanques de la carretera, aquí i allà llacets grocs que volen dir que alliberin uns presos polítics, sense que jo entengui què té a veure el groc amb la justícia o la injustícia, o en definitiva l’alliberament de ningú, deu ser una cosa simbòlica i sóc insensible al simbolisme, però no més que els jutges que han ficat els presos a la presó, els jutges de qui depèn alliberar-los, penso, i aleshores desapareixen els llacets grocs perquè agafo l’autovia i torno a sentir les meves pilotes bellugant-se sinuosament dins el pantaló, com bavoses, ja dic, un fàstic de pilotes que, si va ser Déu qui me les va donar, ja m’explicaràs quin mal gust, aquest Déu, i torno a mirar de distreure’m amb els assumptes humans i penso en aquella altra afició estranya que tinc d’estar a l’expectativa que em fa apostar amb mi mateix en secret sobre en quin moment precís el meu interlocutor, que se sap en fals pel seu comportament habitual, trobarà amb un mig somriure una suposada feblesa meva per desacreditar-me, per faltar-me al respecte a partir d’aleshores, i tot per justificar el seu comportament mesquí, que ara dobla en mesquinesa en considerar que no és tan mesquí perquè el meu comportament considera que ho és més o, si més no, per dir-se a si mateix, inconscientment per dir-se que al capdavall tothom és mesquí. I pensava jo en això quan poc abans d’arribar al meu destí m’agafa un mal d’estómac terrible que em nega el pensament, em fa oblidar de les meves pilotes que sembla que també pateixen el meu mal d’estómac, se solidaritzen amb mi i jo amb elles, i he de sortir del cotxe i anar darrere un arbre, i sort dels calçotets balders, sort d’això, perquè d’això depèn patir unes conseqüències encara més desagradables darrere l’arbre. I després passo la resta del dia amb mal d’estómac. El croissant, la culpa és del croissant del pastisser nefast, el pitjor de la comarca i amb diferència. I sort dels calçotets balders, em repeteixo, i gràcies al pastisser nefast he tingut distracció, he passat ocupat el diumenge, em repeteixo, una ocupació com qualsevol altra, em repeteixo, al capdavall a tothom li ha passat el diumenge, cap diferència transcendental, em repeteixo.