Bona vena

A la sala blanca la infermera m’estava preparant per treure’m sang. Havia decidit donar sang a petició d’un anunci al carrer que deia que es necessitava sang i vaig obeir a la paraula necessitat, sense pensar en res més que en aquesta qüestió bàsica, quan hi ha necessitat s’ha d’atendre la necessitat, és instintiu, fins al punt que vaig oblidar la por que em fan les agulles, de manera que no va ser cap sacrifici per a mi anar a donar sang perquè hi havia la necessitat de donar-ne, segons m’assegurava l’anunci a la parada del bus.

La infermera era amable i em deia que així que hagués acabat de xuclar-me la sang em donaria un entrepà i galetes, i li vaig dir que moltes gràcies però jo no volia ni entrepà ni galetes, no havia volgut donar sang per rebre entrepans ni galetes. No li vaig dir això perquè no semblés, em va semblar, que havia volgut donar sang perquè era bona persona ni res que s’hi assemblés. No. Si havia volgut donar sang era per l’instint primari que obeïa a satisfer una necessitat, de la mateixa manera que un instint mesquí m’hauria dut probablement a actuar amb mesquinesa. Jo no havia anat allà a donar sang per ser bona persona, sinó per primari. Per animal. Però la infermera havia dit allò de l’entrepà i les galetes i jo no sabia què dir-li i vaig optar per somriure i no dir res, un somriure fabulós que ho volia dir tot i no volia dir res, un somriure idiota, vaja, d’aquells que tant agraden a la gent, i a més hi havia el factor agulla, i res més lluny del meu interès en aquell precís moment, quan la infermera em premia la goma al braç i em palpava la vena, que contrariar-la deixant-li anar el que pensava sobre el meu instint primari d’assistir la necessitat, la necessitat de donar sang, que vés a saber si m’hauria entès, vaig pensar, i si en cas d’entendre alguna cosa no hauria entès que menyspreava els entrepans i les galetes que m’oferia per després de xuclar-me la sang. Així, doncs, vaig somriure, no vaig dir res i vaig clavar els ulls a l’agulla, que ella estava preparant un cop palpada la vena, que em va dir que era bona, tens una vena molt bona, va dir, i jo no vaig entendre què significava tenir una vena bona i no li ho vaig preguntar per no semblar que tenia la vena bona però el cap podrit, el cas és que sempre, tota la vida havia anat arrossegant aquella vena sense saber si era bona o dolenta, la veritat, i ara la infermera em deia que jo tenia una vena bona i somreia, no sé si a mi o a la vena, perquè ella em mirava la vena, a punt de punxar-me. I aleshores jo, perquè amb allò dels entrepans i les galetes vaig quedar mut, abans que em clavés l’agulla li vaig dir, sort que vaig caure a dir-li, senyoreta, la meva sang qui l’aprofitarà? Hi va haver un silenci i la infermera va aturar l’agulla i va somriure altre cop, només feia que somriure i a mi quan algú somriu sempre em posa nerviós, només un cretí o algú que te la vol fotre somriu sempre, i ara començava a pujar-me la mosca al nas amb aquest últim somriure arran de la meva pregunta, una pregunta que no vaig dubtar a fer-li, he de dir, perquè em semblava el dubte més natural del món un cop el meu instint m’havia dut a aquella sala de xucladores de sang, perquè al meu costat hi havia una altra infermera que xuclava la sang a un altre donant de sang, no sé si amb una bona vena com la meva o no, però amb una gran vena, vaig pensar, perquè en feia dos com jo, aquell home que donava sang devia pesar cent quaranta quilos i devia tenir molta sang i moltes venes i unes venes molt grosses, vaig pensar, sense tenir en compte que la quantitat no vol dir qualitat, i jo devia tenir una vena de primera, si he de jutjar pel comentari que m’havia fet la infermera. Vaig fer la pregunta sense pensar-ho dos cops, sí, ara m’interessava saber allò principal més enllà de l’instint de satisfer necessitats, ara havia de saber a qui aniria destinada la meva sang, i la infermera em va dir, encara amb el somriure a la cara que ara vaig detectar que tenia a veure amb la meva pregunta, que la meva pregunta li havia fet gràcia, que no ho podia saber i que li agradaria molt saber el destinatari de la meva sang, i jo li vaig dir que jo encara més, perquè és la meva sang i per això li faig la pregunta, senyoreta, li vaig dir amb un somriure forçat veient l’agulla a prop de la meva vena, la vena de qualitat que ara estava a punt de punxar, vet-ho aquí. Es veu que en tornar-li a fer la pregunta devia agreujar la veu perquè ara ella no va somriure i va intentar rumiar-se una mica més la resposta, i com que no tenia resposta va esforçar-se i va dir algú necessitat, estigui tranquil, Ricard, que la seva sang anirà a parar a algú necessitat, va dir, i jo vaig fer que sí amb el cap per fer alguna cosa, igual que ella havia dit allò per dir alguna cosa, i vaig pensar molt de pressa, ara havia de pensar ràpid perquè l’agulla estava a punt de penetrar-me la vena i vaig pensar, en mig segon vaig pensar ep ep ep... estàs a punt de donar sang a un desconegut, potser a diversos desconeguts, i pensa, pensa, Ricard, per l’amor de Déu sigues sensat i pensa abans de fer el que vas a fer; pensa en la quantitat de fills de puta que et trobes a diari, no oblidis ara la quantitat de bitxos humans a qui escopiries a la cara, pensa en les vegades que et dius que, si no tingués conseqüències, et quedaries sense saliva, que te n’aniries a dormir amb la boca seca de tanta gent com escopiries a la cara al llarg del dia. Pensa, pensa, per l’amor de Déu, Ricard, abans de fer el que vas a fer, abans de deixar-te fer allò que has decidit fer; pensa en les possibilitats que la teva sang vagi a petar al cos d’un fill de puta, de més d’un fill de puta, de múltiples fills de puta o fins i tot de fills de la gran puta. Les possibilitats són molt altes, Ricard. Molt, molt elevades. Elevadíssimes. Vés amb compte abans de donar sang. No podràs suportar la idea que a través de la teva sang t’hauràs ficat en el cos d’algun indesitjable. Fins i tot en el cas que la teva sang anés a petar per miracle al cos d’algú decent, pensa si valdrà la pena tenint en compte que la major part de sang que donaràs anirà a petar també a fills de puta. La persona decent estarà en franca minoria, segur, això és segur. No et precipitis, Ricard, vaig pensar, no et precipitis, no et deixis clavar l’agulla fins que no ho tinguis clar, perquè després tindràs remordiments i no ho suportaràs, que et coneixes, Ricard, que et coneixes, massa, et coneixes, quasi 48 anys coneixent-te.

Com que la infermera ja m’estava introduint l’agulla i la seva acció va ser més ràpida que la meva conclusió sobre tot això que em neguitejava, vaig dir-me que bé, que potser amb una mica de sort la meva sang no aniria a petar al cos de cap fill de puta sinó només d’algun miserable, no calia que fos un fill de puta i encara menys un fill de la gran puta, sigues just, Ricard, en realitat les possibilitats s’inclinen clarament cap a simples miserables, mediocres, gent vulgar, sí, però res més... Va, només serà això, coi, no cal exagerar, només serà això i ho podràs suportar millor, molt millor, ja veuràs.

Vaig notar l’agulla a la vena mentre un petit tub s’anava omplint de sang, la meva sang, ben espessa, semblava, i de color grana, com el Barça però sense el blau, vaig pensar, i li vaig dir adéu a la sang mentre suava, tot d’una suava, ofuscat per aquestes idees que, per bé que mirava d’enganyar-me per atenuar-les, m’angoixaven fins al punt de fer-me suar, la cara escalfada i suor.

Després, com que ja havia accedit, com que ja havia sucumbit a l’error immens de donar sang a anònims, un cop vampiritzat tot m’era igual i vaig accedir a l’entrepà que em va allargar la somrient infermera, i encabat les galetes, em va oferir unes boníssimes galetes de marca pèssima industrial que vaig poder agafar jo mateix, les galetes me les vaig servir jo mateix d’una safata, així com el suc de taronja que vaig repetir, el primer per a l’entrepà, el segon got per a les galetes, i tot em va semblar meravellós, qualsevol cosa que m’hagués distret m’hauria semblat meravellosa, qualsevol cosa menys haver de pensar en l’atrocitat que acabava de cometre donant sang, la meva sang que ara aniria a petar més que probablement dins el cos d’algun, com a mínim, miserable, i, com a màxim, fill de la gran puta, ja dic.