Cap miracle

L’amiga infermera m’havia dit feia temps que els moribunds decideixen al costat de qui volen morir, i el dia que em tocava morir a mi em vaig recordar d’ella i de les seves enigmàtiques paraules i vaig esperar tota la tarda agonitzant, sense decidir-me a morir, perquè al costat meu tenia de visita un paio a qui no havia suportat mai i s’havia assabentat vés a saber per qui que m’estava morint i va venir a veure’m, no sé si a veure’m morir pel plaer de veure’m morir o a veure’m morir per acomiadar-se de mi abans de morir. No ho sé i tant se val, el cas és que jo agonitzava com un porc a l’escorxador al llit de l’hospital públic i ell era dret al meu costat, gairebé no li sentia la veu, em parlava i no entenia el que em deia, perquè m’estava morint i perdia les facultats auditives, suposo, era el primer cop que jo agonitzava i això era el que em semblava, o potser no entenia el que deia perquè el dolor horrorós per tot el cos, des de les ungles dels peus fins a l’últim cabell, m’impedia de fet concentrar-me en el que em deia, estava jo pendent del meu dolor, tot jo dolor, i m’era impossible atendre a les seves paraules. Aquest era justament l’únic atenuant al meu dolor, la meva incapacitat, gràcies justament al dolor, d’entendre el que em deia, cosa que, probablement, vaig aconseguir pensar jo en la meva agonia, hauria estat pitjor que la pitjor de les agonies, i això que per a mi la pitjor de les agonies era aquella meva, aquella que estava jo patint en aquell moment en el meu llit de mort a l’hospital, el llit que duia anunciat que seria el meu llit de mort, un llit especial. Havia dormit en infinits llits al llarg de la meva vida però aquell era un llit especial, el llit de la meva mort, no tenia res d’especial però era un llit especial pel fet que li havia tocat ser el llit de la meva mort, vaig pensar mentre agonitzava, i el paio no parava de garlar, paraules de consol, suposo, perquè en un moment donat em va agafar la mà i me la va prémer i em va fer mal perquè em feia mal tot el cos, ja dic que tot jo era dolor, però aquella mà seva contra la meva moribunda em va fer més mal que tota la resta del meu dolor per tot el cos. Però jo no tenia força per cridar, per queixar-me del dolor que m’estava infringint en el seu consol prement-me la mà, i cada cop que jo feia una ganyota retorçada de dolor ell em premia amb més força la mà per consolar-me, suposo, per dir-me que estava amb mi, suposo, i m’era molt difícil, de fet impossible no normalitzar l’expressió de la meva cara per fer-li veure que estava bé, que estava morint en pau i per tant no calia que em premés la mà, amb tanta força que m’estava matant de veritat, em matava més el dolor que sentia per culpa d’ell prement-me la mà per consolar-me en la meva agonia que no pas l’agonia de la malaltia que m’estava matant, vet-ho aquí. I jo suplicava que vingués la infermera o la policia per treure’m de sobre aquell pesat que m’estava matant de dolor prement-me la mà, compassiu amb mi, devia creure, ja ho comprenc, però m’estava matant. I al final es va asseure a l’espona del llit sense deixar-me anar la mà i jo només suplicava per dintre meu, de sobte vaig creure en Déu i suplicava que si us plau no tingués en compte tota la meva vida d’ateu i em salvés d’aquella tortura matant-me ell, Déu Nostre Senyor, i de cop, sense patiment, però que si us plau m’alliberés de la mà d’aquell paio que me la premia matant-me d’un dolor inenarrable, per més que ho intenti explicar no arribarà ningú mai a comprendre el dolor que sentia jo, víctima de la mà consoladora d’aquell home insuportable que m’havia vingut a acomiadar, suposo, i jo només volia, efectivament, que s’acomiadés de mi, però fotent el camp de l’habitació, per l’amor de Déu, fot el camp de l’habitació ara mateix que m’estàs matant, em deia jo en la meva agonia. I pensava en això, pensava en alliberar-me de la mà d’aquell paio insuportable i de tota la seva presència, de tot el paio insuportable en definitiva, i alhora pensava que arribi, que arribi ja la persona que vull que estigui al meu costat per poder-me morir, però estava tan trastornat pel dolor que no podia pensar en ningú, no podia pensar gairebé en res tret d’alliberar-me d’aquella mà que em matava, d’alliberar-me del paio que m’estava matant de dolor prement-me la mà amb la seva mà consoladora.

Fins que el dolor em va fer desmaiar-me, suposo, perquè no em va matar. La infermera em va dir que m’havia desmaiat i, quan m’ho va dir, el paio no hi era, el primer que vaig fer en obrir els ulls va ser donar un cop d’ull de gat a tota l’habitació per assegurar-me que no hi era, que el paio no hi era i evitar haver-me de tornar a desmaiar. I em trobava molt bé, alliberat, el dolor era de ressaca, no pas un dolor de moribund, era el dolor de la recuperació, de la tornada a la pau, a la vida, a la plena vida, a la felicitat en absència de dolor després d’haver-ne patit en extrem. I vuit dies després sortia de l’hospital, els metges no se’n sabien avenir i van dir que jo era un miracle de la ciència, i a mi em va desconcertar allò de relacionar els miracles amb la ciència, sobretot venint de científics, no entenia res, però en fi, es veu que el meu càncer era terminal i de sobte les cèl·lules havien sanat, els metges no entenien per què i jo tampoc ho entenia, bàsicament perquè mai he sabut veure la diferència entre una cèl·lula sana i una de malalta, la veritat sigui dita. No vaig dir-los res sobre el que pensava jo de la meva miraculosa recuperació, i era que no tenia res de miracle, simplement havia passat el que m‘havia dit l’amiga infermera feia temps, que les persones morim al costat de qui volem morir. I jo, francament, no volia morir al costat d’aquell paio que no suportava, i encara menys quan em premia la mà, torturant-me, el fill de la gran puta.

Malentès

Sortia jo del lavabo de l’estació donant-li voltes a la idea de “procés”, com una paraula pot haver estat tan emprada sent alhora tan buida de sentit, com si el sentit només l’adquirís a còpia de la repetició de la mateixa paraula, i això és tot, i em vaig asseure a l’andana i va passar el tren, un tren, i hi vaig pujar però no era el meu tren. Feia anys havia perdut un avió, el meu cap absent m’havia fet perdre l’avió a Dublín, i ara acabava de perdre el tren, el meu tren, perquè acabava d’agafar un altre tren, m’havia equivocat de tren, tal era el meu estat absent, als núvols, amb la idea del procés. No em vaig adonar que havia perdut el tren, que viatjava en un tren erroni fins al cap de tres parades, i en adonar-me’n em vaig sobresaltar però no gaire perquè vaig considerar que havia millorat, de perdre un avió havia passat a perdre un tren de rodalies, no estava malament, estava fent progressos. Vaig decidir baixar dues estacions més endavant, allà podria reconduir el meu error de manera raonable, mentre pensava que no era raonable, de fet no era racional no haver-se adonat el poble des del primer moment que el procés era fum perquè no pot ser res més que fum una cosa liderada pels hereus d’un partit antiindependentista, especialista a vendre fum durant trenta anys, no hi ha miracles, de la mateixa manera que quan Franco va morir el franquisme no va desaparèixer per art de màgia. Doncs bé, el timó de l’efervescència independentista l’havia d’agafar el partit del vell pastor retirat per evitar que l’agafés el partit aspirant a nou pastor, i això no podia ser. Tot lligat i ben lligat. Com la successió del franquisme. A partir d’aquí, any rere any i durant set anys performances, dosis ingents de sucre, ludisme infantil cofoi per la seva originalitat, superioritat moral a dojo, pensament màgic, propagació de la idea cretina que el món ens estimaria i ens donaria suport pel fet de tenir raó, etcètera. I sobretot, sobretot, censura a l’independentisme. La dissidència silenciada en nom de la unitat, del bé comú de la religió processista. Ah, quantes vegades m’he hagut de sentir dir em pensava que eres dels nostres” –dels nostres!–. La confusió entre el com i el què com si fossin la mateixa cosa, la culpa al missatger, la culpa no pas de l’agressor, de l’inquisidor processista sinó del missatger que passa el missatge i en ser agredit es defensa però resulta que a sobre és ell el provocador, l’incendiari, el responsable dels tots els mals. En fi. Pensava en tot això mentre m’adonava que tres nois asseguts davant meu parlaven del procés, encantats amb el procés com si el procés signifiqués alguna cosa, com si el procés fos sinònim d’independència, en fi, paraules orwellianes, havent perdut tot el seu sentit, el pensament màgic que tant caracteritza els humans, la confusió de desig i realitat i, doncs, la impossibilitat d’actuar en conseqüència per fer possible la realitat desitjada.

Pensava en tot això i els tres nois ara em miraven fixament, tot d’una em miraven fixament i somreien amb complicitat i vaig pensar no, no pot ser que aquesta gent tan cretina, tan cega, tan incapaç de percebre la realitat que a mi em sembla tan òbvia, s’adonin en canvi per telepatia el que estic pensant, el que penso d’ells, el meu antiprocessisme, com de rucs arriben a ser, quina insensibilitat, quina nul·la perspicàcia, quina indigència mental, com els enganyen, com s’enganyen, com no s’adonen de l’evidència d’una classe política patètica, de tercera regional, trilera, ensinistrada en l’autonomisme servil però sucós per a ella; vividora, paràsita, xusquera, etcètera, una classe política que fa que pretendre fer amb ella la independència resulti una broma de mal gust. Ah!, però els tres nois no se n’adonen perquè són com ells, són essencialment com la seva classe política, cervells trinxats, mediocritats absolutes, per això els voten i per això em miren a mi com si fos un bitxo estrany, vaig pensar, perquè si no ho fessin no serien així de cretins i no votarien els partits que voten, o els exigirien el que els haurien d’exigir i ja fa temps que tindríem la independència. Pensava en això i em continuaven mirant i cada cop més indissimuladament, els seus somriures adreçats a mi cada cop més indiscrets. I a la fi em vaig adonar del que passava. Ho vaig entendre de cop. Miraven la meva bragueta. Me l’havia deixada oberta en sortir del lavabo abans d’agafar el tren.

La incomprensió

Aquell home dret al tren, recolzat a la finestra, s’estava gratant els collons amb passió, rebregant-se els pantalons de pana tot encongint lleument una cama. Ho feia de manera sostinguda i això va ser el que em va cridar l’atenció, no el fet que es gratés els collons mig retorçant-se tot ell, i la cara, també la cara retorçada, tan retorçada com devien estar-ho els seus collons amb la mà que els retorçava, sinó la continuïtat de la seva acció davant de tothom, que era com si fos davant de ningú perquè tothom estava al tren mirant per la finestra, el mòbil o, per error, algun llibre, però no mirant l’home que es gratava els collons, per sobre el pantaló, val a dir, no per dins, cosa que hauria estat, crec, encara més indecorosa. De manera que jo, des del meu seient, era l’únic que veia com l’home es gratava sostingudament els collons, i l’home semblava adonar-se que jo el veia però això no el feia desistir de gratar-se els collons de manera sostinguda i amb vehemència. Jo no entenia d’una banda com podia continuar gratant-se els collons d’aquella manera sabent que jo ho presenciava, i de l’altra com era possible aquella picor tan bèstia que el feia gratar-se els collons tanta estona. Havia de ser terrible, pensava jo amb compassió i alhora estranyesa, i al final tanta estona gratant-se els collons vaig començar a patir realment per l’home i em vaig sorprendre a mi mateix no pas gratant-me, però sí estrenyent-me els collons, i la senyora del seient de davant se’n va adonar, era inevitable, i jo em vaig adonar que em mirava i amb mala cara, ella només veia la meva mà estrenyent-me els collons però no pas l’home que es gratava els collons sense parar i de manera bèstia com la seva picor bèstia; ella només veia que jo m’estrenyia els collons, no pas l’home gratant-se els collons amb desfici i de manera sostinguda. I això em va semblar injust, molt injust, la dona estava sent injusta amb mi. La meva acció era humana, una reacció molt humana, reflex del meu patiment veient com aquell home es gratava els collons i d’aquella manera, ja dic, sostinguda i vehement i bèstia. En fi. I al final, potser perquè m’incomodava que la dona em mirés d’aquella manera injusta, potser perquè ja no podia més veient l’escena del paio gratant-se els collons, em vaig treure la mà dels collons, els vaig alliberar i em vaig aixecar del seient per adreçar-me a l’home. Perdoni, deixi de gratar-se els collons, faci i faci’s el favor..., i ell em va dir que què m’importava a mi que ell es gratés els collons o el que em surti dels collons, va dir, i jo li vaig dir és evident que m’importa, altrament no li hauria dit que es deixi de gratar els collons, no troba?, i ell em va dir que molt bé, que per què volia jo que ell es deixés de gratar els collons, i jo li vaig dir que perquè em feia patir i perquè no entenia com podia ser que la picor als seus collons fos més forta que el dolor que s’estava infringint gratant-se els collons d’aquella manera demencial. Ell va semblar no entendre’m, perquè va retorçar la cara d’una manera diferent a com la retorçava mentre es gratava els collons, i això que mentre jo li havia parlat, i ara, que em mirava amb cara de no entendre’m, continuava gratant-se els collons, de manera que no havia deixat ni un moment de gratar-se els collons, vet-ho aquí. I tot d’una em va dir, aleshores, el que a vostè li molesta del fet que em rasqui els collons no és que ho trobi de mala educació ni res d’això?.... I jo li vaig dir no, en absolut. Res d’això. Jo sóc un amoral, se me’n fot si és inadequat, indecent o no que vostè es grati els collons en públic d’aquesta manera tan poc decorosa... Perquè li vaig dir que trobava poc decorós allò de gratar-se els collons, però no pas perquè fos en públic, no, no pas perquè jo ho trobés immoral, no, sinó perquè la manera en si mateixa de gratar-se’ls era poc estètica, vulgar, no feia de la vida d’aquell home una obra d’art precisament i, sobretot, em feia patir, i a més no entenia el sentit de gratar-se els collons d’aquella manera bèstia tanta estona, cosa que m’inquieta, entén?, li vaig dir. I es veu que les meves explicacions el devien incomodar, les devia trobar inoportunes i vés a saber si indecoroses, perquè l’home tot d’una va deixar de gratar-se els collons i em va mirar amb mala cara, una cara semblant a la de la senyora del seient de davant meu quan havia vist que jo m’estrenyia els collons sense comprendre el meu horror per la visió d’aquell home gratant-se d’aquella manera bèstia els ous, com si tingués la intenció de fer-ne un remenat. I l’home i la dona van creuar-se un moment la mirada i van fer que no, de manera còmplice, sacsejant el cap.