A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

diumenge, 18 de juny de 2017

La incògnita Dylan



No, no conec Bob Dylan, no tinc el gust i vés a saber si el disgust de conèixer-lo, i no faré, doncs, de psicoanalista ni serà la meva intenció justificar-lo en res, per bé o per mal. Només em basaré en allò que emanen els fets, que és l’únic que puc fer. D’aquesta emanació en trauré conclusions, interpretacions, perquè tampoc els fets poden desprendre conclusions definitives per part meva ni de ningú, probablement ni de Dylan mateix sobre la seva persona, com sempre passa amb la complexa psicologia humana, allò que la fa precisament fascinant, inabastable.


Arran del discurs de Dylan com a premi Nobel se l’ha acusat de plagi, d'haver-ne extret una part de la pàgina digital SparkNotes, pel que fa als fragments d’obres literàries que cita, cosa que no seria discutible si no fos que acusar no és el mateix que simplement fer notar. Aleshores, per què aquesta acusació? En què consisteix? Anem a pams.


D’entrada, amb l’acusació de plagi es dóna per fet que plagiar no només és un acte reprovable sinó a més escandalós, i molt més encara, se suposa, en un premi Nobel. Però, de fet, plagiar seria escandalós si no fos que en aquest cas el plagiant transforma el plagi en un afer artístic propi, justament allò que ha convertit Dylan en premi Nobel. La singularitat del seu talent, de la seva obra.


Els fragments presumptament o confirmadament plagiats de Dylan en el seu discurs de Nobel són recitats a la manera única, inconfusible de Dylan, i al meu parer no estan per sobre en qualitat a la resta del discurs. Aleshores, quina necessitat tenia Dylan de plagiar res, i més quan el plagi no deixa de suposar una part d'un discurs de vint-i-set minuts? ¿Quin sentit té acusar de plagi, que és com dir acusar de poc imaginatiu, de farsant, d'incapaç en la matèria, algú com Dylan, que justament es caracteritza per explicar històries en les cançons, és a dir, d’escriure cançons llargues justament per la necessitat de fer prosa a través d'estrofes diferents i, fins  tot, de tornades amb lletra cada cop diferent? I això durant prop de seixanta anys de carrera artística, i amb una producció ingent. No sembla que algú que realment tingui necessitat de plagiar pugui tenir precisament el perfil de Bob Dylan. I encara afegeixo l'absurditat que algú que ha publicat discs de versions com el primer Bob Dylan, l’arriscat i vilipendiat Selfportrait , o Good as I been to you, o per no parlar de l’última magnífica ocurrència de fer de crooner versionant Sinatra, tingui ara la necessitat d’amagar-se de cap plagi o directament d’evitar-lo.


Sense venir a tomb amb el tema del plagi, s’ha aprofitat tanmateix la qüestió per acusar Dylan de tota mena de coses, entre elles de tenir un gran ego, de ser un pesseter i un personatge estrany.


Jo no acusaria algú de tenir l’ego inflat i al mateix temps considerar-lo un personatge estrany. Si consideres algú estrany vol dir que no el tens apamat, i si no el tens apamat no pots aventurar-te a afirmar que té l’ego inflat, que seria justament un coneixement inequívoc de la persona. I sobre la qüestió de l’ego, home, per definició jo no diria que algú que es diu Robert Zimmerman i es fa dir Bob Dylan en honor al poeta gal·lès Dylan Thomas, pugui tenir l’ego més inflat que qualsevol artista que, amb tot el dret i normalitat, es faci dir pel seu nom. I tampoc em sembla que algú que manlleva obertament per al propi nom artístic el nom d’un altre artista, pugui sentir-se amb la necessitat de plagiar d’amagatotis res en la seva obra i menys, tal com apuntava, quan s’ha dedicat a publicar discs més que arriscats de versions d’altres artistes, i encara menys, tornant a l’ego, en moments àlgids de la seva carrera, quan no semblaven els més oportuns en aquest sentit –penso de nou en Selfportrait, del 1970.


Després hi ha l’acusació de pesseter, cosa que no he entès mai. Pesseter per avenir-se a actuar davant del Papa i cobrar una morterada per fer-ho? Qui no ho faria? No és la seva feina actuar i després cobrar? No era, a més, una excel·lent ocasió per fer que el Vaticà pagués alguna cosa en la seva punyetera existència? No entenc això de pesseter, doncs. Que potser tots els premis Nobel no han cobrat per rebre’l? A mi em sembla que, en tot cas, esperar fins a l’últim moment per cobrar el premi Nobel, com així ha estat, indica, i a diferència de la resta de premiats, que Dylan no tenia gaire pressa per cobrar-lo, no? Pesseter? Humor a banda, em sembla absurd acusar de pesseter algú que, amb setanta-cinc anys i tenint presumiblement la butxaca plena, continua incansable de gira mundial. Quan et dius Bob Dylan i inverteixes el temps de la teva vida a fer de nòmada no és per calés. Un nòmada sense necessitats econòmiques no pot tenir com a valor principal ni interès el diner. La idea no té ni cap ni peus.


Al meu parer Bob Dylan és un gran artista, un immens compositor, lletrista i singularíssim cantant, i precisament per tot això es permet plagiar, perquè l’estil, la seva obra és tan poderosa i ingent que acusar-lo –acusar-lo, hi insisteixo– de plagi, i a aquestes hores, és no tocar ni quarts ni hores. Per a ell entenc que plagiar forma tranquil·lament part de l’ofici i de la seva ànima lliure, condició indispensable per comprendre l’arrel de l’excel·lència artística. Només un artista mediocre pot tenir por de plagiar i ser enxampat. Només un artista mediocre necessita plagiar. Dylan ho pot haver fet sense necessitar-ho, com qui beu una cervesa perquè li ve de gust i sap que el seu cos la digereix com Déu. Atrevir-se a plagiar en el discurs del Nobel demostra justament fins a quin punt l’artista és lliure, i com de poderós arriba a ser. El possible plagi del discurs de Dylan no fa millor el discurs, però tampoc pitjor. La grandesa del discurs d’acceptació del Nobel de Dylan està en el resultat, que és allò que importa perquè ens emociona, just el mateix que passa amb les seves cançons cantades amb veu arrossegada i rogallosa, directament aberrant els últims trenta anys, però que com sempre en el seu cas surt de l’ànima i va, doncs, directa a l’ànima de l’oient. Art. Es tracta d’un emocionant, enorme discurs d’algú que de ben jove ja va entendre de què tractava la pel·lícula. Un misantrop que va copsar aviat que havia de crear-se una bombolla personal i que el seu paper havia de ser el de la distància i fer el bufó, procurar no ser entès per provocar estupefacció, la clau per procurar-se la distància i continuar sent el rei de la cort, que aquí significa ser lliure, poder fer sempre, sempre, la seva. Personatge rar? Jo diria que normal, molt normal, perquè per aconseguir certa normalitat sent un home sensible entre els homes només pot ser fingint anormalitat. Dic jo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada