Dos nens

El vaig veure l’altre dia, prop de la Rambla, pel meu barri que era el seu barri, crec, perquè anàvem a la mateixa escola, ell potser tres cursos més petit, i ara, més de trenta anys després, potser tots aquests anys que no el veia, caminava com aleshores, amb el cos inclinat endavant, fent saltirons i el cap mirant a terra, una mica endavant, però a terra, obstinat. Vaig veure el mateix nen que aleshores, ara un home amb barba de dues setmanes, descurada, em va semblar, el cabell una mica llarg, rinxolat, esbullat, em va semblar, sí, en passar ell per l’altra vorera, i en semblar-me ell el mateix nen d’aleshores jo devia ser en aquell moment el nen que havia estat aleshores i que, com aleshores, ara me’l mirava, aquella manera de caminar, sempre sol, fent saltirons, sense que ell veiés que jo el mirava ni pensés què pensava jo mentre el mirava, que sempre anava sol caminant fent saltirons i em feia pena veure’l sol i veure’l caminar així sense entendre jo com podia estar sempre sol quan tenia un munt de germans, ara no sé quants perquè tampoc ho sabia jo aleshores, però un munt de germans, que em feia pensar, ja de petit quan el veia, no m’estranya que hagi sortit així de tarat, no m’estranya, tants germans, és jugar amb foc, tants germans, és inevitable, l’estadística mana.

I en veure’l l’altre dia em vaig alegrar i entristir. Alegrar perquè aquell nen era viu, fet un home amb la quarantena ben trepitjada, i trist perquè, mentre el veia, veia el nen que ell havia estat, i jo em sentia el nen que també havia estat, ja dic. El mateix barri, la mateixa estampa d’aquell nen retardat que caminava d’aquella manera tan singular, el mateix paisatge aproximat de la meva infantesa, de la seva infantesa que era la nostra i que els dos, ara retrobats per atzar, d’alguna manera recuperàvem de l’única manera que podíem fer-ho, continuant vius i en el mateix entorn, el mateix barri, amb molts edificis nous, la majoria dels vells de l’època enderrocats, enterrats amb la nostra infantesa, la del nen retardat i la meva, però ara encara els mateixos carrers, aquell carrer prop de la Rambla, el mateix punt en l’espai on tot allò un dia va existir.

Després em vaig preguntar què se n’havia fet d'ell, aquells trenta anys llargs que no l’havia vist, i com al llarg d’aquest temps de tant en tant m’ha vingut a la memòria el nen retardat que feia saltirons i que sempre anava sol. Dutxant-me, tancant els ulls abans d’adormir-me, en els moments més inopinats, qualsevol moment, el cervell és així, no sé com s’ho fa, però és així, de tant en tant aquell nen de l’escola al meu cap. En tot aquest temps m’ha aparegut  aquest nen solitari que feia saltirons, el nen a qui no recordo haver adreçat mai la paraula, sempre l’havia observat a distància igual que l’altre dia el vaig observar a distància, des de l’altra vorera. Fa tants anys l’observava com un objecte d’anàlisi que em corprenia, i ara l’observava com un objecte del meu record d’infantesa que em corprenia doblement, pel  temps passat i per la recuperació tan viva, física, del record, la imatge d’aquell nen fet un home, aquell home davant meu que jo encara veia com si fos aquell nen esquifit i que em feia sentir compassió altre cop. El nen, un fantasma crescut del passat, igual que jo podia representar per a ell un fantasma crescut del seu passat, que en part era el meu. Un tros de la meva infantesa ha estat sempre aquell nen. Me’n vaig adonar amb claredat l’altre dia. Un tros aleshores i ara, que encara hi penso i escric sobre ell per escriure sobre mi, com sempre, perquè sempre acabo escrivint sobre mi. Qui no escriu sobre un mateix? Com es pot escriure sobre algú altre? I penso que aquell nen, de qui no sé ni el nom perquè no l’he sabut mai, és més important per a mi que tants altres companys d’escola, fins i tot de classe, amb qui passava hores dia rere dia, o companys de joc, a la gàbia, que en dèiem, la pista d’esports a Can Mercader, al barri, aquells nens amb qui passava la major part del temps. No era el cas del nen que feia saltirons, a qui veia de manera recurrent, com una presència puntual, implacable, que m’apareixia quan menys m’ho esperava, recordo, al pati de l’escola, al carrer, sobretot recordo veure’l al carrer, com si fos amb pacient insistència m’apareixia, i ara m’adono que va ser així perquè em durés en la memòria. Els altres no, els altres nens d’infantesa se m’han esborrat del cap, alguns no pas del tot, no, però en bona mesura sí, la majoria sí, i quan hi penso no sento gran cosa. Només sento de veritat, només reconstrueixo la meva infantesa, el que jo sentia de més profund quan penso en el nen retardat que feia saltirons, el nen que no sabia, no sap, de la mateixa manera que jo no sabia aleshores, no entenia ni idea, que seria tan important per a mi en el meu prop de mig segle de vida, i entenc que ja fins al final. Hauria d’haver intuït que no podia ser insignificant algú que em despertava aquella mena de compassió. I no sé si m’hauria adreçat a aquell nen d’haver intuït fa prop de quatre dècades que, amb el temps, acabaria entenent la meva infantesa a través seu, ell que em quedaria gravat a foc en la memòria i en l’estómac, que és on em sembla que es deu trobar l’ànima. No sé si hi hauria parlat, si m’hi hauria adreçat malgrat que avergonyit per la pròpia compassió, en aquell temps, jo de nen, un temps fa tant de temps enterrat, i ara sabria el seu nom.