Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dissabte, 13 de maig del 2017

Article publicat a El Món

Perfecció del soroll

"La violació del to, del ritme, de cap mena de clímax, per poc que aquest
Hi ha diversos tipus de soroll de gent que fa soroll. Hi ha diversos tipus de persones sorolloses, i hi ha persones sorolloses que treballen en públic perquè l’entitat pública per a la qual treballen els permet fer el soroll que fan, i perquè a Catalunya com més soroll fan més guanyen prestigi professional. Així, per exemple, tenim un destacat exemplar a TV3 de persona sorollosa que apareix tothora en aquest canal regional amb ínfules de nacional, i per això encara més provincià. Regional.

L’exemplar sorollós, Helena García Melero, una prestigiosa periodista de 48 anys que porta 48 anys d’excedència de l’ofici, és tan extraordinària que fins i tot li aprofiten el seu talent per aparèixer en anuncis governamentals en aquest canal, i val a dir que és només en els anuncis quan no fa soroll, i no en deu fer perquè en aquest cas no fa de moderadora de tertúlies immoderades. Aquesta senyora somrient i sorollosa, presentadora del programa Divendres de TV3, un programa que em diuen que desapareixerà aviat –i no pas per culpa de l’excés de decibels orals de la seva conductora–, per moderar les tertúlies que immodera ho fa a crits, de tal manera que els tertulians criden menys que la moderadora que els demana moderació. No parleu tots alhora!, reclama la moderadora a crits mentre participa ella també del guirigall. Fins i tot quan els tertulians es moderen sobtadament a causa de la imposició dels crits reclamant moderació de la moderadora García, ella continua cridant, demanant moderació. Els tertulians callen durant un instant esperant que la moderadora García deixi de demanar a crits moderació, uns crits que sovint executa entre obertes riallades de terrassa de la Diagonal fent el vermut amb la colleta el diumenge al migdia. Quan els tertulians veuen que no para de cridar, reprenen la tertúlia a crits, uns crits sempre, sempre, inferiors als crits de la moderadora reclamant moderació, i també inferiors a quan no la demana. En fi.

Per assegurar-me que els crits de la moderadora són inferiors als crits de la verdulera de baix de casa, vaig a visitar la verdulera amb un sonòmetre amagat sota la jaqueta, i comprovo que no, que, tal com em temia, la verdulera crida menys, molt menys que la prestigiosa periodista en excedència conduint el programa anomenat Divendres. De fet, la verdulera no crida, parla com una persona normal i li dic, veus, si cridessis no estaries venent verdura i et fitxarien a TV3 per moderar tertúlies i guanyaries prestigi i tot com a moderadora de tertúlies... Però la verdulera em diu que ja li va bé vendre verdures i no sortir a la tele, cosa que li agraeixo.

De vegades, com és el cas de la nostra periodista en excedència perpètua García Melero, una mateixa persona pot encarnar dos estils a l’hora de fer soroll, cosa que ens obliga a treure’ns el barret i justificar el merescut prestigi de la genial periodista. Les interrupcions frívoles de la senyora García en el moment clau en què el seu entrevistat està a punt de dir una cosa rellevant, suposen una de les formes de soroll més subtils i extraordinàries, i no només en el terreny auditiu, sinó també moral. El seu soroll ofèn. La senyora ofèn la sensibilitat i alhora altera els nervis tant de l’entrevistat com de l’espectador. La violació del to, del ritme, de cap mena de clímax, per poc que aquest s’insinuï, a què la prestigiosa periodista de TV3 sotmet a l’entrevistat i, de retruc, a l’espectador, és de traca i mocador. Interrupcions inoportunes amb comentaris directament idiotes en forma de riallada, d’esgarip o, la seva especialitat; comentaris rucs deixats anar amb el to degudament massatgístic o, en el seu defecte, pornogràficament compungit quan la cosa pinta greu. La prestigiosa periodista catalana en excedència perpètua aconsegueix fer-ho grinyolar tot, amb una vulgaritat exquisida. Tota ella és una dissonància.

Però per demostrar que el nivell d’excel·lència català a l’hora de fer soroll no queda reduït a una persona i disposem d’un bon ventall de talents en la matèria, tenim també per exemple la xicota del temps dels Matins de TV3. Fa anys que la Gemma Puig treballa per al canal, i encara a dia d’avui ningú no li ha dit que per informar-nos del temps no cal que cridi, que no cal esgargamellar-se, que n’hi ha prou amb parlar i que, per l‘amor de Déu, deixi d’obligar a abaixar el volum del televisor a mitja Catalunya cada cop que la xicota apareix a la pantalla alçant desmesuradament la veu; que és més dur sentir-la a ella cridar dos minuts que no pas aguantar la tarda sencera de llamps i trons que ens anuncia. Si Catalunya no era un país de sords, n’ha esdevingut també gràcies a la presentadora del temps dels Matins que, igual que la seva col·lega de televisió García Melero, té un doble estil en matèria de fer soroll.

Durant anys sencers jo quedava esparverat cada cop que sentia la Puig cridar a la tele, tot dient cada dos per tres “a molt estirar”. Que si a molt estirar cauran quatre gotes, que si a molt estirar arribarem als trenta graus... En fi. Aquesta aberració lingüística, pronunciada cada dia a crits una mitjana de sis vegades feia que jo no sortís del meu estat d’estupefacció, que em durava hores senceres. Ningú a TV3 no li’n deia res; ni dels crits, ni de l’aberració lingüística pronunciada a crits. Sensacional. Fins que un bon dia gairebé m’agafa un atac de cor quan de sobte, vés a saber per què, la xicota Puig deixa anar “a tot estirar”, i va repetint fins als sis cops de mitjana, comprovo, “ a tot estirar”, i ni un sol cop no va dir aquell dia ni els dies ni setmanes ni mesos ni els anys posteriors l’aberració anterior “a molt estirar”. Al·leluia.

Però com que el que és bo no pot durar gaire, de manera inopinada i des de fa ja un temps, la xicota Puig ha substituït el correcte “a tot estirar” per l’aberrant “com a molt”. Algun savi de TV3 la deu haver alertat que dir a tot estirar és massa estirat, i que faria bé de dir “com a molt”, que és com ho diu tothom. Sí, perquè els catalans són experts en matèria de soroll, i com que són assenyats, troben que l’excel·lència en fa massa.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada