Fins a rebentar

M’han dit que en tal s’ha mort i he preguntat de què, com si saber de què s’ha mort tingués cap importància un cop mort, i com si el motiu de la mort del mort en qüestió m’importés un rave. Si he preguntat de què s’ha mort el personatge és perquè jo sempre havia tingut la idea estranya que aquell home no moriria d’un càncer, d’un accident o de qualsevol malaltia tipificada. Sempre havia pensat que aquell home moriria d’una explosió d’estupidesa. Només calia veure’l i escoltar-lo per saber  que aquell home no moriria d’altra cosa que no fos un vessament de líquid estupidal, per anomenar-lo així, perquè així em faig entendre jo mateix, també. No sabria definir científicament en què consisteix això del líquid estupidal ni de morir d’un excés d’estupidesa fins al col·lapse, només m’ho imagino com la sang rebentant les venes i el cor explotant i després tot el cos explotant, un globus ple de matèria orgànica, una cosa així, però només vagament, una idea vaga perquè a l’hora d’imaginar-me l’estupidesa com un ens tangible em costa, de la mateixa manera que porto tota la vida pensant en la forma del vent i no me’n surto, i el vent és allà, no hi ha dubte, el vent fet d’aire, l’aire que respiro sense que jo sàpiga per què em fa respirar per més que m’ho expliquin, ja ho deixo córrer quan m’ho expliquen perquè ho segueixo sense entendre i estic convençut que els científics tampoc no ho entenen per més que ho expliquin, perquè quan ho expliquen notes que necessiten no parar d’explicar-s’ho. Em fan pujar la mosca al nas. Oxigen d’entrada i biòxid de carboni de sortida, tot ben clar, sembla, però no, no saben ni sabran mai el perquè, la qüestió de fons de tot això; l’origen, vaja, i per això no me’ls escolto perquè no tinc cap esperança que m’aclareixin res, perquè aquestes explicacions científiques són la prova que no saben res, la ciència com el pretext perfecte per no anar més enllà dels límits coneguts de la ciència, vet-ho aquí.

Doncs bé, deia que pregunto de què s’ha mort, en tal, jo amb cara de compungit, no pas perquè estigui compungit sinó perquè qui m’ho diu se’l veu compungit i em solidaritzo no pas amb el mort sinó amb el compungiment d’aquest veí que em dóna la tràgica noticia, sembla. No pas un acte reflexiu, no, sinó un acte reflex, el meu és un acte reflex absent d’hipocresia, puc assegurar-ho, de la mateixa manera que puc assegurar que el compungiment del meu interlocutor és fals i probablement no pas voluntàriament fals sinó només producte de la seva estupidesa, sempre per descomptat molt inferior a aquella de l’estúpid difunt, rei entre tots els estúpids, perquè el món respira millor sense haver de suportar sobre la seva capa l’estupidesa descomunal del difunt estúpid, això és evident, fins i tot encara que la gent que el va conèixer, com ara el meu interlocutor, fos tan estúpida de no adonar-se de l’abast sensacional de l’estupidesa del difunt estúpid i les seves conseqüències estupiditzadores, o estupiditzants, vés a saber, cap a la seva pròpia persona, fins al punt de morir per aquesta causa, i cap als altres. I pregunto de què s’ha mort en tal, i nega amb el cap, i després diu d’un atac de cor, sembla, i quan diu sembla acota el cap, accentuant el compungiment. Però això em sembla molt vague. No conec ningú que no mori del cor. Ningú. No em convenç. Li pregunto si li han fet autòpsia i em diu que no amb cara d’estranyat, i no sé si la cara d’estranyat té a veure amb la meva pregunta o amb el fet que no hagin fet l’autòpsia a l’estúpid difunt. Però no m’importa. Només m’importa saber per què no li han fet l’autòpsia i començo a sospitar. Algú l’ha vist mort?, li pregunto sense importar-me l’efecte mòrbid de la meva pregunta mòrbida, indelicada. No ho sé, em diu, només he vist la caixa entrant i sortint de l’església, com tothom. Com tothom, diu, com tothom.

Començo a confirmar el que em temia, el que pensava des d’un principi perquè ho havia pensat tota la vida des que coneixia el difunt imbècil en qüestió. Començo a pensar que no li han fet l’autòpsia, que l’han trobar rebentat a casa seva, el ventre per aquí, el fetge per allà..., en fi, no m’estendré, una sagnia a causa de l’explosió d’estupidesa del difunt, que ha rebentat perquè el seu organisme ja no podia suportar tanta estupidesa acumulada que per força havia de saturar els alvèols, els vasos sanguinis i ofegar les cèl·lules, fins i tot les malignes, una estupidesa capaç de destruir un possible càncer, la solució mortal contra el càncer en ser el gran càncer que mata tots els càncers fins a matar l’individu. Una mort que per a mi era l’única manera raonable que calia esperar del destí final d’aquest home que s’havia passat la vida abusant de la imbecil·litat, fins a extrems inconcebibles. En fi, que en pau descansi, sobretot perquè ara en pau podrem descansar.