Molt graciós

Li vaig dir educadament que amb mi es podia estalviar de fer-se el graciós, perquè quan el trobava més graciós era quan no es volia fer el graciós, de manera que el trobava graciós ben poques vegades. Es va esforçar per fer veure que només s’havia ofès una mica, i per tant vaig comprendre que s’havia ofès molt, cosa que ja havia jo previst abans de fer-li el comentari, perquè la gent té orgull i sempre té raó i el món és meravellós perquè tothom té raó, cosa que ja de petit em cridava molt l’atenció i un dia li vaig dir al meu pare, recordo que li vaig dir que estava fet un embolic perquè escoltava a algú i tenia raó, i escoltava a l’altre que deia el contrari de l‘altre i també tenia raó, i aquest món tan carregat de raó em semblava meravellós alhora que em tenia desconcertat. En fi. Li vaig dir al graciós sense gràcia que no s’ofengués, que de fet a mi m’agrada observar els graciosos sense gràcia, que m’estaria hores i dies i nits senceres escoltant els graciosos sense gràcia com ell, però que sentia afecte per ell perquè l’intuïa recuperable, i li estava fent un favor dient-li allò, de fet un gran favor, un favor tan enorme que ni se’l podia imaginar, que ni tot l’or del món em podia pagar el favor que li estava fent. Em va dir que fins aleshores ningú li havia dit allò tan “ofensiu” que jo li acabava de dir, i jo li vaig dir que aquest era justament el problema i la raó per la qual ell m’havia d’estar tan i tan agraït, i que allò realment ofensiu no era el que li havia dit jo com a missatger, sinó intentar ser sempre graciós fent-se sempre el graciós. Això, això és realment ofensiu, vaig dir. Es va posar seriós i li vaig dir, ara, ara estàs graciós de veritat!, estic tan acostumat a veure’t fer el graciós que quan no te’l fas em resultes graciós. Va fer petar graciosament la llengua i em va dir que bé que em riu les gràcies, la gent, i jo li vaig dir que no es tracta de dir gracietes sinó de tenir gràcia, i que ningú pot riure les gràcies del graciós quan es fa el graciós, tret que aquest graciós tingui poder sobre qui li riu les gràcies, raó per la qual li riuen les gràcies. Aleshores, comprensiu, el graciós sense gràcia em va recordar que era director d’una empresa multinacional, i jo li vaig dir voilà, però que per sort només depenia d’ell que li deixessin de riure les gràcies, només li calia no fer-se el graciós, per bé, vaig admetre, que continuarien rient-li les gràcies fins i tot quan no pretengués fer-se el graciós, per exemple dient simplement bon dia o bona tarda a un dels seus subordinats, els subordinats que trobarien graciós fins i tot el bon dia o bona tarda pronunciat pel director general de l’empresa i, sobretot, sobretot, trobant-se davant del director general de l’empresa. El director graciós sense gràcia es va posar pensatiu, amb la mà al mentó, cosa que no he entès mai, no entenc per què quan un es posa pensatiu es posa la mà al mentó i no als collons, posem per cas, perquè posar-se la mà al mentó quan un pensa és una impostura i prova d’això és que també ho seria posar-se la mà als collons, i no pots impostar si de veritat penses i vols pensar de la millor manera, de manera que posar-se la mà al mentó i pensar seriosament és incompatible, tret que tinguis el tic de posar-te la mà al mentó també quan no penses, cosa que seria de psiquiàtric i, doncs, també susceptible d’incapacitat de la persona de pensar en condicions. L’empresari de la multinacional graciós sense gràcia va canviar el semblant i ara estava trist, i li vaig dir que l’única solució que tenia havia de ser radical, com aquell que fa un règim radical imposat per un naturista a base de verdures i agua. Em sap greu, li vaig dir, però la millor manera d’abandonar l’addicció a fer-te el graciós és deixant el càrrec de director general de la multinacional i apuntant-te a l’atur per mirar endebades d’aconseguir un treball de reposador en un supermercat, perquè hi ha vuit milions de sol·licituds per a aquesta feina i perquè amb el teu currículum de director de multinacional amb quatre-cents màsters et serà impossible trobar la feina menys qualificada i només tindràs opcions a una feina d’alt càrrec, lloc de treball al qual justament hauràs de fugir com de la pesta per al bé de la teva desintoxicació de la gracieta sense gràcia, la teva nefasta afició addictiva a fer-te el graciós. Aleshores el graciós sense gràcia em va dir que estava de broma, jo, si pensava que deixaria la seva feina de director, i jo li vaig dir no anem bé, no anem bé, et recordo que el graciós, qui fa les bromes ets tu, no jo. Jo no faig broma, ser graciós sense gràcia és molt dolorós perquè el malalt no s’adona de la seva pròpia malaltia ni ningú li ho fa veure, i quan algú, com ara jo, ho fa veure al malalt en qüestió, el malalt no el creu perquè ningú més li ha fet veure la malaltia i, doncs, considera que qui li fa el diagnòstic hauria d’anar al metge a fer-s’ho mirar o, directament, que es tracta d’un graciós sense gràcia, perquè el graciós sense gràcia mai considera, ni li passa pel cap, que sigui un graciós sense gràcia, car si li passés remotament pel cap deixaria de ser-ho. L’home es va tornar a posar la mà al mentó i em va dir, aparentment receptiu, però, com puc detectar quan m’estic fent el graciós o quan simplement estic de bon humor i faig realment gràcia? Uf..., crec que vaig fer. Has de partir de la base que tu mai, mai, no fas realment gràcia perquè sempre, sempre, et fas el graciós, ets un addicte a això, tu no pots fer mai gràcia de la mateixa manera que l’alcohòlic no pren alcohol amb moderació perquè per a ell una gota d’alcohol és una gota en excés. La solució ja te l’he apuntada. Només deixant la feina de director de la multinacional podràs respondre’t a aquesta pregunta. Ho entendràs ràpid un cop a la cua de l’atur. En primer lloc, allà ho tindràs tot menys ganes de fer-te el graciós, i per tant si fas un comentari graciós, ho serà de veritat, i a més ho sabràs perquè la gent riurà del que hauràs dit de graciós, és a dir; no et riuran la gràcia perquè hauràs fet realment gràcia. Compte, perquè t'adonaràs de la diferència respecte les gràcies que et riuen ara els teus llepes subordinats, i et pot agafar un cobriment de cor. I ara, ja em perdonaràs, li vaig dir, però tot això que t’he dit oblida-ho. No t’he dit res. Ningú amb dos dits de front vol estar a la cua de l’atur a canvi de deixar de ser un patètic graciós sense gràcia a qui li riuen les gràcies per ser director general d’una multinacional. De fet, la majoria de gent aspiren a ser patètics graciosos sense gràcia com a directors generals de multinacionals o qualsevol mena d’alt càrrec, per inútil que sigui. Tot el que t’he dit ha estat una broma, doncs. Una broma sense gràcia.

I en fi, el graciós sense gràcia va estar content de la meva rendició, i va somriure i a continuació va fer-me una broma sense gràcia que a ell li va semblar graciosíssima, tenint en compte que es va cargolar de riure, tot i que no estic segur si per la seva mateixa gracieta que acabava de deixar anar o per la meva confessió de rendició.

Rostre d'un simi

Vaig sortir d’hora de casa pensant en el temps que feia que no em mirava al mirall, perquè des de sempre sóc conscient que no em miro al mirall, però ara feia molt de temps que no hi pensava, en això, i ara hi pensava perquè m’acabava d’afaitar, i per una vegada, no sé per què, m’havia mirat al mirall, o sigui havia fet esment al meu rostre, perquè quan m’afaito no faig mai esment al meu rostre, només a la pell, al pèl, a aspectes parcials del rostre amb l’única finalitat d’afaitar-me, una observació freda, però no al meu rostre en el seu conjunt amb voluntat de reflexió existencial, diguem-ne, de manera que no em veig mai al mirall per més que em trobi davant del mirall. Aquest cop sí, ja dic, no sé per què però aquest cop sí que vaig fer esment a les faccions del meu rostre i em vaig adonar que no tenia ulls, la miopia m’ha deixat sense ulls, els ulls ben petits, i apagats, que hi farem, massa anys de miopia, massa anys duent ulleres se m’han menjat els ulls, i pensava en això avançant pels carrers estrets del barri gòtic quan en desembocar a la Rambla una camioneta es va voler endinsar bruscament cap al carrer estret de la Boqueria i gairebé m’atropella, i en fer un salt a un costat vaig sentir ràbia assassina pel comportament assassí del conductor de la camioneta, i en alçar el cap per adreçar la meva indignació cap al conductor de la camioneta vaig tenir temps de veure el rostre d’un simi agafant amb les dues mans el volant, el cap inclinat endavant com si es mengés el volant, i el simi no em va semblar un simi qualsevol sinó un simi mongol, mai havia vist un simi mongol; un cap enorme, el simi cellajunt i estràbic, amb el mentó pronunciat, un simi apte per a l’odissea de l’espai de Kubrick, no hauria calgut maquillar-lo, estava fet per a aquest film, havia nascut una mica tard, això sí, unes quantes dècades tard, però aquell simi, que era un home al volant amb carnet de conduir, havia nascut, sens dubte, vaig pensar, per fer d’extra per al film de Kubrick, qualsevol altra activitat que fes era una activitat equivocada perquè el simi que havia estat a punt d’atropellar-me havia nascut per a extra d’aquell film, només d’aquell film, vaig pensar, no pas per al film del Planeta dels Simis, vaig pensar, no, el capteniment dels simis del Planeta dels Simis no era el mateix capteniment simi del simis de l’odissea de Kubrick, i el meu simi, és a dir aquell simi que per poc m’atropella, era un simi de Kubrick, no de cap altre film, simiesc o no. I amb això del simi i el film de Kubrick se’m va passar la ràbia, i de fet a l’acte, tot va ser veure el rostre del simi al volant que em va desaparèixer la ràbia per aquell conductor simi, i fins i tot em vaig penedir per la ràbia que m’havia provocat, fora de lloc, em va semblar, un cop vaig veure la cara de simi del simi conductor de la camioneta.

Estava esmorzant a la Valenciana, com sempre esmorzo a la Valenciana d’Aribau quan sóc a Barcelona, i no em podia prendre la incomparable orxata de gust pensant en la meva reacció violenta davant l’acció assassina del simi, la reacció meva que sortosament havia avortat en veure la cara de simi del simi, i em sabia molt greu la meva reacció, sentia culpa per la meva reacció davant de l‘acció del simi que havia estat a punt de costar-me la vida, o com a mínim una llarga estància a l’hospital, i pensava en això perquè no podia pensar en res més, perquè aquell matí pensar en alguna cosa més hauria estat pensar en allò que havia de fer aquell dia, el compromís que havia adquirit amb l’amiga que duia un taller d’escriptura d’anar a fer-hi una xerrada, va, no siguis així, m’havia dit l’amiga en dir-li jo no em facis això, si et plau, no m’ho facis, si et plau, saps perfectament que sóc enemic dels tallers d’escriptura, saps que comprenc que tu t’hi dediquis, que tu hi creguis honestament, com una fe, perquè tens bona fe i creus que d’un taller d’escriptura en pot sortir alguna cosa per al bé cultural, si no no t’hi dedicaries, perquè tu t’hi dediques per amor a la cultura i perquè amb la cultura, que t’agrada, t’hi pots guanyar quatre rals extra, i em sembla molt bé i ho respecto, molt, ho respecto molt perquè jo respecto totes les fes, però entén-me a mi, coi, saps que sóc ateu i que per tant no suporto ni la mera idea d’un taller d’escriptura, li vaig dir, saps que si accepto la teva amable invitació, que m’honora i t’agraeixo, només podrà ser per dir als teus alumnes del taller que el sol fet d’haver pensat a apuntar-se a un taller d’escriptura els desqualifica radicalment al meu parer per a ser escriptors, perquè per ser escriptor cal tenir instint, sensibilitat i ser un solitari, i aquests aspectes vomiten directament sobre la simple idea d’un taller d’escriptura, m’entens? Però l’amiga em mirava somrient mentre li parlava i quan vaig callar em va dir, magnífic, magnífic, vull que diguis exactament això als meus alumnes, perquè és això el que penses, i tu ets escriptor i penses això i per tant això és interessant que els ho diguis, que els diguis exactament el que penses, i un altre dia portaré un escriptor que pensi el contrari, o el que sigui que pensi. Magnífic, magnífic, va repetir l’amiga, i aleshores no vaig saber què dir i vaig acceptar la invitació, i per això, aquell matí m’estava jo prenent l’orxata pensant en el simi de la camioneta i només podia pensar en el primat perquè si no pensava en el primat havia de pensar en allò altre encara més assassí d’haver de parlar davant dels alumnes del taller d’escriptura de la meva convincent i benintencionada amiga, i perquè encara que no hi hagués hagut taller d’escriptura hauria pensat en el simi, perquè simplement no em podia treure del cap el simi de la camioneta, i del cor el sentiment de culpa que em provocava el record de la cara del simi i la meva reacció per la seva assassina acció que havia estat a punt de costar-me un disgust.

Després vaig fer cap al taller d’escriptura de l’amiga i em vaig trobar en una sala modesta amb una taula llarga ovalada i potser dotze alumnes, la gran majoria noies, que em miraven com si jo fos un simi i em van fer sentir com el simi de la camioneta durant una estona, i vaig estar a punt de dir-los, indignat, jo no sóc un simi ni vaig atropellant la gent amb cap camioneta com un simi, però me’n vaig estar, naturalment, i vaig començar a balbucejar paraules com un simi perquè malgrat tenir clar el que havia de dir a la sessió d’escriptura no sabia com ho havia de dir, vull dir com trencar el gel, perquè no estic acostumat a parlar en públic i m’incomoda molt parlar en públic, i això em feia balbucejar i sentir-me com el simi de la camioneta, vaig creure, i davant les alumnes em vaig sentir culpable per la meva reacció primària davant l’acció amb la camioneta del simi, a punt d’haver-me costat la vida, com es diu. I a la fi vaig arrencar i vaig fer una pregunta als alumnes, vosaltres escriviu sobre el que sabeu o sobre el que no sabeu? I tots, o més aviat totes, van contestar a l’uníson: escrivim sobre el que sabem, només podem escriure sobre el que sabem, no sobre el que no sabem, van dir. Ai ai ai, vaig pensar, no anem bé, no anem bé, i els vaig dir, noies, no anem bé, no, no anem bé. Fins que no se us fiqui al cap que us heu de treure del cap la idea d’assistir a un taller d’escriptura, no anireu bé, definitivament no. Perquè després passa el que passa, que us fiquen al cap idees nocives per a l’escriptura per amagar-vos la idea principal, i és que l’últim que ha de fer un aspirant a escriptor és pensar-se que és un aspirant a escriptor i per això ha d’anar a un taller d’escriptura per convertir-se en escriptor, enteneu?, vaig dir, i em van mirar com si fos un simi, el simi de la camioneta, i per un moment, un altre moment, i ja anaven dos moments, em vaig tornar a sentir simi de la camioneta, i per deixar de sentir-me simi i sentir-me humà vaig mirar de continuar enfilant la meva argumentació. Un escriptor no es fa, neix, com tot aquell que té talent innat en el que sigui, altra cosa és que l’escriptor al principi no sàpiga que és l’escriptor que esdevindrà; altra cosa és que l’escriptor sigui naturalment maldestre al principi, i maldestre per manca d’ofici, d’experiència, d’experiència en l’escriptura i en l’experiència vital que va lligat amb el domini pròpiament de l’escriptura, allò que esdevindrà estil si l’escriptor és escriptor de veritat. Però aquesta experiència vital, noies, no té res a veure amb saber alguna cosa, o sigui res a veure justament amb la idea que us han ficat al cap en aquest taller d’escriptura. No, l’experiència vital per a l’escriptor significa haver viscut determinada cosa i no haver-la entès, cosa que no té res a veure amb la nefasta i estesa idea d’haver viscut una experiència i per tant haver-la entès pel simple fet que s’ha viscuda. M’explico, noies?, vaig dir, conscient que m’havia explicat perfectament però que precisament per això no havien entès una merda, altrament d’entrada si haguessin entès mitja paraula del que els acabava de dir haurien tingut la sensibilitat, l’instint suficient per ser escriptors, l’instint i sensibilitat que els hauria impedit justament ser allà, mirant d’aprendre res en un taller d’escriptura. Per tant, noies, vaig prosseguir, no hi ha res més enemic de l’escriptor que confondre experiència vital amb comprensió. No hi ha res pitjor per a l’escriptor que tenir experiència vital i haver-la entesa. Aleshores no hi ha escriptor. No hi ha res millor per a l’escriptor que haver viscut, efectivament, però no haver entès res per demostrar que ho ha entès tot perquè no hi ha res a entendre. La perfecció. L’escriptor de veritat com a mínim ha de saber fer-se molt bé l’idiota, perquè l’ideal seria que ho fos però no rematadament, és a dir, idiota però no fins a l’extrem de no adonar-se de no haver entès res sobre la seva experiència vital. El gran escriptor només pretén escriure sobre allò que ha viscut i és conscient no haver entès, però sí intuït. Aquesta és la seva motivació per escriure, i la raó per la qual mostrarà i s’estalviarà explicar. M’explico? En fi. I ara, ja em perdonareu, noies, però me n'he d'anar perquè ja he dit tot el que havia de dir, vaig dir. Només, a tall de conclusió final, us diré el que us cal saber, i és que fugiu immediatament dels tallers d’escriptura com aquest i, sobretot, sobretot, no us dediqueu a escriure, feu qualsevol cosa menys escriure, salveu-vos d’escriure i alhora tingueu pietat de la humanitat. No escrigueu. Mai més.

Me’n vaig anar. La sessió havia durant, no sé, potser quinze minuts. Per a mi, quinze minuts de més del que hauria d’haver durat.

Aquella tarda estava sentint-me culpable per la meva reacció primària davant l’acció criminal del simi de la camioneta, i ja en la fase preocupant de necessitar contactar amb el simi per demanar-li disculpes per la meva reacció amb ell, d’una manca de comprensió intolerable, quan em va trucar l’amiga directora del taller d’escriptura. Em va dir entusiasmada que la meva sessió havia impactat molt, que a les alumnes els havia semblat interessant el que els havia dit. I vaig pensar que, efectivament, els havia semblat, i interessant, un verb i un adjectiu que eren la plena garantia que no havien entès res. I suposo que era perquè no havien entès res que l’amiga em va dir que les alumnes tenien interès que tornés a fer-los una sessió d’escriptura. El proper trimestre, Ricard, que et sembla si tornes a venir el proper trimestre?

Eixerits mal educats

En la teva lluita contra la resta del món t’aconsello que et posis del costat de la resta del món.

                                      Franz Kafka

Aquests amics meus respectuosos i educats, molt educats, que per això són amics meus i per això es preocupen que els seus fills siguin educats perquè cal ser educat i seran ciutadans com cal si són educats, pensen, i pensaria jo probablement si tingués fills, s’equivoquen, no els ho puc dir però s’equivoquen, des de fora ho veig molt fàcil, jo, ja ho entenc, i per això no els puc dir que penso que s’equivoquen, he de callar perquè no sóc ningú per dir a ningú que s’equivoca amb l’educació dels seus fills i amb les seves bones intencions vers l’educació dels fills. He de callar i patir veient com s’equivoquen i com en el fons saben que s’equivoquen però continuen insistint en l’error perquè per desgràcia són educats i la consciència els impedeix corregir-lo, no poden fer altra cosa que el que fan i que és exactament el mateix que jo faria si tingués fills, he de dir-ho, i s’equivoquen i no paren d’equivocar-se com em fan saber amb la seva preocupació noble i amorosa però estèril vers l’educació dels seus fills, i jo he de callar mentre sento compassió pel pare i la mare i pels fills, i faig que sí amb el cap mentre penso que no hi ha possible bona educació per als fills perquè la bona educació passa avui dia per la mala educació. Si vols preparar un fill, fer-lo fort per aquest món, l’has de mal educar, i com més mal educat, com més subnormalet insensible sigui, més educat estarà, més preparat, més fort per suportar el que l’espera, i de fet ni això, no l’espera res, no ha d’esperar res perquè ja a la llar d’infants hi ha exemplars que excel·leixen en matèria de recomanable mala educació. Talent innat. Sense anar més lluny, tinc un parent que és el paradigma de la mala educació, i justament per això és el paradigma de la bona adaptació al món actual. El personatge es dedica a la política, que és, que jo sàpiga, la cosa pública, o sigui allò que mou els fils i decideix quines partides pressupostàries s’han de destinar a educació o a armament. El personatge val a dir que és un patètic xixarel·lo gosset de l’amo d’un poder patètic xixarel·lo. Però és la societat que hi ha. La qüestió és: què ha fet possible que el personatge talòs s’obrís camí en aquest món com un guant a la mà? La mala educació. Una mala educació que parteix del talent innat per a la sensibilitat, exactament la mateixa d’un cactus, i un marc mental tan estret com la cel·la d’un rusc.

Per contra, tinc un amic que té un fill sobreeixerit. Té problemes, és clar. El pare i el fill, és clar. A l’escola tenen l’obligació per llei governamental de tractar el nen de manera especial perquè el nen és especial, i en diuen especial simplement perquè el seu cervell és just el contrari del cervell de mosquit del meu parent, per entendre’ns, perquè curiosament al cervell de mosquit del meu parent ningú no l’anomena especial. Al cervell de mosquit del meu parent ningú no sembla considerar-lo especial, fins al punt que se li atorguen càrrecs polítics, o sigui públics, i en canvi al cervell del nen eixerit els educadors mateixos l’anomenen especial. Deu ser per això que la manera especial de tractar al nen no consisteix a apropar el cervell de mosquit o de mig mosquit de la resta de nens al cervell eixerit del nen especial, sinó a la inversa. Es tracta d’adaptar el cervell del nen eixerit el més possible a la mida del cervell de rusc del meu parent, per entendre’ns. Ser eixerit és un error, doncs. Comporta problemes. Sort que havíem quedat que l’escola servia per fer els nens eixerits.

És un acte cruel, el pitjor acte, el més nefast dels actes que es puguin cometre, pretendre educar com cal al teu fill, no en tinc cap dubte. Si no té el talent innat de la neciesa, com és l’afortunat cas del meu parent, fes-lo neci, per l’amor de Déu, converteix en limitadet el teu fill, molt limitadet, insensible, acrític del tot, ben deliciosament idiota. Idiotitza’l, coi, idiotitza el teu nen, si l’estimes de veritat idiotitza’l, i alhora de passada li estaràs sembrant un esplendorós futur, l’estaràs educant per a la limitació mental necessària per a la felicitat, per a l’adaptació social en general, també laboral. Idiotitzant-lo, insensibilitzant-lo, estaràs modelant-li un cervell apte per a l’especialització de qualsevol bestiesa professional rendible, amb bona oferta i demanda, perquè tot el que surt rendible avui dia és sempre, sempre, de fet com ha estat sempre, una bestiesa, però avui encara és més, molt més bestiesa perquè la cosa bèstia s’ha sofisticat i resulta més bèstia que mai però amb aparença de moderna, d’alta tecnologia i bla bla, i per tant encara és molt més bèstia, ja dic, perquè la seva bestialitat ara té la disfressa de la intocable, inqüestionable modernitat tecnològica, amb les seves bondats inqüestionables que fan rutllar el món tan educadament com funciona.

Per tot plegat l’escola serveix avui dia com abans servien les esglésies. Avui les escoles no serveixen per educar, sinó com a màquina d’expiació social. Als nens, i la immensa majoria de pares no ho saben, se’ls utilitza enviant-los a l’escola per confondre’ls i mal educar-los en la hipocresia inconscient en tant que normalització de la hipocresia. Allà, inculcació de coneixements impermeables al feedback crític a banda, se’ls ensenya educació formal, a dir bon dia, bona tarda, la solidaritat, el treball en equip –no fos cas que a algun se li acudís destacar–, les bones maneres i bla bla, però només perquè creguin que el món funciona així i quedar-nos tots tranquils perquè tot va bé. S’enganya als nens mentre els adults s’autoenganyen. La realitat és naturalment la contrària, i prova d’això és que després de la bona educació només queda nen, què es diu? Booon dia... digues bon dia, nen. I el nen diu bon dia. O també, nen, què es diu quan et donen una galeta? Gràacies, es diu gràcies... digues gràcies, nen. I el nen diu gràcies. I a continuació, el nen fa el bèstia al restaurant, fa xivarri i crida, emprenya fent el bèstia corrent pel menjador del restaurant mentre el pare menja tranquil·lament, perquè mentre el nen fa el bèstia pel restaurant el pare no està pendent del collons de nen perquè ja ha complit dient-li al nen que s’ha de dir bon dia i gràcies i bla bla. Una coartada, ja es veu, l’educació formal és una coartada per exercir desenfrenadament, sense remordiments de consciència la mala educació. L’educació, doncs, al servei de la mala educació.

L’error, la confusió, la perversió, el mal, sempre s’escolen, i és en nom del bé quan el mal s’escola millor. Barrejar el bé amb el mal és la manera més efectiva de fer triomfar el mal, consolidant-lo, una consolidació que l’ha proporcionada el bé.

No hi ha res a fer. Només morir. El bé absolut és la mort, ni que sigui perquè en la mort no hi ha el bé i, doncs, no hi pot haver el mal. Cal eliminar el bé perquè no hi hagi el mal. Morir. És l’única manera. Tota una paradoxa. I hi estem condemnats.