Plat extra

Els menús del dia dels restaurants de deu euros acostumen a oferir un curiós plat extra al client que a mi em sobra però que, per educació davant la generositat dispensada, de vegades m’he hagut d’empassar, i per això, abans d’haver-me’l d’empassar, més d’un cop em quedo a la barra observant les taules prenent una cervesa abans de decidir-me a seure a menjar. M’asseguro que el cambrer, sovint l’amo del restaurant, cap problema, no serveixi aquest plat extra que, també curiosament, no està anunciat a la pissarra del menú del dia, cosa que seria denunciable si no fos que denunciar-ho seria tenir mala llet per part meva, una acció execrable, de persona desagraïda. Aquest plat extra ofert, consistent a tractar el client amb cara de gos i puntades de peu i, entre altres exquisideses, a ficar el polze dins del plat de la sopa quan la serveixen, i això sense demanar al client si li abelleixen aquesta mena d'additius potenciadors del sabor, observo que abunda molt més en els restaurants de menú de deu euros que no pas en els de quinze euros, i de fet la cosa és, amb les excepcions que calguin,  progressiva, és a dir; com més car és el menú del restaurant menys freqüent resulta el generós costum d’oferir l’esmentat plat extra. És un fet que no he entès mai, perquè no veig en absolut la relació entre el preu econòmic del menú i haver de ser un porc ficant el dit allà on no toca i tractar els clients com a porcs, a més de ser el cambrer bord, com si li deguessis alguna cosa. En fi. Jo, en algun restaurant, estranyat per aquest servei i per aclarir les coses en cas d’haver-me perdut res que ignoro, abans de menjar-me el primer plat ja he demanat al cambrer que em digui què li dec, així li pago el que ignoro que li dec confiant que posi bona cara i després jo pugui menjar a gust, amb la consciència tranquil·la de no haver comès cap delicte ni deure res, ni vés a saber si cap favor del qual no n'era conscient. Però això no és tot. Encara entenc menys la cosa quan comprovo que en aquests restaurants de menús a deu euros, tan detallosos amb el seu plat extra, resulta que la qualitat del menjar sovint és superior, o molt superior, a la dels restaurants dels menús de quinze euros en amunt. Estrany, tot molt estrany. Deu ser un amor malaltís, una relació inopinada d’amor-odi per al client, aquesta. Primer cuinen posant-hi els cinc sentits, gairebé sembla que amorosament i tot, i després et serveixen el seu curiós plat extra de polze dins la sopa i cara de gos. Uf. 

Per tot plegat, em passa una cosa molt estranya, i és que després em sento incòmode en els restaurants de quinze euros en amunt. L’amabilitat i somriure perpetus dels cambrers, de vegades excessius, em fan pensar que van inclosos en els quinze euros, i això a canvi de no servir-me el plat extra habitual que em serveixen en els restaurants de menú a deu euros. I bé, aleshores no sé si prefereixo l’amabilitat falsa, insultant, repugnant dels restaurants de menús de quinze euros en amunt, o la generositat del plat extra que acostumen a oferir els restaurants de menús a deu euros. I el que és pitjor de tot, no puc evitar imaginar-me com es transformaria la cara del cambrer amable i somrient del restaurant del menú de més de quinze euros si pel que fos treballés en un restaurant de menús a deu euros. I m’ho imagino tant, tant, tant, que realment veig en aquell somriure d’orella a orella del cambrer amable una cara de bulldog sensacional. I quan a sobre el menjar del menú de més de quinze euros és mediocre o dolent directament, no puc evitar comparar-lo amb el menjar bo o molt bo del menú del restaurant de deu euros amb plat extra, i aleshores prefereixo aixecar-me de la taula, sortir del restaurant chic sense disculpar-me i amb cara de gos, quedar en definitiva com un cambrer de restaurant de deu euros el menú, mentre el cambrer amable fa veure que es preocupa per mi però en realitat es preocupa per ell, per no tenir problemes ell, i em diu amb una educació repel·lent i falsa, que és mala educació però passa per la més exquisida de les educacions, ha trobat res malament, el senyor?, diu, entre sorprès i alarmat i consternat, i me’n vaig a menjar sense dubtar-ho al restaurant de deu euros el menú amb plat extra inclòs, i aquest cop sense prendre prevencions observant des de la barra, sinó que m’assec directament a la taula, enganxant el cul en la cadira llefiscosa de restaurant de menú de deu euros sense que jo entengui per què la cadira ha de ser llefiscosa de tanta merda acumulada, per què m’ofereixen el plat extra de polze a la sopa i cara de gos i, en definitiva, per què el menú ha de costar deu euros i no vuit, o quinze o setanta.