Negre sobre negre

El meu interlocutor em deia que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits, i jo li vaig fer repetir la frase perquè no l’entenia, no l’entenia venint d’ell, em va desconcertar que ell, precisament ell, enemic de qualsevol bri de sentit comú, pronunciés aquesta frase fent-la definitivament certa justament perquè la pronunciava ell, vet-ho aquí, de manera que la cosa resultava del tot coherent i alhora incoherent, i l’home em va repetir la frase lentament, simulant paciència amb mi però que era condescendència, me la va repetir amb un somriure mal dissimulat i ho va fer de gust, com li va plaure repetir-me la frase!, ell no tenia cap desig que jo entengués la frase sinó només desig de repetir-me-la per satisfer-se a costa meva, i va continuar xerrant i xerrant i en deu minuts va repetir-me la frase del sentit comú potser vint vegades, i sense que jo no li ho demanés ni vingués a tomb, “el sentit comú és el menys comú de tots els sentits”, insistia de manera absurda repetint aquesta veritat de manera forassenyada, enemiga del sentit comú. Fascinant.

No sé de què em parlava perquè el meu cervell només captava allò del sentit comú com el menys comú de tots els sentits, i mentre em parlava em va venir al cap la carretera, coses inexplicables del cervell, l’asfaltatge nou del tram de la carretera per on acostumo a passar, i com l’asfaltatge nou del tram era del tot innecessari, el tram estava en unes condicions força correctes, no calia l’asfaltatge nou d’aquest estiu, però en canvi més endavant, no més de cinc-cents metres més enllà d'on acaba l’asfaltatge nou innecessari hi ha un tram de carretera que requereix amb urgència, i des de fa anys, un asfaltatge nou, aquest sí, clama al cel, però aquest asfaltatge no arriba mai, només asfalten novament els trams de carretera que no ho requereixen. Però la cosa no acaba aquí. No només es dediquen a asfaltar les carreteres que no ho requereixen en detriment, pel que sembla, de les que sí que ho requereixen, sinó que el resultat acaba sent més negatiu de com estava la cosa abans d’afegir el nou asfaltatge innecessari, perquè l’asfaltatge dels trams de carretera recent asfaltada està col·locat de qualsevol manera, pel que sembla o almenys li semblen als amortidors del meu cotxe, de manera que l’asfaltatge és nou però la carretera queda en pitjors condicions que abans amb l’asfaltatge antic, i per acabar-ho d'adobar, un cop col·locat el nou asfalt triguen dies i setmanes a decidir-se a pintar les línies, no sé per què, i cada cop que m'aixeco a pixar a la nit em pregunto per què, tanco els ulls i m'ho vaig preguntant, i quan els obro m'adono que potser fa estona que he acabat i encara tinc la mà a la cigala, en fi, el cas és que la cosa provoca accidents que amb l'asfaltat antic i les seves línies raonablement visibles no es produïen, si més no per aquesta raó de senyalització. Per tant, d’una banda l’asfaltatge dels trams de carretera que necessitarien un nou asfaltatge continuen igual de malament, i de l’altra els trams innecessàriament asfaltats de nou queden pitjor que quan hi circulaves sobre el vell asfaltatge, i per això la cosa empitjora, com tot empitjora, vaig pensar, perquè, per si fos poc, curiosament cada vegada que asfalten un tram de carretera, tot per fases, cada any un quilòmetre de carretera, no més d’un quilòmetre, no ens arruïnéssim ni ens herniéssim l'esquena, vol dir que l’any següent no asfaltaran la continuació d’aquest tram asfaltat, que ja he dit que és el tram que des d’un principi hauria requerit un nou asfaltatge, i la raó la desconec però els fets ho evidencien, perquè cada estiu aposto amb mi mateix que el tram de carretera que asfaltaran serà justament el més allunyat de la comarca respecte el tram asfaltat l’any anterior. No sé per què, ja dic, però és així. Ho vaig observar un any, ara fa anys, després el següent, i després l’altre i l’altre, fins que la implacable estadística em va fer pujar la mosca al nas, la cosa s’acomplia, un dia me'n vaig adonar definitivament i he desenvolupat una teoria, una mera especulació, i és que no hi ha cap teoria ni especulació possible perquè no es tracta només de manca de pressupost sinó sobretot d’una simple manca de sentit comú, el menys comú de tots els sentits, tal com de fet m’ho feia veure repetidament i sense venir a tomb ja des del primer moment el meu interlocutor forassenyat a qui vaig estar a punt d’interrompre la xerrameca per comentar-li la qüestió de l’asfaltatge absurd, però em vaig adonar a temps que era inútil, perquè justament ell era la persona menys indicada per donar-me una resposta assenyada més enllà de repetir-me allò del sentit comú. Però no, vaig pensar, no, burro de mi. De fet era això i res més que això. La resposta ja feia estona que me l’havia donada amb allò que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits. Tenia raó, és clar, perquè era ell, precisament ell, el gran tanoca, qui me la donava, ja ho he dit, i perquè ell, fins feia un any i durant quaranta anys havia treballat amb un càrrec en una empresa de carreteres, i ara que s’havia jubilat em deia que s’avorria, que des que havia deixat de treballar s’avorria, però que de tant en tant els de l'empresa li demanaven consell.