No repetiràs, no, no repetiràs (II. Final)

Deia que no em vaig presentar al premi, finalment vaig decidir no presentar-m’hi perquè la membre del jurat, una membre del jurat del premi va dir a la tele que rectificar és de savis, i jo no em presento a cap premi on hi hagi un sol membre del jurat que digui que rectificar és de savis, ni a la tele ni allà on sigui que ho digui, deia. Doncs bé, un cop vaig decidir no presentar-me al premi vaig decidir en canvi continuar escoltant i observant la intervenció de la membre del jurat del premi a la tele. I ja m’havia oblidat del tema del premi i de presentar-m’hi, i fins i tot m’havia ja oblidat que la membre del jurat del premi era membre del jurat del premi on jo havia volgut presentar-me i finalment hi vaig renunciar, quan la membre del jurat del premi va començar a parlar del premi en qüestió i va advertir o amenaçar als aspirants del premi que a ella el que l’interessava d’una obra literària era sobretot la riquesa del llenguatge, va dir, pronunciant a la manera un punt daliniana la ri-que-sa deeel·l llen-guattt-ge. No va dir pas que li interessés la precisió del llenguatge, i encara menys per tant que li interessés la precisió del llenguatge dins el context i el registre proposat per l’autor. No. La senyora va dir la riquesa del llenguatge, ho vaig sentir perfectament perquè no sordejo, crec, i, a més, va recalcar molt bé la frase i alçant el mentó i tancant els ulls, molt solemne, la senyora, perquè ningú no pogués tenir cap mena de dubte de què era el que li agradava a ella, allò de la riquesa del llenguatge, i no només que allò que li agradava era el que deia sinó que allò que deia era digne d’admiració, i per això ho recalcava d’aquella manera daliniana, diguem-ne, i ho recalcava de la mateixa manera que havia recalcat allò que rectificar és de savis, perquè tothom, perquè l’audiència s’adonés ben bé que ella era sàvia perquè tenia clar que rectificar és de savis i per això havia dit ben subratlladament que rectificar és de savis. Immediatament, en sentir allò de la riquesa del llenguatge em va venir al cap la imatge d’un diccionari, vaig pensar que a la senyora membre del jurat del premi no li agradava la literatura sinó els diccionaris, i que qui es presentés al premi hauria de fer-ho amb un diccionari, no pas una novel·la, sinó un diccionari sense exemples literaris, perquè era evident, se’m va fer evident que la senyora membre del jurat odiava la literatura perquè a ella li agradava la riquesa del llenguatge, de manera que calia presentar-se al premi amb un diccionari de sinònims, concretament de sinònims, vaig pensar a continuació, com més  sinònims i sinònims retorçats, millor. Cap exemple en cap frase per il·lustrar els sinònims, no fos cas que l’exemple fos literari, perquè ella odia la literatura, vaig pensar, ella odia la literatura i per això, exactament per això li agrada la riquesa del llenguatge per sobre de tot en les obres literàries. Tant se val també l’estil, per a la senyora, vaig pensar, tant se val també la construcció de l’obra, vaig pensar, perquè a la senyora li agrada la riquesa del llenguatge, i com que li agrada la riquesa del llenguatge qui es presenti al premi ja cal que ho faci amb un diccionari de sinònims, vaig pensar, i això li costarà al candidat al premi car, caríssim, vaig pensar. Per al premi demanen unes cinc còpies, doncs imagina’t haver de fotocopiar cinc manuscrits de les cinc còpies de diccionaris que demana la senyora membre del jurat perquè els candidats al premi tinguin opcions a guanyar-lo. Increïble. Imagina’t quants arbres tallats, quants rius de tinta emprada, quantes impressions, quantes enquadernacions, i tot perquè la senyora membre del jurat afirma que el que li agrada de la literatura és la riquesa del llenguatge. Pobres candidats!, vaig pensar. Els costarà més car l’enviament dels manuscrits al premi que no pas obtindran cap guany amb la dotació del premi en cas de guanyar el premi. A més, vaig pensar, com podrà valorar la membre del jurat del premi la riquesa del llenguatge dels candidats en el cas que hi hagi igualtat? Es dedicarà a comptar paraula rica per paraula rica, la membre del jurat? Puntuarà les paraules riques en funció del seu nivell de riquesa i es dedicarà a atorgar-los punts i anar-los sumant? I en aquest cas, com es pot valorar el nivell de riquesa d’una paraula? Considerarà la membre del jurat una paraula de riquesa 10 en funció de si ella sap què significa o no? Serà en funció de la seva ignorància sobre la paraula en qüestió?  I si és una paraula retorçada, gairebé inèdita o fins i tot en desús, però resulta que ella miraculosament la coneix, la valorarà igual que si no sabés què significa? Valorarà potser la riquesa de les paraules en funció de la seva fonologia? O fonètica? De la seva ortografia? De la seva llargària? De la semàntica? Uf, uf... Perdoneu, però el que dic no és conyeta fàcil, no és hi hi ha ha. En tot cas, si voleu que us sigui franc, penso que la cosa és molt més senzilla: la membre del jurat del premi valorarà la riquesa del llenguatge en funció de l’olor de roses perfumades del jardí de la tieta Josefina que facin les paraules de les obres presentades.

En fi. Realment em preguntava i em continuo preguntant quin serà el criteri de la membre del jurat a l’hora de valorar la riquesa del llenguatge dels candidats al premi. I sobretot, sobretot, em preguntava veient la senyora membre del jurat a la tele, i em continuo preguntant ara, quin és el mecanisme que permet que el sistema funcioni d’aquesta manera, fins al punt que nomena membres de jurats dels premis una membre com la membre del premi on vaig renunciar a presentar-me perquè la senyora  membre va dir cofoia a la tele que rectificar és de savis i que ella el que valora per sobre de tot de la literatura és la riquesa del llenguatge. I després de preguntar-me això del sistema podrit tan amant de les roses perfumades vaig trobar una resposta, parcial, però una resposta: a la senyora membre del premi li agrada la riquesa del llenguatge perquè és analfabeta funcional i ningú li ha dit, al contrari, i no li han dit perquè els que li haurien de dir també són analfabets funcionals com ella amants de les històries de la tieta Josefina, i per tant no només no li han dit perquè no li han pogut dir sinó que l’han feta membre del jurat d’un premi important. I com que la senyora és analfabeta funcional és insensible al que signifiquen les paraules, i per tant no les respecta i per tant ignora l’ús que se n’ha de fer, de les paraules. A la senyora membre del premi li agrada la riquesa del llenguatge justament perquè no domina el llenguatge, i com que no domina el llenguatge s’impressiona cada vegada que llegeix una paraula que no li sona, i com que no li sona li sembla rica, perquè si li sonés no li semblaria tan rica i se centraria més en la literatura en comptes de recrear-se en la seva pròpia ignorància que demostra a través d’afirmacions estúpides sobre la riquesa del llenguatge. Tal és la pobresa del seu llenguatge, i justament per això diu que admira la riquesa del llenguatge, mentre que jo admiro la pobresa del seu llenguatge, l’atreviment amb què la manifesta i el sistema que permet i aplaudeix que la manifesti, i com una autoritat literària. S’entén, ara, per què la idea del suïcidi sent jo català no és tan forassenyada?

No repetiràs (I)

Qui havia de ser membre del jurat d’un premi on em pensava presentar em va fer deixar-ho córrer quan li vaig sentir dir solemnement a la tele a propòsit de no recordo què que rectificar és de savis, va dir la dona amb to de savi i posat de savi, concretament del savi que fa com si inventés l’expressió vergonyant de primària estúpidament inventada que rectificar és de savis. Vaig deixar-ho córrer perquè sempre he trobat un imbècil aquell major de sis anys que diu coses com aquesta, que rectificar és de savis. He trobat savis que rectifiquen però mai savis que rectifiquen i diuen que rectificar és de savis. A mi no m’ha semblat mai que rectificar sigui de savis, sinó més aviat que són savis aquells que rectifiquen quan han de rectificar i no rectifiquen quan no han de rectificar, així de simple i prosaic. Però no, es veu que queda millor dir per part d’algú, molts, massa, la majoria, la immensa majoria, hòstia santa!, la immensa majoria!... que rectificar és de savis, i a més qui ho diu acostuma a referir-se a si mateix, mai a un tercer, sempre a si mateix quan, per alguna raó que el beneficia, és a dir no pas d’encert o de justícia en la rectificació, ha decidit rectificar, de manera que el rectificador no només és deshonest sinó que, per justificar la pròpia deshonestedat, a sobre té la barra d’autodenominar-se savi, sent la raó de la seva rectificació en nom de la seva suposada saviesa. Una observació ben atenta del comportament d’aquells a qui he sentit dir que rectificar és de savis em fa adonar que, més enllà de la deshonestedat egoista que disfressen de decisió sàvia gracies a la seva saviesa, cal fer cas a aquests mediocres i cretins farsants cantamanyanes –mot per a mi, i des d’ara, genuïnament català. De vegades, més sovint del que caldria creure, quan rectifiquen és perquè no s’adonen que no cal rectificar, que el seu primer pensament és l’encertat, que en determinats casos per ser savi o semblar-ho no cal rectificar, i com que no suporten, com que ni tan sols el seu inconscient no suporta produir res amb sentit, aleshores s’afanyen a rectificar, és a dir, a errar, i a aquest error que creuen un encert l’anomenen saviesa, i no només l’anomenen saviesa sinó que per subratllar-la davant de l’interlocutor afegeixen que rectificar és de savis, com si el fet de rectificar ja demostrés en si mateix saviesa i no neciesa. Acaben de cagar-la, però ells destaquen que la seva decisió ha estat sàvia. Menyspreen el seu primer pensament, o la seva primera intuïció, que poden ser totalment encertats, ni que sigui atzarosament encertats, i ho fan per poder rectificar perquè segons ells rectificar és de savis i, sobretot, sobretot, sobretot, per poder dir que rectificar és de savis, una frase molt bonica, vet aquí la farsa dels farsants rectificadors. Per tot plegat, caldria pensar que aquests farsants savis també aprofiten per rectificar quan un tercer els insta a rectificar. Però no. Ni parlar-ne. Per a ells rectificar és de savis quan són només ells mateixos els qui s’autorectifiquen, mai quan els rectifica algú altre, només faltaria. No suporten que la rectificació vingui de fora, d’un tercer. Es veu que la saviesa té el seu orgull. Normalment, per a ells cal demostrar ser savi, cal rectificar quan la rectificació casualment  els beneficia només a si mateixos, mai, mai però mai dels mais quan la rectificació pot beneficiar l’altre i encara menys, molt menys quan significa perjudicar-se a si mateixos, és a dir perjudicar el rectificador savi. La saviesa per a ells és un acte masturbatori. Els va l’autodomini del plaer. Per això són savis. Autèntics epicurs. Cal aprendre’n, d’aquesta gent. Per això jo, de seguida que vaig sentir dir que rectificar és de savis a la membre del jurat del premi on pensava presentar-me, vaig aprendre a l’acte que no m’havia de presentar al premi, que seria una absoluta i estúpida pèrdua de temps presentar-me al premi. Vaig aprendre que presentar-se al premi seria un acte tan o més imbècil que la imbecil·litat d’afirmar que rectificar és de savis, perquè aquell premi només el podria guanyar algú que deixés anar en la seva novel·la coses com que rectificar és de savis. I això, no. Això jo no ho diré mai en res que jo escrigui, i entre altres coses, només entre altres coses perquè ja ho he escrit, ja ho he repetit i repetit prou vegades en aquest article, en un parell de pàgines escasses ja he repetit fins a la sacietat que rectificar és de savis, i ja n’estic fins als pebrots, de la bajanada de repetir que rectificar és de savis, i d’haver hagut de repetir tant la bajanada que rectificar és de savis.

En qüestió de deu minuts (més o menys)

De vacances, la veïna vella francesa del costat que cada cop que treu el cap al balcó i em veu em diu inopinadament que no farà soroll, que a ella no li agrada molestar ningú i no farà soroll, procuraré no fer soroll, però la veritat és que no només en fa sinó que el soroll que fa em molesta menys que el fet que cada cop que surti al balcó em digui que no vol fer soroll, això és el que més em molesta però no l’hi puc dir perquè no ho entendria i per no ofendre-la, malgrat que és ella qui m’ofèn a mi amb la tabarra de dir-me que no farà més soroll i després en continua fent, i no pas ella, sinó la seva ràdio, el volum de la seva radio, la tabarra que em fa sentir com si jo fos un guàrdia civil malgrat que en cap moment no li he dit que em molesta perquè fa soroll, i encara menys que el que més em molesta és que cada cop que surt al balcó m’hagi d’assegurar que no farà més soroll. I de fet, no és que em digui que no farà més soroll i després en faci allò que realment em molesta. No. De la veïna el que em molesta per sobre de tot no és la seva tabarra sobre el seu soroll cada cop que surt al balcó i em veu, sinó la submissió, m’incomoda la seva submissió vers una persona jove. La majoria de vells són molt agraïts amb la gent que consideren jove, i a mi aquest agraïment excessiu, servil, sempre m’ha fet pujar la mosca al nas. No hi ha ningú que de manera natural, o sigui honestament, sigui tan agraït com ho són la majoria de vells. La deshonestedat de l’agraïment dels vells és inconscient. L’agraïment dels vells és en realitat la por a causa de la seva vulnerabilitat, la seva consciència que es van apagant a marxes forçades i depenen cada cop més dels joves. Els vells senten una por inconscient terrible de la gent jove justament perquè és de la gent jove, entenent per joves les persones independents pel fet que encara no han arribat a la vellesa, de qui depenen i cada cop dependran més. És natural, doncs, que els vells sentin por, un pànic que es manifesta en un agraïment excessiu fins a l’extrem de la submissió vers la gent jove, i no precisament pel fet que siguin joves. La joventut no atorga cap maldat especial que no tinguin els vells, sinó només el privilegi de no dependre i que hagin de ser els vells els qui depenguin d’ells. Els vells són, han estat i seran tan fills de puta com els joves. La diferència és la seva vulnerabilitat, tant de fet com de forma, que els confereix aparença de bonhomia i tendresa, en el fons la mateixa que desperten els infants, no per res la vellesa és una tornada al punt inicial. La por dels vells vers la gent jove, que es manifesta en un excés d’agraïment, es pot considerar com a honesta, no hi ha consciència de falsedat perquè darrere hi ha la por, i la submissió és justificada. Res pot fer més por que dependre ara del tot, ara definitivament per ordre de la vellesa, per la maleïda llei de vida, de la gent, d’altres bitxos humans. Jo admeto estar acollonit només de pensar que puc arribar a vell, i no tant per la malaltia, la decadència i la mort, sinó per la dependència a què m’hauré de sotmetre a allò que en diuen els meus semblants. Aquesta és la pitjor tortura a què pot veure’s abocat un ésser humà: la dependència total a d’altres humans. Això, és clar, és una loteria, hi ha humans que tracten els vells dignament, només faltaria. Però ho acabo de dir: una loteria, i la loteria mai no et toca, la loteria està feta justament perquè no et toqui, perquè li toqui només a algú altre, i aquest algú és justament la prova que la loteria està feta perquè tu no la guanyis, perquè la consecució de la il·lusió que genera sigui una excepció, altrament no hi hauria loteria, el negoci de la loteria.

Anava pensant jo en això de la veïna i tot plegat l’altre dia baixant en cotxe, quan en arribar al poble aparco i aviat veig un pare i la seva criatura donant de menjar simpàticament a un ànec, i a cinc metres de l’ànec i del pare amb la seva criatura a qui feia donar simpàticament molles de pa a l’ànec hi havia un cartell que deia prohibit donar de menjar als ànecs. És clar que no deia res de prohibir donar de menjar a l’ànec, aquell ànec a qui la criatura donava les molles.

Després continuo vorejant el llac i veig el local privilegiat davant del llac, el més privilegiat, el millor situat al llac, de fet no sé què dic, perquè és l’únic amb el privilegi de tenir vistes al llac, el local que havia estat restaurant amb terrassa i que fa tres anys, aquest estiu ja fa tres anys que no funciona perquè el propietari demana un lloguer tan demencial que no hi ha Déu que el pugui pagar, però l’home prefereix tenir el local tancat des de ja fa tres anys abans que baixar una mica del burro i llogar-lo i fer-ne negoci. No, el propietari prefereix deixar de fer un bon calaix a canvi de perseverar en el seu estrany o curiós orgull de mantenir el preu demencial que ell considera que val llogar el seu local, cosa que em fa pensar que també ell, el propietari, és un dement amb la seva cobdícia subnormal, tan dement com el preu demencial que exigeix pel seu local a la riba del llac.

Després continuo i veig una cua llarga com una eruga molt llarga de pares amb criatures, el cap de l’eruga davant la porta del cinema del poble, la sessió matinal del cap de setmana pensada per a les criatures, suposo, perquè són pares i avis amb tot de criatures, i tots, pares, avis i criatures fan cara de fàstic, observo, un fàstic profund, amarg, fent cua per entrar al cinema en la sessió pensada suposo que per a unes criatures que vull suposar que un cop a la sala de cinema s’ho passaran de pel·lícula, dic jo, com a mínim les criatures s’ho passaran molt bé veient la projecció suposadament per a criatures. La diversió ha de ser extraordinària, dic jo, no endebades pares i avis estan disposats a fer passar a tots plegats per aquest calvari de fer cua amb cara de fàstic, un fàstic profund, amarg, abans d’entrar al cinema.

Després continuo, i uns metres més avall, no més de cent metres, entro en el millor bar del poble on fan les millors truites del poble i part de les comarques veïnes, i on a més s’hi està tranquil·líssim, no hi ha ni Déu perquè afortunadament davant del bar, just davant hi ha una cadena de menjar ràpid i tothom va a la cadena de menjar ràpid a menjar ràpid perquè estan de vacances i cal anar ràpid, que són curtes i s’han d’aprofitar. Ràpidament, sense pensar-s’ho, observo que entren decidits i mengen decidits a la cadena de menjar ràpid, amb desfici i tot alguns, la majoria, al local de la cadena de menjar ràpid, i gràcies a això, deia, jo estic tranquil·líssim, esmorzo com Déu al bar de davant on s’està com Déu, el bar on no hi ha ni Déu just davant de la cadena de menjar ràpid. I just quan obro, encara sóc al llindar de la porta del bar de les truites i la calma meravellosa, que em recordo de la veïna vella francesa i el seu agraïment per la meva suposada comprensió, el seu agraïment que és submissió, i la seva submissió que és por, por de la seva dependència de la gent que encara no ha trepitjat la vellesa. I la comprenc. Em recordo d’ella, em recordo de la veïna i la comprenc com sempre l‘he compresa, però ara la comprenc més que mai i just quan travesso el llindar de la porta del bar em vénen tot d’una ganes de cagar. Normalment puc aguantar, i penso que puc aguantar perquè acostumo a aguantar quan em vénen sobtades ganes d’alliberament, tinc capacitat de resistència, en això tinc admirable capacitat de resistència, m’ho reconec, quan sóc fora de casa aguanto el que no està escrit, em porto com un home, és de les poques coses que em fan portar com un home, ningú no ho sap, la cosa passa en silenci, com es pot comprendre, però em porto com un home i sóc capaç de resistir hores i hores fins que arribo a casa. De fet, és aleshores, mentre resisteixo, que em comporto més elegantment que mai, si és que mai em comporto elegantment, i ho faig perquè no se’m noti, l’elegància és la conseqüència del meu sentit de la vergonya. Al llarg de la meva vida he arribat a enamorar dones durant el meu període de resistència, no és broma. Però aquest matí excepcionalment no puc, aquest matí no sóc capaç de comportar-me com un home i no sóc gens elegant, tan poc elegant que no aconsegueixo ni de dir bon dia a la mestressa del bar que em fa les meravelloses truites, una descortesia imperdonable per part meva, i encara la mestressa no ha tingut temps ni de reconeixe’m que ja he tancat la porta i m’allibero. Després d’alliberar-me surto, dic bon dia amb el somriure dels alliberats, demano la truita, me la menjo assegut sol al bar, la mestressa darrere la barra, jo observant el moviment del carrer pel finestral. I tot torna a començar.