En sèrie

Ningú del veïnat no entenia, com mai no ha entès gairebé ningú de cap veïnat, que el veí assassí en sèrie fos un assassí en sèrie, i fins i tot quan es va demostrar que era un assassí en sèrie els seus veïns no s’ho podien creure. Ell, el veí exemplar, tan educat, tan amable, tan atent, i polit, fins i tot polit, diuen sovint, tan polit, diuen, que somreia i saludava a l’ascensor, no podia ser un assassí en sèrie. Es veu que algú que saluda i em somriu al replà o a l’ascensor o fins i tot em somriu quan se’l veu pel barri no pot ser de cap manera un assassí en sèrie, perquè els assassins en sèrie no somriuen ni saluden, no diuen bon dia, posen cara de mala llet i no diuen res o si diuen res diuen mal dia, mal dia, senyora, diuen, que tingui un mal dia, senyor, diuen, que per alguna cosa són assassins en sèrie, i sobretot diuen avui mataré en sèrie i ja cal que fugis corrents perquè avui et toca a tu perquè tinc cara de mala llet, ja ho veus, tinc males idees, sóc un assassí en sèrie i mataré en sèrie i et mataré en sèrie; primer el cap, després els braços, després la cigala, et trossejaré la cigala, txac txac txac, perquè sóc un assassí en sèrie i mato en sèrie, mai d'un sol cop, sempre en sèrie, altrament no seria un assassí en sèrie, et queda clar, veí? En fi.

Cada vegada que surt a la llum un assassí en sèrie passa el mateix. Els periodistes entrevisten els veïns i els veïns no diuen mai mai mai de la vida no m’estranya que l’hagin enxampat, sempre he sabut que era un assassí en sèrie. No ho diuen, naturalment, perquè la cosa mai no és així, i perquè si ho fos i el veí astut de torn no ho denunciés li cauria a ell també una denúncia per ocultar informació. Però imaginant que la cosa pogués ser així, suposo que el veí astut hauria denunciat a la policia l’assassí en sèrie, per començar per salvar la pròpia vida, si bé és veritat que podria renunciar a denunciar-lo per por que l’assassí en sèrie s'assabentés del veí autor de la denúncia i corregués en perill la vida del denunciant, de manera que el veí astut que ha sabut des del primer moment que l’assassí en sèrie era un assassí en sèrie perquè té cara d’assassí en sèrie i no saluda i no somriu i no diu res perquè és esquerp com correspon a tot assassí en sèrie, i quan diu alguna cosa no diu bon dia sinó mal dia, mal dia tingui, senyora, s’acollona i decideix no denunciar l’assassí en sèrie per no prendre mal de veritat.

Però no. Cada vegada que surt a la llum un assassí en sèrie els periodistes entrevisten els veïns com si poguessin respondre una altra cosa que no sigui oh, estem esparverats, els veïns no ens ho podem creure, semblava tan bona persona, era tan i tan amable..., saludava, deia bon dia, somreia, no hauria imaginat mai que fos un... daixonses. De fet, els veïns no gosen pronunciar la definició d’allò tan terrible que era entre altres coses, com tothom, però molt especialment, el seu veí amable, etcètera, perquè estan en estat de xoc i no pas perquè el seu veí fos un assassí en sèrie, que també. S’adonen que ha estat una sort que no hagin estat ells les víctimes de l’assassí en sèrie; s'adonen de cop del perill potencial que corrien, i per això, per foragitar el pànic, prefereixen continuar creient que el veí assassí en sèrie era una persona la mar d’amable i educada i bla bla, de manera que no dubten a posar en dubte d’aquesta manera evasiva la decisió del jutge que ha decidit que el veí assassí en sèrie era, efectivament, un assassí en sèrie. Els camins de l’autoengany humà són inescrutables.

Observo que si els veïns opten sempre sempre sempre per contestar als periodistes no entenem com aquell home tan amable i educat podia ser un assassí en sèrie, i no ho entenen precisament per la raó que era un veí la mar d’amable i educat, bé deu ser perquè ells, els veïns, admeten tàcitament que no són ni amables ni educats ni res de bo, altrament no trobarien que aquesta conducta de persona simplement civilitzada reconeguda per ells a l’assassí en sèrie és extraordinària, tan extraordinària que els veïns l'admiren, i si l'admiren és simplement perquè ells, els veïns bons ciutadans, o sigui aquells que no són assassins en sèrie com sí que ho és el veí amable, educat, etcètera assassí en sèrie, no la tenen, no practiquen aquestes maneres que tenen de tot menys d’extraordinàries, com és l’amabilitat i l’educació, en definitiva la correcció.

Si jo fos periodista i m’enviessin a entrevistar els veïns de l’assassí en sèrie, aniria anotant per denunciar tots aquells que em contestessin que estaven esparverats que el veí amable, educat i correcte i polit i etcètera hagués estat acusat d’assassí en sèrie, i salvaria de la denúncia aquell veí que em contestés simplement no tinc opinió d’aquest veí a qui han acusat, perquè no el coneixia. Punt final. Em temo, però, que em faltaria paper per a tanta denúncia, i finalment per a res. Acabaria sent jo l’acusat per injúries, i el jutge encara m’enviaria a mi a la garjola.

Sempre m’han fet molta més por els veïns dels assassins en sèrie que els assassins en sèrie. Són infinitament més, i més perillosos. Al capdavall, per més en sèrie que mati l’assassí en sèrie, el nombre de víctimes sempre serà irrisori si ho comparem amb el nombre de víctimes que han causat i continuen causant els veïns de l’assassí en sèrie. És terrible la seva mentalitat irreductiblement estúpida basada en la ignorància dels prejudicis induïts de tota mena i en l’autosuggestió, tot sempre apuntalat en les aparences. Ara em ve al cap l’any 1933, l’origen dels camps d’extermini.

Comment lancer les dés

C’est un phénomène universel. En principe le problème ce n’est pas de trouver ni l’hôtel ni la chambre d’hôtel ni un lit dans la chambre. Dans les chambres des hôtels il y a de lits, toutes les chambres ont de lits, au moins un lit individuel, si elles n’avaient de lits ne seraient pas des chambres d’hôtel, ni chambres tout court destinées à dortoir, comme c’est le cas des chambres d’hôtel, et c’est pourquoi, permettez-moi l’ironie, c’est bizarre que les renseignements sur les lits des hôtels n’apparaissent ni sur les chercheurs d’internet ni sur les détaillées et attractives brochures des hôtels. Le client potentiel d’un hôtel obtient toute sorte d’information sur la chambre, comme ça, en général, de sorte que la description du lit est comprise dans ce générique et le lit réduit à sa dimension, lit individuel, lit double, comme si la question était simplement d’adaptation entre le corps humain et la surface réceptrice qui est le lit. Sophistication en tout sauf la qualité du lit, donc. Peu importe que l’hôtel soit une, trois ou cinq étoiles, parce qu’à aucune information hôtelière vous ne recevrez pas un brin d’information sur la qualité du lit de l’hôtel, ne serait-ce que général aussi dans cette concrétion, sans entrer dans la séparation du matelas, le sommier ou même la qualité du linge de lit. Dans les hôtels les lits sont individuels ou doubles, c’est tout. Dans les hôtels il n’y a pas, donc, de lits déclarés bons, médiocres ou mauvais, de sorte que l’on peut se trouver dans un hôtel une étoile et dormir huit heures –c’est-à-dire, la troisième partie du jour– dans un lit raisonnablement confortable ou même très confortable, et en revanche dormir dans un hôtel cinq étoiles dans un lit médiocre avec de la chance. Pour dénominateur commun il faut dire que rarement ai-je dormi dans un bon lit d’hôtel.

Ironies à part, naturellement si l’on ne détaille pas au client la qualité du lit où il va dormir ça ne peut qu’être parce que cet aspect se tient pour acquis, c’est-à-dire: en principe le lit offrira une qualité tout au moins acceptable. Le problème c’est quand la chose ne s’avère comme ça, ce qui est le cas habituel. Alors le manque d’information que l’on subit ne peut qu’être dû à l’idée contraire : rien ne se tient pour acquis parce que c’est simplement une question négligée. C’est grave, n’est-ce pas ?

On paie pour un hôtel et avec le paiement on est autorisé à jouir ou subir la chambre vingt-quatre heures sur vingt-quatre, mais statistiquement on dort huit heures et la plupart du reste du jour se passe la journée à faire le tourisme en dehors de l’hôtel. Et plus susceptible encore d’une plus longue utilisation du lit de la chambre c’est justement le client qui ne sort pas de l’hôtel. Par conséquent, c’est évident que l’importance du lit est cruciale au moment du choix de l’hôtel, mais on n’en reçoit pas d’informations, ce qui rend l’omission un préjudice pour le client qui loin de s’avérer retentissant passe inaperçu, si inaperçu que justement l’aspect n’est même pas cité aux informations des hôtels. On peut me contester que l’information sur la qualité des lits des hôtels n’est pas nécessaire pour la même –apparente– raison qu’il n’est pas nécessaire mentionner que la chambre est hygiénique. Mais la comparaison n’est pas pertinente pour la simple raison que normalement on trouve propres les chambres des hôtels, ce qui prouve qu’il y a de contrôle sanitaire dans les hôtels de notre entourage et, donc, une conscience sur la question qui s’avère évidente justement parce que l’aspect devient tacite au moment de le considérer dans les renseignements des hôtels. Tout simplement, et comme il est naturel, cet aspect ne se mentionne pas. Ça c’est justement le cas contraire des renseignements sur les lits hôteliers. D’abord parce qu’il y a, effectivement, trop de lits d’hôtel très mauvais, et deuxièmement, émanant de ce fait, s’il existe des lits si mauvais c’est parce qu’on ni même envisage cet aspect qui fait que je me décide pour un hôtel d’inférieur qualité en fonction de la qualité de ses lits.

Mais alors, pourquoi cette négligence sur la qualité des lits hôteliers? A mon avis, ça arrive pour deux raisons: l’esthétique et l’ignorance, considérant aussi le premier aspect comme une question génératrice d’ignorance. On vit dans un monde d’image à tel point que l’image souvent joue comme un tour de passe-passe qui fait disparaître l’évidence de la mauvaise qualité même quand on la souffre dans sa propre chair, comme c’est le cas du repos. Est-ce que l’on pense à la qualité d’un lit quand le lit donne autant d’envie dans les images digitales des chercheurs hôteliers ? Est-ce que quelqu’un s’arrête pour considérer qu’au-dessous de ces magnifiques couvre-lits qui couvrent ces lits dans ces magnifiques chambres des photographies des magnifiques chercheurs et brochures d’hôtels, peut-il avoir un sommier qui grince sous un matelas mousse de vingt ans à milliers des plus diverses quantités de kilos de chair humaine et différents traitements humains soufferts au-dessus, aux ressorts écrasés, un matelas qui s’enfonce et grince en syntonie avec le grincement du sommier, et que tout ça va lui gâcher le dos ? Non. Semble-t-il que peu de clients y pensent, autrement s’en plaindraient et les gérants des hôtels investiraient plus qu’ils le font dans la rénovation des lits et de sa qualité, avec toutes les honorables exceptions que l’on veuille. Que personne ne semble pas y faire attention s’avère incroyable, mais ce n’est pas le plus sensationnel parce qu’au bout du compte à ce moment le client n’a pas encore éprouvé le lit de l’hôtel choisi. Esthétique à part, c’est dans le manque de plainte des clients une fois ils ont séjourné à l’hôtel qu’il y a implicite leur insensibilité absolue sur le cauchemar souffert aux hôtels à cause de l’inconfort de leurs lits. Le client subit les lits des hôtels mais ne s’en rend pas compte.

L’homme est une irréductible créature d’habitude. Jusqu’à ce point de la sotte ignorance.

Com llançar els daus

És un fenomen universal. En principi el problema no és trobar l’hotel ni l’habitació de l’hotel ni un llit a l’habitació, sinó informació sobre el llit de l’habitació de l’hotel. A les habitacions dels hotels hi ha llits, totes les habitacions tenen llits, com a mínim un llit individual, si no tinguessin llits no serien habitacions d’hotel, ni habitacions a seques destinades a dormitori, com és el cas de les habitacions d’hotel,  i per això, permeteu-me la ironia, és estrany que la informació sobre els llits dels hotels no aparegui ni als cercadors digitals hotelers ni als detallats i atractius fulletons dels hotels. El client potencial d’un hotel disposa de la tota mena d’informació sobre l’habitació, així, en genèric, de manera que la descripció del llit queda inclosa dins d’aquest genèric i reduïda a la dimensió, llit individual, llit doble, com si la qüestió fos simplement d’encaix adequat entre el cos humà i la superfície receptora que és el llit. Sofisticació en tot menys en la qualitat del llit, doncs. Tant se val que l’hotel sigui d’una, tres o cinc estrelles, perquè en cap informació hotelera no rebreu cap ni mitja informació sobre la qualitat del llit de l’hotel, ni que sigui també en genèric dins d’aquesta concreció, sense entrar en la separació del matalàs, el somier o fins la qualitat de la roba. Als hotels, els llits son individuals o dobles, punt final. Als hotels no hi ha, doncs, llits declaradament bons, mediocres o dolents, de manera que pots trobar-te en un hotel d’una estrella i dormir vuit hores –és a dir: la tercera part del dia– en un llit raonablement còmode o fins i tot molt còmode, i en canvi dormir en un hotel de cinc estrelles en un llit, amb sort, mediocre. Com a denominador comú, val a dir que poques vegades he dormit en un llit bo d’hotel.

Naturalment, ironies a banda, si al client no se li detalla enlloc la qualitat del llit on dormirà només pot ser perquè aquest aspecte es dóna per fet, és a dir: el llit en principi oferirà una qualitat com a mínim acceptable. El problema és quan la cosa no resulta ser cap fet, com acostuma a ser el cas. Aleshores la manca d’informació que patim només pot ser deguda a la idea contrària: no es dóna res per fet perquè és una qüestió que simplement es negligeix. Greu, oi?

Paguem per un hotel i amb el pagament estem legitimats a gaudir o patir l’habitació les vint-i-quatre hores del dia, però estadísticament dormim vuit hores i la major part de la resta del dia el passem fent el turista fora de l’hotel. I encara més susceptible de més llarga utilització del llit de l’habitació serà justament el client que no surt de l’hotel. Queda per tant clar que la importància del llit de l’hotel és cabdal a l’hora de triar l’hotel, però no se’ns en informa, cosa que converteix l’omissió en un greuge per al client que, lluny de resultar clamorós, passa desapercebut, tan desapercebut que justament ni se’n fa esment a les informacions sobre els hotels. Algú em podrà dir que la informació sobre la qualitat dels llits dels hotels és innecessària per la mateixa raó aparent que es fa innecessari fer esment que l’habitació de l’hotel serà higiènica. La comparació, però, no és pertinent, per la senzilla raó que acostumem a trobar les habitacions dels hotels netes, cosa que demostra que hi ha un control sanitari en els hotels del nostre àmbit i, doncs, consciència sobre la qüestió, una consciència que es fa evident justament perquè l’aspecte esdevé tàcit a l’hora d’anomenar-lo en les informacions hoteleres. Simplement, i com és natural, no s’anomena. Aquest és justament el cas contrari de la informació dels llits dels hotels. En primer lloc perquè hi ha, efectivament, massa llits d’hotel pèssims, i en segon lloc, i derivant-se d’aquest fet, si hi ha llits pèssims és perquè ni es contempla aquest factor, per a mi important fins al punt que arribo a decidir-me per un hotel d’inferior qualitat en funció de la qualitat dels seus llits.

Però aleshores, per què aquesta negligència sobre la qualitat dels llits hotelers? Al meu entendre es produeix per dos factors: l’estètica i la ignorància, considerant també el primer factor com una qüestió generadora d’ignorància. Vivim en un món d’imatge, fins al punt que la imatge sovint juga com un truc de prestidigitador que fa desaparèixer l’evidència de la mala qualitat, fins i tot quan aquesta és patida en els propis ossos, com és el cas del repòs. Algú pensa en la qualitat d’un llit quan el llit fa tanta patxoca en les fotografies digitals dels cercadors dels hotels? ¿Algú s’atura a considerar que sota aquells magnífics cobrellits i nòrdics que embolcallen aquells llits en aquelles magnífiques habitacions de les fotografies dels magnífics cercadors i fulletons dels hotels, hi pot haver un somier que grinyola sota un matalàs d’escuma de vint anys amb milers de les més diverses quantitats de quilos de carn humana a sobre, i milers de diferents tractes humans patits a sobre, amb les molles desballestades, un matalàs que s’enfonsa i grinyola en sintonia amb el grinyol del somier, i que tot plegat et deixarà l’esquena feta un nyap? No. Pel que sembla, pocs clients hi pensen, altrament se’n queixarien i els hotels invertirien més en la renovació de llits i en la qualitat dels llits del que demostren invertir, amb totes les honroses excepcions que calguin. Que ningú sembli parar-ne esment resulta increïble, però això no és el més sensacional perquè, al capdavall, en aquest punt el client encara no ha tastat el llit de l’hotel triat. Estètica a banda, en l’escandalosa manca de queixa dels clients un cop sojornat a l’hotel hi ha implícita la seva insensibilitat total sobre el malson patit als hotels a causa de la incomoditat dels llits. El client pateix els llits dels hotels i no se n’adona.

L’home és un irreductible animal de costums. Fins a aquest extrem de l’estulta ignorància.