El nostre pa de cada dia

La penosa odissea que passo cada cop que vaig a Barcelona per poder menjar pa decent. Hi ha pa decent a Barcelona perquè és una ciutat indecent, bruta i provinciana a més no poder, però com a ciutat té forns de pa decents, però un aquí i l’altre allà, forns de pa disseminats perquè sóc en una ciutat i tot queda lluny, encara que hi hagi molts forns decents a la ciutat, molts que són ben pocs, un aquí, l’altre allà, i has d’agafar el metro per anar al forn de pa més decent que coneixes que hi ha més a prop d’on et trobes, i sempre és lluny perquè Barcelona és una ciutat.

Hi ha molts forns de pa a Barcelona amb un rètol a la façana que diu forn de pa artesanal, des de 1800 abans de Crist, forn de pa artesanal, diuen. Però ja veus des del carrer amb un cop d’ull que s’han equivocat de data i d’entrada al diccionari sobre allò que és artesanal i allò que no ho és, perquè gairebé tots els forns que s’anuncien com a artesanals des de l’any de la Maria castanya tenen tota la pinta d’oferir un pa de merda, tan moderns i llustrosos i idèntics, i saps abans d’entrar-hi, i prova d’això és que jo no hi entro, que serà un pa de merda, un atemptat al concepte de pa artesanal, o de pa i punt, una escopinada a l’ofici de forner, al blat, a la gastronomia, a la veritat, a la dignitat, a la decència. Però no passa res, perquè observo la gent que hi entra i no em sembla que els importi si el pa és artesanal o no, ni tan sols em sembla que hagin parat esment al rètol de la façana que anuncia pa artesanal des de 1800 abans de Crist. No sé, almenys això em sembla a mi quan els observo entrar i també sortir, amb la mateixa atenció els observo que el cartell que diu allò del pa artesanal, etcètera, si bé és veritat que dec estar condicionat per la idea que només un insensat o un insensible, que ve a ser el mateix, és capaç de gastar-se els calés i després ingerir i agredir-se el cos amb aquella cosa que venen anomenada pa, però que no té res a veure amb el pa sinó amb un simulacre que porta el mateix nom, perquè no dubto que aquella gent, la immensa majoria de gent que entra als forns de la ciutat i fora la ciutat, no donen importància a menjar un bon pa, i no sé què ve abans l’ou o la gallina del pa, perquè no sé si no donen importància al pa que mengen perquè així ho demostra el xiclet per pa que compren, o perquè a còpia de menjar xiclet per pa han oblidat la importància de menjar un bon pa, per a la salut i per al plaer, fins al punt que de fet deuen trobar plaer a menjar aquell xiclet que els venen per pa; aquell xiclet incomestible en forma de pa que només es dissimula quan està acabat de fer, aleshores recorda el pa i fa olor de pa i tot, una estafa indigerible, un horror per a l’estómac, àcid pur per a l’estómac d’aspecte i flaire inofensius, i ho sé del cert, jo que tinc una hèrnia d’hiatus, allò que aquell paio amb aspecte de doctor em va dir que no era res però que porta vuit anys llargs torturant-me l’estómac. Com es notava que ell no tenia hèrnia d’hiatus i que és a ell a qui no li feia res tenir-la!, de la mateixa manera que no li feia res dir als seus pacients que l’hèrnia d’hiatus no és res, segurament perquè l’home amb aspecte de doctor portava anys llargs diagnosticant-la i a cada diagnòstic a ell no li havia fet res, de manera que no havia entès res de res i encara probablement no deu haver entès res de res sobre l’hèrnia d’hiatus més enllà de la teoria del problema i de la pràctica que a ell no li causava ni causa, probablement, cap problema, la puta que el va parir, a ell i a l’hèrnia d’hiatus.

Doncs bé, prossegueixo amb la meva odissea particular per l’Eixample de Barcelona buscant un forn de pa decent per ficar-me a la boca, i finalment es produeix un miracle al carrer Bailèn. Veig Granja ara no recordo el nom, amb la seva façana modernista que deu ser del 1800 i molt escaig després de Crist, en aquest cas sens dubte, penso, després de Crist, preciosa la façana de mosaic i lletres precioses modernistes, i m’animo i m’entra encara més gana de menjar pa decent i hi entro de pet, i m’animo encara més, ara del tot excitat en veure a mà esquerra un taulell on s’hi ven embotit al detall, i a la dreta tot de taules de marbre modernistes. Decideixo esmorzar al forn o botiga o granja, tal com s’anuncia, o com se n’hagi de dir a aquella combinació de xarcuteria, forn i bar, i m’hi assec i esmorzo pa amb fuet i entaulo conversa amb l‘amo mentre em talla darrere el taulell el fuet, i m’adono, a la segona frase que pronuncia, que l’home és més curt que la cua d’un conill, un bon home, sembla, però curt, que hi farem, però no passa res, ja hi estic acostumat, això no em destrempa perquè ja somio amb l’entrepà de fuet que l’home em deu estar preparant, penso, si he de jutjar pel que em diu, que no hi ha dret la merda de pa que es fa avui dia, que no tenen vergonya i, el pitjor de tot, sap què és el pitjor de tot?, em diu, i jo li dic, què és el pitjor de tot, senyor, digui’m, què és el pitjor de tot?, doncs el pitjor de tot, em diu, és que, a més de desprestigiar l’ofici, a la gent li és igual, i quan li venc el pa una mica més car aquí, en aquesta granja centenària on es fan les coses com abans, com Déu mana, collons, es queixen i se’n van al forn del costat a comprar un pa de merda. No aprecien la qualitat. No noten la diferència entre la merda i la cosa ben parida, collons, no la noten. I em diu això i jo m’adono que m’estic fregant les mans i que em ve salivera.

Després, quan em serveix l’entrepà de fuet, amb un aspecte l’entrepà i el tomàquet aparentment de pot que em sorprèn perquè no m’auguren res de bo, jo tampoc semblo apreciar la qualitat del seu pa ni de res que m’ha servit, amb aquell cafè putrefacte, i em menjo mig entrepà d’una revolada i deixo l’altra meitat d’allò incomestible al plat, m’aixeco, pago i me’n vaig sentint-me idiota, havent desitjat no haver vist aquella granja i haver-hi entrat, però almenys havent aconseguit només cinc minuts més tard allò que ja dins de la granja temia no poder aconseguir mai: oblidar-me del nom de l’entranyable granja centenària.