Tot molt coherent

Recordo aquella discoteca a Barcelona, Nick Havanna, no sé si encara existeix ni m’interessa saber-ho, jo havent-hi anat potser quatre nits als anys vuitanta perquè algú m’hi empenyia, no recordo qui m’hi devia empènyer, en aquella època d’adolescència en què algú sempre m’empenyia a fer una cosa o altra que no m’agradava fer però que hi acabava accedint perquè no fer-la em condemnava a l’avorriment absolut de la manca de perspectiva d’haver de fer res, i en canvi fer-la em provocava la il·lusió de possibilitat de diversió, és a dir d’alienació, tot i saber des del primer moment que m’avorriria encara més que havent-ho deixat córrer, i que a més de l’avorriment després em guanyaria una frustració que derivaria indefectiblement en una petita crisi depressiva, si se’m permet la llicència. La meva adolescència va ser un temps d’il·lusió successiva, un encadenament d’il·lusions, la regeneració d’un deliri, sempre el mateix sota les seves diverses formes a cada il·lusió, unes ganes enormes de viure però havent-me d’inventar el suc d’aquesta vida perquè em trobava en un desert vital. M’havia d’inventar els meus oasis en aquella autèntica merda de temps perdut del qual no em vaig recuperar mai ni me’n recuperaré, perquè de fet no se m’acut ni la manera de recuperar el temps ni de no perdre’l. El temps mai no es guanya, sempre es perd.

Bàsicament, doncs, no hi ha ni mitja diferència entre el meu temps com a adult del meu temps com a adolescent. M’ha de servir de consol? Ah, la joventut. Aprofita, aprofita, nen, que és època de tenir il·lusions. Si no les tens ara, quan les tindràs?, em deien, i els molt estúpids tenien raó. Ja dic que de jove jo anava d’il·lusió en il·lusió per evitar l’avorriment. La realitat mediocre, pèssima, repugnant sovint, anava per una altra banda, jo era un surfista de la imaginació solcant les aigües putrefactes sota meu, amb aquella concatenació d’il·lusions miserables però suficients, mirant desesperadament de no aturar-me per no enfonsar-me definitivament en la mort en vida. Fora del deliri, existeix de veritat una vida que no sigui una mort en vida? Bé, deixem-ho córrer.

No m’agradaven les discoteques però alguna vegada hi anava. En el fons em fascinaven. Era la meva incomprensió pel sentit de la discoteca el que em fascinava. Fos com fos, si era capaç d’imaginar-me abans de sortir de casa que allà em podria divertir, per què no fer veure quan fos a la discoteca que em divertia? Al capdavall, no ho aconseguien els altres, ni que fos sense saber-ho? Ah, com els admirava! Tota aquella gent jove, molt il·lusionada, suposo, fent veure que s’ho passaven bé a la discoteca, amb aquella cosa que en deien música i aquells crits que havies de fer per mostrar el millor de tu mateix als altres, tots il·luminats per raigs de llum espasmòdics, frenètics, neuròtics, els raigs, cadascun algú diferent, d’un color diferent a cada segon amb aquella il·luminació demencial.

Prossegueixo. Estava jo dubtant de mostrar el millor de mi mateix a algú altre, no recordo qui, però segur que amb faldilla, diguem-ne, quan em va cridar fortament l’atenció una màquina expenedora de no distingia ben bé què des del mig de la pista de ball o del que fos, perquè en la distància em va cridar l’atenció que la màquina no podia ser de coles, ni de gominoles, ni d’aperitius, ni de cigarrets, ni de res habitual, perquè allò que venia la màquina semblaven llibres, eren portades de llibres, cada cop me’n convencia més. No m’ho podia creure. Vaig deixar de ballar o de fer allò que fos que jo feia perquè ni jo mateix no sabia què feia, ja dic que ni tan sols sabia què hi feia, allà, en aquella discoteca, i vaig anar de pet cap a la màquina expenedora, perquè a mi sempre m’han agradat aquesta mena de coses que trobo fantasioses; fiques la moneda, tries el número digital corresponent al producte, prems el botó, un gust prémer el botó, i tot seguit veus aquell robot que empeny la cosa que compres i la fa caure al forat horitzontal de sota, això quan li dóna la gana i per això té emoció, i quan la fa caure fiques la mà i la reculls, el producte està al teu abast, abans inaccessible darrere un vidre i ara al teu abast, i m’adono que em fa més il·lusió el giny en ell mateix i aquella emoció que no pas la cosa que compro. En fi, el giny sempre m’ha semblat pura fantasia i sempre que puc encara ara, al Metro, o allà on sigui que hi ha una màquina expenedora de xocolatines o del que sigui, em torno boig de cop i se me’n va la mà a la butxaca i hi fico la moneda i visc aquella petita fantasia que, ja ho entenc, no fa més que demostrar com de miserable arriba a ser el meu pas per l’existència, o més aviat la meva existència, perquè suposo que l’existència no existeix, dic jo. Doncs bé, deia que aquella màquina expenedora de la discoteca venia, efectivament, llibres, i això em va semblar primer fantasiós i després delirant. Jo estava sol davant la màquina lluminosa, i no m’ho podia creure. Recordo que vaig estar mirant els títols dels llibres una bona estona, de dalt a baix mirant la màquina il·luminada, i tornava a començar, el meu cap amunt i avall i avall i amunt, devorant compulsivament les portades dels llibres dins la màquina, alguns dels quals recordo que d’en Quim Monzó, i un d’ells del valencià Toni Cucarella. Oh, quina alegria, en Cucarella, un dels millors contistes, i amb diferència, que ha donat la literatura catalana els últims trenta anys, per descomptat que infinitament superior a Monzó, i per tant, llegit per la seva estimada tia i condemnat a l’ostracisme collint taronges a l’horta valenciana, no caldria si no. En fi. Després, vaig mirar a l’entorn i tothom ballava o allò que fos que feien, i jo continuava sol davant la màquina expenedora de llibres preguntant-me quants d’aquells llibres es devien vendre en aquella discoteca i, en cas que se’n vengués algun, quina devia ser la reacció del comprador. Agafar-lo i posar-se el llibre a la butxaca de l’americana mentre continuava ballant? Posar-se a llegir en una butaca de la discoteca? Impossible. Aleshores, quin sentit tenia una màquina expenedora de llibres a la discoteca? Cap ni un, naturalment. Si més no si entenem per sentit la lògica i consegüent eficàcia de les coses per al profit humà. Vaig estar dubtant de comprar un llibre. Com sempre, em feia il·lusió, i aquest cop per una raó evident, allò de ficar la moneda i després el botó amb el número digital, etcètera, però me’n vaig estar. Estava massa intrigat pel sentit de l’extravagància de la màquina expenedora de llibres a la discoteca. La cosa em neguitejava i no vaig estar tranquil fins que no vaig entendre l’evidència que indicava que la màquina de fet anava perfectament d’acord amb l’entorn; aquella absurditat del soroll infecte que em torturava els timpans; aquella foscor violada pels raigs de llum espasmòdics il·luminant aquella gentada que es movia espasmòdicament al ritme dels raigs; aquella calor i pudor infecta a la sala; aquells crits que havies de fer per mostrar el millor de tu mateix als altres. En definitiva, tot un llarg i demencial etcètera no menys demencial que la màquina expenedora de llibres.

Aquí tot és coherent, em vaig adonar. Aquí l’únic extravagant sóc jo, em vaig adonar, i vaig avisar que me n’anava, suposo, a aquell qui fos que m’havia empès a aquell lloc per fugir del meu avorriment. Eren quarts de quinze i vaig agafar un taxi que feia tuf de canuto fins a casa, recordo, i dins del taxi, que anava fent ziga-zagues per l’autopista, em vaig preguntar quant duraria a la discoteca la màquina expenedora de llibres, perquè una cosa és fer la gracieta esnob puntual en un local esnob, i l’altra és la pela. I la pela és la pela. De manera que no dubto que ara, en cas d’existir la discoteca i aquella mateixa màquina expenedora, en comptes de llibres es deuen vendre condons, molt més d’acord amb el primat humà, i, doncs, amb la rendibilitat de la cosa.