L'Aurora i la lluna

Una nit, la nena amb la cara rodona com una lluna plena era al seu dormitori i va treure el cap per la finestra. A l’escola, a la nena li deien Lluna, però a casa els pares li deien Aurora, i això l’amoïnava perquè al final no sabia com es deia, Lluna o Aurora. Per això aquella nit va obrir la finestra. Volia veure com era la lluna plena. Havia sentit dir a la tele que aquella nit hi hauria lluna plena i va voler saber com era aquella lluna rodona que a l’escola deien que era com la seva cara, i alguns fins i tot que la seva cara era com aquella lluna. La nena havia vist tot de llunes plenes en els dibuixos dels llibres de contes, però no es reconeixia en cap d’aquelles llunes de colors, algunes amb nas i ulls i boca i un somriure d’orella a orella, encara que això sigui mentida perquè cap de les llunes dels dibuixos no tenia orelles. També es mirava molt al mirall, però no li semblava pas que tingués la cara tan rodona com les llunes rodones dels llibres.

La nena va pensar que la millor manera de saber si tenia o no cara de lluna plena era veure la lluna plena de veritat.

Recolzada a la finestra, va veure que sobre els edificis de la ciutat la nit no era negra sinó vermellosa, com el fang, va pensar, “la nit té avui el color del fang, i aquest color del fang brilla com una cuca de llum i no em deixa veure la lluna”. Alçant el cap i girant-lo de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, la nena s’esforçava a veure la lluna, però la lluna aquella nit no apareixia i va pensar que potser la nit de fang no amagava la lluna plena. Sempre sentia dir al seu pare, molt enfadat, que tot és mentida, “tot el que diuen a la tele és mentida!”, cridava el pare. Per això la nena va pensar que allò que havia dit a la tele l’home del temps, que aquella nit hi hauria lluna plena, també devia ser mentida. I mentre pensava en aquesta possibilitat va tenir un dubte. No entenia per què el pare deia sempre enfadat que a la tele només deien mentides, i en canvi ell mirava sempre la tele. La nena va pensar que potser al pare li agradava sentir dir mentides. “Però no pot ser. No pot ser que al pare li agradin les mentides”, va pensar. “Si li agradessin les mentides no diria sempre enrabiat davant la tele tot és mentida, tot és mentida! Ho diria content, així: Oooh... tot és mentidaaa!...”.

La nena pensava en això, molt preocupada sense entendre res, quan tot d’una va veure com ben amunt el color de fang del cel de la ciutat s’il·luminava. Era una taca de llum borrosa, suau, que no arribava a enlluernar-li els ulls. La taca semblava encendre’s darrere del vel dens de la nit de fang. La nena va deixar de rumiar sobre allò que la preocupava. Ara veia, meravellada, com la taca de llum anava fent-se cada vegada més petita, i més i més clara, fins a concentrar-se tota en una lluna lluminosa ben rodona. El cel de fang s’havia obert com un teló i va deixar veure la lluna plena que havia anunciat l’home del temps. El pare no tenia raó. “No tot el que diuen a la tele és mentida”, va pensar.

La nena va dir “oh!” en veure aquella bonica lluna rodona, i es va posar la mà a la boca quan la lluna també va exclamar “oh!”, però no pas un oh! de sorpresa com la nena, sinó a causa de l’ensurt que li havia provocat. L’ensurt va fer que la lluna plena fins i tot es bellugués una mica, com si tremolés. La nena ho va veure i no s’ho podia creure. Havia sentit com la lluna s’exclamava i havia vist que es bellugava, i es va preguntar si ningú més a la ciutat no ho havia presenciat. Però no. A baix, al carrer, els cotxes anaven amunt i avall, tot de llums de colors il·luminant la nit de la ciutat, la gent es desplaçava a les voreres com formigues, atrafegada o distreta, de fet tothom distret, vianants i conductors, perquè ningú no alçava el cap. Ningú no s’adonava de la presència de la lluna al cel, i encara menys d’aquella increïble reacció de la lluna.

La nena va fregar-se els ulls per confirmar que allò que acabava de veure era real, i de seguida s’ho va haver de creure quan la lluna li va preguntar “ei, nena bufona, com et dius? La nena va respondre “no ho sé”, amb més timidesa que sorpresa o por. La lluna, estranyada, va dir “vaja, no saps com et dius?” La nena va estar uns instants observant la lluna plena, i finalment va dir “Aurora, em dic Aurora”, i tot seguit va afegir “però a l’escola em diuen... em diuen com tu... Lluna. A l’escola em diuen Lluna, perquè diuen que tinc la cara rodona com tu”. La lluna va respondre “vaja, doncs és estrany, perquè a mi aquí dalt ningú no em diu Aurora perquè m’assembli a la teva cara”. L’Aurora va riure i es va posar la mà a la boca, tement que l’haguessin sentit els pares, que eren al menjador. I va dir “però... aquí dalt hi ha algú?” La lluna va respondre “oi tant, que hi ha algú. Totes les estrelles. Et sembla poca companyia?” L’Aurora, sense entendre-ho, va dir “les estrelles? Jo a la ciutat no les veig gairebé mai, les estrelles. Al cel no n’hi ha gaires, d’estrelles. No deus tenir gaire companyia, aquí dalt”. La lluna va esclafir el riure i va dir “tinc milers d’estrelles que em fan companyia. I a més tinc el sol!” L’Aurora va dir “milers d’estrelles? Jo no les he vistes mai, milers d’estrelles. Si el meu pare et sentís dir això cridaria enfadat mentida, tot és mentida!, i això que tu, lluna, no ets la tele... A més, dius que el sol et fa companyia? No pot ser! Aquesta és la mentida més gran que he sentit mai! El sol surt de dia, i tu, lluna, surts de nit! No coincidiu!”

La lluna no va dir res i l’Aurora se la va mirar, també en silenci, abans de mirar a baix, al carrer. Tot continuava igual. Per a la gent, la lluna no existia, i encara menys aquella conversa entre l’Aurora i la lluna.

L’Aurora va tornar a alçar el cap per mirar la lluna. Li buscava els ulls, el nas i la boca que havia vist als dibuixos dels llibres, mentre pensava que aquella gent de la ciutat que no feia cas de la lluna devia ser com el pare, que no es creia el que deien a la tele perquè tot era mentida. “Per això no alcen el cap”, va pensar l’Aurora, “perquè a la tele han dit que hi hauria lluna plena i no s’ho han cregut”.

L’Aurora pensava en això quan de sobte la lluna va trencar el silenci i va dir “què et fa pensar que no coincidim mai, el sol i jo?” L’Aurora va respondre “oh, ja t’ho he dit: el sol surt de dia i tu surts de nit”. La lluna va dir “segur? Estàs segura, Aurora, que jo surto de nit? Perquè aleshores, com és que em pots veure de nit?” L’Aurora va dir. “Doncs et veig de nit perquè estàs il·luminada”. La lluna va respondre “és clar que estic il·luminada, però no pas perquè tingui llum pròpia. Jo no tinc una bombeta de llum dins meu que m’il·lumini. No sóc pas lluminosa, jo!” L’Aurora va dir “no? Aleshores, qui t’il·lumina?” La lluna va respondre “el sol. M’il·lumina el sol. Sense la llum del sol tu no em veuries, Aurora. Veus com el sol em fa companyia! Sense el sol, jo no brillaria. Necessito el sol per poder brillar i el sol em necessita a mi per poder aprofitar la seva llum fent-me brillar. A mi, a tu, i al planeta on vius”.

L’Aurora va estar en silenci uns llargs instants, i a la fi va dir “i a tu, lluna, el sol no t’enlluerna perquè no tens ulls, oi?” La lluna va respondre “oi tant, que tinc ulls. Que no els vegis no vol dir que no en tingui, Aurora”. L’Aurora va dir “i per què no els puc veure? Els amagues?” La lluna va respondre “ho has dit molt bé, Aurora: els amago. Amago els ulls”.

L’Aurora no s’atrevia a preguntar a la lluna per quina raó amagava els ulls. Va pensar que li feia tanta vergonya preguntar-ho com a la lluna confessar-ho. Finalment, però, no s’hi va resistir i va preguntar a la lluna: “Et fa vergonya ensenyar els ulls?” La lluna va trigar a respondre, i a la fi va dir: “Sí, això mateix, em fa vergonya...” L’Aurora va dir “per què? Són lletjos? No poden ser lletjos, tan bonica i rodoneta com ets, lluna! No m’ho crec! Tu no ets la tele, digue’m la veritat. Tu ets maca, lluna! Per què amagues els ulls?” La lluna va respondre, trista “perquè me’ls van esguerrar. Fa molts anys me’ls van trepitjar. Em van trepitjar els ulls, i tota la cara. I en un ull em van clavar un pal amb un drap. Era una bandera”. L’Aurora va fer cara d’espant, i impacient va preguntar “... Però on tens els ulls?” La lluna va respondre “al meu costat fosc. Des d’aleshores vaig girar-me d’esquena al teu planeta, i tinc els ulls el nas i la boca al costat que no em pots veure, però que jo ara et permetré veure. Només a tu, Aurora. Ningú l’ha vist i no l’ensenyaré a ningú més del teu planeta”. L’Aurora va dir “ah, que bé... Però com m’has pogut veure a la finestra?” La lluna va dir “ui, quin misteri, oi? Fixa’t, tinc una amiga, una estrella que t’ha vist i m’ha dit que una nena de cara rodona com jo mateixa semblava buscar-me des de la seva finestra”.

“Ah...”, va fer l’Aurora, i va sentir que el cor li feia un salt. I el cor encara li saltava quan de sobte es va veure a si mateixa fora del dormitori, després sobre la ciutat, després sobre la nit de fang, després enmig de la nit negra entre les estrelles i aviat sobrevolant la cara fosca de la lluna, que l’havia atreta perquè li veiés la cara, amb els ulls, el nas i la boca, tot esguerrat.

“Tens uns ulls espantosos, lluna!”, va dir l’Aurora en veure-la de prop, “oh, quina cara més horrible!”, va afegir. I La lluna va respondre “ja t’ho deia, per això l’amago...” L’Aurora va dir “i no tens por que vingui algú altre a trepitjar-te la cara un altre cop?” La lluna va respondre “ara ja no. Un cop m’han fet tant de mal, he perdut la por. Ara, veient-te tan de prop, amb la cara tan bufona i rodoneta com jo mateixa, el que em fa por és saber que demà, quan jo me’n vagi, tu et despertaràs al teu planeta”.

L'acte

Es tractava de parlar d’una causa perduda sobre la qual s’ha de fer veure que encara no està perduda del tot per no haver de dir que està perduda sense que jo entengui per què no es pot dir això, que està perduda, tret que qui ho nega desitgi creure que no ho està i, de fet, faci bé de desitjar-ho, perquè enlloc no està escrit que no es pugui viure una realitat al marge de la realitat, pràctica que malauradament jo no m’he sentit mai inclinat a practicar, cosa que converteix la meva vida en limitada, d’una limitació intolerable, angoixant, una vida pobre i miserable, malaguanyada. Però mira, em dic, no conec cap vida que no acabi sent malaguanyada.

Mentre jo parlava com a conferenciant, dient del dret i del revés que la causa està perduda, per dintre estava demanant a crits que algú, ni que fos un sol assistent a l’acte, m’interrompés d’una vegada per dir-me, si fos possible indignat, que no era veritat que la causa estigués perduda, per això o per allò altre, per imbècil que fos l‘argument esgrimit, perquè naturalment només hauria pogut ser imbècil, d’una fantasia imbècil, la mena de fantasia delirant que tant em deleix sentir dir constantment a la gent, i per això ho esperava. Però no. Jo xerrava i xerrava i ningú m’interrompia, el públic era intel·ligent o prudent, pensava jo mentre xerrava i ells escoltaven com si res, i de seguida em vaig sentir la pròpia veu com si fos la d’un altre, algun dels assistents que em deia el que jo creia creure que s’havia de dir, però hauria estat massa que això s’hagués produït, un sol assistent que pensés el que jo creia pensar i deia. Ah, aquesta idea quimèrica em va desconcertar i aleshores em sentia deixant anar una verborrea infecta que no tenia aturador, i que com més anava més infecta era, i mentre jo garlava pensava en paral·lel hòstia santa, quina xerrameca infecta estic deixant anar, qui em va parir, quina merda estic dient sobre un mort, no hi ha manera humana de dir res potable quan el que intentes és justificar que un mort està mort, quina cosa més absurda, redéu, i em consolava pensant tranquil, tranquil, que d’una causa perduda pots dir el que vulguis perquè per infecte que sigui el que dius, mai no serà tan infecte com la causa perduda que ja s’està podrint a l’altre barri, i ja fa temps, per més que els assistents que t’estan escoltant facin veure que no, que la causa no està del tot perduda, que encara viu, malviu però viu, sensibles com són a la causa perduda, disposats com estan a creure que allò que tant estimen, o sigui la causa perduda, encara no està perduda, talment un ésser estimat que es neguen a creure que estigui mort perquè la mort és insuportable i més quan el mort estimat s’ha suïcidat, i de la manera més estúpida, i això com si d’altra banda hi hagués cap vida que hagi transcorregut amb prou intel·ligència perquè un cop arriba la mort un hagi de lamentar-la menys.

En fi, estava jo fent el meu discurs, i val a dir que notant-me espès des del principi, quan va arribar un punt que només intuïa el que deia, però només això, de fet no sabia el que em deia, només ho intuïa i feia veure que ho sabia, dotant el meu discurs d’una contundència doblement absurda amb el meu catanyol cada cop més excel·lent en la meva creixent espessor mental, perquè d’una banda dissimulava que només parlava des de la vaguetat d’una intuïció, i de l’altra perquè l’objecte de la conferència era la buidor, un mort l’objecte de la conferència. Vaig sentir pànic en adonar-me que la intuïció no m’ajudava a recordar què era exactament el que volia dir, i que en veritat davant dels sensibles assistents estava exposant la conseqüència d’haver dormit només un parell d’hores la nit anterior, cada cop estic més espès, hòstia, cada cop estic més espès, no m’he pres el diazepan perquè la cosa encara hauria estat pitjor, i ara no puc callar, jo esforçant-me estúpidament com si a còpia de xerrera pogués dissimular l’espessor grumollosa del que deia, i jo cada cop més empantanegat en aquella verborrea masturbatòria meva.

Sort en vaig tenir de l’ajut del meu company conferenciant, que aprofitava els meus silencis per reprendre l’assumpte i xerrar ell, una xerrameca la seva d’una naturalesa molt diferent de la meva, val a dir-ho, ell partint de la base esquizofrènica de pretendre que el mort estava viu mentre que com a científic de la causa sabia millor que ningú que la causa estava perduda, tal com per començar, i de manera definitiva, ho demostra el fet que em convidés precisament a mi a la conferència. En fi, la xerrameca del meu company tampoc no tenia aturador i em fascinava la manera que tenia de parlar sobre la profanació d’un mort, disseccionant-lo com si l’objectiu de la malifeta fos realment ressuscitar-lo, el molt morbós, em fascinava i això que reconec que em perdia, arribava un punt que no entenia el que deia el meu company però jo somreia i anava assentint com si entengués el que deia, per educació i perquè l’acte estava sent filmat per la televisió de l’entitat organitzadora i jo volia quedar bé, salvar l’honor malgrat la indignitat de la meva xerrameca. Al principi vaig mirar d’esbrinar si em perdia el que deia el company conferenciant perquè jo estava espès o més aviat perquè ell també es perdia en una altra mena d’espessor, i al final vaig arribar a la mediocre conclusió que devia ser per totes dues coses. El company xerrava pels descosits, a tota castanya i de manera abstrusa, però sense la meva buida contundència que rima amb impotència, ell optant pel seu estil esforçat, diletant en la seva oratòria carregosament llastimosa que competia en llastimositat amb la meva, dues llastimositats feixugues diferents, llastimositat, una paraula que no sé si existeix però que m’adono que m’agrada.

Els assistents a l’acte, com si fossin excel·lents actors d’una comèdia absurda, en el torn de preguntes o de comentaris o del que fos que volguessin dir, es van mostrar seriosos i fins i tot una xicota molt trempada em va preguntar en acabar l’acte, i no em va semblar com a retret sinó per sana i constructiva curiositat, per què havia decidit jo acceptar de fer de conferenciant si trobava que tot estava perdut, i vaig dir-li no sé què però vaig pensar que havia decidit participar a l’acte per la mateixa raó que em llevo cada matí i no sé per què, o sigui per la mateixa raó que ella es lleva cada matí i realment no sap per què, però això em va semblar massa groller de dir-li i me’n vaig estar de fer-ho, i més perquè la noia era trempada, i ara finalment recordo que li vaig dir que havia decidit fer de conferenciant en aquell acte perquè algú havia de dir que als morts se’ls enterra i punt final, i que fer veure que estan vius és delirant, tot i que, vaig afanyar-me a aclarir-li, sóc un fervent admirador dels sensibles i imaginatius delirants, una cosa no treu l’altra. I deia que els assistents estaven preocupats per la qüestió de la causa perduda, talment com si el que acabessin de sentir fos un assumpte greu, com si el mort tingués futur i el futur depengués del que s’estava debatent en aquell acte, un acte que com més anava més m’havia d’esforçar a recordar de què tractava, tal era la meva creixent espessor mental, i cada vegada que hi queia em sobresaltava, però jo fent veure com si res dient-me ah, sí, la cosa tracta de la llengua catalana, concretament de l’inaudit bilingüisme dels catalans.

'El bilingüisme mata'. Pau Vidal i Ricard Biel dialoguen dimarts en el cicle 'Les llengües de la república catalana'

L'acte es farà dimarts a les 19.30 a l'Espai VilaWeb

Locus o elogi de la lucidesa

Locus és un llibre que La Campana traurà a la venda el 10 d'abril, i anomeno l’editorial abans que l’autor, Antoni Gual, perquè en els temps patètics que malvivim cal ensabonar l’editorial de torn quan per fi es decideix a publicar un llibre decent, i en aquest cas bo de collons malgrat les esporàdiques vacil·lacions tonals i tècniques de l’autor, que no arriben a afectar la qualitat global de la novel·la o la pseudobiografia o les dues coses alhora, o el llibre de memòries o el llibre de memòries novel·lat o el que sigui, perquè, com es veu, no tinc ni idea de com classificar Locus, aquest irregular, imperfecte i tanmateix m’atreveixo a dir que genial artefacte, vet aquí el seu mèrit.

Un Locus hilarant on la cosa iniciàtica consisteix a aprendre tot desaprenent el que ofereix l’entorn, de manera que l’aprenentatge és irònicament per negació i on en conseqüència rius per no plorar amb les misèries humanes que amb tanta gràcia en la desgràcia descriu el personatge narrador, el qual ho fa amb una admirable distància, el narrador que viu i pateix i sovint gaudeix d’algun oasi de joia entre tanta misèria que, justament per això, fa encara més deliciosos aquests oasis. Un Locus irònic i entranyable i nostàlgic i pietós i universal i honest i sensacionalment fresc, espontani en el seu to sobre aquesta espècie humana impia. Un Locus que no podria dur un altre títol, perquè ximple és el personatge en la seva lucidesa que el condemna a la ximpleria —si hi ha equilibri és perquè hi ha l’amenaça del desequilibri—, malgrat que de fet no sabem del tot si neix ximple o es torna ximple després, perquè ximple és l’entorn que descriu i que el fa tornar encara més ximple, mentre alhora s’evidencia que l’únic que hi toca és ell, ell i la seva extrema sensibilitat i tendresa; ell i el seu dolor i joia de viure malgrat viure en temps de dictadura, la Catalunya decadent del franquisme en el seu encès i llarg crepuscle, un món podrit per un règim asfixiant, generador de misèria; misèria material, misèria moral, misèria intel·lectual, una vida que el personatge narrador només pot suportar gràcies a la seva controlada bogeria, aquesta alienació que és el millor analgèsic per tirar endavant el personatge i qualsevol que estigui mig sonat, és a dir, qualsevol que tingui dos dits de front per procurar-se el punt de bogeria per continuar tenint els dos dits de front imprescindibles per al funambulisme que exigeix no pas la vida, això seria injust, inexacte, estúpid, sinó el seny que exigeix l’home per suportar viure entre els homes. Una ximpleria tolerable que no només queda justificada en la seva inserció en l’obra, sinó que és l’obra, allò que la fa tan viva, tan humana, versemblant.

La conya de la novel·la històrica ven en un país justet com aquest on es llegeix novel·la històrica sense tenir interès per la història. Tots llegits, tots històricament novel·lats i tots històricament analfabets, vet-ho aquí. Però a Locus l‘aspecte del temps històric és només el marc perfecte per a la dissecció de la naturalesa humana. No hi ha oportunisme, doncs, en la tria de la cosa històrica, sinó oportunitat per encabir a la perfecció allò que es vol dir i que per als lectors és un regal que es digui, i d’aquesta manera. En fi, no us diré res més, perquè de fet us ho he dit tot i res sobre Locus. D’això es tractava. Perquè no es pot dir res que sigui res sobre allò que un demana que s’ha de llegir. Llegiu, llegiu Locus. Jo no l’he oblidat i sé que no l’oblidaré. I tinc mala memòria.