No participaràs

La idea és no participar. No participar de res, sobretot no participar de res d’ordre col·lectiu. Ni cas si et diuen insolidari, la seva pressió és la prova de la seva intransigència insolidària que t’ha dut a la teva suposada insolidaritat. La millor solidaritat és avui i sempre la no implicació, no molestar-te ni molestar, no convertir-te en una molèstia volent ser solidari. Perquè la solidaritat ho emmerda tot. La solidaritat eternitza l’acció dels insolidaris i el seu etern triomf. Els homes porten anys de solidaritat i els insolidaris es freguen les mans amb els solidaris. Els solidaris i els insolidaris són a la praxi la mateixa cosa. Les seves accions es retroalimenten, s’han fossilitzat fins al punt que els insolidaris necessiten dels solidaris, d’aquesta mena de solidaris babaus, miops, dogmàtics, farsants al capdavall, esclaus de la satisfacció del seu ego en nom de la solidaritat. És clar que hi ha solidaris que van de bona fe, però haurien de fer un cop d’ull ràpid a l’avorrida història per adonar-se que fan el préssec. S’haurien d’adonar que només allarguen l’agonia. Està bé que facin el que els dicta la consciència, però encara estaria millor que fossin generosos, que deixessin d’ocupar-se de la seva consciència i que s’envolessin, que miressin  amb perspectiva les coses per veure que són cruels, molt cruels d’insistir a allargar l’agonia per sadollar-se la consciència.

D’adolescent comprava dònuts al bar de l’institut. Comprava molts dònuts, de sucre i de xocolata, de vegades només un, però habitualment dos, i aleshores deia un de cada, en vull un de cada, ho deia il·lusionat, els ulls brillants, i les noies de la barra me’ls servien amb un paper i me’ls enduia un a cada mà i m’ho passava bomba clavant-los queixalada, ara al de sucre ara al de xocolata, nyam nyam, que bons, hòstia, que bons, els dònuts frescos. Massa sovint, però, hi havia un paràsit que em demanava un trosset de dònut i m’espatllava la festa. No hi havia cosa que m’emprenyés més que trobar-me un paràsit al costat demanant-me que li donés un tros de dònut. Un tros de dònut significa mig dònut, mig dònut que no em podia fotre jo. Quan comprava un dònut, un tros de dònut significava la meitat de la meva festa, i quan en comprava dos, un tros de dònut significava la quarta part de la festa. Total, que sempre optava per donar al paràsit el dònut sencer quan en comprava un, i un dònut sencer quan en comprava dos, i així em feia l’efecte, en el primer cas, que encara no havia comprat cap dònut, i en el segon cas m’imaginava que només n’havia comprat un, el que em quedava després d’haver regalat l’altre dònut al paràsit. La meva acció no era solidària, no era generosa, era fastigosament egoista. No suportava donar un tros de dònut al paràsit. Tampoc no suportava no donar-li res, no podia, la meva mala consciència cristiana o el que collons sigui no ho hauria suportat, per paràsit que fos el paràsit, per més que sabés que era un paràsit. Era el meu hipòcrita i egoista sentiment de culpa, la meva mesquina generositat. No hi havia ni hi ha hagut mai solidaritat en cap dels meus actes. Ni quan dono amor. Dono molt d’amor i mai m’he sentit més miserable que repartint amor, a homes i dones, a nens i a nenes, a vells i a velles, amor a tothom menys als fills de puta, als fills de puta els escupo a la cara, i per això em passo el dia escopint. No he fet mai res que sigui solidari. Mai. I sent així d’insolidari sempre m’han xuclat la sang, no sé ser d’una altra manera. Em sortiria més a compte ser solidari guai, solidari de les grans causes, les causes perdudes. A aquests no els emprenyen. Ja he dit que aquests són els pitjors. No hi ha element pitjor que un solidari. Aquest dóna pel sac, aquesta sangonera integral dóna més pel sac i tot que el poderós contra el qual diu lluitar. El solidari oficial, el solidari amb carnet de solidari dóna molt i molt pel sac, i s’ho permet gràcies a la superioritat moral que s’atorga amb la seva supersolidaritat. No hi ha res més mesquí i paral·litzant que la solidaritat del super solidari per a un món millor.

Sóc determinista, en això sóc determinista, en la idea global sóc determinista. Les coses passen, el món —els homes— van com van perquè no podrien anar d’una altra manera, és la seva naturalesa i tot es degrada, tot té un principi i un final i oposar-s’hi és d’imbècils. La història indica a les clares la decadència inexorable de l'home, de tot. No entenc, doncs, l’arrogància dels solidaris, el seu joc de doctor Frankenstein, aquest absurd de pretendre canviar la naturalesa dels homes, la seva crueltat de pretendre jugar a Déu per allargar l’agonia. Sempre dic que el dia que em diagnostiquin càncer prendré herbetes, em deixaré morir. Ho dic i sé que no ho faré, sóc un bocamoll. M’aferraré a la vida perquè tindré por de morir. No sé per què, em fa por viure però no sé per què em fa més por morir. Sé que no compliré, m'humiliaré i em sotmetré a la quimio, a la ràdio o al que faci falta, qualsevol cosa per continuar cagant sobre aquest món, ni que sigui per continuar-hi sense saber per què, però cagant-hi, escampant la meva merda, resistint en la meva insolidaritat, procurant no molestar-me pel que m’envolta ni molestar, prou feina continuaré tenint a molestar-me jo a viure, a viure sense saber per què visc. Potser per continuar sent insolidari, començant per mi mateix, en allargar la meva agonia de viure.

Una dama del teatre

Era una dona de teatre i tot d’una es va convertir en una “dama del teatre”. Va llegir-ho el primer cop al diari i aquell mateix dia va sentir dir a la tele que era una dama del teatre. Des d’aquell dia va ser una dama del teatre, ella no sabia ben bé per què, feia molts anys que era una senyora que es dedicava al teatre, i es mirava al mirall i no trobava la dama del teatre enlloc, veia la dona de sempre, i com que no la trobava va mirar fotografies i vídeos seus antics i no tan antics per veure si descobria la transformació en ella que l’havia convertida en dama del teatre.

Al carrer l’aturaven i aviat ja no li deien pel nom, li deien la dama, la dama del teatre. De mica en mica es va anar oblidant del seu nom, i quan li preguntaven el nom titubejava, li costava recordar el seu nom anterior a dama del teatre. També la gent va anar oblidant-se del seu nom i l’anomenaven la dama del teatre, i quan finalment va veure que ja no la reconeixien pel nom, va decidir ser pràctica i es va fer anomenar dama del teatre. Aleshores, però, va tenir problemes perquè hi havia qui deia que li havien pujat els fums, on vas a parar fer-se anomenar dama del teatre, què s’ha cregut, aquesta. Sortosament els calumniadors eren pocs, era la gent que no anava al teatre i per això no entenien per què era i es feia dir dama del teatre. Tothom que se li adreçava tenia molt clar que era una dama del teatre, i prova d’això és que tothom s’havia posat d’acord de la nit al dia a qualificar-la d’aquesta manera que a ella, la dama del teatre, no li semblava ni bé ni malament, només la feia sentir tot d’una vella, una dama del teatre vella, malgrat que només l’anomenaven dama del teatre, no pas vella dama del teatre.

Un dia se li va adreçar un desconegut, un senyor molt elegant, amb barret de copa i tot, un home sens dubte de teatre que va preguntar encuriosit a la dama de teatre “de quin teatre, concretament”. Ella va somriure i li va dir que de molts teatres perquè actuava a molts teatres, i ell va quedar parat, no va entendre per què coi l’anomenaven, doncs, dama del teatre, i va suggerir a la dama del teatre que era una ofensa que l’anomenessin així, dama del teatre en comptes de dama dels teatres. Ella va fer que sí amb el cap, pensarosa, i des d’aleshores, a més de mirar-se cada cop més obsessivament al mirall per descobrir per què cony li deien dama del teatre, es mirava amb estranyesa la gent que l’anomenava així, dama del teatre en comptes de dama dels teatres. De manera que ni recordava el seu antic nom, ni ara se sentia identificada amb allò de dama del teatre en singular. Per què no utilitzaven el plural “teatres”? Era l’encertada observació que li havia fet veure el senyor elegant, amb barret de copa i tot.

Fins que va arribar el dia que, cansada de mirar-se al mirall sense arribar mai ni a intuir per què li deien dama del teatre, es va veure vella del tot. Ja no la contractaven als teatres, i això la va alleujar perquè ja no l’aturaven al carrer per dir-li dama del teatre. No s’hauria de preguntar mai més per què li deien dama del teatre, i encara menys s’hauria de preguntar per què no li deien dama dels teatres. Però de l’anterior angoixa de no poder-se respondre aquestes preguntes, va passar a l’angoixa de la subsistència. Ara el problema era tot un altre. La seva vida dissipada l’havia dut a la misèria en deixar de treballar, de manera que es va fer puta. Era una puta vella de cantonada. Una llàstima. Prou que es veia que havia estat una senyora, i ella deia que havia estat una dama, ara sí que reivindicava la seva condició de dama, deia als clients que havia estat una dama en el seu moment, tot i que s’estalviava afegir que havia estat una dama del teatre, perquè com que no entenia per què l’havien anomenat així, no hauria resultat creïble i ella no sabia mentir.

En una ocasió, mentre follava amb un client en una pensió, o més aviat un client follava amb ella, ella a sota del client, passiva, amb la mirada perduda fitant el sostre, el client a sobre amb els ulls tancats, concentrat, manxant concentrat per estar a l’altura de si mateix, se suposa, l’exdama del teatre reflexionava i de mica en mica es va anar inquietant amb una qüestió sense resposta. Si demà mateix em contractessin per a una obra, em tornarien a anomenar dama del teatre? I si en l’obra fes el paper de puta vella, em tornarien a anomenar dama del teatre? Va arribar a la conclusió que l’anomenarien “la puta del teatre”. Li semblava el més lògic. Però, si representava l’obra a més d’un teatre, l’anomenarien "la puta dels teatres"? Tornava a sentir-se intrigada, finalment ansiosa, mentre el client manxava i manxava, finalment alliberant la seva ansietat.

Atents a la diversitat

La directora era dolça, m’agradava, vaig pensar ha de ser una bona directora, dolça com només ella ho podia ser, vaig pensar mentre em parlava i em somreia, els dos al carrer, jo amb el casc de la moto a la mà, ja de nit, ningú al carrer, ella i jo i ella parlant-me i jo sense escoltar-la, pensant amb què més dolç es podia comparar la directora de l’escola oficial d’idiomes on jo començava a treballar com a professor d’anglès, la llengua més fàcil d’aprendre del món fins al punt que fins i tot jo la puc ensenyar, la llengua més fàcil del món i per tant la llengua que en aquest país ni Déu és capaç d’aprendre.

Em parlava la directora i tot d’una la vaig escoltar, em vaig adonar que jo deixava de pensar en la mel, en el sucre de canya, en el sucre refinat i en els núvols de sucre i les llaminadures i les pomes ensucrades que de petit venien al carretó de la Rambla de la meva ciutat, en tot el sucre possible que de petit m’empassava i em feia sortir coses a la boca i després m’havia de prendre aquell xarop vermell que matava de cop els cucs ofegant-los en el vermell i fent-los desaparèixer. M’agradava menjar sucre perquè m’agradaven les llaminadures i veure el vermell del xarop i la màgia del xarop fent desaparèixer els cucs, plim, màgia. M’agradava la malaltia, de ben petit m’agradava la malaltia, la malaltia no dolorosa, és clar, la malaltia anestesiant, la plàcida malaltia.

L’últim pensament era el d’un cuc evaporat en el vermell del xarop quan la directora em va fer adonar-me que feia potser estona que no l’escoltava. Em van deixondir del sucre les seves paraules, quan em va deixar anar l’escola oficial té —ho va dir en tercera persona del singular— un nivell molt alt d’ensenyament, aquí l’exigència és màxima, les acadèmies estan per sota del nivell que aquí ensenyem —ara en primera del plural. La dona em va acabar de desvetllar en pronunciar la frase cèlebre, la frase prodigiosa: aquí fem atenció a la diversitat... i amb èxit —va afegir fent una pausa breu. Ho aconseguim, va reblar. Uf. Li vaig dir que com a acudit estava bé, i encara més dit per ella, la directora. Li vaig dir que tenia un gran sentit de l’humor. Però no, m’ho havia dit seriosament i va començar seriosament a argumentar la serietat de la seva afirmació i li vaig dir que tranquil·la, que em podia parlar amb confiança, que ningú no ens escoltava, que no calia continuar amb la xarlotada. Però ara era ella qui no m’escoltava i continuava garlant-me seriosament sobre l’aplicació de l’atenció a la diversitat, i jo vaig intentar pronunciar atenció a la diversitat i em va costar, vaig quequejar, no em sortien les paraules, intentava pronunciar-les i no em sortien de la boca i se m’escapava una mica el riure i veia que ella no reia, m’havia parlat seriosament d’allò de l’atenció a la diversitat i del nivell elevat de l’escola oficial i jo m’aguantava el riure i la veritat és que no sé si era perquè no em sortien aquelles paraules o per la vergonya d’haver-les de pronunciar, de manera que vaig callar i la directora em va continuar parlant de les excel·lències de l’escola oficial d’idiomes que ella dirigia, i a mesura que em parlava em va desaparèixer el sucre del cap com una orxata beguda amb una palla d’una sola xuclada, xxxrup, així mateix em va desaparèixer el sucre i la vaig veure lletja, una bruixa, la directora una dona amarga com una ametlla amarga.

Al cap de dos dies d’haver comprovat el nivell excels de l’escola oficial d’idiomes on treballava em vaig posar malalt, molt malalt, un virus, el metge em va dir que era un virus, un virus molt malparit, em va dir el metge tot seriós, i el virus em va recordar els cucs que duia al ventre de petit i així la cosa em semblava que no pintava gens malament, que pintava bé i tot. Vaig avisar a la directora que no aniria a treballar, vaig dir-li de cor que em sabia greu fer-la anar de corcoll i tan aviat, però que m’havia posat malalt, que tenia un virus terrible dins del cos, malparit el virus segons el metge, no sabia on del cos ni quina pinta tenia el virus, que estava a quaranta graus de febre i segons les previsions de l’home del temps aquella nit fregaria els quaranta-un graus, gairebé com al Sahara però tranquil·lament a casa meva, vaig dir a la directora tapat amb una manta i amb calfreds, tot molt agradable. Això últim no l’hi vaig dir, no li vaig dir que m’agradava estar malalt d’aquella manera, sense migranya, sense cap dolor, sentint-me feble i entumit, només sentint un fred agradable amb rampells de calor, que quan tornava a esdevenir calfred m’era agradable, molt agradable, res més agradable que estar malalt, ho pensava recomanar als professors de l’escola oficial d’idiomes i vaig estar a punt de recomanar-ho també a la directora de l’escola, però me’n vaig estar perquè la dona no estava per orgues. No l’hi retrec, era la meva primera setmana de feina i m’havia posat malalt i ara jo la feia anar de corcoll, crec que ja ho he dit.

Ah, però quaranta graus de febre, una sensació única, la meva companya cuidant-me tothora, el termòmetre sota l’aixella i donant-me aspirines i herbetes, mirant la tele al sofà, el cap plaentment emboirat i els ulls tancant-se’m i veient les coses d’un altre color, calidoscòpiques i tot. El món que m’envoltava anava lent, al meu ritme, tot s’adaptava a mi, protegit a casa, mig sord per la malaltia, sentint-ho tot en la distància, en un núvol de sucre, una bombolla de sucre, dolça com la directora abans de comprovar que era amarga com una ametlla, crec que ja ho he dit, i jo pensant ara estaria bé morir-me, ara seria perfecte dinyar-la, aquesta és la millor mort. Continua, virus!, no paris, fill de puta, menja’t amb patates l’aspirina, les infusions, tot, menja-t’ho tot, devora’m, devora’m, menja-te’m a mi sencer, lentament, mata’m, mata'm sense que me n'adoni, obliga’m a abandonar-me a tu mentre sento el plaer de l’agonia! Ajuda’m, ajuda’m, virus, ara és el moment, no em salvis, és ara o mai, virus mortal, virus irreversible, demostra’m que tens collons!, pensava. Però al cap de cinc dies, el virus em va trair, el virus de merda va desaparèixer i jo m’anava trobant pitjor a mesura que sanava i pensava que fora de casa m’esperava altre cop l’excelsa escola oficial d’idiomes amb la seva atenció a la diversitat.

Desitjo xocolata

                                           

L’Almendros era un amant de la xocolata en una ciutat, Barcelona, amant de la xocolata. Guardava gelosament la xocolata en una xocolatera imitació de porcellana, un gerro xaró d’euro i mig comprat al xino de baix de casa, al Raval, el gerro on hi ficava la xocolata i que anomenava la xocolatera. L’home anava fins al cul tot el dia de xocolata, amb un somriure d’orella a orella, i hi havia qui opinava que estava sonat, i qui deia que era simplement un home feliç, potser l’home més feliç del barri. Aviat, els qui consideraven que l’Almendros era un home feliç es van interessar pel secret de la seva felicitat, i ell els va dir lacònic que devia la felicitat a un gerro de porcellana.

El barri de seguida va anar ple de l’enigmàtic gerro de porcellana de l’Almendros, i es va convertir en una llegenda, el gerro i l’Almendros, que així que sortia de casa se li atansaven homes i dones que maldaven perquè revelés el secret. Li inflaven el cap i el convidaven a cervesa, a dinar de menú, i fins i tot a relacions carnals. Tot de noies i no tan noies van oferir-se a cardar amb l’Almendros, fins i tot nois i no tan nois de tota mena de procedències i inclinacions sexuals es van oferir a cardar amb l’Almendros, amb preservatiu, per descomptat, li asseguraven, però ell es limitava a respondre amb un somriure i negant amb el cap. La gent l’arribava a assetjar a la porta de casa, fins que un dia, enmig de la turba va veure una noia de quinze anys que li va picar l’ullet, i l’Almendros va correspondre-li picant-li l’ullet i fent un gest amb el cap indicant amunt, cap al tercer pis.

L’Almendros va ensenyar el gerro del xino a la noia, l’Aurèlia, i va treure’n xocolata i va convidar la noia a tastar-la i es va autoconvidar abans de tastar-la a ella, emocionat, conscient que a cinquanta-cinc anys amb sort li quedaven quatre claus per consumar o consumir, o com es digui, les seves últimes rebolcades. Van estar-se estona, la noia va quedar impressionada, i quan van haver acabat l’Aurèlia va agafar amb confiança més xocolata del gerro, va preparar aplicadament uns quants porros i els va anar ficant a la boca de l’Almendros a mesura que l’home els consumia àvidament, xuclada rere xuclada. L’Almendros es deixava fer com un cèsar, entre els llençols, tot satisfet i somrient com mai abans ell, el veí més somrient i feliç del barri. Duia tal globus a sobre que el somriure que mostrava hauria fet témer que li fes esclatar la cara.

Encara amb un porro als llavis i assegut al llit repenjant l’esquena a la capçalera, li va agafar per explicar a la noieta la història d’aquell gerro. Va voler emocionar-la perquè a ell li agradaven les històries que emocionaven, i val a dir que perquè la volia impressionar per tornar-se-la a passar per la pedra. L’Almendros va dir, amb els ulls tèrbols, somiadors, entre la fumarada que inundava l’habitació, que el gerro es remuntava al segle XIX o XVIII, no ho tenia gaire clar, i que havia pertangut al seu rebesavi o requetetataravi, tampoc no ho tenia gens clar, en qualsevol cas un xino del barri Xino, això ho tenia claríssim, l’ascendència era evident, no endebades de petit al nostre Almendros li deien Bruce Lee a causa dels ulls orientals, ni que fos per problemes de restrenyiment, i també el delatava el color groc de la pell, ni que fos per haver patit el xarampió. En fi. L’Almendros va prosseguir amb el seu deliri antològic dient que després de pertànyer el gerro a la dinastia Ming —això sí que ho tenia clar, malgrat el detall que fos entre els segles XIV i XVII— el gerro va pertànyer a la seva àvia Sandra, una dona triomfadora i mare de família que, com a dona moderna de l’època, no renunciava a res, una dona que de jove s’havia passat un temps a la Xina fent de geisha per guanyar uns calerons, una de les primeres geishes d’importació del Japó a la Xina, va dir l’Almendros sense dissimular el seu orgull, i va afegir que el gerro havia anat passant de mà en mà, de generació en generació, que era l’orgull de la família i bla bla.

Amb tot això, l’Aurèlia, filla de minyona filipina apocada i noble a la Bonanova, havia desaparegut del pis amb el gerro, i l’Almendros continuava delirant al llit amb la seva història, ja amb els ulls clucs, fins que es va adormir amb una paraula a la boca, vés a saber quina, perquè no se l’entenia, la veritat.

L’Aurèlia va sortir al carrer sense haver escoltat la part en què l’Almendros explicava que el gerro havia anat a petar feia tres dècades a les mans d’una meuca de tretze anys, la simpàtica Mariona, que havia estat a punt de poder deixar l’ofici venent tot el contingut de xocolata del gerro, però amb la mala sort que la policia, sempre inoportuna, la va enxampar en plena transacció, a punt de cobrar 60.000 euros d’aleshores d’un comerciant xocolater, que per raons desconegudes no va anar a la garjola. L’Aurèlia no va quedar-se per poder sentir com l’Almendros deia que havien passat trenta anys i que la Mariona estava a punt de sortir de la garjola, on s’hi havia estat primer uns anys per aquell afer del gerro, i després intermitentment per delictes posteriors, també xocolaters. I l’Almendros no va saber mai que ben aviat la vida de l’Aurèlia faria un gir inesperat, quan coneixeria la Mariona i aquesta, veterana expresidiària, li faria d’assessora xocolatera.

Nota: aquest és l’esbós per a una novel·la que tenia previst presentar l’any que ve al premi Ramon LLull, però veig que enguany se m’han avançat amb la cosa de la xocolata. Però com que el tema xocolater veig que té sortida, potser presento la novel·la al proper Josep Pla, un altre premi de solvència contrastada. Ai senyor.