Dos suïcides

Sempre he admirat els suïcides. Els suïcides lúcids, vull dir, no pas els bojos, aquests per al cas em són indiferents, i per això no és estrany que sempre m’allunyi dels subnormals que critiquen el suïcidi; aquells que el menyspreen titllant-lo d’acte de covardia o de bogeria, així, en general, i es queden tan amples; aquells que ni l’han tastat, el suïcidi, ni s’espera que ho facin. I afegeixo que aquells que seria desitjable que ho fessin, i així segur que respiraríem tots millor.

Stefan Zweig és un dels meus escriptors de capçalera. Es va suïcidar el 1942 a 60 anys amb la seva dona en el seu exili al Brasil, i no pas perquè estigués materialment desesperat ni perquè la seva vida corregués cap perill, si més no immediat, que el motivés al suïcidi. Zweig se suïcida per l’ideal d’una Europa que, amb el triomf del nazisme, considera morta, moralment i cultural devastada i sense esperança de recuperació. Zweig, però, ja avisava, amarant la seva visió del passat europeu amb melangia el 1929 a Viatge al passat.

L’austríac tenia uns collons com un toro, vaja, i la dona, Charlotte Elizabeth Altmann, uns enormes ovaris en la devoció pel seu marit. A cap dels dos no els va caldre ni la desesperació ni la bogeria per a suïcidar-se; els dos es van suïcidar no només des de la mera racionalitat, sinó d’allò molt més elevat encara que és la lucidesa. Va ser un acte premeditat, des de la intel·ligència i voluntari. La raó es va imposar a l’emoció. La por no va tenir res a pelar davant la ment. Van ser suïcidis que partien des de la civilització, des d’allò que a alguns ens diferencia dels animals. Però compte, no té res a veure amb cap encert o error en la decisió. Aquest aspecte deixem-lo a la subjectivitat, perquè no és això el que aquí valoro, sinó la mort per un ideal, la mort provocada per la necessitat de dignitat, d’una dignitat que va més enllà del suïcida en abastar tota la humanitat —humanisme—, que segons els dos suïcides estava dada i beneïda. Em trec el barret.

Sempre pontifiquen sobre el suïcidi els que estan amarats de catolicisme i no ho saben; els covards que, com a tals, no reconeixen en públic —sovint ni en la intimitat d’un mateix— que ho són; els que no tenen puta idea del que significa pensar, i no pas perquè hagin d’arribar precisament a la conclusió del suïcidi; els que no es pregunten què hi fan, aquí, i de fet ni tan sols el sentit de la vida que porten; els que no poden saber el que és estimar, atès que comencen per no estimar ni la seva pròpia vida en no procurar agafar-ne les regnes. I sempre m’ha fet molta gràcia, per no dir pena, veure la reacció d’aquesta plaga davant el suïcidi d’algú considerat socialment com a inqüestionable, com ara Zweig, amb independència naturalment que no s’hagin mai molestat a saber per què és inqüestionable. Aleshores fan cara de sorpresa, però no opinen. No opinen perquè no poden, perquè el que dirien automàticament si no es tractés d’un inqüestionable és que està boig, que aquest paio està boig i era d’esperar que acabés d’aquesta manera, o sigui malament, no dubtarien a afirmar que malament: no dubtarien a condemnar el suïcida, ergo el suïcidi en general, i ho farien segons el seu inconscient manual catòlic.

Però que no opinin perquè no poden no significa que tampoc, malgrat l’evidència del suïcidi d’un home conspicu justament per la seva lucidesa traduïda en el seu art d’escriure, els faci reflexionar el més mínim sobre les causes del suïcidi i, doncs, unes raons que com a mínim haurien de fer el suïcidi respectable i no casos menyspreables de frenopàtic. El que fan és limitar-se a girar pàgina, com si el suïcidi de l’inqüestionable no s’hagués produït, de la mateixa manera exacta amb què, per cert, es despatxa justament el nazisme: com un fet sorprenent d’una època sorprenent amb uns alemanys sorprenents; com un fet que —i això és l’únic que sembla importar-los— “s’ha d’evitar que es torni a repetir”, repeteixen com lloros. I sí, és clar, no hi ha dubte que s’ha d’evitar que es torni a repetir, però com que no s’han entès en absolut les causes del per què s’ha produït, indefectiblement es torna a produir, i amb el vist-i-plau del populatxo, és a dir: dels mateixos que repeteixen com lloros “s’ha d’evitar que es torni a produir”, aquesta estúpida i al capdavall letal lletania.

Llegiu Zweig, per exemple la imprescindible novel·la breu Carta d’una desconeguda, o la també deliciosa Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. I després, penseu en el suïcidi de Zweig. Penseu en el suïcidi, i després no us aconsellaré que l’eviteu, ni tampoc el contrari. Això serà cosa vostra.

Modera't

No recordo per què, de debò que no ho recordo, el cas és que anàvem petant-la i tot d’una l’home em va dir que em moderés, això sí, cordialment, que moderés les meves paraules, suposo, perquè no m’ho va aclarir, però vaig pensar que es devia referir a les meves paraules, altrament no sé de què em parlava. Em vaig sentir incòmode, més que res perquè últimament sentia parlar molt de moderació, en sentia parlar a la ràdio, a la tele, a la xarxa, a tot arreu, fins i tot el meu lloro en parlava abans de mossegar l’enciam de la meva mà i deixava anar moderació, moderació, moderació, i després em picava l’enciam i de passada em mossegava el dit, el malparit, i em feia ràbia perquè me’l mirava i pensava a veure si deu saber aquest bitxo què significa moderació i jo sense tenir-ne ni idea, i així vaig començar a agafar mania al meu lloro Carlitus. Tothom parlava de moderació, però jo, per més que estava atent, no entenia què volien dir, i ara el meu interlocutor m’estava deixant en evidència, em va fer enrojolar i tot amb allò de la moderació i jo amb els pixats al ventre de la meva ignorància. De manera que, com que sóc complaent, com que podia ignorar el significat de moderació però sempre he estat complaent, això no m’ho treu ningú, vaig mirar de quedar bé amb ell i li vaig dir que sí, que tenia raó, que jo estava pecant de manca de moderació, o sigui d’immoderació, vaig suposar, i ell va somriure i va continuar xerrant però sense donar-me cap pista sobre allò de la moderació, i jo me’l mirava però ni mitja pista, en cap moment ni mitja pista, i com que es va oblidar de la meva immoderació ja no me l’escoltava, la curiositat se’m menjava i anava pensant en la moderació mentre ell garlava i no l’escoltava, no ho podia evitar, pensava en què coi havia volgut dir ell amb allò de la moderació. 

No l’escoltava i em va fer una pregunta, em va sorprendre amb una pregunta, i com que no vaig saber què dir em vaig defensar amb una altra pregunta, li vaig preguntar no pas què significava moderació, perquè per orgull no volia revelar la meva ignorància, sinó que li vaig preguntar, hàbilment, crec, li vaig preguntar per què m’havia dit que jo no estava sent moderat. Vaig fer-ho amb tacte, m’agrada complaure la gent i no volia que es pensés que m’havia ofès, i encara menys per una cosa, moderació, que no entenia. No. Li vaig preguntar realment per saber no pas per què m’havia acusat de falta de moderació, sinó per saber què significava moderació. L’home va quedar estorat, va callar en sec i va anar bé perquè es va oblidar de la seva pregunta i em va dir que ja no es recordava per què m’havia dit que jo no era moderat, i fins i tot em va dir que no m’ho havia dit, el barrut. I com que vaig insistir i continuava sense recordar-se’n, em va dir que prou, collons, que prou, que no tenia cap importància el que m’havia dit o deixat de dir. Però aquella resposta em va deixar intranquil i li vaig dir de bones maneres que aleshores per què m’ho havia dit, si no tenia cap importància, i em va dir jo què sé, cagonlaputa, jo què sé, i va afegir que amb tanta insistència estava pecant de falta de moderació. Voilà!  Li vaig dir veus, veus?, per què em dius que no sóc moderat? Vull saber per què m’ho dius, ja està. Però em va sortir amb un exabrupte i jo em vaig mossegar la llengua, només li vaig dir t’estàs excedint una mica, no trobes? I aleshores ell es va posar a bramar a un pam de la meva cara i a escopir-me amb les seves paraules amb forma de saliva esquitxada a la meva cara, a crits a la meva cara, em cridava amb els ulls tancats, vermell com un pebrot, i crec que tancant els punys. I li vaig dir, em vaig sorprendre dient-li a la babalà, provant sort per dir alguna cosa, alguna cosa que no podia ser massa forta si estava en boca de tothom, li vaig dir perdona, crec que n’estàs fent un gra massa, crec que estàs sent moderadament excessiu amb mi, li vaig dir, així, moderadament, desesperat per dir alguna cosa acceptable sense saber el que em deia, qualsevol cosa per no mostrar-me excessivament excessiu.

L’home em va dir que què m’havia cregut jo insultant-lo, acusant-lo de moderadament excessiu, i aleshores sí que vaig veure que tancava el puny, que no només el tancava sinó que l’alçava. I abans que em caigués el puny a sobre, o a sota, vés a saber, vaig tocar el dos amb el pas moderadament accelerat, o moderadament lent, també vés a saber, perquè a dia d’avui encara no sé què significa això de la moderació.

e-cigs

Era inevitable. Passejant per Barcelona vaig veure ara una botiga de cigarrets electrònics, ara una altra i després una altra i una altra en potser tres-cents metres, no exagero, i era inevitable que m’hi enganxés, que m’enganxés als e-cigs, tal com en diuen, i així, vaig pensar, així quan estigui de moda  la nova joguina ja no aniré peix en el tema, sabré fumar com ningú e-cigs i pronunciaré com ningú e-cigs perquè aviat ningú no serà ningú si no fuma e-cigs i pronuncia amb perfecte anglès e-cigs. No havia fumat mai a la vida però ara fumo e-cigs com un desesperat, li vaig agafar el gust a la mica de nicotina de l’e-cig i a tenir un cigar a la mà i a anar traient tot el dia fum per la boca, fum que és vapor, no us penseu, i m’he acostumat al cartutx amb líquid de recanvi de l’e-cig i a fumar, perquè després passa el que passa, que comences per un e-cig i acabes necessitant fumar tabac com Déu mana, de manera que ara consumeixo e-cig i, a més, Marlboro i Winston i Ducados, tot i que no sé mai si triar el ros o el negre, m’ho combino, ros i negre, negre i ros. I últimament fumo també havans, havans no pas de l’Havana sinó una merda d’havans amb la merda que em permet el meu sou. No són autèntics havans però m’agrada anar a l’estanc i demanar un cigar, posi’m un cigar, el més barat que tingui, i pensar en els havans. I pipa, ara fumo també amb pipa i m’he apuntat al selecte i elegant club de fumadors de pipa. Primer hi havia reticències a admetre’m, però amb insistència addicta doncs mira, i tot gràcies als beneficis de l’e-cig. A sobre, col·laboro a donar feina als estancs i a les botigues d’e-cigs, que en els temps que corren per poc que es pugui s’ha de ser solidari, no sé, dic jo.
 
Quan vaig comprar el meu e-cig el senyor de l’establiment em va ensenyar tota mena d’e-cigs i em va dir miri, amb aquest quan inhali se li encendrà la punta de color verd, amb aquest de color blau i amb aquest altre de color taronja, i com que em devia veure amb cara d’estupefacció em va mirar d’aclarir que era per tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal, normal, va dir. Com que naturalment no vaig entendre res, vaig dir-li miri, posi’m el de la punta lluminosa taronja, i em va dir amb un lleu esbufec a penes dissimulat que vostè mateix, però que el blau, que el e-cig de la punta blava tenia molta sortida. Jo li vaig dir que era natural, que tenia raó, que la gent volia tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal tal com bé m’ha dit, però miri, a mi m’agrada més el color taronja, no sóc un barrufet i m’agrada el de la punta taronja, o sigui que posi’m un e-cig amb la punta lluminosa de color taronja. El venedor va somriure i va fer el gest de voler embolicar el meu e-cig, però el vaig aturar amb un gest amb la mà, un gest brusc, brusc per força però cordial, cordial en justa correspondència amb el tracte cordial que em dispensava el cordial venedor malgrat haver-me pres per barrufet, el vaig aturar i li vaig dir que me l’enduia posat, que me l’enduia a la boca, que estava impacient per ser dels primers a lluir un e-cig. L’home em va dir com vulgui, concretament como quiera i amb accent espanyol, vaig pagar i me’n vaig anar i em va agradar sortir al carrer fet tot un tren de vapor, lliure, sense via ferroviària que em limités, al meu lliure albir deixant anar vapor per tot arreu com un tren de vapor lliure i empudegant a Déu i sa mare amb aquell aroma de fruites del bosc, una ferum deliciosament empudegadora que aviat farà que la ciutat sembli un prat d’alta muntanya en plena primavera a l’alba, amb la rosada. Una delícia.

La gent em mirava i pensava d’aquí a poc temps no em mirareu perquè tots anireu amb un e-cig a la boca, vet-ho aquí, però només jo sabré que he estat dels pioners a fer servir l’invent. I ara cada vegada que veig un fumador d’e-cig em fa ràbia perquè penso ja no sóc tan únic, cada cop hi ha més gent que fuma e-cigs, però sé que jo he estat dels pioners. I quan tot Déu fumi e-cigs pensaré sí, sí, però jo vaig ser el pioner de la moda, vet-ho aquí. Cada dia la gent em mira menys perquè cada cop més la gent fuma e-cigs, i sobretot val a dir que no em miren perquè m’estic més dins de l’hospital que a fora. M’ofego, tinc bronquitis i un enfisema i no sé quantes hòsties més juntes als pulmons, perquè va començar amb un pulmó i ara es veu que també m’afecta l’altre i estic en tractament i de tant en tant quan m’ofego m’ingressen i m’hi estic uns dies i el metge i les infermeres fan mala cara quan em veuen perquè sóc incapaç de deixar el tabac. I sé que un dia em diran que estic curat, serà mentida i així em mataran, me’ls miro a la cara i veig en ells els meus sicaris, perquè sé que seran ells els qui un dia em mataran, i sé que aquest dia no trigarà a arribar.